Els EUA a l’Iraq: crònica d’un fracàs

El que ha passat últimament a l’Iraq certifica el fracàs més absolut de la política exterior de George Bush. Només hores després de marxar l’últim marine, el poder de majoria xiïta va emetre una ordre de captura contra el propi vicepresident de la nació, de la minoria sunnita, acusat de terrorisme. Al cap de poc esclatava una onada d’atemptats contra xiïtes que en un primer balanç supera els 70 morts.

Bush va justificar el 2003 la invasió de l’Iraq dient que era imprescindible per evitar un nou 11-S. Va voler fer creure que el règim tenia armes de destrucció massiva i vincles amb el terrorisme, i que amb la caiguda de Saddam no només es conjuraven aquells perills sinó que s’obria una esplendorosa era de pau, llibertat i democràcia per a tot el Pròxim Orient. És bo recordar que dies abans de la invasió, el responsable de la comissió investigadora de l’ONU, el suec Hans Blix, va deixar clar davant el Consell de Seguretat que no havien trobat evidències d’activitats prohibides, ni magatzems subterranis d’armes químiques o biològiques, que Iraq cooperava en les investigacions i que calia més temps per tenir la certesa absoluta que tenia armes de destrucció massiva. Tot i això, Bush va tirar endavant la guerra. Aquella burda manipulació va donar arguments als que deien que la invasió només obeïa a interessos econòmics i geoestratègics: col·locar un govern “amic” al capdavant del país amb les cinquenes reserves de petroli del món i situat estratègicament entre Israel i l’Iran, Síria i l’Aràbia Saudita, al bell mig de la zona d’on surt el principal recurs energètic de l’economia mundial. També és bo recordar que l’afirmació que l’objectiu de la guerra era el petroli la recull a les seves memòries (La era de las turbulencias; Edicions B, 2008) una persona tan poc sospitosa d’antiamericanisme com Alan Greenspan, president de la Reserva Federal dels EUA de 1987 a 2006.

Iraq Mario Tama NYT.jpg

La base nord-americana Camp Adder, a l'Iraq, buida. Mario Tama / The New York Times

Nou anys després, doncs, quin és el balanç? El pitjor és el preu pagat en vides humanes, devastador i irreparable: el gener de 2008 la revista The New England Journal of Medicine ja donava una xifra d’entre 104.000 i 223.000 morts, i l’organització britànica Iraqbodycount també ofereix un balanç de més de 114.000 morts. A aquestes dades tràgiques s’hi afegeix el greu fracàs polític que ara constatem, ja que l’ocupació deixa un país destruït econòmicament i desestructurat socialment: no és ni democràtic, ni cohesionat, ni estable. La divisió entre xiïtes i sunnites aixeca el fantasma d’una guerra civil; el nou govern sorgit de les eleccions s’ha convertit en un satèl·lit de l’Iran dels aiatol·làs; i el grau de benestar dels ciutadans està molt per sota del que correspondria a un país tan ric en petroli: l’últim informe de l’ONU sobre l’índex de desenvolupament humà situa l’Iraq a la posició 132, el pitjor de tots els del Pròxim Orient excepte el Iemen. Per no parlar dels escàndols com les tortures d’Abu Ghraib, la matança de Haditha o els excessos revelats per Wikileaks, que han empitjorat la mala imatge dels EUA al món.

La política del “nation building” no consisteix a imposar a sang i foc unes eleccions, sinó que l’objectiu ha de ser construir una societat civil estable, educada, igualitària i amb un repartiment de la riquesa equilibrat; fins i tot en el cas que suposadament  l’interès últim fos només econòmic. Més poder tou i menys poder dur, en l’expressió de Joseph Nye.

Etiquetes , , , ,

1 comentari

  • pep casellas

    02/01/2012 18:48

    Absolutament d´acord,peró els interessos dels estats estan per damunt dels desitjos de la gent.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús