Els iranians no volen energia nuclear (o això sembla)

Si l’Iran fos una democràcia ja hauria abandonat el seu programa nuclear. Són els seus dictadors els qui mantenen el pols amb Occident com a via d’exaltació nacionalista i patriòtica per evitar perdre l’adhesió popular. Les sancions no fan mal als dirigents, sinó a la població, i per això aquesta preferiria renunciar a l’àtom a canvi de vendre petroli, la principal font de riquesa del país.

Ahmadinejad.jpeg

La majoria d'iranians renunciaria a l'àtom a canvi de poder vendre petroli / AP

Aquest sentiment antinuclear dels iranians el revela un sondeig que ha publicat (sembla que per error) el web de la mateixa televisió pública iraniana. Aquests són els fets, segons la BBC: dimarts el web va publicar una enquesta sobre com fer front a les sancions. Doncs resulta que el 63 per cent va dir que està a favor d’aturar l’enriquiment d’urani a canvi d’un aixecament gradual de les sancions; el 19 per cent és partidari de bloquejar l’estret d’Ormuz i el 18 per cent vol “resistir i preservar els drets nuclears”. Vint-i-quatre hores després, però, aquest sondeig ja l’havien retirat i en canvi n’havien penjat un sobre futbol; a més, la televisió estatal acusava la BBC d’haver hackejat el web per manipular els resultats, i destacava que només el 24 per cent dels enquestats són partidaris d’aturar el programa nuclear i que la majoria, en canvi, està a favor de “la venjança” contra Occident.

Un error? Un signe d’obertura? En qualsevol cas, el fet que des del poder s’hagi demanat l’opinió de la població i que s’hagin publicat els resultats, encara que després han hagut de córrer a maquillar-los, ja demostra que alguna cosa s’està movent dins del règim dels aiatol·làs. Al malestar popular mostrat durant les protestes de després del frau electoral del 2009, reprimides a sang i foc, s’hi afegirà la penúria que pot causar la baixada d’ingressos per un petroli que no poden vendre (i que el govern emmagatzema en vaixells camuflats a la busca d’un comprador). L’objectiu final de la pressió internacional, però, no hauria de ser tant aturar la presumpta amenaça nuclear sinó, aprofitant l’onada d’aquesta llarga primavera començada a Tunísia, forçar la transició a un règim que respecti els drets de la seva població. Com a mínim ara sembla que els pregunten què pensen…

Etiquetes , , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús