Arxiu de la categoria ‘General’

Obamacare: una decisió del Suprem ‘genuïnament’ americana

divendres, 29/06/2012

La decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units d’aprovar la reforma sanitària d’Obama és fruit d’una pirueta argumental digna de comentar:

Roberts i Kagan Suprem.jpg

El president John Roberts i la membre Elena Kagan davant el Suprem el 2010. / Larry Downing . Reuters

Els republicans s’oposen a la reforma sanitària perquè inclou l’obligació que tot ciutadà contracti una pòlissa d’assegurança mèdica, i creuen que això atempta contra el sagrat principi de la llibertat individual. Doncs bé, efectivament, el Suprem afirma en la seva resolució que això és inconstitucional, ja que, en aplicació de la Llei del Comerç, el govern no pot obligar un ciutadà a comprar un determinat producte; per tant, el Suprem dóna la raó als contraris a l’Obamacare. Ara bé, també diu al mateix temps que la multa que el Govern farà pagar a qui no tingui una assegurança és perfectament legal, ja que es pot considerar un impost o una taxa, i el Suprem no té autoritat per prohibir al govern establir aquesta mena de gravàmens.

Conclusió: és il·legal obligar els ciutadans a contractar una pòlissa però és legal multar els qui no la comprin. Per tant, el Suprem no argumenta la decisió en la necessitat de millorar la qualitat de vida, en pro d’una societat més saludable, amb uns serveis mèdics bàsics a l’abast de tothom… no, s’aplica estrictament la lletra de la llei i es deixa de banda el seu esperit: una actitud genuïnament americana, que tindria el seu parangó amb una dita genuïnament catalana: feta la llei, feta la trampa, encara que en aquest cas sigui en benefici dels nord-americans.

Rússia ven armes a Síria… i als EUA

dijous, 14/06/2012

Les relacions internacionals no saben d’ètica, moral ni justícia. És sobrer dir que els països es relacionen (bé o malament) segons els seus interessos.

Una nova prova d’aquest axioma tan obvi la tenim en l’aparent i gairebé desapercebuda contradicció en què ha incorregut aquests dies l’administració nord-americana: Hillary Clinton ha denunciat que el consorci armamentístic estatal rus Rosoboronexport està venent a Síria helicòpters Mi-17, amb els quals el règim de Baixar al-Assad mata la seva pròpia població; és immoral i intolerable, per això Human Rights Watch fa campanya per estendre a l’ONU l’embargament d’armes a Síria que la UE ja aplica des de maig de l’any passat. Però resulta que la denúncia de Clinton no impedeix que el Pentàgon proporcioni uns elevats ingressos a la mateixa empresa russa per la compra del mateix tipus d’helicòpters, que cedeix a les forces afganeses a les quals traspassarà la seguretat a finals del 2014, quan l’OTAN abandoni el país centreasiàtic.

helicòpters Mi-17 US Navy a Patuxent Md.jpg

Helicòpters Mi-17 a la base de Patuxent, Maryland. / US Navy

Aquesta contradicció la va fer notar fa uns dies el senador republicà de Texas John Cornyn, membre de la comissió de defensa del Senat, en una carta on demanava al secretari de Defensa, Leon Panetta, que el seu govern no fes negocis amb una empresa que contribueix “als assassinats en massa a Síria”. De fet, una petició semblant ja es va fer el març, com assenyala Josh Rogin a Foreign Policy. Segons Rogin, el contracte amb Rosoboronexport puja a 900 milions de dòlars.

A tot això s’hi afegeix la circumstància que fins el juny de 2010 Rosoboronexport estava a la llista negra del govern dels EUA, acusada de vendre armes a estats hostils com Iran i, precisament, Síria. La prohibició de fer-hi negocis es va aixecar després que Rússia acceptés pressionar l’Iran per forçar-lo a aturar l’enriquiment d’urani i evitar el seu eventual accés a l’arma atòmica.

Des de la xarxa han criticat la hipocresia de Washington d’afavorir una empresa que contribueix a les matances d’Al-Assad, i més quan ja havia estat sancionada per vendre-li armes. Ara bé, en aquest terreny molts tenen la cua de palla: Egipte i l’Aràbia Saudita figuren entre els primers compradors d’armes dels EUA del món, i va ser amb aquestes armes que les dictadures del Caire i de Riad van aixafar el 2011 les revoltes populars a Egipte i a Bahrein, respectivament.

Venda d'armes dels EUA1.jpg Tot plegat fa més necessària que mai una regulació internacional del comerç d’armes, empresa a la qual dediquen els seus esforços organitzacions com per exemple Fundació per la Pau o l’ICIP, que tenen l’esperança posada en la conferència que l’ONU farà el juliol per mirar d’arribar a un tractat mundial sobre la venda d’armament.

Obama, assassí confés?

dimecres, 30/05/2012

Per a alguns, en el titular d’aquest post hi sobra l’interrogant perquè consideren una evidència l’afirmació que porta implícita. Ara bé, la majoria de nord-americans ni tan sols es faria mai aquesta pregunta. Per això trobo destacable (i de lectura recomanable) l’extens informe que publica aquesta setmana The New York Times on es revelen detalls de la política antiterrorista d’Obama que l’acosten a George Bush molt més del que alguns gestos retòrics o propagandístics podrien fer creure.

Meshud.jpg

El líder talibà pakistanès Beitullah Meshud, mort el 2009

Els autors de l’informe han parlat amb 36 consellers i exconsellers pròxims a Obama, i del que diuen es desprèn la imatge d’un president a qui no l’aclaparen els dubtes morals quan ordena un atac a un presumpte terrorista encara que sàpiga amb certesa que està envoltat de familiars o altra gent innocent. Va ser el cas del dirigent dels talibans pakistanesos Baitullah Meshud, mort l’agost del 2009. El llavors conseller de Seguretat Nacional, el general James L. Jones, diu que en moltes ocasions s’ajornaven atacs si hi havia altres persones al costat de “l’objectiu”, però aquell no va ser el cas: Obama va ordenar llançar el míssil que va matar Meshud, la seva dona, els sogres i vuit persones més. És un exemple per explicar el seu procediment de presa de decisions: cada setmana un centenar de membres de l’equip de seguretat es troben per estudiar tota la informació que tenen sobre els presumptes terroristes i decidir quin nom de la llista serà el següent objectiu. El mateix procés fa la CIA i després passa l’elecció al president, que exigeix prendre personalment l’última decisió.

Diu el diari que aquesta política agressiva del “professor de Dret liberal (d’esquerres) que havia fet campanya contra la guerra d’Iraq i contra la tortura” va reforçar-se a finals de 2009, després de la mort de 13 soldats a Fort Hood, Texas, a mans d’un metge militar simpatitzant d’Al-Qaida, i de l’intent fallit d’atemptar contra un avió que anava a Detroit, el dia de Nadal, en el que s’ha conegut com el cas del “terrorista dels calçotets”. L’efecte va ser, segons els entrevistats, “un dirigent que va eludir buscar un acord al Congrés per tancar Guantánamo i que aprova accions letals sense que li tremoli el pols”. Per això el diari es pregunta quins són els principis morals i legals que es planteja Obama en aquest àmbit.

Una resposta la trobem en la decisió d’ordenar, el setembre de l’any passat, la mort de Anwar al-Awlaki, nascut als EUA i convertit en un destacat membre d’Al-Qaida del Iemen. Els seus sermons inspiraven atemptats i va col·laborar en l’intent de Detroit, diuen els EUA. El president es devia preguntar, però, “si podia ordenar l’assassinat d’un ciutadà americà en un país que no estava en guerra contra els EUA, en secret, i sense judici”, planteja el Times. Doncs segons William M. Daley, cap de Gabinet fins al gener d’aquest any, Obama va tenir pocs dubtes i va dir que aquell era “un cas fàcil”, ja que en poques ocasions hi hauria tanta evidència. El míssil també va matar un altre nord-americà, Samir Khan, membre d’Al-Qaida però que no era a la llista d’objectius.

Obama i assessors antiterrorisme.jpg

Obama al despatx oval amb els seus principals assessors. / Pete Souza. The White House / NYT

Els assessors d’Obama també admeten que a l’hora de fer el recompte de víctimes dels atacs amb avions no tripulats (drones) es recorre a una metodologia que minimitza els “danys col·laterals”: a tots els homes en edat militar que moren se’ls considera combatents, excepte en el cas que les dades forenses demostrin després de manera inequívoca la seva innocència. Gràcies a això el principal conseller en la lluita antiterrorista, John O. Brennan, diu que els drones no han matat cap no-combatent, i d’altres veus gosen afirmar que les víctimes civils es poden comptar “amb els dits de les mans”.

Per acabar, atenció a aquestes dades incloses en l’informe: Bush va fer 50 atacs selectius amb míssils contra objectius del Pakistan (45) i de Somàlia (5). En els tres anys i mig de presidència, Obama n’ha fet 294, sis vegades més, tots al Pakistan excepte quatre a Somàlia i 38 al Iemen. En un any electoral, l’informe del New York Times pot ser demolidor per a Obama. Però també es podria donar que li aportés per la dreta els vots que pot perdre per l’esquerra.

L’ONU, inoperant a Síria. Qui en té la culpa?

dilluns, 28/05/2012

Algunes veus critiquen l’ONU i la responsabilitzen gairebé directament del drama que pateix el poble sirià. És cert, l’ONU és inoperant; i no només a Síria, on fa poca cosa més que emetre condemnes formals; però la culpable d’aquesta inoperància no és la institució com a tal, sinó el comportament dels seus membres; i pocs se salven de la crítica.

Robert Mood AFP.jpg

El cap de la missió d'observadors de l'ONU a Síria, el general Robert Mood / AFP

Rússia, per exemple, a part de bloquejar –juntament amb la Xina– qualsevol intent de parar els peus a Baixar al Assad, li continua subministrant les armes amb què mata la seva població, com ja es va denunciar al febrer. Segons la televisió Al Arabiya, un vaixell amb armament rus havia d’arribar al port de Tartus aquest cap de setmana, coincidint precisament amb la repugnant matança d’Al-Haula (108 morts, 49 d’ells nens).

El negoci de la guerra, però, no només és patrimoni “dels altres”. És instructiu consultar, per exemple, els informes de la Secretaria d’Estat de Comerç Exterior del govern espanyol on es presenten les dades de la venda d’armes d’Espanya. El 2010 (pàgina 61), els fabricants espanyols no van vendre armes a Síria, però sí a Aràbia Saudita i Bahrein, i també a Egipte, Líbia i Tunísia. Aquestes vendes es van fer abans de la Primavera Àrab, però això no treu que s’incomplís la llei que prohibeix exportar armes a països on es donen situacions de violació dels drets humans, segons va denunciar l’any passat Amnistia Internacional. A l’informe del primer semestre del 2011 (pàgina 6) continuen figurant Aràbia Saudita i Egipte com a receptors d’armes espanyoles, en uns moments en què ja havien esclatat les revoltes.

De l’informe del 2011 també crida l’atenció un detall: només en el primer semestre Espanya va vendre armes per 1.100 milions d’euros, gairebé el doble que el primer semestre de 2010 (un sector que malauradament no està en crisi, doncs). A això s’hi afegeix una dada significativa: en els vuit anys de govern de Zapatero la venda d’armes espanyoles es va multiplicar per sis.

I encara un últim detall: un dels bons clients de la indústria d’armes espanyola ha estat Veneçuela, un país que l’han denunciat per vendre combustible … a Síria! I aquí tanquem el cercle obert al començament: sobre el paper, les aspiracions que es proposa l’ONU són justes i lloables, però mentre la seva actuació com a institució depengui tan directament de la voluntat dels governs dels Estats, poca cosa podrem fer. Rússia fa costat a Síria, els EUA a Israel… els interessos de les potències sovint han paralitzat les bones iniciatives del Consell de Seguretat. Si desaparegués l’obsoleta prerrogativa del dret de veto dels cinc guanyadors de la Segona Guerra Mundial i es donés més protagonisme als països emergents, potser (només potser) avançaríem un mica. Però qui té una mica de poder el té ben agafat, sigui gran o no; per això, després de tants anys mirant el món, em permetreu continuar sent pessimista…

Primàries republicanes: l’enemic a casa

dimecres, 4/04/2012

Després de la victòria de Romney del dia 3 d’abril, els republicans tenen l’oportunitat de començar d’una vegada la campanya per intentar recuperar la Casa Blanca el novembre. De moment, l’itinerari dels tres mesos de primàries equival a poc menys que un suïcidi polític, encara que als qui preferim que els EUA tinguin un president centrista com Barack Obama de fet ja ens està bé. Però el cert és que sembla que els republicans facin campanya contra ells mateixos.

No els ajuda que a aquestes alçades personatges pintorescos com Ron Paul i Newt Gingrich continuïn en la cursa. El llibertari Paul ja ha demostrat que el seu suport no supera el 10 per cent dels votants republicans, segons Gallup. Té només 51 dels 1.166 delegats elegits fins ara. El mateix podem dir de Newt Gingrich, que té el suport del 12 per cent dels votants i 135 delegats.

GOP.jpg

Autor: James MacLeod. Del blog MacLeod Cartoons

El que més els perjudica és la divisió que estan demostrant. Al partit de l’elefant s’hi evidencien dos corrents interns: el moderat, pragmàtic, tolerant en aspectes morals però ultraliberal en aspectes econòmics, representat pel majoritari Mitt Romney (655 delegats) . I el conservador, més ultraliberal encara, que beu de moviments creacionistes de diversa inspiració cristiana impulsors d’una croada moral contra el que ells consideren una deriva perversa de l’essència espiritual nord-americana. En aquest corrent ara mateix hi conviuen Rick Santorum (amb 278 delegats) i Gingrich, i s’hi adscrivien amb més o menys afinitat Michele Bachmann, Rick Perry i fins i tot Herman Cain, tots ja fora de les primàries. Tants aspirants debiliten aquest sector conservador i anul·len la possibilitat d’una alternativa clara a Romney. Mentrestant aquest s’enfronta als rivals del seu partit i no al seu partit rival. Amb l’agravant que tots ells prometen continuar fins a la convenció de l’agost a Tampa, fet que manté la fractura i impedeix centrar els esforços en un únic candidat.

La pugna entre Obama i Hillary Clinton el 2008 no va perjudicar els demòcrates, sinó que va presentar al públic dos candidats sòlids i capacitats, que ara ocupen els càrrecs més importants de l’Executiu. En canvi els republicans estan perdent pistonades lluitant entre ells. La causa és una mena de càncer que se’ls menja des de dins, anomenat Tea Party i que, a part de ser una plataforma de personalismes sectaris i excloents, llança propostes més pròpies del moment històric que dóna nom al moviment que no pas del segle XXI. El millor exemple són les idees de l’únic aspirant que pot fer ombra a Romney: Santorum proposa prohibir la interrupció de l’embaràs també en casos de violació i incest, perseguir els metges que facin avortaments, reformar la Constitució per il·legalitzar el matrimoni gai i recuperar tècniques d’interrogació com el waterboarding, que fins i tot republicans com el senador John McCain consideren tortura.

Romney té l’enemic a casa: inclourà Santorum al ticket com a candidat a vicepresident? Si ho fes, les seves opcions encara es veurien més reduïdes davant un Obama que veu com lleument es recupera l’economia i baixa l’atur.

Dues èpoques històriques, cara a cara al Suprem

divendres, 30/03/2012

A part de la reforma sanitària d’Obama, el Tribunal Suprem dels EUA té aquests dies entre mans un altre tema que constata que la ciència canvia la vida de les persones d’una manera tan substancial que fa trontollar fins i tot conceptes tan fonamentals com la paternitat. A la societat nord-americana hi ha ara un intens debat sobre si un fill concebut després de la mort del seu pare té drets o no com a orfe del difunt.

El Suprem ha de decidir sobre una demanda presentada per una mare que ha vist com l’Administració denegava als seus fills bessons els drets d’orfandat que segons ella els pertanyen en retribució de les quotes que el seu marit va pagar durant anys a la Seguretat Social. La peculiaritat del cas és que els nens van ser concebuts quan el pare portava mesos mort i enterrat: havia deixat el seu esperma congelat.

Tribunal Suprem dels EUA AFP Photo_Mladen Antonov.jpg

Seu del Suprem dels EUA / Mladen Antonov. AFP

Robert Capato va morir a inicis del 2003 d’un càncer diagnosticat el 2001. Tant bon punt va saber de la malaltia va decidir congelar el seu esperma en un banc de semen, per por que la quimioteràpia el deixés estèril, amb la intenció de poder deixar un germà al seu primer fill. Mesos després de la seva mort i gràcies a les tècniques de fecundació in vitro, la seva vídua, Karen Capato, va quedar embarassada de bessons. Ara el govern nega als nens la pensió d’orfandat en aplicació d’una llei del 1939, quan les tècniques in vitro no existien; per als advocats de la mare, la legislació deixa clar que les criatures són indiscutiblement fills del difunt i que com a tals han de poder gaudir de tots els drets que els corresponen.

Un tribunal d’apel·lació va donar la raó a la mare, dient que els fills biològics d’un assalariat (i contribuent a la Seguretat Social, per tant) són fills seus a tots els efectes legals. Però l’Administració, que és qui ha recorregut al Suprem, també té els seus arguments: diu que els fills concebuts pòstumament no tenen drets com a orfes del difunt perquè es van concebre “quan ja se sabia que el pare biològic mort no podria contribuir [amb el seu salari] al fons de la Seguretat Social”. I la mare contraataca: fins i tot els fills adoptats o els fillastres, que ni tan sols són fills biològics del pare legal, tenen drets com a orfes quan aquest mor.

Com diu l’emissora pública National Public Radio, el que es troben cara a cara al Tribunal Suprem són dues èpoques de la Història de la humanitat.

En any electoral, prudència i contenció

dimarts , 13/03/2012

Els republicans reclamen a Obama una política exterior més agressiva, que demostri més fermesa contra l’Iran i Síria i recuperi el que consideren un lideratge perdut en l’escena internacional. Sembla que han oblidat ja els estralls que va causar el seu predecessor.

La política exterior d’Obama ha estat, sortosament, de perfil més baix que la de Bush, i s’ha caracteritzat per una major dosi de prudència i multilateralisme.

En relació amb la primavera àrab, després d’un primer moment d’indecisió i de no saber a quina carta jugar, els EUA es van posar al costat dels reformistes i van procurar mantenir les aliances amb els nous dirigents; el cas d’Egipte és clar: el suport als militars que governen després de Tahrir s’ha mantingut intacte i l’objectiu és mirar de preservar aquesta relació sota el futur govern.

Rebels sirians a Idlib_Rodrigo Abd AP.jpg

Opositors sirians a la ciutat d'Idlib. Rodrigo Abd / AP

El cas de Líbia va ser un exemple d’actuació des de la rereguarda: la Lliga Àrab i Europa van ser els protagonistes visibles de la intervenció militar, que si bé va començar sent únicament humanitària, va acabar sent sobretot política: va precipitar la caiguda de Gaddafi primer, va provocar la seva captura després i va tolerar el seu linxament al final. Els EUA van cedir el protagonisme a Europa en tots els terrenys: en el mediàtic, on Sarkozy necessitava rentar-se la cara pel seu suport al règim tunisià; en l’econòmic, ja que els contractes post Gaddafi han afavorit companyies europees per davant de les nord-americanes; i en el militar, tot i que els míssils llançats per l’OTAN els hi va posar el Pentàgon.

En el cas de Síria, els EUA han fet gestos i declaracions per forçar un canvi de règim, però no s’han posat tampoc a primera línia, per diversos motius: ja hi ha com a intermediaris els governs amics de l’Aràbia Saudita i el Qatar sunnites que, amb l’Iran xiïta en el punt de mira, encapçalen l’ofensiva per fer caure Baixar al-Assad, reclamant-li (ironies de la geoestratègia política) allò que ells neguen a la seva pròpia població. Els EUA tampoc es volen posar al capdavant d’una ofensiva contra al-Assad que sembla condemnada al fracàs mentre Rússia i la Xina es mantinguin fidels al seu aliat sirià. Tot això frena la intervenció que reclamen les imatges del sacrifici de Homs i les matances de Deraa.

Però és en relació amb l’Iran on els EUA han de fer més equilibris: han d’exhibir prou fermesa com per frenar els impulsos bombarders d’Israel, ja que si el govern ultra de Netanyahu arrossega els EUA a un nou conflicte al golf Pèrsic, la reelecció d’Obama es posa greument en perill. Ara bé, no pot deixar Israel a l’estacada: com tots els presidents, ha de demostrar un suport sense fissures a l’Estat hebreu si vol els favors de l’electorat proisraelià nord-americà, poderós i influent. Per això Obama assegura que estarà darrere Jerusalem si hi ha un enfrontament amb Teheran però alhora exhorta a una sortida diplomàtica del contenciós nuclear. Mentrestant, la martiritzada Síria queda a la recambra com un peó que pot ser útil en l’estira i arronsa sobre el dossier atòmic.

Ja fora de l’Iraq i amb la sortida d’Afganistan programada, Obama intenta mantenir els EUA com a primera potència mundial, però des d’una discreta segona fila per evitar que l’exposició al primer pla li espatlli la seva estratègia, una actitud prudent que, en any electoral i de crisi econòmica, es fa més necessària que mai.

Gingrich o Romney: el dilema republicà

dimarts , 24/01/2012

La victòria de Gingrich a les primàries de Carolina del Sud ha posat en evidència la divisió interna i alhora el dilema a què s’enfronta el Partit Republicà dels EUA.

Newt Gingrich i Mitt Romney simbolitzen les dues ànimes del partit: el sud profund contra la Nova Anglaterra; els grangers contra Harvard; el far west contra Wall Street. En definitiva, el cor, les essències del Tea party, contra el cervell, el pragmatisme del món dels negocis.

L’abandó de Rick Perry i les patinades de Romney (resistir-se a fer pública la declaració de renda després d’admetre que paga menys impostos que la mitjana dels nord-americans li ha passat factura) han fet descobrir al sector més conservador que pot plantar cara amb èxit a l’establishment del partit. Ara bé, aquest triomf ha estat a Carolina del Sud, cosa que li ha donat una forta embranzida; però encara que guanyés les primàries de Florida del dia 31, Gingrich difícilment tindria el suport majoritari dels republicans. I és que a les seves files hi conviuen creacionistes, antiavortistes, contraris al matrimoni gai i cristians renascuts, amb neoliberals aïllacionistes probusiness i antiintervencionistes que el que volen és sobretot pagar menys impostos i tenir facilitats per fer negocis i enriquir-se.

Gingrich Romney Jason Reed  Reuters.jpg

Els quatre aspirants republicans a la Casa Blanca. Jason Reed / Reuters

Aquestes dues ànimes poden conviure al si del partit republicà, però a l’hora d’enfrontar-se a Obama, el sector radical espanta els votants: les eleccions les guanya sempre el centre, i molts dels electors que van optar per Obama i que n’han quedat decebuts podrien fàcilment passar-se al partit republicà amb un candidat moderat com Romney, però segurament es quedarien amb Obama si l’alternativa fos un ultraconservador com Gingrich. Almenys això és el que diuen els sondejos, com mostra Real Clear Politics. Obama sempre guanyaria a qualsevol dels candidats republicans actuals: contra Ron Paul, per cinc punts; contra Rick Santorum, per gairebé deu; i contra Gingrich per 11; en canvi, la diferència amb Romney és de menys de dos punts. Les enquestes, a més, mostren una altra crua realitat per al partit de l’elefant: enfront qualsevol republicà sense especificar (per tant, cap dels actuals), Barack Obama perdria; per poc, però a hores d’ara, perdria.

Per tant, sembla que si hi ha un candidat que pot batre Obama, aquest és abans Romney que no pas Gingrich. Per això els republicans s’enfronten a un dilema. Fer cas al cor o al cap; seguir les essències del sector més radical i allunyar-se de la Casa Blanca o optar pel candidat més possibilista i arraconar el tea party al sud profund de la política.

Guantánamo: deu anys d’ignomínia

dilluns, 9/01/2012
Guantánamo Getty images.jpg

La presó de Guantánamo / Getty images

El dimecres 11 de gener es compleixen deu anys de l’arribada dels primers presos a la base nord-americana de Guantánamo. Amnistia Internacional i altres entitats han organitzat diversos actes per denunciar que aquest centre continuï obert. Segons AI, al penal hi ha encara més de 150 detinguts, i dotze d’aquests hi són des del primer dia. El més escandalós és que d’aquests dotze, només un ha estat jutjat i compleix cadena perpètua després que el condemnés un tribunal militar, mentre que la resta encara no han estat acusats formalment de cap càrrec.

La continuïtat de Guantánamo és un dels fracassos de Barack Obama, sobretot perquè el segon dia en el càrrec va anunciar solemnement el seu tancament, sense calibrar l’oposició que tindria fins i tot dintre de les pròpies files demòcrates. Aquesta promesa incomplerta, però, no li passarà factura en aquest any electoral: tan sols el 21 per cent dels nord-americans estan a favor que es tanqui la presó, segons un sondeig del 2011, i ho corroboren sondejos anteriors de Gallup i la CNN. I això és perquè la majoria no volen que sospitosos de terrorisme siguin jutjats per tribunals civils a territori dels Estats Units, ni cap governador ni congressista vol que en el seu districte electoral s’hi construeixi la presó que hauria de rebre els presos de Guantánamo. Per això aquesta greu irregularitat només aixeca crítiques a fora dels Estats Units i entre una ínfima minoria d’esquerres de dins del país; per ignominiós que ens pugui semblar, a pocs els indigna que des de fa deu anys hi hagi a Cuba un centre de tortura i violació dels drets humans que reté més de 150 persones, moltes de les quals no estan acusades formalment de cap càrrec i d’altres seran jutjades per tribunals militars que incompleixen els criteris internacionals i poden ser condemnades a pena de mort, com denuncia Amnistia Internacional.

Els EUA a l’Iraq: crònica d’un fracàs

dimecres, 28/12/2011

El que ha passat últimament a l’Iraq certifica el fracàs més absolut de la política exterior de George Bush. Només hores després de marxar l’últim marine, el poder de majoria xiïta va emetre una ordre de captura contra el propi vicepresident de la nació, de la minoria sunnita, acusat de terrorisme. Al cap de poc esclatava una onada d’atemptats contra xiïtes que en un primer balanç supera els 70 morts.

Bush va justificar el 2003 la invasió de l’Iraq dient que era imprescindible per evitar un nou 11-S. Va voler fer creure que el règim tenia armes de destrucció massiva i vincles amb el terrorisme, i que amb la caiguda de Saddam no només es conjuraven aquells perills sinó que s’obria una esplendorosa era de pau, llibertat i democràcia per a tot el Pròxim Orient. És bo recordar que dies abans de la invasió, el responsable de la comissió investigadora de l’ONU, el suec Hans Blix, va deixar clar davant el Consell de Seguretat que no havien trobat evidències d’activitats prohibides, ni magatzems subterranis d’armes químiques o biològiques, que Iraq cooperava en les investigacions i que calia més temps per tenir la certesa absoluta que tenia armes de destrucció massiva. Tot i això, Bush va tirar endavant la guerra. Aquella burda manipulació va donar arguments als que deien que la invasió només obeïa a interessos econòmics i geoestratègics: col·locar un govern “amic” al capdavant del país amb les cinquenes reserves de petroli del món i situat estratègicament entre Israel i l’Iran, Síria i l’Aràbia Saudita, al bell mig de la zona d’on surt el principal recurs energètic de l’economia mundial. També és bo recordar que l’afirmació que l’objectiu de la guerra era el petroli la recull a les seves memòries (La era de las turbulencias; Edicions B, 2008) una persona tan poc sospitosa d’antiamericanisme com Alan Greenspan, president de la Reserva Federal dels EUA de 1987 a 2006.

Iraq Mario Tama NYT.jpg

La base nord-americana Camp Adder, a l'Iraq, buida. Mario Tama / The New York Times

Nou anys després, doncs, quin és el balanç? El pitjor és el preu pagat en vides humanes, devastador i irreparable: el gener de 2008 la revista The New England Journal of Medicine ja donava una xifra d’entre 104.000 i 223.000 morts, i l’organització britànica Iraqbodycount també ofereix un balanç de més de 114.000 morts. A aquestes dades tràgiques s’hi afegeix el greu fracàs polític que ara constatem, ja que l’ocupació deixa un país destruït econòmicament i desestructurat socialment: no és ni democràtic, ni cohesionat, ni estable. La divisió entre xiïtes i sunnites aixeca el fantasma d’una guerra civil; el nou govern sorgit de les eleccions s’ha convertit en un satèl·lit de l’Iran dels aiatol·làs; i el grau de benestar dels ciutadans està molt per sota del que correspondria a un país tan ric en petroli: l’últim informe de l’ONU sobre l’índex de desenvolupament humà situa l’Iraq a la posició 132, el pitjor de tots els del Pròxim Orient excepte el Iemen. Per no parlar dels escàndols com les tortures d’Abu Ghraib, la matança de Haditha o els excessos revelats per Wikileaks, que han empitjorat la mala imatge dels EUA al món.

La política del “nation building” no consisteix a imposar a sang i foc unes eleccions, sinó que l’objectiu ha de ser construir una societat civil estable, educada, igualitària i amb un repartiment de la riquesa equilibrat; fins i tot en el cas que suposadament  l’interès últim fos només econòmic. Més poder tou i menys poder dur, en l’expressió de Joseph Nye.