Cues al Magrib

La casualitat ha volgut que coincidissin a Tunísia i a Líbia dues menes de cues de ciutadans: els uns, davant les urnes; els altres, davant el cadàver de Gaddafi. Els mitjans han reflectit les dues realitats ben oposades: en una, els tunisians esperen ordenadament poder votar per primera vegada en la seva història. A l’altra, homes i algun nen, la boca protegida amb mascaretes, esperen per rabejar-se en el sinistre espectacle del dictador presumptament executat de manera sumària, estès al terra d’una cambra frigorífica.

Les podem veure com dues representacions gràfiques ben diferents del futur immediat que espera als dos països. Una és esperançadora, l’altra és inquietant. Una va acompanyada de fets positius com l’alta participació, l’absència d’incidents i la relativa tranquil·litat que proporciona que l’islamisme estigui encarnat en una força moderada com el partit Ennahda. L’altra desperta tots els fantasmes que assetgen el futur de Líbia i que això que en diem Occident (nosaltres), responsables últims de la caiguda de Gaddafi, hauríem de vetllar amb molta cura. És ara quan cal una veritable intervenció ja no amb bombes sinó amb assessorament, lobbying i diplomàcia, ja que el futur econòmic del país depèn de les nostres compres del seu petroli.

Cues Gaddafi Guillem Valle EPA.gif

Cues per veure el cadàver de Gaddafi. Guillem Valle. EPA / The Guardian

A part els dubtes expressats per Amnistia Internacional sobre la mort de Gaddafi, Human Rights Watch també ha denunciat l’aparent execució sumària de 53 gaddafistes a mans de les milícies rebels. A aquesta notícia alarmant s’hi afegeixen les primeres declaracions del nou dirigent del Govern de transició, Mustafa Abdel Khalil, que ha acompanyat la promesa d’eleccions i una nova constitució (no podia ser d’altra manera), amb l’anunci que l’islam serà la principal font de la legislació del país, cosa previsible, però amb l’afegitó que es donarà via lliure a la poligàmia i s’aixecarà el límit al nombre d’esposes que poden tenir els homes. Un signe preocupant, que se suma als ja coneguts reptes més immediats: controlar les milícies revoltades i convertir-les en un exèrcit institucional sota l’autoritat del govern i integrar en un projecte comú els diversos clans en què està fragmentat el país.

No siguem excessivament pessimistes, donem una oportunitat a la nova Líbia; és un producte nostre. Precisament per això hem d’estar amatents i vetllar perquè puguem veure aviat cues de libis i líbies acudint a les urnes per construir un país igualitari i democràtic.

Etiquetes , ,

4 comentaris

  • Jaume (Hummus o Falafel?)

    26/10/2011 23:26

    Benvolgut Pere, bon article, la situació de Tuníssia i de Líbia són diferents. Potser a Tunísia la transició democràtica tindrà èxit. És aviar per a afirmar-ho amb rotunditat i existeix una preocupació entre els sectors més laics pel triomf d’enNahda i perquè segons sembla es van produir tupinades en algunes zones rurals del país i ja s’han produït les primeres denúncies en aquest sentit:
    http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/467959-amb-el-dit-encara-tintat.html

    Però molt més preocupant és el cas de Líbia. El passat 31 d’Agost, el primer ministre en funcions i president del CNT libi, Mustafà Abdel Jalil, va afirmar que LÍbia seria un estat de dret i que la Xaria seria la font de tota llei. Malauradament, l’estat de dret brilla per la seva ausència. El llinxament i execució sumaríssima de Gadafi és un exemple. L’ex dictador hauria d’haver estat jutjat per un tribunal i condemnat per la justicia enlloc de ser brutalment torturat i executat pels milicians rebels a boca de canó. Per altra banda, les rivalitats territorials entre la Tripolitana i la Cirenaica, entre Bengasi i Trípoli, ja han fet acte d’aparició i la nova afirmació de que la Xaria serà la font de tota llei a la nova Líbia del passat Diumenge no són precisament unes bones credencials democràtiques, especialment si tenim en compte que l’home fort del CNT a Trípoli és Mohamed Beldhadj, un ex mujahidí a l’Afgansitan i un dels fundadors del Front Islàmic de Combatent Libis, amb vincles amb Al-Qaida. De fet, al diari As Sharq Alawsat, es va publicar el passat mes de Septembre que els homes de Belhadj havien amenaçat de mort a periodistes de diaris progressistes per les crítiques a les seves temptatives d`imposar la Xaria a Trípoli:

    http://www.asharq-e.com/news.asp?section=5&id=26683

    El futur de Líbia, de moment, no pinta bé i no estic segur de que un suport occidental pugui evitar que la primavera libia finalitzi en un hivern islamista. Salutacions

  • Pere Franch

    27/10/2011 10:02

    En aquest cas coincideixo força amb tu, Jaume. El futur de Líbia, de moment, no pinta bé; per això penso que nosaltres (Occident) hi tenim certa responsabilitat i que cal estar-hi a sobre. Gràcies pel comentari.

  • Alfonso

    02/11/2011 19:24

    Benvolgut professor,
    és un plaer llegir els seus articles.
    Durant els últims mesos he seguit amb molt d’interés aquesta cruenta guerra civil. Crec que la majoria dels europeus volem una resolució democràtica que estableixi uns mínims de normalitat i igualtat . Aquest aspecte em tranquilitza. Ara bé, m’agradaria saber què és realment el que volen les institucions europees, dirigides per les empreses amb interessos econòmics a la zona. Si han de ser aquestes les responsables de la regeneració i la diplomàcia….hem begut oli!
    Salut!

  • Pere Franch

    04/11/2011 17:26

    Sí, Alfonso, malauradament, veient el curs que prenen els esdeveniment a Europa, hi ha més motius per al pessimisme que per a l’optimisme, però almenys hem de poder expressar els nostres desitjos. Gràcies pel comentari!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús