L’enigma de la senyora Bixby

En els actes de commemoració de l’11-S van aparèixer junts el president Obama i l’expresident Bush. Obama va citar el psalm 46 de la Bíblia, i Bush va triar la carta de condol que Abraham Lincoln va enviar durant la Guerra Civil a la vídua de Massachusetts Lydia Bixby després de la mort dels seus cinc fills. Bush va llegir, solemne, aquest emotiu text:

Benvolguda senyora,
M’han informat del Departament de la Guerra que és la mare de cinc fills que han mort gloriosament al camp de batalla. Sé que són estèrils les meves paraules per mirar de distreure-la del dolor d’una pèrdua tan insuportable. Però he de mirar de fer-li arribar el consol que hi ha en la gratitud de la República per la qual van morir. Prego al Pare Celestial que apaivagui la seva angoixa i li deixi l’apreciat record dels éssers estimats i l’orgull que vostè es mereix per haver dipositat un sacrifici tan valuós a l’altar de la llibertat.
Amb sinceritat i respecte, Abraham Lincoln
”.

Unes paraules amb les quals George Bush revisita el terreny de la fàcil retòrica patriòtica que pretén confondre, distreure, barrejar conceptes i igualar totes les víctimes sense distingir els morts per actes terroristes dels militars que van anar a l’Iraq a participar en el que ell va anomenar guerra contra el terror. Tots moren per la nació i per la llibertat, segons ell.

Bush Allan Tannenbaum reuters.jpg

Bush en el desè aniversari de l'11 de setembre. Allan Tannenbaum / Reuters

Però bé, aquesta confusió a hores d’ara no és cap sorpresa; el més curiós del cas és que hi ha molta controvèrsia sobre la història de la senyora Bixby i sobre l’origen de la carta de Lincoln (que Spielberg rememora a Salvar al soldado Ryan). Entre els historiadors que qüestionen aquells fets hi ha Michael Burlingame, que en un article a la revista American Heritage deia que en realitat no van ser cinc sinó dos els fills que van morir a la guerra; dels altres tres, un va desertar, l’altre va quedar exempt del servei i del tercer no es té informació. A més, sembla que la senyora en qüestió era simpatitzant dels sudistes, no de Lincoln, i que va estripar la carta de condol. Algunes fonts afegeixen que era la mestressa d’un bordell. Sobre la carta, bastants grafòlegs diuen que en realitat la va escriure el secretari de Lincoln.

Ara bé, aquests dubtes són una qüestió secundària. Sembla que en aquest cas la veritat importa poc: l’imaginari popular ha assumit com a certes aquella carta i aquella mare que va sacrificar els seus cinc fills “a l’altar de la llibertat” de la nació; aquesta mena de relats ajuden a la catarsi col·lectiva. És un bon exemple d’aquella màxima periodística sarcàstica que, adaptada a la retòrica, vindria a dir: “no deixis que la veritat t’espatlli un bon discurs”. El més greu és que s’ha aplicat en temps no tan allunyats, i no només als EUA.

Etiquetes , , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús