Entrades amb l'etiqueta ‘Afganistan’

La tortura continua perseguint Bush (i Obama)

dilluns, 24/12/2012

Dues qüestions aparentment desconnectades entre elles –una pel·lícula i un informe del Senat– han tornar a posar en evidència, per si feia falta, les mentides de George Bush en la mal anomenada guerra contra el terror.

La imminent estrena  de la pel·lícula Zero Dark Thirty –aquí amb el títol La noche más oscura, el 4 de gener–, que narra la recerca i mort d’Ossama Bin Laden, ha creat una viva polèmica als EUA perquè s’hi dóna a entendre que gràcies a la tortura practicada per la CIA es va obtenir informació valuosa per arribar fins al líder d’Al-Qaida. El film ha rebut l’assessorament d’experts en intel·ligència, però aquests s’han afanyat a dir que aquest aspecte del relat “no té res a veure amb la realitat.”

Protestes contra waterboarding REUTERS_Jim Young.jpg

Protestes contra el waterboarding el 2008 davant la Casa Blanca / Jim Young. REUTERS

Coincidint amb aquesta controvèrsia, el comitè d’intel·ligència del Senat ha aprovat fa poc un voluminós informe on es constataria que les “millorades” tècniques d’interrogatori practicades a Guantánamo no van permetre obtenir mai informació substancial en la lluita contra el terrorisme. L’informe resta secret, però al mes d’abril la seva presidenta, Diane Feinstein, i el president del comitè de Defensa, Carl Levin, ja van emetre un comunicat on deixaven clar que afirmar que “les anomenades tècniques d’interrogatori millorades de la CIA són un element central del nostre èxit és una visió equivocada i mal informada”. El passat 13 de desembre, dia d’aprovació de l’informe, la mateixa Diane Feinstein emetia un altre comunicat on deia que “la creació de centres de detenció de llarga durada clandestins i l’ús de les anomenades tècniques d’interrogatori millorades van ser errors terribles, opinió compartida per la majoria del comitè”.

Aquestes revelacions contrasten vivament amb el que es deia des de l’administració Bush. Per exemple, el 6 de setembre de 2006: en un discurs des de la Casa Blanca, després d’admetre l’existència de presons secretes de la CIA i refermar la idoneïtat de Guantánamo, Bush va informar que gràcies a les tècniques d’interrogatori “dures però efectives” aplicades als presos s’havia obtingut informació que havia permès evitar nous atemptats terroristes. Ara el Senat desmenteix aquells èxits: una falsedat més en el currículum de l’últim president republicà.

Ara bé, el balanç d’Obama en aquest capítol no és tampoc per tirar coets: va prohibir la tortura poc després de jurar el càrrec, el gener de 2009, això és cert. Però la pretesa voluntat del fiscal general de perseguir i condemnar els agents de la CIA presumptament implicats en abusos va quedar en mers intents. Després de desestimar pràcticament totes les denúncies, finalment l’agost passat el departament de Justícia va arxivar el procés que hauria pogut esclarir la mort de dos detinguts a les presons afganesa de Bagram i iraquiana d’Abu Ghraib. Els acusats van quedar lliures sense càrrecs.

Bin Laden, en campanya per Obama

dissabte, 27/10/2012

L’espectre de Bin Laden entrarà de ple en la campanya electoral nord-americana el diumenge dia 4, dos dies abans de les votacions, quan el canal National Geographic emeti en prime time Seal Team Six: The Raid on Osama bin Laden. Aquesta pel·lícula narra l’operació que va acabar amb la vida del líder d’Al-Qaida el dia 2 de maig de 2011.

L’oportunisme polític no pot ser més evident: és un film produït Harvey Weinstein, amic personal dels Obama, i que ha participat activament en campanyes de recaptació de fons per al Partit Demòcrata. Al tràiler hi apareix la imatge real d’Obama, i fins i tot s’hi afirma que amb la missió posa la seva presidència en joc.

Que es difongui la pel·lícula a poques hores d’obrir els col·legis electorals no ha agradat gens als republicans, per l’explotació que fa Obama d’un dels principals èxits del seu mandat. L’anunci també ha despertat la por que el film pugui provocar una nova onada de manifestacions antiamericanes al món islàmic, com la que va desencadenar la divulgació del tràiler de La inocència dels musulmans.

La guanyadora de dos Oscar Kathryn Bigelow també està fent una pel·lícula sobre l’operació, titulada Zero Dark Thirty, que no se centra en la mort de Bin Laden sinó els deu anys de recerca de l’home més buscat del planeta. Aquesta obra també ha portat polèmica, perquè els republicans han acusat la Casa Blanca de facilitar informació classificada a la directora. A més, segons The Telegraph, s’havia d’estrenar el mes d’octubre, però davant les queixes i mostrant un decòrum que National Geografic no ha tingut, la productora ha retardat la data fins al 4 de gener, quan els nord-americans ja sabran qui jurarà el càrrec de president per a quatre anys més.

Política exterior dels EUA: objectius comuns, estratègies diferents

dimarts , 23/10/2012

El tercer debat presidencial als EUA posa en evidència que entre Obama i Romney hi ha poca diferència en els objectius fonamentals de la política exterior, però força en les formes i la manera d’aconseguir-los.

Tots dos van repetir que volen un país econòmicament fort per continuar exercint el lideratge del planeta. Preguntats sobre quin paper han de tenir al món, tots dos van dir que els EUA han de ser l’estendard de la llibertat: “Ajudar a defensar la llibertat i promoure la pau a través dels drets humans, la dignitat humana, la lliure empresa i la llibertat d’expressió”, va dir Romney. Quin líder nord-americà no subscriuria aquesta frase?

El problema ve quan deixem la retòrica i passem als fets: justificats en defensa d’aquesta llibertat, s’han comès greus crims que quedaran impunes. Als republicans els pesa com una llosa la guerra d’Iraq, justificada amb la mentida flagrant de les armes de destrucció massiva primer, la lluita contra el terror després i l’extensió de la democràcia al final. Obama tampoc pot presentar-se com un garant dels drets humans tenint en el seu balanç els civils bombardejats pels drones al Pakistan o la permanència de la ignominiosa Guantánamo; ni pot reclamar-se defensor de la democràcia quan dóna suport a dictadures com l’Aràbia Saudita en l’esclafament de la revolta popular xiïta a Bahrein. Davant d’això, el Nobel de la Pau es veu encara més precipitat i inoportú.

Ara bé, és innegable que almenys respecte a Líbia, Síria i Iran, Obama ha adoptat una política dialogant i multilateral que contrasta amb la que va fer Bush. Romney pretén ara que la situació global ha empitjorat molt: el nord de Mali és a mans d’Al-Qaida, a Egipte hi ha un govern islamista, Assad continua al poder a Síria i ha mort 30.000 civils, l’Iran és “quatre anys més a prop de la bomba” i l’integrisme islamista avança, diu. Però què hauria fet ell? Més o menys el mateix (“dient-ho més fort”, va dir Obama) amb la diferència que hauria donat armes als rebels sirians (ara ja en reben d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i hauria imposat sancions més dures a l’Iran, “com a la Sud-àfrica de l’apartheid”. No descartem que Obama endureixi el to amb Teheran si és reelegit, ja que, tot i negar que n’hi hagi, va advertir que no permetria “negociacions perpètues que no duen enlloc”.

Una altra petita diferència: sobre la Xina, tot dos reconeixen que ha de ser el seu principal soci, però tot i això Romney promet que imposarà aranzels per equilibrar el dèficit comercial (caldrà veure si realment ho fa o fins a quin grau en cas de guanyar). En canvi Obama és més conciliador i destaca que vol ser més influent al Pacífic, que ja és el principal eix de rotació de l’economia del planeta. Per cert, que el gegant Extrem Orient eclipsa totalment el nan europeu ho demostra el fet que en l’hora i mitja de debat només es va pronunciar una sola vegada la paraula Europa: va ser Obama per dir que sota el seu mandat havia refet els lligams que Bush havia trencat. Europa no és a l’agenda de la política exterior nord-americana.

Al final, Romney va robar la figura retòrica que tant va ajudar Obama fa quatre anys: “This nation is the hope of the earth”, va dir, i va demanar el vot perquè America continuï sent “l’esperança de la Terra”. Obama no va poder replica per reclamar drets d’autor.

Ha fracassat Obama als països musulmans?

dijous, 27/09/2012

Barack Obama va estendre la mà als musulmans en el cèlebre discurs del juny de 2009 al Caire i els va dir que volia començar una nova relació, un new beginning per corregir els estralls del seu antecessor, que es va enfrontar al món islàmic amb la guerra contra el terror. Efectivament, el president demòcrata ha aplicat una política exterior més multilateral i dialogant que Bush, però aquella bona voluntat de llavors no ha anat acompanyada d’un avenç en els principals conflictes inclosos en l’agenda islàmica: a l’Iraq, a l’Afganistan i al Pakistan continua la violència; l’Iran avança cap a l’arma nuclear; a Síria s’acarnissa la guerra civil; el procés de pau israelo-palestí continua encallat i les primaveres àrabs han col·locat al poder uns governs islamistes que semblen incapaços de contenir les masses irades que cremen ambaixades i consolats en represàlia pel que consideren una ofensa al seu profeta. Per què aquella mà estesa no ha tingut millors resultats?

Guerra contra el terror

Sota Obama els marines han abandonat l’Iraq i s’ha establert un calendari per deixar l’Afganistan d’aquí a dos anys. Però enrere queda un panorama sinistre: a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta amic de l’Iran i la població continua assetjada pel terrorisme integrista. A l’Afganistan, la creació d’unes forces armades autòctones segures i fiables s’està demostrant una tasca impossible: recentment han deixat de fer-se patrulles conjuntes amb els EUA per la infiltració de terroristes suïcides en les seves files. A això s’hi afegeix que el corrupte règim de Karzai no està prou consolidat per fer front als poderosos talibans. Els records de les presons d’Abu Ghraib i de Bagram són presents en l’opinió d’aquests països; i al Pakistan els morts civils causats pels avions no tripulats també deixen una petja indeleble en la memòria dels afectats. De cara al sis de novembre Obama pot mostrar orgullós als votants nord-americans el cap de Bin Laden i compensar a favor seu la pesada càrrega bèl·lica deixada per Bush, però al món islàmic aquest triomf no dóna rèdits.

US protests Yemen.jpg

Protestes contra els EUA al Iemen / Mohammad Hannon. Associated Press

Primavera àrab

Als països on ha esclatat la primavera àrab, la diplomàcia nord-americana, en un primer moment descol·locada, va donar suport a les revoltes –excepte a Bahrein, on va fer costat a la minoria sunnita prosaudita que controla amb mà de ferro la majoria xiïta. La conseqüència final són uns governs islamistes sorgits de la voluntat de la població, la qual tampoc no oblida el suport que durant anys van donar els EUA a les dictadures militars que els manifestants van fer fora amb les revoltes, com recorda Tariq Ramadan al New York Times.

Síria

Capítol a part es mereix l’irresolt el drama de Síria, on la comunitat internacional no ha aconseguit forçar un canvi de règim. Principalment, pel suport de Pequín i Moscou a Damasc, que han paral·litzat tota iniciativa a l’ONU; els interessos econòmics i militars de Rússia han convertit Putin en un aliat incondicional de Baixar Al-Assad. Però hi ha altres factors: l’oposició està poc articulada i no té uns líders clars i fiables per a Occident; hi ha el temor que una intervenció militar directa intensificaria la guerra civil, estendria el conflicte al Líban, contagiaria Israel –a Síria hi ha mig milió de refugiats palestins– i agreujaria l’enfrontament de la majoria sunnita a les minories alauita, cristiana i drusa; a més, els EUA han denunciat que Al Qaida s’ha infiltrat entre els rebels, cosa que els converteix en uns aliats massa incòmodes; i un últim factor determinant és que Síria té el suport de l’Iran. Davant aquest panorama, de moment els EUA, amb Turquia, ajuden els rebels amb informació i assessorament, i no posen pegues a les armes que reben de les dictadures aliades Qatar i Aràbia Saudita, on per cert no va arribar la primavera.

Iran

Respecte a l’Iran, Obama ha optat per la via diplomàtica i ha negat, de moment, el permís a una acció militar israeliana, en una actitud que l’ha allunyat de Netanyahu. Les sancions sembla que no aturen, però, l’avenç del país cap a l’arma nuclear, com denuncia l’OIEA des del novembre passat. La Casa Blanca ha apujat el to de veu, com va fer Obama en el seu discurs davant l’Assemblea General de l’ONU, com si volgués preparar l’opinió pública per a mesures més dures en cas que després del novembre continuï ocupant el despatx oval.

Conflicte palestí

Obama també s’ha enfrontat a Netanyahu pel problema palestí, però en aquesta qüestió al final s’ha sotmès totalment als interessos de Tel Aviv: si bé al Caire va reclamar el dret dels palestins a un estat propi i va exigir a Israel aturar els assentaments i posar fi al bloqueig de Gaza, tres anys i mig després, sense obtenir cap concessió de Netanyahu, la Casa Blanca ha vetat la permanència palestina a l’ONU.

Si surt reelegit, Obama tindrà una segona oportunitat per redreçar una relació que va començar amb bones paraules a la capital egípcia però que no ha donat els resultats desitjats. Jo crec que pesa massa el llegat de presidents anteriors i són decisives la inhibició respecte als palestins o la violència indiscriminada dels marines o dels drones a l’Afganistan i al Pakistan; a això s’hi afegeix la propaganda antiamericana d’un entorn fanàtic i intolerant. Només així s’entén (si es pot entendre) el sondeig del mes de juny del Pew Research Center que revela que als països àrabs la política dels EUA té ara, paradoxalment, encara menys acceptació que amb Bush.

Obama, assassí confés?

dimecres, 30/05/2012

Per a alguns, en el titular d’aquest post hi sobra l’interrogant perquè consideren una evidència l’afirmació que porta implícita. Ara bé, la majoria de nord-americans ni tan sols es faria mai aquesta pregunta. Per això trobo destacable (i de lectura recomanable) l’extens informe que publica aquesta setmana The New York Times on es revelen detalls de la política antiterrorista d’Obama que l’acosten a George Bush molt més del que alguns gestos retòrics o propagandístics podrien fer creure.

Meshud.jpg

El líder talibà pakistanès Beitullah Meshud, mort el 2009

Els autors de l’informe han parlat amb 36 consellers i exconsellers pròxims a Obama, i del que diuen es desprèn la imatge d’un president a qui no l’aclaparen els dubtes morals quan ordena un atac a un presumpte terrorista encara que sàpiga amb certesa que està envoltat de familiars o altra gent innocent. Va ser el cas del dirigent dels talibans pakistanesos Baitullah Meshud, mort l’agost del 2009. El llavors conseller de Seguretat Nacional, el general James L. Jones, diu que en moltes ocasions s’ajornaven atacs si hi havia altres persones al costat de “l’objectiu”, però aquell no va ser el cas: Obama va ordenar llançar el míssil que va matar Meshud, la seva dona, els sogres i vuit persones més. És un exemple per explicar el seu procediment de presa de decisions: cada setmana un centenar de membres de l’equip de seguretat es troben per estudiar tota la informació que tenen sobre els presumptes terroristes i decidir quin nom de la llista serà el següent objectiu. El mateix procés fa la CIA i després passa l’elecció al president, que exigeix prendre personalment l’última decisió.

Diu el diari que aquesta política agressiva del “professor de Dret liberal (d’esquerres) que havia fet campanya contra la guerra d’Iraq i contra la tortura” va reforçar-se a finals de 2009, després de la mort de 13 soldats a Fort Hood, Texas, a mans d’un metge militar simpatitzant d’Al-Qaida, i de l’intent fallit d’atemptar contra un avió que anava a Detroit, el dia de Nadal, en el que s’ha conegut com el cas del “terrorista dels calçotets”. L’efecte va ser, segons els entrevistats, “un dirigent que va eludir buscar un acord al Congrés per tancar Guantánamo i que aprova accions letals sense que li tremoli el pols”. Per això el diari es pregunta quins són els principis morals i legals que es planteja Obama en aquest àmbit.

Una resposta la trobem en la decisió d’ordenar, el setembre de l’any passat, la mort de Anwar al-Awlaki, nascut als EUA i convertit en un destacat membre d’Al-Qaida del Iemen. Els seus sermons inspiraven atemptats i va col·laborar en l’intent de Detroit, diuen els EUA. El president es devia preguntar, però, “si podia ordenar l’assassinat d’un ciutadà americà en un país que no estava en guerra contra els EUA, en secret, i sense judici”, planteja el Times. Doncs segons William M. Daley, cap de Gabinet fins al gener d’aquest any, Obama va tenir pocs dubtes i va dir que aquell era “un cas fàcil”, ja que en poques ocasions hi hauria tanta evidència. El míssil també va matar un altre nord-americà, Samir Khan, membre d’Al-Qaida però que no era a la llista d’objectius.

Obama i assessors antiterrorisme.jpg

Obama al despatx oval amb els seus principals assessors. / Pete Souza. The White House / NYT

Els assessors d’Obama també admeten que a l’hora de fer el recompte de víctimes dels atacs amb avions no tripulats (drones) es recorre a una metodologia que minimitza els “danys col·laterals”: a tots els homes en edat militar que moren se’ls considera combatents, excepte en el cas que les dades forenses demostrin després de manera inequívoca la seva innocència. Gràcies a això el principal conseller en la lluita antiterrorista, John O. Brennan, diu que els drones no han matat cap no-combatent, i d’altres veus gosen afirmar que les víctimes civils es poden comptar “amb els dits de les mans”.

Per acabar, atenció a aquestes dades incloses en l’informe: Bush va fer 50 atacs selectius amb míssils contra objectius del Pakistan (45) i de Somàlia (5). En els tres anys i mig de presidència, Obama n’ha fet 294, sis vegades més, tots al Pakistan excepte quatre a Somàlia i 38 al Iemen. En un any electoral, l’informe del New York Times pot ser demolidor per a Obama. Però també es podria donar que li aportés per la dreta els vots que pot perdre per l’esquerra.

En any electoral, prudència i contenció

dimarts , 13/03/2012

Els republicans reclamen a Obama una política exterior més agressiva, que demostri més fermesa contra l’Iran i Síria i recuperi el que consideren un lideratge perdut en l’escena internacional. Sembla que han oblidat ja els estralls que va causar el seu predecessor.

La política exterior d’Obama ha estat, sortosament, de perfil més baix que la de Bush, i s’ha caracteritzat per una major dosi de prudència i multilateralisme.

En relació amb la primavera àrab, després d’un primer moment d’indecisió i de no saber a quina carta jugar, els EUA es van posar al costat dels reformistes i van procurar mantenir les aliances amb els nous dirigents; el cas d’Egipte és clar: el suport als militars que governen després de Tahrir s’ha mantingut intacte i l’objectiu és mirar de preservar aquesta relació sota el futur govern.

Rebels sirians a Idlib_Rodrigo Abd AP.jpg

Opositors sirians a la ciutat d'Idlib. Rodrigo Abd / AP

El cas de Líbia va ser un exemple d’actuació des de la rereguarda: la Lliga Àrab i Europa van ser els protagonistes visibles de la intervenció militar, que si bé va començar sent únicament humanitària, va acabar sent sobretot política: va precipitar la caiguda de Gaddafi primer, va provocar la seva captura després i va tolerar el seu linxament al final. Els EUA van cedir el protagonisme a Europa en tots els terrenys: en el mediàtic, on Sarkozy necessitava rentar-se la cara pel seu suport al règim tunisià; en l’econòmic, ja que els contractes post Gaddafi han afavorit companyies europees per davant de les nord-americanes; i en el militar, tot i que els míssils llançats per l’OTAN els hi va posar el Pentàgon.

En el cas de Síria, els EUA han fet gestos i declaracions per forçar un canvi de règim, però no s’han posat tampoc a primera línia, per diversos motius: ja hi ha com a intermediaris els governs amics de l’Aràbia Saudita i el Qatar sunnites que, amb l’Iran xiïta en el punt de mira, encapçalen l’ofensiva per fer caure Baixar al-Assad, reclamant-li (ironies de la geoestratègia política) allò que ells neguen a la seva pròpia població. Els EUA tampoc es volen posar al capdavant d’una ofensiva contra al-Assad que sembla condemnada al fracàs mentre Rússia i la Xina es mantinguin fidels al seu aliat sirià. Tot això frena la intervenció que reclamen les imatges del sacrifici de Homs i les matances de Deraa.

Però és en relació amb l’Iran on els EUA han de fer més equilibris: han d’exhibir prou fermesa com per frenar els impulsos bombarders d’Israel, ja que si el govern ultra de Netanyahu arrossega els EUA a un nou conflicte al golf Pèrsic, la reelecció d’Obama es posa greument en perill. Ara bé, no pot deixar Israel a l’estacada: com tots els presidents, ha de demostrar un suport sense fissures a l’Estat hebreu si vol els favors de l’electorat proisraelià nord-americà, poderós i influent. Per això Obama assegura que estarà darrere Jerusalem si hi ha un enfrontament amb Teheran però alhora exhorta a una sortida diplomàtica del contenciós nuclear. Mentrestant, la martiritzada Síria queda a la recambra com un peó que pot ser útil en l’estira i arronsa sobre el dossier atòmic.

Ja fora de l’Iraq i amb la sortida d’Afganistan programada, Obama intenta mantenir els EUA com a primera potència mundial, però des d’una discreta segona fila per evitar que l’exposició al primer pla li espatlli la seva estratègia, una actitud prudent que, en any electoral i de crisi econòmica, es fa més necessària que mai.

Guantánamo: deu anys d’ignomínia

dilluns, 9/01/2012
Guantánamo Getty images.jpg

La presó de Guantánamo / Getty images

El dimecres 11 de gener es compleixen deu anys de l’arribada dels primers presos a la base nord-americana de Guantánamo. Amnistia Internacional i altres entitats han organitzat diversos actes per denunciar que aquest centre continuï obert. Segons AI, al penal hi ha encara més de 150 detinguts, i dotze d’aquests hi són des del primer dia. El més escandalós és que d’aquests dotze, només un ha estat jutjat i compleix cadena perpètua després que el condemnés un tribunal militar, mentre que la resta encara no han estat acusats formalment de cap càrrec.

La continuïtat de Guantánamo és un dels fracassos de Barack Obama, sobretot perquè el segon dia en el càrrec va anunciar solemnement el seu tancament, sense calibrar l’oposició que tindria fins i tot dintre de les pròpies files demòcrates. Aquesta promesa incomplerta, però, no li passarà factura en aquest any electoral: tan sols el 21 per cent dels nord-americans estan a favor que es tanqui la presó, segons un sondeig del 2011, i ho corroboren sondejos anteriors de Gallup i la CNN. I això és perquè la majoria no volen que sospitosos de terrorisme siguin jutjats per tribunals civils a territori dels Estats Units, ni cap governador ni congressista vol que en el seu districte electoral s’hi construeixi la presó que hauria de rebre els presos de Guantánamo. Per això aquesta greu irregularitat només aixeca crítiques a fora dels Estats Units i entre una ínfima minoria d’esquerres de dins del país; per ignominiós que ens pugui semblar, a pocs els indigna que des de fa deu anys hi hagi a Cuba un centre de tortura i violació dels drets humans que reté més de 150 persones, moltes de les quals no estan acusades formalment de cap càrrec i d’altres seran jutjades per tribunals militars que incompleixen els criteris internacionals i poden ser condemnades a pena de mort, com denuncia Amnistia Internacional.

Obama vol ara “construir Amèrica”

divendres, 24/06/2011

El discurs per anunciar l’inici de la retirada de l’Afganistan és un clar exemple del que en podríem dir la doctrina Obama. Abandona la filosofia tradicional del nation building –que pretén crear règims fidels als interessos nord-americans– i, en una posició aïllacionista que deixa a la dreta descol·locada, passa a centrar-se en les necessitats de la política domèstica. “No volem fer de l’Afganistan un lloc perfecte”, va dir. El moment més solemne del discurs va ser quan, després d’una llarga pausa per posar-hi més èmfasi, va proclamar: “Amèrica, ha arribat l’hora de centrar-nos a construir la nació aquí, al nostre país”.

Obama AFP Pablo Martínez Monsivais.jpg

Obama anunciant la retirada de l'Afganistan / AFP. Pablo Martínez Monsivais

Obama ho justifica amb els següents arguments: la guerra d’Iraq ha costat la vida de 4.500 nord-americans, i la d’Afganistan, 1.500. I en els últims deu anys, el país s’ha gastat un bilió de dòlars en aquests conflictes. En uns moments d’elevadíssim deute públic i sense que l’economia i l’ocupació acabin d’arrencar (la Reserva Federal acaba de rebaixar les expectatives de creixement per als pròxims dos anys), Obama sap que ha de mirar cap al seu país si vol ser reelegit l’any que ve. Sense una millora econòmica i una reducció de l’atur, difícilment continuarà a la Casa Blanca.

Per altra banda, a ningú no se li escapa que els reptes de seguretat que van justificar aquelles guerres es combaten millor amb unitats reduïdes, grups d’elit i treball d’intel·ligència. Els dirigents d’Al-Qaida liquidats en els últims anys, inclòs Bin Laden, ho han estat gràcies a accions quirúrgiques de sofisticats comandos i no per l’acció massiva de combat de desenes de milers de tropes.

Per això la nova estratègia és ara una altra: personal altament qualificat, nova tecnologia i serveis secrets per fer front a l’amenaça terrorista –“que no ataca soldats al camp de batalla sinó homes, dones i nens innocents”, va dir Obama; i, en el terreny de la construcció de nacions democràtiques, no actuar de manera unilateral sinó “unir-se a l’acció internacional” (no fa servir la paraula liderar, com Bush) en actuacions com per exemple la de Líbia, on “sense ni un soldat sobre el terreny” s’està duent una operació per “donar a la població l’oportunitat de decidir el seu futur”.

El contrast amb la doctrina Bush és considerable: ara cal centrar els esforços en el propi país; i, en cas d’una intervenció exterior, aquesta ha de ser multilateral, però entenc que no com a expressió de tolerància i esperit democràtic i universalista, sinó per la necessitat de compartir els elevats costos econòmics i polítics de les aventures exteriors.

ISAF: “I Saw Americans Fighting”

dissabte, 18/06/2011

Els soldats nord-americans a l’Afganistan fan aquest acudit del titular del post per denunciar amb sarcasme el que consideren una implicació insuficient de les tropes europees en el conflicte. Retraten la Força Internacional d’Assistència i Seguretat de l’OTAN (ISAF) com a mera espectadora de les seves accions de combat. Ho publicava la setmana passada el The New York Times arran del discurs en què el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, criticava l’escassa aportació dels socis europeus al pressupost de l’Aliança. Això augura un futur “obscur o molt negre” a l’organització, la qual podria acabar sent “irrellevant”, va dir.

Gates Afganistan_Reuters.jpg

Robert Gates de visita a l'Afganistan. Reuters

Gates té raó. Al 2011 ha deixat de tenir sentit un organisme que va néixer únicament per contenir militarment el Pacte de Varsòvia. El teló d’acer marcava la frontera entre el capitalisme i el comunisme i els països d’aquesta banda ens vam acollir gustosos a la protecció del Pentàgon (encara que, en el nostre cas, s’havia dit que d’entrada, no). Quan la Unió Soviètica va enfonsar-se, l’OTAN va voler reinventar-se com a organització al servei de la pau i l’estabilitat mundials. Però aquella pretensió no s’ha consolidat: s’ha volgut confondre allò que té per únic objectiu preservar i difondre un model econòmic i social determinat –el mal anomenat món occidental, amb tots els matisos que hi vulgueu posar–amb un organisme militar de promoció i defensa de la democràcia i els drets humans. Afganistan i Líbia posen de manifest la feblesa d’aquests arguments, de manera oposada: els nord-americans veuen grans amenaces i greus perills només combatibles amb les armes allà on els europeus veiem riscos i reptes que intentem solucionar per mitjà de diàleg, diplomàcia i acció econòmica o política. Mart contra Venus. El suport europeu a la invasió d’Afganistan es va donar amb reserves i sota la síndrome del xoc emocional de l’11-S. Europa va apostar des d’un primer moment per la via diplomàtica en l’amenaça nuclear de l’Iran; i també en la crisi de Líbia, si bé al final s’ha optat per la via militar creient ingènuament que de seguida cauria Gaddafi. Però els EUA no tenen en Líbia cap greu amenaça als seus interessos, i per això veuen com una contradicció flagrant la posició d’alguns països europeus d’estar a favor d’una intervenció militar aèria però no posar-hi els mitjans per dur-la a terme.

Els nord-americans, doncs –no va ser la ISAF, sinó vint soldats d’elit dels EUA qui va liquidar Bin Laden–, tornen a veure’s a si mateixos com els qui han de treure les castanyes del foc d’un continent entretingut en les seves trifulgues internes. La dreta republicana diu obertament que no té sentit que mentre ells posen armes i morts per defensar “la democràcia”, a Europa dediquem els nostres recursos a pagar generoses jubilacions i sanitat i educació pública per a tots. En època de restriccions, aquest discurs ultraliberal té oïdes benèvoles.

Si ha d’existir, la defensora mundial de la democràcia i els drets humans hauria de ser una ONU dotada de mecanismes àgils i fàcils per crear contingents militars de cascos blaus; seria la via ideal, utòpica, però la més legitimada. I no una estructura militar de 28 països a la qual un d’ells, els EUA, aporta el 75 % dels recursos. Si volem un Afganistan o una Líbia democràtics, doncs, hem d’encarregar aquesta tasca a l’OTAN? Si la resposta és sí, impliquem-nos-hi. Si la resposta és no perquè la considerem una eina al servei dels Estats Units, busquem una alternativa… si n’hi ha.

La mort de Bin Laden, un èxit relatiu

dilluns, 2/05/2011

En una primera anàlisi d’urgència sobre la mort d’Ossama Bin Laden, se m’acudeixen quatre coses:

Una. Arriba en un moment molt oportú per a Barack Obama, després de les revelacions que han tornat a posar l’escàndol de Guantánamo a primer pla. Aquest èxit davant l’opinió nord-americana (no tant davant la resta de l’opinió mundial), el consolida fermament com la principal opció per a la reelecció, d’aquí a un any i mig.

Bin Laden AFP Jewel Samad.jpg

La mort de Bin Laden, a la premsa dels EUA. Jewel Samad /AFP

Dues. La mort de Bin Laden no és la fi d’Al Qaeda, i pot actuar com a revulsiu. Per tant, els atemptats probablement continuaran, segurament sota la direcció del metge egipci Aiman Al-Zawahiri, home culte, autor de diversos llibres, que ha dedicat molts esforços a lluitar contra el règim d’Egipte (va ser condemnat després de l’assassinat de Sadat), i contra els EUA. L’amenaça de la torre, del Pulitzer Lawrence Wright (L’arquer, 2008) en publica una àmplia biografia. Per tant, la guerra contra el terror no pot ser només militar, sinó sobretot política.

Tres. L’ambigüitat dels serveis secrets pakistanesos torna a quedar en evidència. Que l’amagatall de Bin Laden fos a escassos metres d’una acadèmia militar és com a mínim sospitós, i dóna arguments als qui sempre han vist el Pakistan com un soci poc fiable en la lluita contra l’integrisme; uns arguments que s’afegeixen al fet que els talibans sorgissin de les madrasses de l’àrea paixtu de l’oest del país i que Islamabad donés suport al règim talibà, tot encarat al suposat intent de tutelar el seu veí occidental.

I quatre. Ara els EUA ja no tenen arguments per continuar a l’Afganistan i més que mai es fa evident la necessitat que totes les tropes estrangeres abandonin el país: Bin Laden ha desaparegut i fa deu anys que els talibans no són al poder. I si apostem per les intervencions militars humanitàries, per estabilitzar països i democratitzar règims, llavors hauríem de reclamar no només intervenir a favor de les revoltes àrabs al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient, sinó també a llocs com Somàlia, Palestina, el Congo, el Sudan del Sud, el Tibet, Xinjiang, Corea del Nord… i un llarg etcètera.