Entrades amb l'etiqueta ‘Cain’

Herman Cain i la moralitat dels nord-americans

dilluns, 12/12/2011

La retirada de Herman Cain de la cursa electoral ha tornat a posar en primer pla el suposat puritanisme farisaic i la tan criticada falsa moralitat dels nord-americans. Potser sí que alguns als EUA potser veuen més immoral la infidelitat o el dret a l’avortament que no pas la tortura o els assassinats selectius de la CIA, però em semblaria excessivament superficial i simplista afirmar, com es fa a vegades a Europa, que la majoria de nord-americans són políticament ignorants i electoralment insensats; en tot cas, crec que no ho són pas més que nosaltres.

Els valors morals són importants en la política nord-americana, però Herman Cain no ha estat castigat pels republicans per la immoralitat d’haver intentat tenir relacions sexuals amb treballadores seves tot i estar casat. Les seves víctimes l’acusaven d’assetjament sexual i, el que és pitjor, d’haver comprat el seu silenci, cosa que ell ha negat. Per tant, li ha passat factura l’abús de poder i la mentida –i també, no ens enganyem, la seva ineptitud en temes de política exterior.

Sharon Bialek.jpg

Sharon Bialek, la quarta dona a denunciar Cain d'assetjament, el 7 de novembre. / Spencer Platt. Getty images.

El cas de Bill Clinton em sembla exemplar. Les seves relacions amb Monica Lewinsky li van fer patir una immensa vergonya davant l’opinió mundial i un procés de destitució que va guanyar a la Cambra de Representants. Però no se’l va jutjar per una actitud impròpia, inadequada o immoral pel fet de tenir relacions amb la becària de la Casa Blanca, de les quals l’opinió pública i la seva esposa el van perdonar, sinó que se l’acusava de dos delictes greus: obstrucció de la justícia i perjuri. Del primer, perquè va pressionar Lewinsky perquè negués haver-hi tingut relacions quan la cridessin a testificar en un altre cas: la denúncia d’assetjament sexual interposada contra ell per Paula Jones, una treballadora estatal d’Arkansas quan Clinton n’era el governador. El segon, perquè va negar sota jurament haver tingut relacions sexuals amb Lewinsky, cosa que després va haver d’admetre sota l’eufemisme “actitud inapropiada”. Per tant, a banda el debat moral que va generar el seu comportament, la causa del procés d’impeachment –motivat també per raons polítiques– va ser haver infringit la llei en intentar alterar les declaracions d’un testimoni i no dir la veritat davant el fiscal Kenneth Starr.

I encara un altre exemple molt sonat, més allunyat en el temps: el maig de 1987, quan el senador Gary Hart era aspirant a candidat presidencial per al Partit Demòcrata, el Miami Herald li va descobrir una relació extraconjugal amb una model anomenada Donna Rice. Ell ho va negar i va desafiar els mitjans a demostrar les acusacions. Poc temps després apareixia a la portada del National Enquirer una fotografia d’ell en un port de mar amb Donna Rice a la falda, i un got a la mà cadascun. Aquell escàndol el va fer retirar pocs dies després de fer-se públic. Però si se’l va castigar no va ser per la immoralitat d’haver tingut relacions extraconjugals, sinó per negar-ho, i els mateixos sondejos d’opinió de l’època van demostrar que la majoria de nord-americans creia que era “injust” el tracte que la premsa havia dispensat a Hart. I no veien per què la infidelitat havia d’influir en la capacitat per a governar.

I tornant als aspirants republicans, ara sembla que Newt Gingrich ha pres el relleu de Cain i es disputa amb Mitt Romney els primers llocs als sondejos. Doncs, bé, Gingrich –que ja ha deixat clara la seva falta de perspectiva sobre el tema del Pròxim Orient, però això seria tema per un altre post– no és precisament un exemple de virtut: s’ha casat tres vegades, i el divorci amb les dues anteriors esposes va arribar després d’haver tingut durant temps relacions paral·leles i, en tots dos casos, mentre elles estaven greument malaltes, com explica Albert R. Hunt al International Herald Tribune. I això de moment no li resta pas suport entre la població d’Iowa –ni entre els cristians d’aquest Estat– on el dia 3 de gener es fan els primers caucus i s’enceta de veritat la cursa a la Casa Blanca.

Sembla doncs, que alguns nord-americans sí que saben separar la moral i la política, cosa que potser és bo per evitar que els polítics presideixin un país des de la seva moralitat. I als EUA –i arreu– no hi ha cosa més perillosa.

Ascens (i caiguda?) de Herman Cain

divendres, 4/11/2011

Ha tornat a passar. No és la primera vegada que quan als EUA apareix en campanya electoral un aspirant que despunta i comença a agafar embranzida (el que els nord-americans en diuen momentum), sorgeix un escàndol del passat i les esperances despertades corren el risc d’ensorrar-se com un castell de cartes.

Herman Cain.jpg

Moments difícils per a l'aspirant republicà Herman Cain. / Pablo Martínez Monsivais. AP.

Ara  ha estat el republicà Herman Cain. Un businessman conservador i devot, que vol menys impostos i menys despesa social, està contra l’avortament i el matrimoni gai i que es presenta amb un tarannà que el distingeix de la resta de precandidats: empresari d’èxit del sector de l’alimentació fet a si mateix –el self made man que encarna tan bé el valor del risc i la iniciativa individual bàsic en la cultura nord-americana–, afable, amb sentit de l’humor, alguna reacció poc convencional, una veu de baríton envejable i amb fort carisma mediàtic.

El diari digital Politico va revelar que dues dones –ara ja n’hi ha tres– l’havien acusat d’assetjament sexual als anys 90, quan era president de l’Associació Nacional de Restaurants. Ara bé, la causa del seu fracàs –alguns analistes ja el donen per tocat i enfonsat, tot i que als sondejos continua al capdavant–, no és la suposada immoralitat que va cometre amb aquelles treballadores seves, sinó que ha intentat negar-ho. I amb tan poca fortuna que al final la veritat ha sortit a la llum: ha hagut d’acabar admetent, després d’haver denunciat una cacera de bruixes amb rerefons racista, que hi havia hagut un pacte amb almenys una de les acusadores, que va rebre una compensació de 35.000 dòlars per deixar la feina; és a dir, li va comprar el silenci (acudit fàcil: va ser durant anys el director general de la cadena Godfather’s Pizza).

Encara que continua viu a les enquestes, creixen els dubtes que Herman Cain se n’acabi sortint. Difícilment es recuperarà d’aquest entrebanc, perquè ha demostrat una actitud poc transparent i això no es tolera en un aspirant a president; de fet, es tolera molt menys que el seu gran desconeixement en política exterior (entre altres nyaps, va arribar a dir que la Xina “intenta” desenvolupar armes nuclears, cosa que fa des dels anys 50).

El que en queda de positiu d’aquest episodi –per aquells escèptics temptats a veure sempre els mitjans nord-americans al servei de l’stablishment– és que marca una nova victòria del bon periodisme, en aquest cas atribuïble a Politico.