Arxiu del mes: octubre 2012

Bin Laden, en campanya per Obama

dissabte, 27/10/2012

L’espectre de Bin Laden entrarà de ple en la campanya electoral nord-americana el diumenge dia 4, dos dies abans de les votacions, quan el canal National Geographic emeti en prime time Seal Team Six: The Raid on Osama bin Laden. Aquesta pel·lícula narra l’operació que va acabar amb la vida del líder d’Al-Qaida el dia 2 de maig de 2011.

L’oportunisme polític no pot ser més evident: és un film produït Harvey Weinstein, amic personal dels Obama, i que ha participat activament en campanyes de recaptació de fons per al Partit Demòcrata. Al tràiler hi apareix la imatge real d’Obama, i fins i tot s’hi afirma que amb la missió posa la seva presidència en joc.

Que es difongui la pel·lícula a poques hores d’obrir els col·legis electorals no ha agradat gens als republicans, per l’explotació que fa Obama d’un dels principals èxits del seu mandat. L’anunci també ha despertat la por que el film pugui provocar una nova onada de manifestacions antiamericanes al món islàmic, com la que va desencadenar la divulgació del tràiler de La inocència dels musulmans.

La guanyadora de dos Oscar Kathryn Bigelow també està fent una pel·lícula sobre l’operació, titulada Zero Dark Thirty, que no se centra en la mort de Bin Laden sinó els deu anys de recerca de l’home més buscat del planeta. Aquesta obra també ha portat polèmica, perquè els republicans han acusat la Casa Blanca de facilitar informació classificada a la directora. A més, segons The Telegraph, s’havia d’estrenar el mes d’octubre, però davant les queixes i mostrant un decòrum que National Geografic no ha tingut, la productora ha retardat la data fins al 4 de gener, quan els nord-americans ja sabran qui jurarà el càrrec de president per a quatre anys més.

Política exterior dels EUA: objectius comuns, estratègies diferents

dimarts , 23/10/2012

El tercer debat presidencial als EUA posa en evidència que entre Obama i Romney hi ha poca diferència en els objectius fonamentals de la política exterior, però força en les formes i la manera d’aconseguir-los.

Tots dos van repetir que volen un país econòmicament fort per continuar exercint el lideratge del planeta. Preguntats sobre quin paper han de tenir al món, tots dos van dir que els EUA han de ser l’estendard de la llibertat: “Ajudar a defensar la llibertat i promoure la pau a través dels drets humans, la dignitat humana, la lliure empresa i la llibertat d’expressió”, va dir Romney. Quin líder nord-americà no subscriuria aquesta frase?

El problema ve quan deixem la retòrica i passem als fets: justificats en defensa d’aquesta llibertat, s’han comès greus crims que quedaran impunes. Als republicans els pesa com una llosa la guerra d’Iraq, justificada amb la mentida flagrant de les armes de destrucció massiva primer, la lluita contra el terror després i l’extensió de la democràcia al final. Obama tampoc pot presentar-se com un garant dels drets humans tenint en el seu balanç els civils bombardejats pels drones al Pakistan o la permanència de la ignominiosa Guantánamo; ni pot reclamar-se defensor de la democràcia quan dóna suport a dictadures com l’Aràbia Saudita en l’esclafament de la revolta popular xiïta a Bahrein. Davant d’això, el Nobel de la Pau es veu encara més precipitat i inoportú.

Ara bé, és innegable que almenys respecte a Líbia, Síria i Iran, Obama ha adoptat una política dialogant i multilateral que contrasta amb la que va fer Bush. Romney pretén ara que la situació global ha empitjorat molt: el nord de Mali és a mans d’Al-Qaida, a Egipte hi ha un govern islamista, Assad continua al poder a Síria i ha mort 30.000 civils, l’Iran és “quatre anys més a prop de la bomba” i l’integrisme islamista avança, diu. Però què hauria fet ell? Més o menys el mateix (“dient-ho més fort”, va dir Obama) amb la diferència que hauria donat armes als rebels sirians (ara ja en reben d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i hauria imposat sancions més dures a l’Iran, “com a la Sud-àfrica de l’apartheid”. No descartem que Obama endureixi el to amb Teheran si és reelegit, ja que, tot i negar que n’hi hagi, va advertir que no permetria “negociacions perpètues que no duen enlloc”.

Una altra petita diferència: sobre la Xina, tot dos reconeixen que ha de ser el seu principal soci, però tot i això Romney promet que imposarà aranzels per equilibrar el dèficit comercial (caldrà veure si realment ho fa o fins a quin grau en cas de guanyar). En canvi Obama és més conciliador i destaca que vol ser més influent al Pacífic, que ja és el principal eix de rotació de l’economia del planeta. Per cert, que el gegant Extrem Orient eclipsa totalment el nan europeu ho demostra el fet que en l’hora i mitja de debat només es va pronunciar una sola vegada la paraula Europa: va ser Obama per dir que sota el seu mandat havia refet els lligams que Bush havia trencat. Europa no és a l’agenda de la política exterior nord-americana.

Al final, Romney va robar la figura retòrica que tant va ajudar Obama fa quatre anys: “This nation is the hope of the earth”, va dir, i va demanar el vot perquè America continuï sent “l’esperança de la Terra”. Obama no va poder replica per reclamar drets d’autor.

Sobre Líbia, Romney té (i no té) raó

dijous, 18/10/2012

Obama va guanyar, sense golejada, el debat de dimarts a l’Estat de Nova York. El president en surt reforçat, però Romney no està ni de bon tros enfonsat. Continua sent un rival sòlid que plantarà cara fins a última hora per als Estats encara per decantar.

Un dels moments estel·lars de la nit es va donar quan Romney va dir que el Govern havia trigat dues setmanes a informar que l’ambaixador dels EUA a Líbia va morir l’11 de setembre a causa d’un atemptat terrorista. Obama va replicar que l’endemà mateix havia dit que es tractava d’un acte terrorista. Romney va negar-ho i Obama va insistir: “miri les transcripcions”. I aquí va intervenir la moderadora, Candy Crowley, de la CNN: “sí que ho va fer”, va dir ella. Romney no va poder dissimular la seva contrarietat.

Ara bé, en aquest punt Romney té raó, però no tota la raó.

És cert que al jardí de la Casa Blanca Obama va parlar d’acte terrorista. Però si mirem la transcripció del que va dir exactament aquell dia, veiem que l’única referència van ser aquestes paraules: “cap acte terrorista no farà trontollar la resolució d’aquesta gran nació, ni canviarà el nostre caràcter o eclipsarà els nostres valors”. I ja està. Res més. Paral·lelament, és inqüestionable que durant els primers dies la confusió sobre què havia passat va ser notòria: primer es va atribuir la mort de Chris Stevens a un assalt vinculat amb les protestes per la difusió del vídeo La inocència dels musulmans. I no va ser fins dies després que la CIA va afirmar que la mort del diplomàtic era a causa d’un atemptat terrorista perpetrat presumptament per una branca vinculada a Al Qaida del Magreb Islàmic. La Casa Blanca s’escuda dient que va canviar la primera versió quan va tenir més informació dels serveis d’intel·ligència. A això s’hi afegeix que el responsable de seguretat de l’ambaixada de Líbia va demanar ampliar els efectius al país i se li va negar, com va declarar ell mateix dvant la Cambra de Representants.

Per tant, en aquest fet concret Romney té raó, i la mateixa Hillary Clinton va assumir els errors just abans del debat per mirar de minimitzar el dany a Obama. Ara bé, Romney no té raó quan aprofita aquell desgavell recent per posar en dubte tota la política exterior d’Obama. Com en els anys de Carter, els republicans troben a faltar fermesa i mà dura i presenten com un símptoma de debilitat tota aproximació més dialogant i multilateral en les relacions internacionals dels EUA, com la que en general ha adoptat el tàndem Obama-Clinton. Mireu el post anterior Ha fracassat Obama als països musulmans?

Nebraska vs. Keystone XL: vaques contra petroli

dilluns, 15/10/2012

Keystone és el nom d’un oleoducte que transporta cru del Canadà als Estats Units i que la companyia TransCanada ha demanat a Washington d’ampliar, de moment amb un èxit parcial. Al nord vol construir un tram nou fins a Nebraska, que el Govern no ha autoritzat; i al sud vol allargar el traçat actual fins a Texas, que ja s’està fent. Això augmentarà el petroli que els nord-americans compren al seu veí i dependran menys de la Veneçuela d’Hugo Chávez o del convuls Pròxim Orient.

keystone_xl_map WP Laris Karklis The Washington Post.jpgEls Estats Units és el país que més petroli crema del planeta. En consumeix més del 21 % de total i en produeix només el set per cent. Això el fa molt dependent d’altres països: el primer importador és el Canadà (29%), el segon l’Aràbia Saudita (14%) i el tercer Veneçuela (11%). És per això que la idea de rebre’n més de l’estable i proper Canadà sembla atractiva i acceptable. Quin problema hi ha, doncs, a ampliar el Keystone?

A banda que el petroli que ve d’Alberta és molt brut i més contaminant, el traçat proposat per TransCanada travessa una de les zones més riques en aigua del continent: l’aqüífer d’Ogallala. Aquest aqüífer és la principal font d’aigua potable per a milions de nord-americans i proveeix les grans pastures del mitjà oest. Abasta gran part del subsòl de l’Estat de Nebraska, on el 93% de tota la superfície es dedica a l’agricultura o la ramaderia. En alguns llocs l’aigua és a tan poca fondària que els ramaders en tenen prou de fer un forat d’uns metres per fer un abeurador, diu el Washington Post.

El risc que una fuita contaminés l’aqüífer ha accionat l’alarma dels afectats i la mobilització dels ecologistes. Davant d’això, els dos candidats tenen posicions ben diferents: Romney vol que es faci, i això no impedirà la seva victòria a Nebraska. Obama, tot i tenir l’estat perdut, és més cautelós. De moment ha negat el permís a TransCanada i ha ajornat la decisió al primer trimestre del 2013, un cop estudiat l’impacte ambiental del nou traçat.

El que temen ecologistes, grangers i ramaders, és que sigui una maniobra electoral i, un cop passades les eleccions, es faci la canonada tant si guanya el demòcrata com el republicà. En el que sí estan d’acord tots dos és a construir el nou tram fins a Texas, on ja han començat les obres. Contra el tram del sud també hi ha hagut protestes, entre elles la de l’actriu Daryll Hannah, però l’oligarquia petrolera texana que va col·locar Bush a la Casa Blanca és més poderosa, i hores d’ara es deu estar fregant de mans.

world-oil-consumption-65_09.jpg

La doble transformació de Romney

dilluns, 8/10/2012

El primer debat presidencial va mostrar un Mitt Romney transformat, en part gràcies a un absent Obama. Arribava a Denver cinc punts per darrere en els sondejos, després de greus errors com la filtració del vídeo on menystenia el 47% dels nord-americans que no paguen impostos. Però davant les càmeres vam veure un Romney amb iniciativa, decisió, coratge, segur de si mateix, capaç de plantar cara al president i preparat per dirigir la nació; va dur ell la veu cantant, i Obama, que ha demostrat millor retòrica que Reagan, li anava a remolc. El ja quasi perdedor va sortir de Denver havent demostrat que estava capacitat per ocupar la Casa Blanca.

Mitt Romney.jpg

Mitt Romney a la Convenció Republicana de Tampa, Florida / AP. David Goldman.

Però aquesta transformació en les formes i en la imatge no n’ha d’eclipsar una altra en el fons i en la substància, més lenta i no tan fulgurant però més essencial; una transformació que, de ser un centrista governador de Massachusetts, l’ha convertit en un clar exponent de la dreta nord-americana més conservadora. En podríem citar molts, però fixem-nos només en aquests tres aspectes:

Medi ambient

El Romney governador veia amb simpatia els cotxes de baix consum, era crític amb les centrals de carbó contaminants i va preparar fins i tot un programa de compra-venda d’emissions de gas d’efecte hivernacle, però que no va arribar a signar (ja havia començat la transformació). En canvi el Romney candidat no vol posar límit a l’energia contaminant ni a les prospeccions per buscar petroli o gas, i vol eliminar les subvencions a l’energia solar. Cap mesura, doncs, per fomentar les energies netes o reduir-ne el consum, com explica The New York Times.

Drets dels homosexuals

En altres temps defensor dels gais i lesbianes, el Romney aspirant va firmar l’agost de 2011 una declaració , a proposta de l’Organització Nacional per al Matrimoni, per la qual es compromet a dues coses: esmenar la constitució perquè s’hi defineixi el matrimoni com la unió només d’un home i una dona i nomenar jutges per al Tribunal Suprem contraris al matrimoni gai. Una posició que va quedar en evidència en un altre vídeo viral on Romney s’enfronta a un militar homosexual veterà del Vietnam.

Sanitat

El gir en sanitat és el menys acusat però és el més sorprenent: sent governador de Massachusetts, Romney va fer una llei que obligava a tots els ciutadans de l’Estat a tenir una assegurança i prohibia a les companyies rebutjar persones que patissin alguna malaltia prèvia a la contractació de la pòlissa. Aquests són els principals trets de la reforma sanitària d’Obama, la qual Romney vol abolir si arriba al poder. Per què? Entre altres coses, com va dir al debat, perquè vol que siguin els Estats, no el govern federal, qui ho gestioni. I això, com admeten fins i tot els seus mateixos assessors, no garanteix ni la cobertura per a tothom ni evita que les companyies rebutgin assegurats amb antecedents mèdics greus.

Al debat es va veure un Romney transformat, però el vertader Romney, fruit de la primera transformació, probablement reapareixerà els pròxims dies.

The New York Times Topics, una excel·lent font de documentació

dijous, 4/10/2012

Aquest post no està directament vinculat amb l’actualitat internacional sinó amb un dels mitjans que n’informen. Un dels més complets i ben documentats és The New York Times. A part d’informació d’actualitat, ofereix un servei de documentació excel·lent a la seva secció Times Topics.

Amb en Javier Guallar acabem de publicar a la revista científica i professional El Profesional de la Información (EPI 21, 5, setembre–octubre 2012) un article on analitzem les característiques i els principals elements d’aquest servei de documentació, que és una eina molt útil no només per als interessats en informació internacional sinó per a documentalistes i professionals de la informació en general.

El títol de l’article és  “New York Times Topics, un modelo de producto periodístico documental en la prensa digital” (resum, text complet), i està fet a partir d’una anàlisi del contingut del web i una entrevista amb el seu responsable, l’editor John O’Neil.

Times topics.bmp

Portada de la secció Times Topics

Aquí teniu un extracte de les conclusions:

“Este trabajo periodístico-documental que llevan a cabo los editores de Times Topics se puede considerar una excelente muestra en el terreno del periodismo de lo que en la actualidad se denomina content curation: se trata de seleccionar, ordenar, elaborar y presentar al usuario la mejor información en la web sobre un tema. (…) Es por ello una fuente de información de notable valor para usuarios diversos, además del público generalista: profesionales del periodismo y la documentación, estudiantes, docentes, investigadores… Codina (2010, p. 153) argumenta que algunos sitios web de empresas de comunicación pueden considerarse en estos momentos la “cumbre de la Web” y cita, entre otros cibermedios, The New York Times. Siguiendo esta argumentación, podemos considerar asimismo la sección de Times Topics una de las cumbres de la documentación periodística en internet”.

Link al blog de Javier Guallar