Política exterior dels EUA: objectius comuns, estratègies diferents

El tercer debat presidencial als EUA posa en evidència que entre Obama i Romney hi ha poca diferència en els objectius fonamentals de la política exterior, però força en les formes i la manera d’aconseguir-los.

Tots dos van repetir que volen un país econòmicament fort per continuar exercint el lideratge del planeta. Preguntats sobre quin paper han de tenir al món, tots dos van dir que els EUA han de ser l’estendard de la llibertat: “Ajudar a defensar la llibertat i promoure la pau a través dels drets humans, la dignitat humana, la lliure empresa i la llibertat d’expressió”, va dir Romney. Quin líder nord-americà no subscriuria aquesta frase?

El problema ve quan deixem la retòrica i passem als fets: justificats en defensa d’aquesta llibertat, s’han comès greus crims que quedaran impunes. Als republicans els pesa com una llosa la guerra d’Iraq, justificada amb la mentida flagrant de les armes de destrucció massiva primer, la lluita contra el terror després i l’extensió de la democràcia al final. Obama tampoc pot presentar-se com un garant dels drets humans tenint en el seu balanç els civils bombardejats pels drones al Pakistan o la permanència de la ignominiosa Guantánamo; ni pot reclamar-se defensor de la democràcia quan dóna suport a dictadures com l’Aràbia Saudita en l’esclafament de la revolta popular xiïta a Bahrein. Davant d’això, el Nobel de la Pau es veu encara més precipitat i inoportú.

Ara bé, és innegable que almenys respecte a Líbia, Síria i Iran, Obama ha adoptat una política dialogant i multilateral que contrasta amb la que va fer Bush. Romney pretén ara que la situació global ha empitjorat molt: el nord de Mali és a mans d’Al-Qaida, a Egipte hi ha un govern islamista, Assad continua al poder a Síria i ha mort 30.000 civils, l’Iran és “quatre anys més a prop de la bomba” i l’integrisme islamista avança, diu. Però què hauria fet ell? Més o menys el mateix (“dient-ho més fort”, va dir Obama) amb la diferència que hauria donat armes als rebels sirians (ara ja en reben d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i hauria imposat sancions més dures a l’Iran, “com a la Sud-àfrica de l’apartheid”. No descartem que Obama endureixi el to amb Teheran si és reelegit, ja que, tot i negar que n’hi hagi, va advertir que no permetria “negociacions perpètues que no duen enlloc”.

Una altra petita diferència: sobre la Xina, tot dos reconeixen que ha de ser el seu principal soci, però tot i això Romney promet que imposarà aranzels per equilibrar el dèficit comercial (caldrà veure si realment ho fa o fins a quin grau en cas de guanyar). En canvi Obama és més conciliador i destaca que vol ser més influent al Pacífic, que ja és el principal eix de rotació de l’economia del planeta. Per cert, que el gegant Extrem Orient eclipsa totalment el nan europeu ho demostra el fet que en l’hora i mitja de debat només es va pronunciar una sola vegada la paraula Europa: va ser Obama per dir que sota el seu mandat havia refet els lligams que Bush havia trencat. Europa no és a l’agenda de la política exterior nord-americana.

Al final, Romney va robar la figura retòrica que tant va ajudar Obama fa quatre anys: “This nation is the hope of the earth”, va dir, i va demanar el vot perquè America continuï sent “l’esperança de la Terra”. Obama no va poder replica per reclamar drets d’autor.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús