Entrades amb l'etiqueta ‘Aràbia Saudita’

Política exterior dels EUA: objectius comuns, estratègies diferents

dimarts , 23/10/2012

El tercer debat presidencial als EUA posa en evidència que entre Obama i Romney hi ha poca diferència en els objectius fonamentals de la política exterior, però força en les formes i la manera d’aconseguir-los.

Tots dos van repetir que volen un país econòmicament fort per continuar exercint el lideratge del planeta. Preguntats sobre quin paper han de tenir al món, tots dos van dir que els EUA han de ser l’estendard de la llibertat: “Ajudar a defensar la llibertat i promoure la pau a través dels drets humans, la dignitat humana, la lliure empresa i la llibertat d’expressió”, va dir Romney. Quin líder nord-americà no subscriuria aquesta frase?

El problema ve quan deixem la retòrica i passem als fets: justificats en defensa d’aquesta llibertat, s’han comès greus crims que quedaran impunes. Als republicans els pesa com una llosa la guerra d’Iraq, justificada amb la mentida flagrant de les armes de destrucció massiva primer, la lluita contra el terror després i l’extensió de la democràcia al final. Obama tampoc pot presentar-se com un garant dels drets humans tenint en el seu balanç els civils bombardejats pels drones al Pakistan o la permanència de la ignominiosa Guantánamo; ni pot reclamar-se defensor de la democràcia quan dóna suport a dictadures com l’Aràbia Saudita en l’esclafament de la revolta popular xiïta a Bahrein. Davant d’això, el Nobel de la Pau es veu encara més precipitat i inoportú.

Ara bé, és innegable que almenys respecte a Líbia, Síria i Iran, Obama ha adoptat una política dialogant i multilateral que contrasta amb la que va fer Bush. Romney pretén ara que la situació global ha empitjorat molt: el nord de Mali és a mans d’Al-Qaida, a Egipte hi ha un govern islamista, Assad continua al poder a Síria i ha mort 30.000 civils, l’Iran és “quatre anys més a prop de la bomba” i l’integrisme islamista avança, diu. Però què hauria fet ell? Més o menys el mateix (“dient-ho més fort”, va dir Obama) amb la diferència que hauria donat armes als rebels sirians (ara ja en reben d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i hauria imposat sancions més dures a l’Iran, “com a la Sud-àfrica de l’apartheid”. No descartem que Obama endureixi el to amb Teheran si és reelegit, ja que, tot i negar que n’hi hagi, va advertir que no permetria “negociacions perpètues que no duen enlloc”.

Una altra petita diferència: sobre la Xina, tot dos reconeixen que ha de ser el seu principal soci, però tot i això Romney promet que imposarà aranzels per equilibrar el dèficit comercial (caldrà veure si realment ho fa o fins a quin grau en cas de guanyar). En canvi Obama és més conciliador i destaca que vol ser més influent al Pacífic, que ja és el principal eix de rotació de l’economia del planeta. Per cert, que el gegant Extrem Orient eclipsa totalment el nan europeu ho demostra el fet que en l’hora i mitja de debat només es va pronunciar una sola vegada la paraula Europa: va ser Obama per dir que sota el seu mandat havia refet els lligams que Bush havia trencat. Europa no és a l’agenda de la política exterior nord-americana.

Al final, Romney va robar la figura retòrica que tant va ajudar Obama fa quatre anys: “This nation is the hope of the earth”, va dir, i va demanar el vot perquè America continuï sent “l’esperança de la Terra”. Obama no va poder replica per reclamar drets d’autor.

Rússia ven armes a Síria… i als EUA

dijous, 14/06/2012

Les relacions internacionals no saben d’ètica, moral ni justícia. És sobrer dir que els països es relacionen (bé o malament) segons els seus interessos.

Una nova prova d’aquest axioma tan obvi la tenim en l’aparent i gairebé desapercebuda contradicció en què ha incorregut aquests dies l’administració nord-americana: Hillary Clinton ha denunciat que el consorci armamentístic estatal rus Rosoboronexport està venent a Síria helicòpters Mi-17, amb els quals el règim de Baixar al-Assad mata la seva pròpia població; és immoral i intolerable, per això Human Rights Watch fa campanya per estendre a l’ONU l’embargament d’armes a Síria que la UE ja aplica des de maig de l’any passat. Però resulta que la denúncia de Clinton no impedeix que el Pentàgon proporcioni uns elevats ingressos a la mateixa empresa russa per la compra del mateix tipus d’helicòpters, que cedeix a les forces afganeses a les quals traspassarà la seguretat a finals del 2014, quan l’OTAN abandoni el país centreasiàtic.

helicòpters Mi-17 US Navy a Patuxent Md.jpg

Helicòpters Mi-17 a la base de Patuxent, Maryland. / US Navy

Aquesta contradicció la va fer notar fa uns dies el senador republicà de Texas John Cornyn, membre de la comissió de defensa del Senat, en una carta on demanava al secretari de Defensa, Leon Panetta, que el seu govern no fes negocis amb una empresa que contribueix “als assassinats en massa a Síria”. De fet, una petició semblant ja es va fer el març, com assenyala Josh Rogin a Foreign Policy. Segons Rogin, el contracte amb Rosoboronexport puja a 900 milions de dòlars.

A tot això s’hi afegeix la circumstància que fins el juny de 2010 Rosoboronexport estava a la llista negra del govern dels EUA, acusada de vendre armes a estats hostils com Iran i, precisament, Síria. La prohibició de fer-hi negocis es va aixecar després que Rússia acceptés pressionar l’Iran per forçar-lo a aturar l’enriquiment d’urani i evitar el seu eventual accés a l’arma atòmica.

Des de la xarxa han criticat la hipocresia de Washington d’afavorir una empresa que contribueix a les matances d’Al-Assad, i més quan ja havia estat sancionada per vendre-li armes. Ara bé, en aquest terreny molts tenen la cua de palla: Egipte i l’Aràbia Saudita figuren entre els primers compradors d’armes dels EUA del món, i va ser amb aquestes armes que les dictadures del Caire i de Riad van aixafar el 2011 les revoltes populars a Egipte i a Bahrein, respectivament.

Venda d'armes dels EUA1.jpg Tot plegat fa més necessària que mai una regulació internacional del comerç d’armes, empresa a la qual dediquen els seus esforços organitzacions com per exemple Fundació per la Pau o l’ICIP, que tenen l’esperança posada en la conferència que l’ONU farà el juliol per mirar d’arribar a un tractat mundial sobre la venda d’armament.

L’ONU, inoperant a Síria. Qui en té la culpa?

dilluns, 28/05/2012

Algunes veus critiquen l’ONU i la responsabilitzen gairebé directament del drama que pateix el poble sirià. És cert, l’ONU és inoperant; i no només a Síria, on fa poca cosa més que emetre condemnes formals; però la culpable d’aquesta inoperància no és la institució com a tal, sinó el comportament dels seus membres; i pocs se salven de la crítica.

Robert Mood AFP.jpg

El cap de la missió d'observadors de l'ONU a Síria, el general Robert Mood / AFP

Rússia, per exemple, a part de bloquejar –juntament amb la Xina– qualsevol intent de parar els peus a Baixar al Assad, li continua subministrant les armes amb què mata la seva població, com ja es va denunciar al febrer. Segons la televisió Al Arabiya, un vaixell amb armament rus havia d’arribar al port de Tartus aquest cap de setmana, coincidint precisament amb la repugnant matança d’Al-Haula (108 morts, 49 d’ells nens).

El negoci de la guerra, però, no només és patrimoni “dels altres”. És instructiu consultar, per exemple, els informes de la Secretaria d’Estat de Comerç Exterior del govern espanyol on es presenten les dades de la venda d’armes d’Espanya. El 2010 (pàgina 61), els fabricants espanyols no van vendre armes a Síria, però sí a Aràbia Saudita i Bahrein, i també a Egipte, Líbia i Tunísia. Aquestes vendes es van fer abans de la Primavera Àrab, però això no treu que s’incomplís la llei que prohibeix exportar armes a països on es donen situacions de violació dels drets humans, segons va denunciar l’any passat Amnistia Internacional. A l’informe del primer semestre del 2011 (pàgina 6) continuen figurant Aràbia Saudita i Egipte com a receptors d’armes espanyoles, en uns moments en què ja havien esclatat les revoltes.

De l’informe del 2011 també crida l’atenció un detall: només en el primer semestre Espanya va vendre armes per 1.100 milions d’euros, gairebé el doble que el primer semestre de 2010 (un sector que malauradament no està en crisi, doncs). A això s’hi afegeix una dada significativa: en els vuit anys de govern de Zapatero la venda d’armes espanyoles es va multiplicar per sis.

I encara un últim detall: un dels bons clients de la indústria d’armes espanyola ha estat Veneçuela, un país que l’han denunciat per vendre combustible … a Síria! I aquí tanquem el cercle obert al començament: sobre el paper, les aspiracions que es proposa l’ONU són justes i lloables, però mentre la seva actuació com a institució depengui tan directament de la voluntat dels governs dels Estats, poca cosa podrem fer. Rússia fa costat a Síria, els EUA a Israel… els interessos de les potències sovint han paralitzat les bones iniciatives del Consell de Seguretat. Si desaparegués l’obsoleta prerrogativa del dret de veto dels cinc guanyadors de la Segona Guerra Mundial i es donés més protagonisme als països emergents, potser (només potser) avançaríem un mica. Però qui té una mica de poder el té ben agafat, sigui gran o no; per això, després de tants anys mirant el món, em permetreu continuar sent pessimista…

Per què preocupa la inestabilitat del Iemen

dilluns, 6/06/2011

La principal preocupació dels Estats Units respecte al Iemen ha estat i és que hi hagi un govern prou amic que li permeti continuar la lluita contra Al-Qaida. I més ara, que l’assassinat de Bin Laden fa necessari un feu més segur lluny del Pakistan. Els cables de Wikileaks van revelar que Ali Abdallah Al-Salih va donar als EUA carta blanca per atacar els jihadistes mentre ell pogués fer creure a la població que era el seu exèrcit qui feia aquelles operacions. A aquesta pantomima s’hi afegia la generosa ajuda econòmica, que va passar dels 22 milions de dòlars el 2008 als 300 del 2010. Però aquell suport incondicional dels EUA es va trencar el mes d’abril, després de dos mesos de protestes, quan Washington es va adonar que la inestabilitat al país no disminuïa amb Al-Salih al poder i que era preferible un canvi tutelat per la influent Aràbia Saudita.

Iemen celebració AFP.jpg

Iemenites celebren la marxa de Saleh a Aràbia Saudita per curar-se. / AFP

La sortida d’Al-Salih, però, no ha estat fruit de les protestes del carrer sinó d’una incipient guerra civil d’evolució incerta, en un país que ocupa el lloc 133 en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU i on segons un informe del Congrés dels EUA hi ha 60 milions d’armes per una població de 20 milions. A tot això s’hi afegeixen dos focus més d’inestabilitat: la rebel·lió huthi al nord i les aspiracions secessionistes del sud.

Els huthi són una secta de confessió zaïdita (variant del xiisme) del nord-oest del país. Els imams que la controlen estan en guerra contra el règim sunnita de Sanà des de 2004; el febrer de l’any passat van acordar un alto-el-foc que no ha evitat enfrontaments esporàdics. En alguna ocasió fins i tot hi ha intervingut l’Aràbia Saudita, que, amb l’excusa de les incursions al seu costat de la frontera, han mirat d’eliminar una revolta que temen que s’estengui al seu país, on no faltarien simpatitzants: hi ha més d’un milió de iemenites, molts dels quals zaïdites; i a les dues províncies limítrofes hi ha una àmplia minoria xiïta enfrontada també amb Riad, escrivia Antoine Basbous a Le Monde. A més, com en tots el països àrabs amb presència xiïta però dominats pels sunnites (Bahrein, Líban o la mateixa Aràbia Saudita), darrere de qualsevol acció xiïta s’hi veu la mà de Teheran, que pugna amb Riad per assolir l’hegemonia a la regió. En el seu vessant humà, el conflicte ha causat més de 350.000 desplaçats.

Els secessionistes del sud estan descontents amb el resultat de la unificació de 1990, ja que s’enduen la pitjor part en el desigual repartiment de la riquesa (o pobresa) del país. El Iemen del Sud, que havia estat marxista des de 1970 –poc després que la Gran Bretanya abandonés el protectorat d’Aden–, es va unificar amb el Nord, independent des de la caiguda de l’imperi otomà. Però la població del sud sempre s’ha sentit discriminada per Sanà i el 1994 va arribar a provocar una guerra d’independència que l’exèrcit van reprimir amb facilitat. Les represàlies econòmiques i el continu empobriment mantenen viu el sentiment secessionista.

De moment les armes han aconseguit el que no han obtingut més de quatre mesos de protestes pacífiques juvenils: que Al-Salih marxi del país. Sembla difícil que un cop recuperat de les seves ferides deixi el seu santuari saudita i torni al Iemen; els EUA i els seus ferms aliats saudites procuraran que això no passi. Ara bé, l’interrogant que s’obre ara no és tant qui liderarà el canvi sinó si qui ho faci tindrà capacitat o no per fer front a tots aquests focus d’inestabilitat. Per als EUA, però, el principal interès continuarà sent tenir carta blanca contra Al-Qaida.

Amistats perilloses

dimarts , 15/03/2011

No tornarem a repetir que la política internacional es regeix pels interessos econòmics i estratègics dels grans poders mundials i no per principis ètics o morals. La realpolitik sempre fa ombra a l’idealisme. Però hi ha casos en què el cinisme arriba a cotes que semblaven insuperables. Fixem-nos, si no, en els darrers moviments de la monarquia autocràtica de l’Aràbia Saudita.

Riad_Hassan Ammar_ AP.jpg

La policia va ocupar el centre de Riad. Hassan Ammar / AP

La pluja de petrodòlars amb què ha intentat evitar les protestes un règim que es regeix amb mentalitat medieval en un país on les dones tenen prohibit fins i tot conduir no ha estat suficient per evitar les reivindicacions de dos sectors de la població: els reformistes que volen canvis democràtics i la minoria xiïta de l’est del país que se sent discriminada per la majoria sunnita.

Davant les mobilitzacions, doncs, el règim ha passat a l’acció repressiva. Dijous dia 10 la policia va disparar contra una concentració i va ferir tres manifestants a l’est del país. Divendres dia 11 hi havia convocada una jornada de protesta per reclamar reformes democràtiques, que no es va poder fer perquè la policia va inundar el centre de les principals ciutats. I dilluns dia 14 el govern de Riad va encapçalar una força militar de més de 2.000 homes per reprimir les manifestacions a Bahrain, on la majoria xiïta amenaça de desestabilitzar la monarquia de la família al-Khalifa i, de rebot, contagiar la revolta al seu veí. Aquesta repressió contra la seva pròpia població i la de Bahrain, però, no va impedir que dissabte dia 12, a la cimera de la Lliga Àrab del Caire, es mostrés a favor d’imposar, per via de l’ONU, una zona d’exclusió aèria a Líbia, amb l’objectiu, va dir el secretari general Amr Musa, “de protegir la població”. Per tant, els dirigents saudites a partir d’ara també protegiran la seva pròpia població i deixaran de reprimir-la, oi?

Els Estats Units diuen ara que estan preocupats per aquesta inflexibilitat del règim de Riad. S’haurien d’afanyar a condemnar aquesta actitud i exigir a la família reial que escolti la seva població i accepti reformes democràtiques. Els esforços de la seva diplomàcia s’haurien d’encarar cap a aquests canvis. Ara bé, Gaddafi i la monarquia saudita no són el mateix: el líder libi s’ha convertit en un empestat, mentre que els petromonarques del golf són respectables. I és que a Bahrain hi ha instal·lada la Cinquena Flota i el règim de Riad continua sent un dels principals aliats dels EUA, un dels principals proveïdors del petroli que consumeixen i un dels principals bastions per contenir l’Iran. Per a un sector de la política nord-americana, una Aràbia Saudita feble només beneficiaria el règim de Teheran i paral·lelament AlQaida i el terrorisme internacional.

Obama s’hauria d’adonar que tractar amb mà de ferro Gaddafi i amb guant de seda la família Saud no li faria cap bé, el situaria al “costat equivocat de la història” i convertiria en paper mullat tota la retòrica desplegada al Caire el juny del 2009. Però hi ha amistats que fan que la realpolitk i l’idealisme entrin en contradicció, i llavors certa dosi de cinisme sembla inevitable.