Entrades amb l'etiqueta ‘11-S’

Guantánamo: deu anys d’ignomínia

dilluns, 9/01/2012
Guantánamo Getty images.jpg

La presó de Guantánamo / Getty images

El dimecres 11 de gener es compleixen deu anys de l’arribada dels primers presos a la base nord-americana de Guantánamo. Amnistia Internacional i altres entitats han organitzat diversos actes per denunciar que aquest centre continuï obert. Segons AI, al penal hi ha encara més de 150 detinguts, i dotze d’aquests hi són des del primer dia. El més escandalós és que d’aquests dotze, només un ha estat jutjat i compleix cadena perpètua després que el condemnés un tribunal militar, mentre que la resta encara no han estat acusats formalment de cap càrrec.

La continuïtat de Guantánamo és un dels fracassos de Barack Obama, sobretot perquè el segon dia en el càrrec va anunciar solemnement el seu tancament, sense calibrar l’oposició que tindria fins i tot dintre de les pròpies files demòcrates. Aquesta promesa incomplerta, però, no li passarà factura en aquest any electoral: tan sols el 21 per cent dels nord-americans estan a favor que es tanqui la presó, segons un sondeig del 2011, i ho corroboren sondejos anteriors de Gallup i la CNN. I això és perquè la majoria no volen que sospitosos de terrorisme siguin jutjats per tribunals civils a territori dels Estats Units, ni cap governador ni congressista vol que en el seu districte electoral s’hi construeixi la presó que hauria de rebre els presos de Guantánamo. Per això aquesta greu irregularitat només aixeca crítiques a fora dels Estats Units i entre una ínfima minoria d’esquerres de dins del país; per ignominiós que ens pugui semblar, a pocs els indigna que des de fa deu anys hi hagi a Cuba un centre de tortura i violació dels drets humans que reté més de 150 persones, moltes de les quals no estan acusades formalment de cap càrrec i d’altres seran jutjades per tribunals militars que incompleixen els criteris internacionals i poden ser condemnades a pena de mort, com denuncia Amnistia Internacional.

Els EUA a l’Iraq: crònica d’un fracàs

dimecres, 28/12/2011

El que ha passat últimament a l’Iraq certifica el fracàs més absolut de la política exterior de George Bush. Només hores després de marxar l’últim marine, el poder de majoria xiïta va emetre una ordre de captura contra el propi vicepresident de la nació, de la minoria sunnita, acusat de terrorisme. Al cap de poc esclatava una onada d’atemptats contra xiïtes que en un primer balanç supera els 70 morts.

Bush va justificar el 2003 la invasió de l’Iraq dient que era imprescindible per evitar un nou 11-S. Va voler fer creure que el règim tenia armes de destrucció massiva i vincles amb el terrorisme, i que amb la caiguda de Saddam no només es conjuraven aquells perills sinó que s’obria una esplendorosa era de pau, llibertat i democràcia per a tot el Pròxim Orient. És bo recordar que dies abans de la invasió, el responsable de la comissió investigadora de l’ONU, el suec Hans Blix, va deixar clar davant el Consell de Seguretat que no havien trobat evidències d’activitats prohibides, ni magatzems subterranis d’armes químiques o biològiques, que Iraq cooperava en les investigacions i que calia més temps per tenir la certesa absoluta que tenia armes de destrucció massiva. Tot i això, Bush va tirar endavant la guerra. Aquella burda manipulació va donar arguments als que deien que la invasió només obeïa a interessos econòmics i geoestratègics: col·locar un govern “amic” al capdavant del país amb les cinquenes reserves de petroli del món i situat estratègicament entre Israel i l’Iran, Síria i l’Aràbia Saudita, al bell mig de la zona d’on surt el principal recurs energètic de l’economia mundial. També és bo recordar que l’afirmació que l’objectiu de la guerra era el petroli la recull a les seves memòries (La era de las turbulencias; Edicions B, 2008) una persona tan poc sospitosa d’antiamericanisme com Alan Greenspan, president de la Reserva Federal dels EUA de 1987 a 2006.

Iraq Mario Tama NYT.jpg

La base nord-americana Camp Adder, a l'Iraq, buida. Mario Tama / The New York Times

Nou anys després, doncs, quin és el balanç? El pitjor és el preu pagat en vides humanes, devastador i irreparable: el gener de 2008 la revista The New England Journal of Medicine ja donava una xifra d’entre 104.000 i 223.000 morts, i l’organització britànica Iraqbodycount també ofereix un balanç de més de 114.000 morts. A aquestes dades tràgiques s’hi afegeix el greu fracàs polític que ara constatem, ja que l’ocupació deixa un país destruït econòmicament i desestructurat socialment: no és ni democràtic, ni cohesionat, ni estable. La divisió entre xiïtes i sunnites aixeca el fantasma d’una guerra civil; el nou govern sorgit de les eleccions s’ha convertit en un satèl·lit de l’Iran dels aiatol·làs; i el grau de benestar dels ciutadans està molt per sota del que correspondria a un país tan ric en petroli: l’últim informe de l’ONU sobre l’índex de desenvolupament humà situa l’Iraq a la posició 132, el pitjor de tots els del Pròxim Orient excepte el Iemen. Per no parlar dels escàndols com les tortures d’Abu Ghraib, la matança de Haditha o els excessos revelats per Wikileaks, que han empitjorat la mala imatge dels EUA al món.

La política del “nation building” no consisteix a imposar a sang i foc unes eleccions, sinó que l’objectiu ha de ser construir una societat civil estable, educada, igualitària i amb un repartiment de la riquesa equilibrat; fins i tot en el cas que suposadament  l’interès últim fos només econòmic. Més poder tou i menys poder dur, en l’expressió de Joseph Nye.

L’enigma de la senyora Bixby

dilluns, 12/09/2011

En els actes de commemoració de l’11-S van aparèixer junts el president Obama i l’expresident Bush. Obama va citar el psalm 46 de la Bíblia, i Bush va triar la carta de condol que Abraham Lincoln va enviar durant la Guerra Civil a la vídua de Massachusetts Lydia Bixby després de la mort dels seus cinc fills. Bush va llegir, solemne, aquest emotiu text:

Benvolguda senyora,
M’han informat del Departament de la Guerra que és la mare de cinc fills que han mort gloriosament al camp de batalla. Sé que són estèrils les meves paraules per mirar de distreure-la del dolor d’una pèrdua tan insuportable. Però he de mirar de fer-li arribar el consol que hi ha en la gratitud de la República per la qual van morir. Prego al Pare Celestial que apaivagui la seva angoixa i li deixi l’apreciat record dels éssers estimats i l’orgull que vostè es mereix per haver dipositat un sacrifici tan valuós a l’altar de la llibertat.
Amb sinceritat i respecte, Abraham Lincoln
”.

Unes paraules amb les quals George Bush revisita el terreny de la fàcil retòrica patriòtica que pretén confondre, distreure, barrejar conceptes i igualar totes les víctimes sense distingir els morts per actes terroristes dels militars que van anar a l’Iraq a participar en el que ell va anomenar guerra contra el terror. Tots moren per la nació i per la llibertat, segons ell.

Bush Allan Tannenbaum reuters.jpg

Bush en el desè aniversari de l'11 de setembre. Allan Tannenbaum / Reuters

Però bé, aquesta confusió a hores d’ara no és cap sorpresa; el més curiós del cas és que hi ha molta controvèrsia sobre la història de la senyora Bixby i sobre l’origen de la carta de Lincoln (que Spielberg rememora a Salvar al soldado Ryan). Entre els historiadors que qüestionen aquells fets hi ha Michael Burlingame, que en un article a la revista American Heritage deia que en realitat no van ser cinc sinó dos els fills que van morir a la guerra; dels altres tres, un va desertar, l’altre va quedar exempt del servei i del tercer no es té informació. A més, sembla que la senyora en qüestió era simpatitzant dels sudistes, no de Lincoln, i que va estripar la carta de condol. Algunes fonts afegeixen que era la mestressa d’un bordell. Sobre la carta, bastants grafòlegs diuen que en realitat la va escriure el secretari de Lincoln.

Ara bé, aquests dubtes són una qüestió secundària. Sembla que en aquest cas la veritat importa poc: l’imaginari popular ha assumit com a certes aquella carta i aquella mare que va sacrificar els seus cinc fills “a l’altar de la llibertat” de la nació; aquesta mena de relats ajuden a la catarsi col·lectiva. És un bon exemple d’aquella màxima periodística sarcàstica que, adaptada a la retòrica, vindria a dir: “no deixis que la veritat t’espatlli un bon discurs”. El més greu és que s’ha aplicat en temps no tan allunyats, i no només als EUA.

Deu anys després, un panorama desolador

divendres, 9/09/2011

Ground zero Alex Fuchs AFPGetty Images.jpg

Alex Fuchs. AFP / Getty images

Més enllà del dany causat pels atacs suïcides, les conseqüències de l’11-S en els últims deu anys han estat devastadores.

Els atemptats van servir de coartada per justificar dues guerres il·legítimes que van causar una gran mortaldat sobretot de civils afganesos, paquistanesos i iraquians. El projecte Costs of War de la Brown University (citat per The Economist) assegura, en un càlcul conservador, que van provocar 225.000 morts (entre civils i militars) i prop de vuit milions de refugiats. El més greu és que ni tan sols els EUA no hauran obtingut res a canvi d’aquesta destrucció: la influència que conserven els talibans a l’Afganistan fa dubtar de la viabilitat del règim de Karzai quan marxi l’OTAN; a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta que ha estret els llaços amb l’Iran dels aiatol·làs, cosa que amplia la influència de Teheran a l’Orient Mitjà, on una medieval Aràbia Saudita aliada de Washington ha quedat clamorosament en evidència després de les revoltes democràtiques de la primavera àrab (unes revoltes molt més efectives que no pas les guerres democratitzadores de Bush). I el Pakistan s’ha confirmat com un aliat amb doble cara i poc fiable, després que, segons tots els indicis, l’ISI amagués Bin Laden durant anys. Per tant, la guerra contra el terror haurà tingut un cost elevadíssim per donar uns fruits més que minsos: no oblidem que a Bin Laden el va matar un comando d’elit amb sofisticada tecnologia, no desenes de milers de soldats invasors d’Estats canalla. A més, els atemptats de gran repercussió mediàtica han continuat (Bali, Madrid, Londres, Casablanca, Bombai…) i el risc no ha desaparegut. La reacció d’Occident va evitar encara més accions terroristes, però van ser les mesures policials i de seguretat el que va frenar Al-Qaida, no les ocupacions d’Afganistan i l’Iraq, que la van esperonar.

Tot això, afegit a Abu Ghraib, Guantánamo i els vols de la CIA, va malmetre la imatge dels EUA al món, una mala imatge agreujada per la submissió d’Obama a Israel que la política de “mà estesa” amb els països àrabs i musulmans no ha corregit.

En política interna, la mateixa Brown University diu que el cost econòmic de les guerres frega els quatre bilions de dòlars; aquesta és una més de les causes de l’actual dèficit d’una economia que Bush va rebre amb superàvit, encara que el Tea Party només l’atribueix a la despesa social. L’elevat endeutament (prop de 15 bilions) i la intransigència republicana han fet que per primera vegada s’abaixés la qualitat de les emissions del Tresor.

Però el més greu és que la reacció a l’11-S va comportar una dretanització de la classe dirigent i de l’opinió pública nord-americanes, que haurà tingut seqüeles duradores: si els republicans recuperen la sensatesa –com comença a semblar– i troben un candidat mínimament presentable (entre el sòlid ultraconservador Rick Perry i el tecnòcrata Mitt Romney, sense menystenir Ron Paul), i l’atur es manté elevat, la reelecció d’Obama estarà més que en dubte. I es constatarà que la victòria del 2008 va ser un miratge, una flor passatgera: la reacció puntual a l’abisme en què Bush havia enfonsat el país. Si això passa –voldria equivocar-me–, l’eslogan yes we can haurà estat només un fugaç missatge d’esperança, un tènue raig de sol enmig de l’oratge conservador desfermat després de l’11-S.