Entrades amb l'etiqueta ‘Bush’

Iraq: deu anys d’una guerra basada en mentides

dimecres, 20/03/2013

Amb motiu dels deu anys de la guerra d’Iraq, els programes Rachel Maddow Show, de la MSNBC nord-americana, i Panorama, de la BBC britànica, han emès sengles documentals que mostren novament la campanya de manipulació que els governs de Washington i Londres van orquestrar per persuadir l’opinió mundial de la necessitat de fer caure el règim de Saddam Hussein.

Els excel·lents “Hubris: selling the Iraq war” (NBC) i “The spies who fooled the world” (BBC) posen tots dos l’accent en el fet que Bush i Blair van presentar com a evidències allò que la CIA i l’MI6 presentaven com a indicis, proves incompletes o testimonis poc fiables. El més greu és que cap dels màxims responsables es penedeix d’aquell error (“vam estar mal informats”, van dir) i ni es plantegen demanar perdó pels danys comesos en una guerra que va causar més de 100.000 morts iraquians i prop de 5.000 militars nord-americans i britànics.

La tortura continua perseguint Bush (i Obama)

dilluns, 24/12/2012

Dues qüestions aparentment desconnectades entre elles –una pel·lícula i un informe del Senat– han tornar a posar en evidència, per si feia falta, les mentides de George Bush en la mal anomenada guerra contra el terror.

La imminent estrena  de la pel·lícula Zero Dark Thirty –aquí amb el títol La noche más oscura, el 4 de gener–, que narra la recerca i mort d’Ossama Bin Laden, ha creat una viva polèmica als EUA perquè s’hi dóna a entendre que gràcies a la tortura practicada per la CIA es va obtenir informació valuosa per arribar fins al líder d’Al-Qaida. El film ha rebut l’assessorament d’experts en intel·ligència, però aquests s’han afanyat a dir que aquest aspecte del relat “no té res a veure amb la realitat.”

Protestes contra waterboarding REUTERS_Jim Young.jpg

Protestes contra el waterboarding el 2008 davant la Casa Blanca / Jim Young. REUTERS

Coincidint amb aquesta controvèrsia, el comitè d’intel·ligència del Senat ha aprovat fa poc un voluminós informe on es constataria que les “millorades” tècniques d’interrogatori practicades a Guantánamo no van permetre obtenir mai informació substancial en la lluita contra el terrorisme. L’informe resta secret, però al mes d’abril la seva presidenta, Diane Feinstein, i el president del comitè de Defensa, Carl Levin, ja van emetre un comunicat on deixaven clar que afirmar que “les anomenades tècniques d’interrogatori millorades de la CIA són un element central del nostre èxit és una visió equivocada i mal informada”. El passat 13 de desembre, dia d’aprovació de l’informe, la mateixa Diane Feinstein emetia un altre comunicat on deia que “la creació de centres de detenció de llarga durada clandestins i l’ús de les anomenades tècniques d’interrogatori millorades van ser errors terribles, opinió compartida per la majoria del comitè”.

Aquestes revelacions contrasten vivament amb el que es deia des de l’administració Bush. Per exemple, el 6 de setembre de 2006: en un discurs des de la Casa Blanca, després d’admetre l’existència de presons secretes de la CIA i refermar la idoneïtat de Guantánamo, Bush va informar que gràcies a les tècniques d’interrogatori “dures però efectives” aplicades als presos s’havia obtingut informació que havia permès evitar nous atemptats terroristes. Ara el Senat desmenteix aquells èxits: una falsedat més en el currículum de l’últim president republicà.

Ara bé, el balanç d’Obama en aquest capítol no és tampoc per tirar coets: va prohibir la tortura poc després de jurar el càrrec, el gener de 2009, això és cert. Però la pretesa voluntat del fiscal general de perseguir i condemnar els agents de la CIA presumptament implicats en abusos va quedar en mers intents. Després de desestimar pràcticament totes les denúncies, finalment l’agost passat el departament de Justícia va arxivar el procés que hauria pogut esclarir la mort de dos detinguts a les presons afganesa de Bagram i iraquiana d’Abu Ghraib. Els acusats van quedar lliures sense càrrecs.

Guantánamo: deu anys d’ignomínia

dilluns, 9/01/2012
Guantánamo Getty images.jpg

La presó de Guantánamo / Getty images

El dimecres 11 de gener es compleixen deu anys de l’arribada dels primers presos a la base nord-americana de Guantánamo. Amnistia Internacional i altres entitats han organitzat diversos actes per denunciar que aquest centre continuï obert. Segons AI, al penal hi ha encara més de 150 detinguts, i dotze d’aquests hi són des del primer dia. El més escandalós és que d’aquests dotze, només un ha estat jutjat i compleix cadena perpètua després que el condemnés un tribunal militar, mentre que la resta encara no han estat acusats formalment de cap càrrec.

La continuïtat de Guantánamo és un dels fracassos de Barack Obama, sobretot perquè el segon dia en el càrrec va anunciar solemnement el seu tancament, sense calibrar l’oposició que tindria fins i tot dintre de les pròpies files demòcrates. Aquesta promesa incomplerta, però, no li passarà factura en aquest any electoral: tan sols el 21 per cent dels nord-americans estan a favor que es tanqui la presó, segons un sondeig del 2011, i ho corroboren sondejos anteriors de Gallup i la CNN. I això és perquè la majoria no volen que sospitosos de terrorisme siguin jutjats per tribunals civils a territori dels Estats Units, ni cap governador ni congressista vol que en el seu districte electoral s’hi construeixi la presó que hauria de rebre els presos de Guantánamo. Per això aquesta greu irregularitat només aixeca crítiques a fora dels Estats Units i entre una ínfima minoria d’esquerres de dins del país; per ignominiós que ens pugui semblar, a pocs els indigna que des de fa deu anys hi hagi a Cuba un centre de tortura i violació dels drets humans que reté més de 150 persones, moltes de les quals no estan acusades formalment de cap càrrec i d’altres seran jutjades per tribunals militars que incompleixen els criteris internacionals i poden ser condemnades a pena de mort, com denuncia Amnistia Internacional.

Els EUA a l’Iraq: crònica d’un fracàs

dimecres, 28/12/2011

El que ha passat últimament a l’Iraq certifica el fracàs més absolut de la política exterior de George Bush. Només hores després de marxar l’últim marine, el poder de majoria xiïta va emetre una ordre de captura contra el propi vicepresident de la nació, de la minoria sunnita, acusat de terrorisme. Al cap de poc esclatava una onada d’atemptats contra xiïtes que en un primer balanç supera els 70 morts.

Bush va justificar el 2003 la invasió de l’Iraq dient que era imprescindible per evitar un nou 11-S. Va voler fer creure que el règim tenia armes de destrucció massiva i vincles amb el terrorisme, i que amb la caiguda de Saddam no només es conjuraven aquells perills sinó que s’obria una esplendorosa era de pau, llibertat i democràcia per a tot el Pròxim Orient. És bo recordar que dies abans de la invasió, el responsable de la comissió investigadora de l’ONU, el suec Hans Blix, va deixar clar davant el Consell de Seguretat que no havien trobat evidències d’activitats prohibides, ni magatzems subterranis d’armes químiques o biològiques, que Iraq cooperava en les investigacions i que calia més temps per tenir la certesa absoluta que tenia armes de destrucció massiva. Tot i això, Bush va tirar endavant la guerra. Aquella burda manipulació va donar arguments als que deien que la invasió només obeïa a interessos econòmics i geoestratègics: col·locar un govern “amic” al capdavant del país amb les cinquenes reserves de petroli del món i situat estratègicament entre Israel i l’Iran, Síria i l’Aràbia Saudita, al bell mig de la zona d’on surt el principal recurs energètic de l’economia mundial. També és bo recordar que l’afirmació que l’objectiu de la guerra era el petroli la recull a les seves memòries (La era de las turbulencias; Edicions B, 2008) una persona tan poc sospitosa d’antiamericanisme com Alan Greenspan, president de la Reserva Federal dels EUA de 1987 a 2006.

Iraq Mario Tama NYT.jpg

La base nord-americana Camp Adder, a l'Iraq, buida. Mario Tama / The New York Times

Nou anys després, doncs, quin és el balanç? El pitjor és el preu pagat en vides humanes, devastador i irreparable: el gener de 2008 la revista The New England Journal of Medicine ja donava una xifra d’entre 104.000 i 223.000 morts, i l’organització britànica Iraqbodycount també ofereix un balanç de més de 114.000 morts. A aquestes dades tràgiques s’hi afegeix el greu fracàs polític que ara constatem, ja que l’ocupació deixa un país destruït econòmicament i desestructurat socialment: no és ni democràtic, ni cohesionat, ni estable. La divisió entre xiïtes i sunnites aixeca el fantasma d’una guerra civil; el nou govern sorgit de les eleccions s’ha convertit en un satèl·lit de l’Iran dels aiatol·làs; i el grau de benestar dels ciutadans està molt per sota del que correspondria a un país tan ric en petroli: l’últim informe de l’ONU sobre l’índex de desenvolupament humà situa l’Iraq a la posició 132, el pitjor de tots els del Pròxim Orient excepte el Iemen. Per no parlar dels escàndols com les tortures d’Abu Ghraib, la matança de Haditha o els excessos revelats per Wikileaks, que han empitjorat la mala imatge dels EUA al món.

La política del “nation building” no consisteix a imposar a sang i foc unes eleccions, sinó que l’objectiu ha de ser construir una societat civil estable, educada, igualitària i amb un repartiment de la riquesa equilibrat; fins i tot en el cas que suposadament  l’interès últim fos només econòmic. Més poder tou i menys poder dur, en l’expressió de Joseph Nye.

L’enigma de la senyora Bixby

dilluns, 12/09/2011

En els actes de commemoració de l’11-S van aparèixer junts el president Obama i l’expresident Bush. Obama va citar el psalm 46 de la Bíblia, i Bush va triar la carta de condol que Abraham Lincoln va enviar durant la Guerra Civil a la vídua de Massachusetts Lydia Bixby després de la mort dels seus cinc fills. Bush va llegir, solemne, aquest emotiu text:

Benvolguda senyora,
M’han informat del Departament de la Guerra que és la mare de cinc fills que han mort gloriosament al camp de batalla. Sé que són estèrils les meves paraules per mirar de distreure-la del dolor d’una pèrdua tan insuportable. Però he de mirar de fer-li arribar el consol que hi ha en la gratitud de la República per la qual van morir. Prego al Pare Celestial que apaivagui la seva angoixa i li deixi l’apreciat record dels éssers estimats i l’orgull que vostè es mereix per haver dipositat un sacrifici tan valuós a l’altar de la llibertat.
Amb sinceritat i respecte, Abraham Lincoln
”.

Unes paraules amb les quals George Bush revisita el terreny de la fàcil retòrica patriòtica que pretén confondre, distreure, barrejar conceptes i igualar totes les víctimes sense distingir els morts per actes terroristes dels militars que van anar a l’Iraq a participar en el que ell va anomenar guerra contra el terror. Tots moren per la nació i per la llibertat, segons ell.

Bush Allan Tannenbaum reuters.jpg

Bush en el desè aniversari de l'11 de setembre. Allan Tannenbaum / Reuters

Però bé, aquesta confusió a hores d’ara no és cap sorpresa; el més curiós del cas és que hi ha molta controvèrsia sobre la història de la senyora Bixby i sobre l’origen de la carta de Lincoln (que Spielberg rememora a Salvar al soldado Ryan). Entre els historiadors que qüestionen aquells fets hi ha Michael Burlingame, que en un article a la revista American Heritage deia que en realitat no van ser cinc sinó dos els fills que van morir a la guerra; dels altres tres, un va desertar, l’altre va quedar exempt del servei i del tercer no es té informació. A més, sembla que la senyora en qüestió era simpatitzant dels sudistes, no de Lincoln, i que va estripar la carta de condol. Algunes fonts afegeixen que era la mestressa d’un bordell. Sobre la carta, bastants grafòlegs diuen que en realitat la va escriure el secretari de Lincoln.

Ara bé, aquests dubtes són una qüestió secundària. Sembla que en aquest cas la veritat importa poc: l’imaginari popular ha assumit com a certes aquella carta i aquella mare que va sacrificar els seus cinc fills “a l’altar de la llibertat” de la nació; aquesta mena de relats ajuden a la catarsi col·lectiva. És un bon exemple d’aquella màxima periodística sarcàstica que, adaptada a la retòrica, vindria a dir: “no deixis que la veritat t’espatlli un bon discurs”. El més greu és que s’ha aplicat en temps no tan allunyats, i no només als EUA.

Deu anys després, un panorama desolador

divendres, 9/09/2011

Ground zero Alex Fuchs AFPGetty Images.jpg

Alex Fuchs. AFP / Getty images

Més enllà del dany causat pels atacs suïcides, les conseqüències de l’11-S en els últims deu anys han estat devastadores.

Els atemptats van servir de coartada per justificar dues guerres il·legítimes que van causar una gran mortaldat sobretot de civils afganesos, paquistanesos i iraquians. El projecte Costs of War de la Brown University (citat per The Economist) assegura, en un càlcul conservador, que van provocar 225.000 morts (entre civils i militars) i prop de vuit milions de refugiats. El més greu és que ni tan sols els EUA no hauran obtingut res a canvi d’aquesta destrucció: la influència que conserven els talibans a l’Afganistan fa dubtar de la viabilitat del règim de Karzai quan marxi l’OTAN; a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta que ha estret els llaços amb l’Iran dels aiatol·làs, cosa que amplia la influència de Teheran a l’Orient Mitjà, on una medieval Aràbia Saudita aliada de Washington ha quedat clamorosament en evidència després de les revoltes democràtiques de la primavera àrab (unes revoltes molt més efectives que no pas les guerres democratitzadores de Bush). I el Pakistan s’ha confirmat com un aliat amb doble cara i poc fiable, després que, segons tots els indicis, l’ISI amagués Bin Laden durant anys. Per tant, la guerra contra el terror haurà tingut un cost elevadíssim per donar uns fruits més que minsos: no oblidem que a Bin Laden el va matar un comando d’elit amb sofisticada tecnologia, no desenes de milers de soldats invasors d’Estats canalla. A més, els atemptats de gran repercussió mediàtica han continuat (Bali, Madrid, Londres, Casablanca, Bombai…) i el risc no ha desaparegut. La reacció d’Occident va evitar encara més accions terroristes, però van ser les mesures policials i de seguretat el que va frenar Al-Qaida, no les ocupacions d’Afganistan i l’Iraq, que la van esperonar.

Tot això, afegit a Abu Ghraib, Guantánamo i els vols de la CIA, va malmetre la imatge dels EUA al món, una mala imatge agreujada per la submissió d’Obama a Israel que la política de “mà estesa” amb els països àrabs i musulmans no ha corregit.

En política interna, la mateixa Brown University diu que el cost econòmic de les guerres frega els quatre bilions de dòlars; aquesta és una més de les causes de l’actual dèficit d’una economia que Bush va rebre amb superàvit, encara que el Tea Party només l’atribueix a la despesa social. L’elevat endeutament (prop de 15 bilions) i la intransigència republicana han fet que per primera vegada s’abaixés la qualitat de les emissions del Tresor.

Però el més greu és que la reacció a l’11-S va comportar una dretanització de la classe dirigent i de l’opinió pública nord-americanes, que haurà tingut seqüeles duradores: si els republicans recuperen la sensatesa –com comença a semblar– i troben un candidat mínimament presentable (entre el sòlid ultraconservador Rick Perry i el tecnòcrata Mitt Romney, sense menystenir Ron Paul), i l’atur es manté elevat, la reelecció d’Obama estarà més que en dubte. I es constatarà que la victòria del 2008 va ser un miratge, una flor passatgera: la reacció puntual a l’abisme en què Bush havia enfonsat el país. Si això passa –voldria equivocar-me–, l’eslogan yes we can haurà estat només un fugaç missatge d’esperança, un tènue raig de sol enmig de l’oratge conservador desfermat després de l’11-S.

Líbia 2011 no és Iraq 2003

dilluns, 28/03/2011

Algunes anàlisis han volgut equiparar l’ocupació de l’Iraq del 2003 amb l’operació militar de Líbia (amb l’aparent objectiu de desacreditar Zapatero titllant-lo d’incoherent, contradictori o erràtic). No sortiré en defensa de l’Executiu espanyol sinó que em limitaré a observar les grans diferències entre els dos casos:

El març de 2003 George Bush va ocupar l’Iraq amb l’únic argument que el règim era una amenaça perquè tenia armes de destrucció massiva. En cap moment va convèncer la comunitat internacional que aquella amenaça fos real; per això no hi va haver cap resolució de l’ONU que autoritzés l’ús de la força contra Iraq. Fins i tot en un últim intent desesperat per salvar la cara, Bush va pretendre que el Consell de Seguretat votés una resolució autoritzant explícitament la guerra confiant que obtindria almenys nou vots (els necessaris per ser aprovada), encara que el veto de França no hauria permès la seva aprovació formal. Si hagués aconseguit això, el trio de les Açores hauria tingut la coartada moral d’haver obtingut el suport de l’ONU. Però bé, ni això no van aconseguir; no hi va haver nou països al Consell de Seguretat a favor de la guerra. Malgrat aquella falta de suport, es va desencadenar la invasió, a la qual els seus promotors van intentar donar una pàtina de legalitat emparant-se en la resolució 1441, de novembre de 2002, que deia que si l’Iraq no responia a les exigències de l’ONU (permetre les inspeccions dels seus suposats arsenals d’armes de destrucció massiva) s’exponia a “greus conseqüències”. Aquesta simple expressió, aquestes “greus conseqüències”, eren per a Bush i els seus adlàters el permís que la comunitat internacional donava per a la invasió.

rebels libis.jpg

Rebels libis avançant cap a l'oest. Anja Niedringhaus / AP

Ara, en canvi, els crítics amb la guerra contra Gaddafi no tenen en compte algunes diferències bàsiques: a la reunió del 12 de març, la Lliga Àrab va demanar a l’ONU que imposés una zona d’exclusió aèria sobre Líbia. Dels seus 22 membres (de fet 21, perquè Líbia ja n’havia estat expulsada) només s’hi van mostrar en contra Síria i Algèria. Quan l’ONU va aprovar, en la resolució 1973, l’ús de “tots els mitjans necessaris” per “protegir la població civil” excloent el desplegament “de qualsevol mena de força d’ocupació” en territori libi, ho va fer recordant no només la petició de la Lliga Àrab sinó també la de l’Organització de la Conferència Islàmica i la condemna de la repressió del règim libi que havia fet la Unió Africana, institucions que ara s’han mostrat més reservades i busquen una sortida per a Gaddafi. Com a detalls afegits, Qatar hi participa militarment; i, a diferència del 2003, els EUA no només s’han desmarcat de l’operació sinó que n’han cedit de seguida el comandament a l’OTAN. Un altre mite que es desmunta és el de l’afany pel petroli, almenys per part dels EUA: en els últims quatre anys, el cru libi consumit pels EUA mai no ha superat el 0,9 per cent.

Per a alguns, la d’Iraq va ser “una guerra detestable” mentre que aquesta és “inevitable”. Jo no diria tant, ja que l’operació no es fa pas per raons ètiques i humanitàries pures; hi juguen interessos electorals a casa i econòmics a l’exterior: al convertir-se en avalador dels nous règims que puguin sorgir, qui ara els ajudi obté un elevat grau d’influència damunt seu. Però aquest no ha de ser el motiu de crítica contra Occident, sinó el fet que no s’hagi erigit abans en ferm defensor dels drets humans, la democràcia i la dignitat dels que ara protesten contra els autòcrates. ¿La duresa contra Gaddafi s’aplicarà també a Síria, Bahrain o l’Aràbia Saudita? ¿França intervindrà també a Costa d’Ivori? Si fóssim coherents, ho hauríem de reclamar.

És el Pakistan, ximple!

dimecres, 5/01/2011

Recorro a aquesta versió genuïna del tòpic tan gastat de Bill Clinton quan va voler remarcar que és l’economia el que fa guanyar o perdre les eleccions per destacar que el conflicte de l’Afganistan no tindrà solució fins que no s’arregli el problema del Pakistan. El que de veritat preocupa els estrategs nord-americans és la situació en aquest país, per diversos motius:

En primer lloc, no hi ha solució a l’Afganistan sense la col·laboració activa del Pakistan. Al Qaida i els talibans s’han fet forts des de la terra de ningú que hi ha a l’est de la línia Durand que separa els dos països. Al Qaida hi ha trobat un refugi des d’on continua operant i amenaçant Occident a través de les seves franquícies disperses pel món, ja siguin al Iemen, Somàlia o el Magreb. I els talibans hi tenen la rereguarda des d’on alimenten la insurrecció que es consolida arreu del territori afganès. El focus de la inestabilitat, doncs, no és a l’Afganistan sinó a les províncies de l’oest del Pakistan, i és impossible intervenir-hi amb efectivitat sense la participació activa de l’exèrcit i els serveis secrets pakistanesos. Però aquests no hi semblen gaire interessats, com han evidenciat els cables filtrats per Wikileaks, que constaten l’ambigüitat de l’ISI pakistanès, que amb una mà combat els integristes mentre amb l’altra hi col·labora en secret.

Afganistan Shah Marai AFP.jpg

Shah Marai / AFP

Per empènyer el Pakistan  a una major col·laboració, els Estats Units estan preparant una estratègia en dos fronts: el diplomàtic i el militar. En el diplomàtic, volen vincular l’ajuda econòmica i militar a una major implicació en el conflicte, per forçar que l’exèrcit pakistanès no miri tant el Caixmir i l’Índia i posi més atenció en la frontera occidental. En el militar, volen fer ús de tots els recursos possibles. El New York Times revelava fa uns dies que el 2009 la CIA va fer 53 atacs amb avions no tripulats contra sòl pakistanès; el 2010, el nombre d’aquests atacs s’ha més que duplicat i, si bé els plans són secrets i no es coneixen, tot fa pensar que en els pròxims mesos encara n’hi haurà més. L’objectiu és, segons els analistes, forçar el Pakistan a enviar més tropes a la zona. És l’única manera, deia el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, que la insurrecció quedi “enmig de l’entrepà”: entre les tropes pakistaneses a l’est i les tropes nord-americanes i afganeses a l’oest.

Que el Pakistan amoïna de veritat la Casa Blanca ho ratifica un altre dels cables filtrats per Wikileaks, que revela que la principal preocupació del departament d’Estat és que algun funcionari del govern d’Islamabad pugui subministrar als talibans o a Al Qaida components per a una arma atòmica, com destaca l’article de David E. Sanger al Times. Per tot això és tan important la contribució del règim d’Asif Ali Zardari.

Centralitzar l’ofensiva a l’oest del Pakistan ajudaria Obama a deixar les coses prou enllestides per començar, tal com té previst, la retirada de l’Afganistan el juliol d’aquest any 2011. Si ho fa, serà un altre trumfo a la seva presidència, ara en hores baixes. Posar fi a una de les herències més perverses de l’era Bush reforçaria el seu perfil amable, tot i que la situació a l’Afganistan és igual –si no pitjor– que fa nou anys, ja que no s’ha complert cap, ni un, dels objectius que van justificar aquella invasió. Lluny de pacificar el país, en aquests anys el nombre de víctimes civils no ha parat de créixer, com constaten els informes periòdics de l’ONU: l’agència Reuters informava el 3 de gener que el 2010 va ser l’any amb més morts des del 2001; ho corrobora una dada: entre gener i octubre les víctimes civils van augmentar el 20 per cent respecte el mateix període del 2009. Els morts entre les tropes ocupants també no ha fet més que créixer des del 2001. El mateix ha passat amb el conreu d’opi, un sector de l’economia on fan negoci destacats dirigents del nou règim. Un règim que té ben poc de demòcrata: les eleccions presidencials de l’agost de 2009 van estar marcades pel frau i la corrupció, però com que no hi ha alternativa, els EUA s’han hagut de resignar a acceptar que Hamid Karzai sigui el seu home al país i aquell amb qui caldrà negociar la transició. Tot i ser il·legítim, no hi ha recanvi; o això o res. I la situació de les dones tampoc ha canviat, com il·lustra perfectament l’entrevista de Cristina Mas a l’ARA a una militant de l’Associació Revolucionària de Dones de l’Afganistan, RAWA, amagada sota pseudònim: del burca diu que “és una manera d’evitar els segrestos, les violacions i els atacs amb àcid” i afegeix que “el burca ja no és un problema per a les dones afganeses… hi ha coses molt més greus. L’ocupació és més perillosa.”

Aquest 2011, quan es compliran deu anys de l’11-S, constatem que l’epicentre del terrorisme islàmic que fa una dècada va sacsejar les consciències occidentals ja no és a l’Afganistan (si és que mai hi va ser) sinó que s’ha desplaçat a l’oest del Pakistan; alhora, la xarxa a través de la qual opera s’ha dispersat per tot el món, diluint-se en múltiples cèl·lules i centres operatius, financers i de coordinació escampats arreu. És per això que no té sentit continuar amb l’ocupació de l’Afganistan, i més veient el balanç que presenten els nou anys d’intervenció occidental. Per somiar una solució primer caldria aconseguir al Pakistan un règim democràtic i transparent que integrés, absorbís i anul·lés els radicals. Ara bé, com fer-ho?

Bush, més ben valorat que Obama

dijous, 9/12/2010
Obama Bush.jpg

Barack Obama i George Bush / Reuters

Un governant sotmès a les batzegades dels capricis de l’opinió pública és un element perillós. Ja ho va advertir fa anys Alain Minc a La borrachera democràtica: la democràcia es desvirtua si els polítics governen a cop de sondeig. Certament, els estudis d’opinió ens obsequien sovint amb revelacions sorprenents: el web Politico informa que, en un sondeig per avaluar el grau d’acceptació dels presidents nord-americans, George Bush fill supera Barack Obama. La consulta la va fer Gallup la setmana del 19 al 21 de novembre i només es referia als expresidents: Bush va obtenir un 47 per cent d’aprovació. Però la mateixa setmana, en el sondeig permanent que fa la mateixa Gallup per valorar el grau d’aprovació d’Obama, aquest va registrar un índex que baixava al 44 per cent.

Com s’han d’interpretar aquestes dades? Penso que si s’interpel·la el ciutadà perquè valori els expresidents, en perspectiva, tendeix a ser força benèvol, acostuma a minimitzar les conseqüències d’un mandat allunyat en el temps; com més fa que ha passat, millor record se’n té. Segon, penso que es constata que l’opinió pública és molt volàtil, canviant, i que el que avui s’expressa en un sondeig pot haver canviat demà; això passa a tot arreu però de manera més acusada als Estats Units, una societat on el flux d’informació és molt intens i on els mitjans poden contribuir amb facilitat i de manera decisiva a encimbellar un personatge a l’altar de la popularitat o enfonsar-lo a les clavegueres de l’oprobi. I precisament per tot això, en una societat hipermediatitzada com la nord-americana i on el volum d’inputs procedents dels mitjans ha crescut exponencialment, la memòria s’escurça i es torna oblidadissa. Dic tot això perquè em resisteixo a veure aquestes dades com la confirmació que l’elecció d’Obama va ser un miratge en un país de dretes.

Les altres revelacions de Wikileaks

dijous, 2/12/2010

Obama Nobel.JPG

Obama amb el Nobel de la Pau / Doug Mills. The New York Times

El pròxim dia 10 farà un any que el president Barack Obama va recollir a Oslo el premi Nobel de la Pau. Ja llavors es va dir que era una decisió precipitada, i que se li donava de manera preventiva; més per les seves intencions que no pas pels seus èxits. Efectivament, un any després el balanç és força decebedor. La retirada de l’Iraq és una retirada en fals (hi ha encara 50.000 soldats que, és cert, no hi són en “missió de combat” sinó només per assessorar l’exèrcit iraquià, però això és només una figura retòrica: res ni ningú els priva d’usar les armes si tenen la subjectiva percepció que estan amenaçats); a la “guerra justa” d’Afganistan no se li veu cap sortida pròxima i Guantánamo continua oberta.

La filtració de documents del departament d’Estat ha deixat en evidència, posant negre sobre blanc –però sense excessiva sorpresa–, els interessos reals de la política exterior nord-americana; i està causant força rebombori, més mediàtic que polític.

Ara bé, el que és veritablement escandalós –i que es mereixeria tenir majors conseqüències– és el contingut dels documents filtrats per Wikileaks el 23 d’octubre sobre la guera d’Iraq, que s’afegien al vídeo fet públic el mes d’abril. El vídeo delatava un evident crim de guerra, i les filtracions revelaven que les tropes nord-americanes havien comès assassinats de civils de manera indiscriminada i que havien practicat i consentit tortures; una realitat també coneguda però que aquells documents van fer evident, i que entra en flagrant contradicció amb la retòrica presidencial. Ara fa un any, a Oslo, en el seu discurs, Obama va dir que a vegades les guerres eren inevitables i eren l’únic recurs per aconseguir la pau, i va afegir solemnement: “Els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan nosaltres mateixos no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Després de conèixer aquelles filtracions sobre l’Iraq, des de l’ONU es va demanar a Obama que com a mínim ordenés una investigació i, si s’esqueia, processés els culpables de les atrocitats comeses a l’Iraq. De moment, però, aquest gest no ha arribat; un silenci que desacredita una mica més el Nobel de la Pau i dóna arguments als qui sospiten que Obama no ordena una investigació perquè potser no quedaria només circumscrita als escalafons més baixos de l’Exèrcit i l’Administració.