Els EUA recuperen el Pacífic

Alguns analistes han vist símptomes incipients d’una nova Guerra Freda, aquesta vegada al Pacífic i entre dos blocs, amb contorns difusos, encapçalats per Xina i els Estats Units.

Fixem-nos en alguns dels últims esdeveniments: Barack Obama acaba d’anunciar la creació d’una base nord-americana a Darwin, Austràlia, on s’instal·laran 2.500 marines i des d’on es reforçarà l’activitat militar aèria a la zona. És l’expansió més gran des de la guerra del Vietnam en una regió, va dir Obama, “amb els corredors  marítims més actius del món” i on en els pròxims anys, un cop retirats d’Iraq i d’Afganistan, els EUA podran centrar la seva atenció militar: “la retallada en Defensa –va insistir Obama a Darwin– no es farà en detriment d’Àsia-Pacífic”. I, al·legant que la decisió responia a la petició dels seus aliats, del Japó a l’Índia, va afegir que la plataforma australiana servirà per “reforçar la seguretat del nostre país i de la regió”. Amb aquest objectiu poc abans Hillary Clinton va refermar a les Filipines –des de la coberta d’un vaixell de guerra– els lligams militars amb l’arxipèlag; i la secretària d’Estat també ha anunciat, diu The Economist, que vol actualitzar les relacions amb tres aliats més de la zona: Tailàndia, Corea del Sud i el Japó. A més, els EUA s’acosten a Birmània i el mes que ve Clinton visitarà el país.

Obama a Darwin.jpg

Obama a Darwin, amb la primera ministra australiana, Julia Gillard / Susan Walsh. AP

Dies abans, a Hawaii, Obama havia anunciat la pròxima creació de l’Associació Trans-Pacífica (Trans-Pacific Partnership), una zona de lliure comerç dels EUA i vuit països més que concentra 500 milions de potencials consumidors i que no inclou la Xina. Si vol ser-hi, va dir Obama, Beijing “ha de seguir les normes”, que són conegudes: revaluar la moneda, respectar la propietat intel·lectual dels productes que importa i aixecar mesures proteccionistes per permetre les companyies nord-americanes competir pel mercat intern xinès.

Tots aquests gestos han irritat la potència asiàtica, com era d’esperar. I és que la Xina se sent forta: és determinant en l’economia dels països de la zona i té les reserves de dòlars i d’euros que poden redreçar les finances d’Occident; la inversió en defensa no deixa d’augmentar, cosa que intimida els seus veïns, que veuen amb recel les seves reclamacions marítimes d’unes aigües que, a part d’acollir les rutes comercials més transitades, amaguen importants recursos energètics. Potser perquè se sent forta, la Xina adopta decisions sorprenents en l’àmbit diplomàtic: no deu ser casualitat que enmig d’una certa confusió i coincidint amb aquesta escalada, hagi anunciat la intenció de donar el premi Confuci de la pau (creat per dissimular el Nobel a Xiaobo) a… Vladímir Putin! No és un acudit. Conscient que l’any que ve Putin tornarà a ser president de Rússia, sembla que la Xina vol deixar clar al món qui són els seus socis i a qui protegeix, com per exemple, el règim dels aiatol·làs: Moscou i Beijing han impedit que l’esborrany de l’última resolució de l’AIEA contra Iran parli de sancions; i xinesos i russos també han evitat a l’ONU sancions més dures a Síria –protegida d’Iran–, malgrat els milers d’assassinats que perpetra impunement el règim agònic de Baixar-al-Assad i malgrat que la Lliga Àrab, Turquia, Europa i els EUA  ja li han girat l’esquena.

Tot això pot fer parlar de crisi amb tons de Guerra Freda entre els dos principals actors de l’escenari del Pacífic. El consol és que, abans de començar la funció, els protagonistes ja saben que econòmicament es necessiten l’un a l’altre. I mentrestant, Europa s’ha de resignar a fer de comparsa.

Etiquetes , , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús