Entrades amb l'etiqueta ‘Demòcrates’

Derrota del Tea Party

dimecres, 7/11/2012

Els resultats provisionals revelen que Obama ha tret en aquestes eleccions nou milions menys de vots que el 2008. I Romney, uns dos milions i mig menys que McCain fa quatre anys. Pel que fa al vot popular, doncs, que és el que realment mesura el suport d’un o altre candidat, hi ha hagut un clar desgast del president.

Els republicans es pregunten ara què ha fallat. No entenen com no han pogut fer fora de la Casa Blanca un president sota el mandat del qual l’atur no ha estat mai per sota del 7,8 per cent, els ingressos per família han baixat al nivell de 1995, i molta de la població ocupada té feines parcials o en precari. Aquesta realitat desmenteix aquell axioma tan suat de Clinton que el que compta és l’economia, estúpid.

Una de les respostes està en el fet que si bé l’atur continua alt, la percepció de l’electorat és que la situació econòmica ha millorat (innegable) i que encara pot millorar més.

Tammy Baldwin.jpg

Tammy Baldwin, de Wisconsin, primera senadora lesbiana de la història. / Reuters. Darren Hauck

Una altra resposta està en el Tea Party i la nociva influència que ha exercit en l’ideari republicà. La majoria de nord-americans han demostrat estar molt lluny d’un sector de la societat que discrimina les dones, els immigrants, els homosexuals i que vol mantenir els privilegis d’una minoria selecta. Fixem-nos en aquests detalls:

El vot femení ha estat clau en el triomf d’Obama. Un 55% de les dones ha votat per ell, i n’hi havia de registrades uns deu milions més que no pas homes. En el pròxim Senat hi haurà almenys 19 dones, la xifra més alta de la història; d’aquestes, només quatre són republicanes. En aquest resultat hi ha tingut molt a veure, sens dubte, la posició de Romney de pretendre prohibir l’avortament, eliminar les ajudes a la planificació familiar, no donar suport a la llei per la igualtat salarial i les declaracions extemporànies d’alguns dels seus senadors més ultres.

En el cas de les minories, ha augmentat la participació de negres i hispans, clarament prodemòcrates: per posar només un exemple, a Nevada els hispans ara eren el 18 % dels votants enfront del 15 % de fa quatre anys. Els republicans no poden guanyar defensant un política antiimmigració, amb els exponents del seu suport a la llei de control policial dels immigrants d’Arizona o les limitacions a la Dream act, que atorga la ciutadania als fills d’estrangers arribats de petits i que estudien o estan a l’exèrcit.

Un altre àmbit és el de la minoria homosexual. Estar en contra dels drets d’aquest col·lectiu no només fa que gais i lesbianes s’allunyin dels republicans, sinó també el sector més progressista, format majoritàriament per la gent jove. Una mostra del suport als demòcrates en aquest àmbit és que per primera vegada hi haurà una senadora que ha manifestat públicament la seva homosexualitat: Tammy Baldwin, de Wisconsin, l’Estat originari, per cert, de Paul Ryan, el falcó triat per Romney per acompanyar-lo a la vicepresidència. A més, a Maine, Maryland i Washington, els electors han aprovat la legalització del matrimoni gai. A tot això cal afegir que Colorado, Washington i Massachusetts també van aprovar la legalització del consum de marihuana.

Tot plegat, un retrat electoral que xoca amb els postulats defensats per la minoria del Tea Party. Acostant-se al sector més conservador del seu partit, Romney s’ha allunyat de la majoria dels nord-americans.

Els perills d’un resultat ajustat

dimarts , 6/11/2012

Aquest any, que el president dels Estats Units sigui Obama o Romney dependrà només d’uns pocs Estats. El sistema electoral fa que el president no sigui elegit directament sinó per un col·legi electoral de 538 membres, equivalents a la suma del nombre de representants i senadors de cada un dels estats.

Florida 2000.jpg

Imatges dels recomptes del 2000 a Florida. AP/ LM Otero/ Wilfredo Lee / Alan Diaz

Els estats on tenen la victòria assegurada no apareixen a l’agenda dels candidats. I allà on estan més frec a frec s’emporten totes les atencions. Per això es donen paradoxes com que des del final de les convencions dels partits, Obama i Romney han fet campanya a només deu estats. Segons el The New York Times, alguna població d’Ohio ha rebut més atenció que tota la costa oest dels EUA. Això, denuncia el diari,  distorsiona el procés d’elecció i desmotiva una immensa majoria de nord-americans, que veuen com els seus problemes no mereixen l’atenció dels candidats. Alhora la divisió del país en vermells (republicans) i blaus (demòcrates) es consolida, amb unes costes progressistes a est i oest i una Amèrica profunda i conservadora al centre i al sud, una fragmentació que s’enquista.

John O’Neil, del The New York Times, m’explica que el principal problema de després de les eleccions “serà el recompte dels vots als estats que poden decantar la balança, en el cas que no hi hagi un guanyador clar”. És a dir, ens hem de preguntar si podríem viure una reedició del que va passar a Florida l’any 2000. El Washington Post, per exemple, informa d’un greu risc: a Ohio, 350.000 electors que van demanar el vot per correu, el diumenge dia 4 encara no l’havien enviat. Si finalment decideixen anar a votar en persona, cosa que poden fer, els seus vots s’hauran de comprovar individualment, per assegurar-se que no voten dos cops. La verificació pot ser interminable.

Per altra banda, fa pocs dies el USA today informava que tots dos equips de campanya han preparat “batallons d’advocats” per dur a terme un escrutini rigorosíssim del procés allà on la cursa està empatada. I tenen ordres de litigar fins a l’última papereta.

Es prepara, doncs, un recompte gens amable i que pot complicar-se en cas de no reflectir un resultat clar. El 2000 va ser el Suprem qui va acabar col·locant Bush a la presidència. Mentre no es modifiqui el sistema electoral, esperem que aquesta vegada no calgui arribar tan amunt.

Les dones, per Obama

dimarts , 6/11/2012

L’Ariel ho té clar: votarà per Obama perquè creu que és qui millor defensarà els drets de les dones. Té 28 anys, és de Vermont i ha estudiat Comunicació a la NorthWestern University d’Illinois. Ara treballa a Nova York com a autònoma en una productora que ofereix serveis a grans cadenes de televisió. El seu és el perfil del professional liberal nord-americà de classe mitjana i idees progressistes que s’identifica amb els demòcrates. De totes maneres, el seu serà, com el de moltes dones, sobretot un vot antiRomney. “No em vull imaginar què passaria si guanyés”, diu amb una pretesa alarma, i n’exposa els motius: el candidat republicà vol que el Suprem anul·li la llei que legalitza l’avortament des de 1973;  vol eliminar les ajudes federals als programes d’anticoncepció; va estar en contra de l’anomenada llei Lily Ledbetter, firmada el gener d’aquest any i que ha de garantir que dones i homes cobrin el mateix per la mateixa feina (tot i que ara Romney diu que no la revocaria si guanyés). Per no parlar, diu l’Ariel, de les seves desafortunades paraules al segon debat quan assegurava haver rebut “carpetes de dones” per cobrir llocs de feina quan governava Massachusetts, les declaracions de destacats republicans parlant de “violació legítima” o la seva posoció en contra el matrimoni homosexual.

“You Don’t Own Me” PSA -Official from You Don’t Own Me on Vimeo.

El mateix pensa la Sarah, professional de l’animació digital de 28 anys, de New Jersey i que comparteix amb l’Ariel un pis al Lower East Side (on no poden estar-se perquè no tenen llum a causa del Sandy): no està satisfeta al cent per cent amb Obama, però al costat de Romney “no hi ha color,” diu, “és la millor opció”.

La Chachi Luna és ballarina i professora de ioga del barri d’Astoria, a Queens. És de Costa Rica però casada amb un nord-americà, per la qual cosa té dret a la ciutadania, però encara no l’ha demanada i per això no anirà a votar. Ara bé, si ho fes, té clar que seria per a Obama, sobretot perquè aplaudeix els programes demòcrates d’ajuda a les minories i sap que podrà acollir-se a un crèdit subvencionat quan obri l’escola de ioga que té en projecte. Com a dona i com a hispana (un sector creixent de la societat nord-americana), la Chachi és representativa de dos sectors que es preveu que en aquestes eleccions facin costat majoritàriament al demòcrata.

Per aquests motius Obama rep més simpaties entre les dones que no pas Romney. I per això el vot de les nord-americanes serà en aquestes eleccions més decisiu que mai. El seu pes electoral ha crescut respecte al dels homes des de 1996. De fet, sempre des de 1964 han votat en termes absoluts més dones que homes. Fa quatre anys, van anar a votar 70,4 milions de dones (el 60,4 % de totes les que podien fer-ho) i 60,7 milions d’homes (el 55,7 % del total d’homes), segons dades del Center for American Women and Politics de la Universitat Rudgers de Nova Jersey.

De tots els vots que el 2008 va obtenir Obama, 36 milions eren de dones i 28 milions d’homes. El 56 % de totes les dones van votar per Obama mentre que entre els homes només ho van fer el 49 %. I els sondejos de cara a aquest 6 de novembre preveuen que es mantingui aquesta tendència: segons les consultes fetes per Gallup des del mes d’abril, les dones sempre han optat majoritàriament per Obama. L’últim sondeig dóna al demòcrata un avantatge de nou punts, però havia arribat a ser de dotze.

Un dels eslògans per impulsar el vot femení per a Obama diu que un vot per a ell “és un vot per casar-te amb qui vulguis, per començar una família quan vulguis i un vot pels que diem que una violació és una violació”. Entre les dones, Romney ho té difícil.

Obama-Romney: dos mons, dos EUA

dijous, 13/09/2012

Ho va deixar clar Obama al seu discurs d’acceptació a la convenció demòcrata: el 6 de novembre els nord-americans triaran entre dos conceptes ben diferents dels Estats Units; encara que des d’Europa algunes anàlisis superficials pretenguin veure els EUA com un país uniforme, les dues maneres de fer política de demòcrates i republicans i, sobretot, els dos discursos, presenten forts contrastos.

Els republicans retreuen a Obama haver fracassat en la recuperació de l’economia, però algunes anàlisis desapassionades com la del prestigiós The Economist diuen que el seu balanç no és tan dolent. Els experts certifiquen que el paquet d’estímul aprovat el 2009 va generar riquesa i ocupació, però Paul Ryan només en va destacar a la convenció republicana que part dels diners (una minsa part, de fet) es van perdre en la fallida de l’empresa d’energia solar Solyndra. Li critiquen que no ha creat prou ocupació, però des de la Cambra els republicans han obstruït tot intent de facilitar la creació de llocs de treball, com denuncia repetidament i amb una claredat meridiana Paul Krugman. L’acusen d’augmentar la despesa pública però no accepten la retallada de despesa militar. Veuen com a falta de lideratge internacional d’Obama el que ha estat una actitud més multilateral i respectuosa amb les institucions i la resta de socis que la del seu predecessor, que va portar el país a l’aïllament després del desastre d’Iraq. Acusen el president de provocar divisió i confrontació entre els ciutadans, quan des que tenen majoria a la Cambra han entès com una derrota qualsevol acostament als demòcrates i han preferit perjudicar el país abans que fer una concessió a l’oponent.

Aquesta actitud obstruccionista no està donant resultat a Romney i continua al darrere a les enquestes. Tot i això, té sorprenentment un suport considerable. Al partit republicà hi ha gent cultivada i que defensa amb respecte la seva posició conservadora, segur. Però diria que part del seu èxit deu estar també directament relacionat amb el nivell d’instrucció d’alguns dels seus partidaris: només a la ignorància, al desconeixement, o (siguem correctes) a la desinformació, es pot atribuir el fet que tingui acceptació un discurs tan enganyós; i que no siguin denostats individus que defensen barbaritats com que l’homosexualitat es pot curar o que si una violació acaba amb embaràs és perquè ha estat consentida. Fa poc el guionista Aaron Sorkin recordava en una entrevista que gairebé el 70 per cent de nord-americans creien que Saddam Hussein havia tingut una implicació directa amb l’11-S. Davant d’això, no estranya que fins el mateix president es veiés obligat l’abril de l’any passat a mostrar la seva partida de naixement per fer callar els qui dubten –encara n’hi ha– de la seva “americanitat”.

Certament, els nord-americans hauran de triar el novembre entre dues visions del país ben diferents…