Arxiu del mes: octubre 2011

Cues al Magrib

dilluns, 24/10/2011

La casualitat ha volgut que coincidissin a Tunísia i a Líbia dues menes de cues de ciutadans: els uns, davant les urnes; els altres, davant el cadàver de Gaddafi. Els mitjans han reflectit les dues realitats ben oposades: en una, els tunisians esperen ordenadament poder votar per primera vegada en la seva història. A l’altra, homes i algun nen, la boca protegida amb mascaretes, esperen per rabejar-se en el sinistre espectacle del dictador presumptament executat de manera sumària, estès al terra d’una cambra frigorífica.

Les podem veure com dues representacions gràfiques ben diferents del futur immediat que espera als dos països. Una és esperançadora, l’altra és inquietant. Una va acompanyada de fets positius com l’alta participació, l’absència d’incidents i la relativa tranquil·litat que proporciona que l’islamisme estigui encarnat en una força moderada com el partit Ennahda. L’altra desperta tots els fantasmes que assetgen el futur de Líbia i que això que en diem Occident (nosaltres), responsables últims de la caiguda de Gaddafi, hauríem de vetllar amb molta cura. És ara quan cal una veritable intervenció ja no amb bombes sinó amb assessorament, lobbying i diplomàcia, ja que el futur econòmic del país depèn de les nostres compres del seu petroli.

Cues Gaddafi Guillem Valle EPA.gif

Cues per veure el cadàver de Gaddafi. Guillem Valle. EPA / The Guardian

A part els dubtes expressats per Amnistia Internacional sobre la mort de Gaddafi, Human Rights Watch també ha denunciat l’aparent execució sumària de 53 gaddafistes a mans de les milícies rebels. A aquesta notícia alarmant s’hi afegeixen les primeres declaracions del nou dirigent del Govern de transició, Mustafa Abdel Khalil, que ha acompanyat la promesa d’eleccions i una nova constitució (no podia ser d’altra manera), amb l’anunci que l’islam serà la principal font de la legislació del país, cosa previsible, però amb l’afegitó que es donarà via lliure a la poligàmia i s’aixecarà el límit al nombre d’esposes que poden tenir els homes. Un signe preocupant, que se suma als ja coneguts reptes més immediats: controlar les milícies revoltades i convertir-les en un exèrcit institucional sota l’autoritat del govern i integrar en un projecte comú els diversos clans en què està fragmentat el país.

No siguem excessivament pessimistes, donem una oportunitat a la nova Líbia; és un producte nostre. Precisament per això hem d’estar amatents i vetllar perquè puguem veure aviat cues de libis i líbies acudint a les urnes per construir un país igualitari i democràtic.