Entrades amb l'etiqueta ‘Bin Laden’

La tortura continua perseguint Bush (i Obama)

dilluns, 24/12/2012

Dues qüestions aparentment desconnectades entre elles –una pel·lícula i un informe del Senat– han tornar a posar en evidència, per si feia falta, les mentides de George Bush en la mal anomenada guerra contra el terror.

La imminent estrena  de la pel·lícula Zero Dark Thirty –aquí amb el títol La noche más oscura, el 4 de gener–, que narra la recerca i mort d’Ossama Bin Laden, ha creat una viva polèmica als EUA perquè s’hi dóna a entendre que gràcies a la tortura practicada per la CIA es va obtenir informació valuosa per arribar fins al líder d’Al-Qaida. El film ha rebut l’assessorament d’experts en intel·ligència, però aquests s’han afanyat a dir que aquest aspecte del relat “no té res a veure amb la realitat.”

Protestes contra waterboarding REUTERS_Jim Young.jpg

Protestes contra el waterboarding el 2008 davant la Casa Blanca / Jim Young. REUTERS

Coincidint amb aquesta controvèrsia, el comitè d’intel·ligència del Senat ha aprovat fa poc un voluminós informe on es constataria que les “millorades” tècniques d’interrogatori practicades a Guantánamo no van permetre obtenir mai informació substancial en la lluita contra el terrorisme. L’informe resta secret, però al mes d’abril la seva presidenta, Diane Feinstein, i el president del comitè de Defensa, Carl Levin, ja van emetre un comunicat on deixaven clar que afirmar que “les anomenades tècniques d’interrogatori millorades de la CIA són un element central del nostre èxit és una visió equivocada i mal informada”. El passat 13 de desembre, dia d’aprovació de l’informe, la mateixa Diane Feinstein emetia un altre comunicat on deia que “la creació de centres de detenció de llarga durada clandestins i l’ús de les anomenades tècniques d’interrogatori millorades van ser errors terribles, opinió compartida per la majoria del comitè”.

Aquestes revelacions contrasten vivament amb el que es deia des de l’administració Bush. Per exemple, el 6 de setembre de 2006: en un discurs des de la Casa Blanca, després d’admetre l’existència de presons secretes de la CIA i refermar la idoneïtat de Guantánamo, Bush va informar que gràcies a les tècniques d’interrogatori “dures però efectives” aplicades als presos s’havia obtingut informació que havia permès evitar nous atemptats terroristes. Ara el Senat desmenteix aquells èxits: una falsedat més en el currículum de l’últim president republicà.

Ara bé, el balanç d’Obama en aquest capítol no és tampoc per tirar coets: va prohibir la tortura poc després de jurar el càrrec, el gener de 2009, això és cert. Però la pretesa voluntat del fiscal general de perseguir i condemnar els agents de la CIA presumptament implicats en abusos va quedar en mers intents. Després de desestimar pràcticament totes les denúncies, finalment l’agost passat el departament de Justícia va arxivar el procés que hauria pogut esclarir la mort de dos detinguts a les presons afganesa de Bagram i iraquiana d’Abu Ghraib. Els acusats van quedar lliures sense càrrecs.

Bin Laden, en campanya per Obama

dissabte, 27/10/2012

L’espectre de Bin Laden entrarà de ple en la campanya electoral nord-americana el diumenge dia 4, dos dies abans de les votacions, quan el canal National Geographic emeti en prime time Seal Team Six: The Raid on Osama bin Laden. Aquesta pel·lícula narra l’operació que va acabar amb la vida del líder d’Al-Qaida el dia 2 de maig de 2011.

L’oportunisme polític no pot ser més evident: és un film produït Harvey Weinstein, amic personal dels Obama, i que ha participat activament en campanyes de recaptació de fons per al Partit Demòcrata. Al tràiler hi apareix la imatge real d’Obama, i fins i tot s’hi afirma que amb la missió posa la seva presidència en joc.

Que es difongui la pel·lícula a poques hores d’obrir els col·legis electorals no ha agradat gens als republicans, per l’explotació que fa Obama d’un dels principals èxits del seu mandat. L’anunci també ha despertat la por que el film pugui provocar una nova onada de manifestacions antiamericanes al món islàmic, com la que va desencadenar la divulgació del tràiler de La inocència dels musulmans.

La guanyadora de dos Oscar Kathryn Bigelow també està fent una pel·lícula sobre l’operació, titulada Zero Dark Thirty, que no se centra en la mort de Bin Laden sinó els deu anys de recerca de l’home més buscat del planeta. Aquesta obra també ha portat polèmica, perquè els republicans han acusat la Casa Blanca de facilitar informació classificada a la directora. A més, segons The Telegraph, s’havia d’estrenar el mes d’octubre, però davant les queixes i mostrant un decòrum que National Geografic no ha tingut, la productora ha retardat la data fins al 4 de gener, quan els nord-americans ja sabran qui jurarà el càrrec de president per a quatre anys més.

Sobre Líbia, Romney té (i no té) raó

dijous, 18/10/2012

Obama va guanyar, sense golejada, el debat de dimarts a l’Estat de Nova York. El president en surt reforçat, però Romney no està ni de bon tros enfonsat. Continua sent un rival sòlid que plantarà cara fins a última hora per als Estats encara per decantar.

Un dels moments estel·lars de la nit es va donar quan Romney va dir que el Govern havia trigat dues setmanes a informar que l’ambaixador dels EUA a Líbia va morir l’11 de setembre a causa d’un atemptat terrorista. Obama va replicar que l’endemà mateix havia dit que es tractava d’un acte terrorista. Romney va negar-ho i Obama va insistir: “miri les transcripcions”. I aquí va intervenir la moderadora, Candy Crowley, de la CNN: “sí que ho va fer”, va dir ella. Romney no va poder dissimular la seva contrarietat.

Ara bé, en aquest punt Romney té raó, però no tota la raó.

És cert que al jardí de la Casa Blanca Obama va parlar d’acte terrorista. Però si mirem la transcripció del que va dir exactament aquell dia, veiem que l’única referència van ser aquestes paraules: “cap acte terrorista no farà trontollar la resolució d’aquesta gran nació, ni canviarà el nostre caràcter o eclipsarà els nostres valors”. I ja està. Res més. Paral·lelament, és inqüestionable que durant els primers dies la confusió sobre què havia passat va ser notòria: primer es va atribuir la mort de Chris Stevens a un assalt vinculat amb les protestes per la difusió del vídeo La inocència dels musulmans. I no va ser fins dies després que la CIA va afirmar que la mort del diplomàtic era a causa d’un atemptat terrorista perpetrat presumptament per una branca vinculada a Al Qaida del Magreb Islàmic. La Casa Blanca s’escuda dient que va canviar la primera versió quan va tenir més informació dels serveis d’intel·ligència. A això s’hi afegeix que el responsable de seguretat de l’ambaixada de Líbia va demanar ampliar els efectius al país i se li va negar, com va declarar ell mateix dvant la Cambra de Representants.

Per tant, en aquest fet concret Romney té raó, i la mateixa Hillary Clinton va assumir els errors just abans del debat per mirar de minimitzar el dany a Obama. Ara bé, Romney no té raó quan aprofita aquell desgavell recent per posar en dubte tota la política exterior d’Obama. Com en els anys de Carter, els republicans troben a faltar fermesa i mà dura i presenten com un símptoma de debilitat tota aproximació més dialogant i multilateral en les relacions internacionals dels EUA, com la que en general ha adoptat el tàndem Obama-Clinton. Mireu el post anterior Ha fracassat Obama als països musulmans?

Deu anys després, un panorama desolador

divendres, 9/09/2011

Ground zero Alex Fuchs AFPGetty Images.jpg

Alex Fuchs. AFP / Getty images

Més enllà del dany causat pels atacs suïcides, les conseqüències de l’11-S en els últims deu anys han estat devastadores.

Els atemptats van servir de coartada per justificar dues guerres il·legítimes que van causar una gran mortaldat sobretot de civils afganesos, paquistanesos i iraquians. El projecte Costs of War de la Brown University (citat per The Economist) assegura, en un càlcul conservador, que van provocar 225.000 morts (entre civils i militars) i prop de vuit milions de refugiats. El més greu és que ni tan sols els EUA no hauran obtingut res a canvi d’aquesta destrucció: la influència que conserven els talibans a l’Afganistan fa dubtar de la viabilitat del règim de Karzai quan marxi l’OTAN; a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta que ha estret els llaços amb l’Iran dels aiatol·làs, cosa que amplia la influència de Teheran a l’Orient Mitjà, on una medieval Aràbia Saudita aliada de Washington ha quedat clamorosament en evidència després de les revoltes democràtiques de la primavera àrab (unes revoltes molt més efectives que no pas les guerres democratitzadores de Bush). I el Pakistan s’ha confirmat com un aliat amb doble cara i poc fiable, després que, segons tots els indicis, l’ISI amagués Bin Laden durant anys. Per tant, la guerra contra el terror haurà tingut un cost elevadíssim per donar uns fruits més que minsos: no oblidem que a Bin Laden el va matar un comando d’elit amb sofisticada tecnologia, no desenes de milers de soldats invasors d’Estats canalla. A més, els atemptats de gran repercussió mediàtica han continuat (Bali, Madrid, Londres, Casablanca, Bombai…) i el risc no ha desaparegut. La reacció d’Occident va evitar encara més accions terroristes, però van ser les mesures policials i de seguretat el que va frenar Al-Qaida, no les ocupacions d’Afganistan i l’Iraq, que la van esperonar.

Tot això, afegit a Abu Ghraib, Guantánamo i els vols de la CIA, va malmetre la imatge dels EUA al món, una mala imatge agreujada per la submissió d’Obama a Israel que la política de “mà estesa” amb els països àrabs i musulmans no ha corregit.

En política interna, la mateixa Brown University diu que el cost econòmic de les guerres frega els quatre bilions de dòlars; aquesta és una més de les causes de l’actual dèficit d’una economia que Bush va rebre amb superàvit, encara que el Tea Party només l’atribueix a la despesa social. L’elevat endeutament (prop de 15 bilions) i la intransigència republicana han fet que per primera vegada s’abaixés la qualitat de les emissions del Tresor.

Però el més greu és que la reacció a l’11-S va comportar una dretanització de la classe dirigent i de l’opinió pública nord-americanes, que haurà tingut seqüeles duradores: si els republicans recuperen la sensatesa –com comença a semblar– i troben un candidat mínimament presentable (entre el sòlid ultraconservador Rick Perry i el tecnòcrata Mitt Romney, sense menystenir Ron Paul), i l’atur es manté elevat, la reelecció d’Obama estarà més que en dubte. I es constatarà que la victòria del 2008 va ser un miratge, una flor passatgera: la reacció puntual a l’abisme en què Bush havia enfonsat el país. Si això passa –voldria equivocar-me–, l’eslogan yes we can haurà estat només un fugaç missatge d’esperança, un tènue raig de sol enmig de l’oratge conservador desfermat després de l’11-S.

ISAF: “I Saw Americans Fighting”

dissabte, 18/06/2011

Els soldats nord-americans a l’Afganistan fan aquest acudit del titular del post per denunciar amb sarcasme el que consideren una implicació insuficient de les tropes europees en el conflicte. Retraten la Força Internacional d’Assistència i Seguretat de l’OTAN (ISAF) com a mera espectadora de les seves accions de combat. Ho publicava la setmana passada el The New York Times arran del discurs en què el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, criticava l’escassa aportació dels socis europeus al pressupost de l’Aliança. Això augura un futur “obscur o molt negre” a l’organització, la qual podria acabar sent “irrellevant”, va dir.

Gates Afganistan_Reuters.jpg

Robert Gates de visita a l'Afganistan. Reuters

Gates té raó. Al 2011 ha deixat de tenir sentit un organisme que va néixer únicament per contenir militarment el Pacte de Varsòvia. El teló d’acer marcava la frontera entre el capitalisme i el comunisme i els països d’aquesta banda ens vam acollir gustosos a la protecció del Pentàgon (encara que, en el nostre cas, s’havia dit que d’entrada, no). Quan la Unió Soviètica va enfonsar-se, l’OTAN va voler reinventar-se com a organització al servei de la pau i l’estabilitat mundials. Però aquella pretensió no s’ha consolidat: s’ha volgut confondre allò que té per únic objectiu preservar i difondre un model econòmic i social determinat –el mal anomenat món occidental, amb tots els matisos que hi vulgueu posar–amb un organisme militar de promoció i defensa de la democràcia i els drets humans. Afganistan i Líbia posen de manifest la feblesa d’aquests arguments, de manera oposada: els nord-americans veuen grans amenaces i greus perills només combatibles amb les armes allà on els europeus veiem riscos i reptes que intentem solucionar per mitjà de diàleg, diplomàcia i acció econòmica o política. Mart contra Venus. El suport europeu a la invasió d’Afganistan es va donar amb reserves i sota la síndrome del xoc emocional de l’11-S. Europa va apostar des d’un primer moment per la via diplomàtica en l’amenaça nuclear de l’Iran; i també en la crisi de Líbia, si bé al final s’ha optat per la via militar creient ingènuament que de seguida cauria Gaddafi. Però els EUA no tenen en Líbia cap greu amenaça als seus interessos, i per això veuen com una contradicció flagrant la posició d’alguns països europeus d’estar a favor d’una intervenció militar aèria però no posar-hi els mitjans per dur-la a terme.

Els nord-americans, doncs –no va ser la ISAF, sinó vint soldats d’elit dels EUA qui va liquidar Bin Laden–, tornen a veure’s a si mateixos com els qui han de treure les castanyes del foc d’un continent entretingut en les seves trifulgues internes. La dreta republicana diu obertament que no té sentit que mentre ells posen armes i morts per defensar “la democràcia”, a Europa dediquem els nostres recursos a pagar generoses jubilacions i sanitat i educació pública per a tots. En època de restriccions, aquest discurs ultraliberal té oïdes benèvoles.

Si ha d’existir, la defensora mundial de la democràcia i els drets humans hauria de ser una ONU dotada de mecanismes àgils i fàcils per crear contingents militars de cascos blaus; seria la via ideal, utòpica, però la més legitimada. I no una estructura militar de 28 països a la qual un d’ells, els EUA, aporta el 75 % dels recursos. Si volem un Afganistan o una Líbia democràtics, doncs, hem d’encarregar aquesta tasca a l’OTAN? Si la resposta és sí, impliquem-nos-hi. Si la resposta és no perquè la considerem una eina al servei dels Estats Units, busquem una alternativa… si n’hi ha.

La mort de Bin Laden, un èxit relatiu

dilluns, 2/05/2011

En una primera anàlisi d’urgència sobre la mort d’Ossama Bin Laden, se m’acudeixen quatre coses:

Una. Arriba en un moment molt oportú per a Barack Obama, després de les revelacions que han tornat a posar l’escàndol de Guantánamo a primer pla. Aquest èxit davant l’opinió nord-americana (no tant davant la resta de l’opinió mundial), el consolida fermament com la principal opció per a la reelecció, d’aquí a un any i mig.

Bin Laden AFP Jewel Samad.jpg

La mort de Bin Laden, a la premsa dels EUA. Jewel Samad /AFP

Dues. La mort de Bin Laden no és la fi d’Al Qaeda, i pot actuar com a revulsiu. Per tant, els atemptats probablement continuaran, segurament sota la direcció del metge egipci Aiman Al-Zawahiri, home culte, autor de diversos llibres, que ha dedicat molts esforços a lluitar contra el règim d’Egipte (va ser condemnat després de l’assassinat de Sadat), i contra els EUA. L’amenaça de la torre, del Pulitzer Lawrence Wright (L’arquer, 2008) en publica una àmplia biografia. Per tant, la guerra contra el terror no pot ser només militar, sinó sobretot política.

Tres. L’ambigüitat dels serveis secrets pakistanesos torna a quedar en evidència. Que l’amagatall de Bin Laden fos a escassos metres d’una acadèmia militar és com a mínim sospitós, i dóna arguments als qui sempre han vist el Pakistan com un soci poc fiable en la lluita contra l’integrisme; uns arguments que s’afegeixen al fet que els talibans sorgissin de les madrasses de l’àrea paixtu de l’oest del país i que Islamabad donés suport al règim talibà, tot encarat al suposat intent de tutelar el seu veí occidental.

I quatre. Ara els EUA ja no tenen arguments per continuar a l’Afganistan i més que mai es fa evident la necessitat que totes les tropes estrangeres abandonin el país: Bin Laden ha desaparegut i fa deu anys que els talibans no són al poder. I si apostem per les intervencions militars humanitàries, per estabilitzar països i democratitzar règims, llavors hauríem de reclamar no només intervenir a favor de les revoltes àrabs al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient, sinó també a llocs com Somàlia, Palestina, el Congo, el Sudan del Sud, el Tibet, Xinjiang, Corea del Nord… i un llarg etcètera.