Arxiu del mes: març 2012

Dues èpoques històriques, cara a cara al Suprem

divendres, 30/03/2012

A part de la reforma sanitària d’Obama, el Tribunal Suprem dels EUA té aquests dies entre mans un altre tema que constata que la ciència canvia la vida de les persones d’una manera tan substancial que fa trontollar fins i tot conceptes tan fonamentals com la paternitat. A la societat nord-americana hi ha ara un intens debat sobre si un fill concebut després de la mort del seu pare té drets o no com a orfe del difunt.

El Suprem ha de decidir sobre una demanda presentada per una mare que ha vist com l’Administració denegava als seus fills bessons els drets d’orfandat que segons ella els pertanyen en retribució de les quotes que el seu marit va pagar durant anys a la Seguretat Social. La peculiaritat del cas és que els nens van ser concebuts quan el pare portava mesos mort i enterrat: havia deixat el seu esperma congelat.

Tribunal Suprem dels EUA AFP Photo_Mladen Antonov.jpg

Seu del Suprem dels EUA / Mladen Antonov. AFP

Robert Capato va morir a inicis del 2003 d’un càncer diagnosticat el 2001. Tant bon punt va saber de la malaltia va decidir congelar el seu esperma en un banc de semen, per por que la quimioteràpia el deixés estèril, amb la intenció de poder deixar un germà al seu primer fill. Mesos després de la seva mort i gràcies a les tècniques de fecundació in vitro, la seva vídua, Karen Capato, va quedar embarassada de bessons. Ara el govern nega als nens la pensió d’orfandat en aplicació d’una llei del 1939, quan les tècniques in vitro no existien; per als advocats de la mare, la legislació deixa clar que les criatures són indiscutiblement fills del difunt i que com a tals han de poder gaudir de tots els drets que els corresponen.

Un tribunal d’apel·lació va donar la raó a la mare, dient que els fills biològics d’un assalariat (i contribuent a la Seguretat Social, per tant) són fills seus a tots els efectes legals. Però l’Administració, que és qui ha recorregut al Suprem, també té els seus arguments: diu que els fills concebuts pòstumament no tenen drets com a orfes del difunt perquè es van concebre “quan ja se sabia que el pare biològic mort no podria contribuir [amb el seu salari] al fons de la Seguretat Social”. I la mare contraataca: fins i tot els fills adoptats o els fillastres, que ni tan sols són fills biològics del pare legal, tenen drets com a orfes quan aquest mor.

Com diu l’emissora pública National Public Radio, el que es troben cara a cara al Tribunal Suprem són dues èpoques de la Història de la humanitat.

En any electoral, prudència i contenció

dimarts , 13/03/2012

Els republicans reclamen a Obama una política exterior més agressiva, que demostri més fermesa contra l’Iran i Síria i recuperi el que consideren un lideratge perdut en l’escena internacional. Sembla que han oblidat ja els estralls que va causar el seu predecessor.

La política exterior d’Obama ha estat, sortosament, de perfil més baix que la de Bush, i s’ha caracteritzat per una major dosi de prudència i multilateralisme.

En relació amb la primavera àrab, després d’un primer moment d’indecisió i de no saber a quina carta jugar, els EUA es van posar al costat dels reformistes i van procurar mantenir les aliances amb els nous dirigents; el cas d’Egipte és clar: el suport als militars que governen després de Tahrir s’ha mantingut intacte i l’objectiu és mirar de preservar aquesta relació sota el futur govern.

Rebels sirians a Idlib_Rodrigo Abd AP.jpg

Opositors sirians a la ciutat d'Idlib. Rodrigo Abd / AP

El cas de Líbia va ser un exemple d’actuació des de la rereguarda: la Lliga Àrab i Europa van ser els protagonistes visibles de la intervenció militar, que si bé va començar sent únicament humanitària, va acabar sent sobretot política: va precipitar la caiguda de Gaddafi primer, va provocar la seva captura després i va tolerar el seu linxament al final. Els EUA van cedir el protagonisme a Europa en tots els terrenys: en el mediàtic, on Sarkozy necessitava rentar-se la cara pel seu suport al règim tunisià; en l’econòmic, ja que els contractes post Gaddafi han afavorit companyies europees per davant de les nord-americanes; i en el militar, tot i que els míssils llançats per l’OTAN els hi va posar el Pentàgon.

En el cas de Síria, els EUA han fet gestos i declaracions per forçar un canvi de règim, però no s’han posat tampoc a primera línia, per diversos motius: ja hi ha com a intermediaris els governs amics de l’Aràbia Saudita i el Qatar sunnites que, amb l’Iran xiïta en el punt de mira, encapçalen l’ofensiva per fer caure Baixar al-Assad, reclamant-li (ironies de la geoestratègia política) allò que ells neguen a la seva pròpia població. Els EUA tampoc es volen posar al capdavant d’una ofensiva contra al-Assad que sembla condemnada al fracàs mentre Rússia i la Xina es mantinguin fidels al seu aliat sirià. Tot això frena la intervenció que reclamen les imatges del sacrifici de Homs i les matances de Deraa.

Però és en relació amb l’Iran on els EUA han de fer més equilibris: han d’exhibir prou fermesa com per frenar els impulsos bombarders d’Israel, ja que si el govern ultra de Netanyahu arrossega els EUA a un nou conflicte al golf Pèrsic, la reelecció d’Obama es posa greument en perill. Ara bé, no pot deixar Israel a l’estacada: com tots els presidents, ha de demostrar un suport sense fissures a l’Estat hebreu si vol els favors de l’electorat proisraelià nord-americà, poderós i influent. Per això Obama assegura que estarà darrere Jerusalem si hi ha un enfrontament amb Teheran però alhora exhorta a una sortida diplomàtica del contenciós nuclear. Mentrestant, la martiritzada Síria queda a la recambra com un peó que pot ser útil en l’estira i arronsa sobre el dossier atòmic.

Ja fora de l’Iraq i amb la sortida d’Afganistan programada, Obama intenta mantenir els EUA com a primera potència mundial, però des d’una discreta segona fila per evitar que l’exposició al primer pla li espatlli la seva estratègia, una actitud prudent que, en any electoral i de crisi econòmica, es fa més necessària que mai.