Una altra estocada a l’ONU

Ara fa exactament 50 anys, el 25 de setembre de 1961, davant l’Assemblea General de l’ONU, el president John F. Kennedy va definir aquest organisme com “l’única institució on totes les nacions són iguals, tinguin el poder que tinguin: fins que tots els poderosos no siguin justos, els dèbils només trobaran seguretat en la fortalesa d’aquesta assemblea”. Eren altres temps. Acabava de morir en accident aeri Dag Hammarskjold i l’impetuós líder soviètic Nikita Khrushev pretenia que ocupés la nova secretaria general una troika representativa dels blocs occidental, oriental i dels no alineats.

En el discurs de Kennedy, el primer davant l’Assemblea General, hi havia una clara defensa de l’ONU com a institució garant de la pau; la presentava com la llar on els febles estan protegits davant els forts. Mig segle després, ironies del destí, el seu successor Barack Obama ha adoptat a la mateixa tribuna una posició ben diferent. Palestina ha acudit a demanar la seva acceptació com a membre de ple dret i la resposta ha estat un cop de porta. Efectivament, fora d’aquest organisme, els dèbils queden a mercè dels poderosos, com comproven en carn pròpia dia a dia els palestins; i això és precisament el que ha anat a buscar Abbas per al seu país: l’aixopluc que li proporcionaria saber-se membre d’aquesta institució en igualtat amb Israel. Però en el seu discurs, Obama li ha dit que no: només a través de la negociació, no amb una decisió de l’ONU, es podrà crear l’Estat palestí. Amb aquest gest Obama devalua les Nacions Unides i les degrada a mer instrument al servei dels interessos dels EUA, cosa que recorda les èpoques de Reagan o Bush fill.

Obama Netanyahu Reuters Kevin Lamarque 210911.jpg

Netanyahu i Obama a Nova York. / Kevin Lamarque. Reuters.

Obama té, però, una gran oportunitat de mostrar-se coherent i forçar Israel a acceptar aquesta negociació: si votar a favor de l’Estat palestí és un afront al lobby jueu nord-americà que no vol o no pot assumir, ha de saber vendre cara la seva capacitat de veto i exigir als israelians que acceptin a canvi el diàleg que ell tan solemnement propugna a l’ONU. Si Obama aconseguís que Netanyahu tornés a les converses que aquest va trencar en persistir en la construcció de noves colònies, potser encara salvaria una mica la cara. Però no dissimularia que en el conflicte palestino-israelià, els EUA han deixat de tenir política exterior pròpia i l’han substituïda per la d’Israel.

3 comentaris

  • El doble discurs d’en Mahmoud Abbas. | Hummus o Falafel?

    04/10/2011 16:52

    […] en els seus articles d’opinió d’una manera totalment acrítica. Si llegiu aquest article recent de Pere Franch al seu blog del diari Ara, us donarà la impressió de que la única manera de […]

  • ricard

    01/11/2011 11:59

    Em pregunto ¿Perquè sempre que es parla de decisions dels governs USA que sintonitzen amb les israelianes, s’interpreata conseqüència del interessos del lobby jeu i no dels propis interessos USA?

  • pere franch

    02/11/2011 14:43

    ricard, en alguns casos les decisions dels governs dels EUA sobre el Pròxim Orient han beneficiat clarament Israel però han perjudicat clarament els Estats Units. Per exemple, la guerra d’Iraq, en la qual el lobby d’Israel hi va tenir una influència notable (no totalment determinant, és clar). I en el cas que ens ocupa, em refermo que l’aïllament a què sotmet Palestina malmet la imatge dels EUA davant als països àrabs i li fa perdre el “crèdit” guanyat amb el suport als canvis a Tunísia, Egipte i Líbia. Tota la retòrica d’acostament a l’islam mostrat al famós discurs d’El Caire se’n va per terra amb decisions de suport incondicional a Israel que, ho torno a dir, crec que perjudiquen més que beneficien els EUA. Gràcies pel comentari.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús