Ascens (i caiguda?) de Herman Cain

Ha tornat a passar. No és la primera vegada que quan als EUA apareix en campanya electoral un aspirant que despunta i comença a agafar embranzida (el que els nord-americans en diuen momentum), sorgeix un escàndol del passat i les esperances despertades corren el risc d’ensorrar-se com un castell de cartes.

Herman Cain.jpg

Moments difícils per a l'aspirant republicà Herman Cain. / Pablo Martínez Monsivais. AP.

Ara  ha estat el republicà Herman Cain. Un businessman conservador i devot, que vol menys impostos i menys despesa social, està contra l’avortament i el matrimoni gai i que es presenta amb un tarannà que el distingeix de la resta de precandidats: empresari d’èxit del sector de l’alimentació fet a si mateix –el self made man que encarna tan bé el valor del risc i la iniciativa individual bàsic en la cultura nord-americana–, afable, amb sentit de l’humor, alguna reacció poc convencional, una veu de baríton envejable i amb fort carisma mediàtic.

El diari digital Politico va revelar que dues dones –ara ja n’hi ha tres– l’havien acusat d’assetjament sexual als anys 90, quan era president de l’Associació Nacional de Restaurants. Ara bé, la causa del seu fracàs –alguns analistes ja el donen per tocat i enfonsat, tot i que als sondejos continua al capdavant–, no és la suposada immoralitat que va cometre amb aquelles treballadores seves, sinó que ha intentat negar-ho. I amb tan poca fortuna que al final la veritat ha sortit a la llum: ha hagut d’acabar admetent, després d’haver denunciat una cacera de bruixes amb rerefons racista, que hi havia hagut un pacte amb almenys una de les acusadores, que va rebre una compensació de 35.000 dòlars per deixar la feina; és a dir, li va comprar el silenci (acudit fàcil: va ser durant anys el director general de la cadena Godfather’s Pizza).

Encara que continua viu a les enquestes, creixen els dubtes que Herman Cain se n’acabi sortint. Difícilment es recuperarà d’aquest entrebanc, perquè ha demostrat una actitud poc transparent i això no es tolera en un aspirant a president; de fet, es tolera molt menys que el seu gran desconeixement en política exterior (entre altres nyaps, va arribar a dir que la Xina “intenta” desenvolupar armes nuclears, cosa que fa des dels anys 50).

El que en queda de positiu d’aquest episodi –per aquells escèptics temptats a veure sempre els mitjans nord-americans al servei de l’stablishment– és que marca una nova victòria del bon periodisme, en aquest cas atribuïble a Politico.

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús