Obama-Romney: dos mons, dos EUA

Ho va deixar clar Obama al seu discurs d’acceptació a la convenció demòcrata: el 6 de novembre els nord-americans triaran entre dos conceptes ben diferents dels Estats Units; encara que des d’Europa algunes anàlisis superficials pretenguin veure els EUA com un país uniforme, les dues maneres de fer política de demòcrates i republicans i, sobretot, els dos discursos, presenten forts contrastos.

Els republicans retreuen a Obama haver fracassat en la recuperació de l’economia, però algunes anàlisis desapassionades com la del prestigiós The Economist diuen que el seu balanç no és tan dolent. Els experts certifiquen que el paquet d’estímul aprovat el 2009 va generar riquesa i ocupació, però Paul Ryan només en va destacar a la convenció republicana que part dels diners (una minsa part, de fet) es van perdre en la fallida de l’empresa d’energia solar Solyndra. Li critiquen que no ha creat prou ocupació, però des de la Cambra els republicans han obstruït tot intent de facilitar la creació de llocs de treball, com denuncia repetidament i amb una claredat meridiana Paul Krugman. L’acusen d’augmentar la despesa pública però no accepten la retallada de despesa militar. Veuen com a falta de lideratge internacional d’Obama el que ha estat una actitud més multilateral i respectuosa amb les institucions i la resta de socis que la del seu predecessor, que va portar el país a l’aïllament després del desastre d’Iraq. Acusen el president de provocar divisió i confrontació entre els ciutadans, quan des que tenen majoria a la Cambra han entès com una derrota qualsevol acostament als demòcrates i han preferit perjudicar el país abans que fer una concessió a l’oponent.

Aquesta actitud obstruccionista no està donant resultat a Romney i continua al darrere a les enquestes. Tot i això, té sorprenentment un suport considerable. Al partit republicà hi ha gent cultivada i que defensa amb respecte la seva posició conservadora, segur. Però diria que part del seu èxit deu estar també directament relacionat amb el nivell d’instrucció d’alguns dels seus partidaris: només a la ignorància, al desconeixement, o (siguem correctes) a la desinformació, es pot atribuir el fet que tingui acceptació un discurs tan enganyós; i que no siguin denostats individus que defensen barbaritats com que l’homosexualitat es pot curar o que si una violació acaba amb embaràs és perquè ha estat consentida. Fa poc el guionista Aaron Sorkin recordava en una entrevista que gairebé el 70 per cent de nord-americans creien que Saddam Hussein havia tingut una implicació directa amb l’11-S. Davant d’això, no estranya que fins el mateix president es veiés obligat l’abril de l’any passat a mostrar la seva partida de naixement per fer callar els qui dubten –encara n’hi ha– de la seva “americanitat”.

Certament, els nord-americans hauran de triar el novembre entre dues visions del país ben diferents…

2 comentaris

  • Rod K

    25/09/2012 23:26

    Ei, no creguem que l’Obama és tan bo, és simplement el mal menor…

  • Pere Franch

    27/09/2012 19:58

    Rod K, gràcies pel teu comentari. Des del meu punt de vista, considerar Obama un “mal” denota una visió un pèl antiamericana. Des de la perspectiva dels EUA, que és la que intento reflectir en el post, crec que és innegable el progressisme d’Obama, almenys en alguns aspectes i per contrast amb els republicans. En altres coses no és tan bo com em fas dir; repassa per exemple el post titulat “Obama, assassí confés?”. Novament, gràcies per l’interès.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús