Entrades amb l'etiqueta ‘armes’

Rússia ven armes a Síria… i als EUA

dijous, 14/06/2012

Les relacions internacionals no saben d’ètica, moral ni justícia. És sobrer dir que els països es relacionen (bé o malament) segons els seus interessos.

Una nova prova d’aquest axioma tan obvi la tenim en l’aparent i gairebé desapercebuda contradicció en què ha incorregut aquests dies l’administració nord-americana: Hillary Clinton ha denunciat que el consorci armamentístic estatal rus Rosoboronexport està venent a Síria helicòpters Mi-17, amb els quals el règim de Baixar al-Assad mata la seva pròpia població; és immoral i intolerable, per això Human Rights Watch fa campanya per estendre a l’ONU l’embargament d’armes a Síria que la UE ja aplica des de maig de l’any passat. Però resulta que la denúncia de Clinton no impedeix que el Pentàgon proporcioni uns elevats ingressos a la mateixa empresa russa per la compra del mateix tipus d’helicòpters, que cedeix a les forces afganeses a les quals traspassarà la seguretat a finals del 2014, quan l’OTAN abandoni el país centreasiàtic.

helicòpters Mi-17 US Navy a Patuxent Md.jpg

Helicòpters Mi-17 a la base de Patuxent, Maryland. / US Navy

Aquesta contradicció la va fer notar fa uns dies el senador republicà de Texas John Cornyn, membre de la comissió de defensa del Senat, en una carta on demanava al secretari de Defensa, Leon Panetta, que el seu govern no fes negocis amb una empresa que contribueix “als assassinats en massa a Síria”. De fet, una petició semblant ja es va fer el març, com assenyala Josh Rogin a Foreign Policy. Segons Rogin, el contracte amb Rosoboronexport puja a 900 milions de dòlars.

A tot això s’hi afegeix la circumstància que fins el juny de 2010 Rosoboronexport estava a la llista negra del govern dels EUA, acusada de vendre armes a estats hostils com Iran i, precisament, Síria. La prohibició de fer-hi negocis es va aixecar després que Rússia acceptés pressionar l’Iran per forçar-lo a aturar l’enriquiment d’urani i evitar el seu eventual accés a l’arma atòmica.

Des de la xarxa han criticat la hipocresia de Washington d’afavorir una empresa que contribueix a les matances d’Al-Assad, i més quan ja havia estat sancionada per vendre-li armes. Ara bé, en aquest terreny molts tenen la cua de palla: Egipte i l’Aràbia Saudita figuren entre els primers compradors d’armes dels EUA del món, i va ser amb aquestes armes que les dictadures del Caire i de Riad van aixafar el 2011 les revoltes populars a Egipte i a Bahrein, respectivament.

Venda d'armes dels EUA1.jpg Tot plegat fa més necessària que mai una regulació internacional del comerç d’armes, empresa a la qual dediquen els seus esforços organitzacions com per exemple Fundació per la Pau o l’ICIP, que tenen l’esperança posada en la conferència que l’ONU farà el juliol per mirar d’arribar a un tractat mundial sobre la venda d’armament.

L’ONU, inoperant a Síria. Qui en té la culpa?

dilluns, 28/05/2012

Algunes veus critiquen l’ONU i la responsabilitzen gairebé directament del drama que pateix el poble sirià. És cert, l’ONU és inoperant; i no només a Síria, on fa poca cosa més que emetre condemnes formals; però la culpable d’aquesta inoperància no és la institució com a tal, sinó el comportament dels seus membres; i pocs se salven de la crítica.

Robert Mood AFP.jpg

El cap de la missió d'observadors de l'ONU a Síria, el general Robert Mood / AFP

Rússia, per exemple, a part de bloquejar –juntament amb la Xina– qualsevol intent de parar els peus a Baixar al Assad, li continua subministrant les armes amb què mata la seva població, com ja es va denunciar al febrer. Segons la televisió Al Arabiya, un vaixell amb armament rus havia d’arribar al port de Tartus aquest cap de setmana, coincidint precisament amb la repugnant matança d’Al-Haula (108 morts, 49 d’ells nens).

El negoci de la guerra, però, no només és patrimoni “dels altres”. És instructiu consultar, per exemple, els informes de la Secretaria d’Estat de Comerç Exterior del govern espanyol on es presenten les dades de la venda d’armes d’Espanya. El 2010 (pàgina 61), els fabricants espanyols no van vendre armes a Síria, però sí a Aràbia Saudita i Bahrein, i també a Egipte, Líbia i Tunísia. Aquestes vendes es van fer abans de la Primavera Àrab, però això no treu que s’incomplís la llei que prohibeix exportar armes a països on es donen situacions de violació dels drets humans, segons va denunciar l’any passat Amnistia Internacional. A l’informe del primer semestre del 2011 (pàgina 6) continuen figurant Aràbia Saudita i Egipte com a receptors d’armes espanyoles, en uns moments en què ja havien esclatat les revoltes.

De l’informe del 2011 també crida l’atenció un detall: només en el primer semestre Espanya va vendre armes per 1.100 milions d’euros, gairebé el doble que el primer semestre de 2010 (un sector que malauradament no està en crisi, doncs). A això s’hi afegeix una dada significativa: en els vuit anys de govern de Zapatero la venda d’armes espanyoles es va multiplicar per sis.

I encara un últim detall: un dels bons clients de la indústria d’armes espanyola ha estat Veneçuela, un país que l’han denunciat per vendre combustible … a Síria! I aquí tanquem el cercle obert al començament: sobre el paper, les aspiracions que es proposa l’ONU són justes i lloables, però mentre la seva actuació com a institució depengui tan directament de la voluntat dels governs dels Estats, poca cosa podrem fer. Rússia fa costat a Síria, els EUA a Israel… els interessos de les potències sovint han paralitzat les bones iniciatives del Consell de Seguretat. Si desaparegués l’obsoleta prerrogativa del dret de veto dels cinc guanyadors de la Segona Guerra Mundial i es donés més protagonisme als països emergents, potser (només potser) avançaríem un mica. Però qui té una mica de poder el té ben agafat, sigui gran o no; per això, després de tants anys mirant el món, em permetreu continuar sent pessimista…

Obama ha tornat

divendres, 14/01/2011
obamaspeechTucson 1.jpg

Obama dimecres a Tucson. David Becker / Getty Images / The New York Times

En política sempre és arriscat fer prediccions, però la primera impressió –a falta de veure què passarà quan els republicans aixequin la treva parlamentària– és que Obama surt clarament reforçat després del trauma postTucson. La tragèdia d’Arizona ha propiciat el retorn de l’autèntic Obama, l’originari, el candidat que captivava les audiències amb el seu missatge d’esperança, amb el seu yes we can.

L’emotiu discurs de dimecres a la Universitat d’Arizona li ha permès tornar-se a presentar davant els nord-americans com un home conciliador, capaç de superar fronteres bipartidistes i d’aglutinar esforços per mirar junts cap al futur. On millor es mou Obama és en el terreny de la retòrica, i ho va tornar a demostrar a Tucson en les seves paraules en memòria de les víctimes –“són part de la nostra família, una família americana de 300 milions”, va dir. Obama va fer el que sap fer més bé: parlar en públic, i en aquest cas tenia al davant un auditori en estat de xoc, necessitat d’un líder que el guiés en la catarsi i que li tornés a infondre l’esperança que el va dur a votar per ell fa dos anys.

I mentre Obama es recupera davant l’opinió pública, a la republicana Sarah Palin el seu contraatac defensiu li ha fet llufa. Del vídeo de Palin, però –penjat al seu Facebook només hores abans del discurs del president–, els mitjans nord-americans no en destaquen tant el recurs a una inoportuna expressió antisemita com el to acusatori de la seva intervenció; ella remarca la importància de lluitar per les pròpies idees, mentre que Obama parla d’unitat; on Palin busca culpables, Obama busca compatriotes. Així ho diu el blog The Caucus, que deixa clara la diferència entre les dues intervencions i destaca que fins i tot els més crítics amb Obama ara han elogiat la seva compareixença a Tucson.

La virtut d’Obama ha estat saber-se posar per damunt del debat polític i presentar-se novament com el president de tots. La primera impressió és que li ha sortit bé. Veurem quant dura aquest renaixement i com l’afecta l’anunciada ofensiva dels republicans a la Cambra un cop quedi enrere l’impacte mediàtic provocat pels trets de l’infeliç Jared L. Loughner.

La segona esmena

dilluns, 10/01/2011

M’ha sorprès la predisposició dels mitjans i algunes autoritats nord-americanes a vincular la matança de Tucson amb la creixent crispació política al país. El fet que el Tea Party posés literalment en el punt de mira la representant demòcrata atacada ha donat ales a un debat sobre si el múltiple assassinat ha estat incentivat pels atacs i contraatacs que s’intercanvien els polítics a través dels mitjans. Crec que el debat és un altre. Per mi aquest tràgic fet posa al descobert, per enèsima vegada, una de les greus contradiccions de la societat nord-americana: no saber trobar l’equilibri entre la lloable defensa de les llibertats individuals i un major rigor en el control públic de la tinença d’armes de foc.

guns.jpg

Scott Olson / Getty Images / The New York Times

En els esdeveniments d’Arizona hi ha diversos aspectes que permeten desvincular-los de la crispació político-mediàtica. D’entrada, les primeres informacions sobre la personalitat de l’agressor ja fan pensar que probablement estem davant un jove desequilibrat que ha actuat mogut per la seva ofuscació i no per motius polítics: el descriuen com un individu estrany, que havia penjat a Internet textos incomprensibles i havia estat expulsat de la seva universitat per aldarulls a les classes i a la biblioteca. En segon lloc, el clima polític al país està enrarit, és cert, però això no és inhabitual, i hi ha hagut èpoques passades en què ho ha estat tant o més que ara; valgui com a exemple la campanya del 1988 de George Bush pare contra el demòcrata Michael Dukakis, una de les més dirty que es recorden; i la de 2004 Déu n’hi do. I en tercer lloc, esdeveniments com el de dissabte a Tucson han passat per desgràcia massa sovint, hi hagi o no polítics entre les víctimes: a part els coneguts assassinats dels germans Kennedy o Martin Luther King, cal recordar que Reagan també va ser objecte d’un atemptat el 1981, i que han estat freqüents els casos d’il·luminats que han disparat –o ho han intentat–, contra la Casa Blanca, contra càrrecs electes i contra membres de l’Administració, per no parlar de les nombroses matances de ciutadans anònims en indrets públics, que van tenir el seu exponent cinematogràfic en el múltiple assassinat de l’institut de Columbine.

El que ha passat a Tucson és una altra matança comesa per algú que ha tingut molt fàcil accés a una arma de manera totalment legal, en un dels Estats amb menys controls i sense que se li observés la seva estabilitat emocional. L’origen del problema és el desmesurat poder del lobby dels fabricants d’armes aplegats a la National Rifle Association i el seu recurs retòric a una interpretació estricta de la Constitució. La segona esmena diu literalment que “en ser necessària per a la seguretat d’un estat lliure una milícia ben regulada, no s’infringirà el dret de la població a tenir i portar armes”. Les esmenes es van afegir a la Constitució el 1791, dos anys després de la seva aprovació, quan els colons acabaven d’independitzar-se d’Anglaterra i es disposaven a ampliar els seus dominis cap a l’oest. Han passat més de dos segles i les coses han canviat molt, però els partidaris de les armes es neguen a establir cap mena de control més estricte aferrant-se a la literalitat, gairebé sacralitat, del text constitucional (us sona, això?). Repeteixo: és una contradicció que una societat oberta, emprenedora i que mira sempre al futur com la nord-americana no adopti mesures més estrictes per regular la tinença d’armes. Ara bé, com indica The Washington Post, hi ha pocs motius per a l’optimisme, ja que l’opinió majoritària, tant dels polítics com de la població, difícilment canviarà, malgrat fets tràgics com els de dissabte.