Entrades amb l'etiqueta ‘Egipte’

Política exterior dels EUA: objectius comuns, estratègies diferents

dimarts , 23/10/2012

El tercer debat presidencial als EUA posa en evidència que entre Obama i Romney hi ha poca diferència en els objectius fonamentals de la política exterior, però força en les formes i la manera d’aconseguir-los.

Tots dos van repetir que volen un país econòmicament fort per continuar exercint el lideratge del planeta. Preguntats sobre quin paper han de tenir al món, tots dos van dir que els EUA han de ser l’estendard de la llibertat: “Ajudar a defensar la llibertat i promoure la pau a través dels drets humans, la dignitat humana, la lliure empresa i la llibertat d’expressió”, va dir Romney. Quin líder nord-americà no subscriuria aquesta frase?

El problema ve quan deixem la retòrica i passem als fets: justificats en defensa d’aquesta llibertat, s’han comès greus crims que quedaran impunes. Als republicans els pesa com una llosa la guerra d’Iraq, justificada amb la mentida flagrant de les armes de destrucció massiva primer, la lluita contra el terror després i l’extensió de la democràcia al final. Obama tampoc pot presentar-se com un garant dels drets humans tenint en el seu balanç els civils bombardejats pels drones al Pakistan o la permanència de la ignominiosa Guantánamo; ni pot reclamar-se defensor de la democràcia quan dóna suport a dictadures com l’Aràbia Saudita en l’esclafament de la revolta popular xiïta a Bahrein. Davant d’això, el Nobel de la Pau es veu encara més precipitat i inoportú.

Ara bé, és innegable que almenys respecte a Líbia, Síria i Iran, Obama ha adoptat una política dialogant i multilateral que contrasta amb la que va fer Bush. Romney pretén ara que la situació global ha empitjorat molt: el nord de Mali és a mans d’Al-Qaida, a Egipte hi ha un govern islamista, Assad continua al poder a Síria i ha mort 30.000 civils, l’Iran és “quatre anys més a prop de la bomba” i l’integrisme islamista avança, diu. Però què hauria fet ell? Més o menys el mateix (“dient-ho més fort”, va dir Obama) amb la diferència que hauria donat armes als rebels sirians (ara ja en reben d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i hauria imposat sancions més dures a l’Iran, “com a la Sud-àfrica de l’apartheid”. No descartem que Obama endureixi el to amb Teheran si és reelegit, ja que, tot i negar que n’hi hagi, va advertir que no permetria “negociacions perpètues que no duen enlloc”.

Una altra petita diferència: sobre la Xina, tot dos reconeixen que ha de ser el seu principal soci, però tot i això Romney promet que imposarà aranzels per equilibrar el dèficit comercial (caldrà veure si realment ho fa o fins a quin grau en cas de guanyar). En canvi Obama és més conciliador i destaca que vol ser més influent al Pacífic, que ja és el principal eix de rotació de l’economia del planeta. Per cert, que el gegant Extrem Orient eclipsa totalment el nan europeu ho demostra el fet que en l’hora i mitja de debat només es va pronunciar una sola vegada la paraula Europa: va ser Obama per dir que sota el seu mandat havia refet els lligams que Bush havia trencat. Europa no és a l’agenda de la política exterior nord-americana.

Al final, Romney va robar la figura retòrica que tant va ajudar Obama fa quatre anys: “This nation is the hope of the earth”, va dir, i va demanar el vot perquè America continuï sent “l’esperança de la Terra”. Obama no va poder replica per reclamar drets d’autor.

Rússia ven armes a Síria… i als EUA

dijous, 14/06/2012

Les relacions internacionals no saben d’ètica, moral ni justícia. És sobrer dir que els països es relacionen (bé o malament) segons els seus interessos.

Una nova prova d’aquest axioma tan obvi la tenim en l’aparent i gairebé desapercebuda contradicció en què ha incorregut aquests dies l’administració nord-americana: Hillary Clinton ha denunciat que el consorci armamentístic estatal rus Rosoboronexport està venent a Síria helicòpters Mi-17, amb els quals el règim de Baixar al-Assad mata la seva pròpia població; és immoral i intolerable, per això Human Rights Watch fa campanya per estendre a l’ONU l’embargament d’armes a Síria que la UE ja aplica des de maig de l’any passat. Però resulta que la denúncia de Clinton no impedeix que el Pentàgon proporcioni uns elevats ingressos a la mateixa empresa russa per la compra del mateix tipus d’helicòpters, que cedeix a les forces afganeses a les quals traspassarà la seguretat a finals del 2014, quan l’OTAN abandoni el país centreasiàtic.

helicòpters Mi-17 US Navy a Patuxent Md.jpg

Helicòpters Mi-17 a la base de Patuxent, Maryland. / US Navy

Aquesta contradicció la va fer notar fa uns dies el senador republicà de Texas John Cornyn, membre de la comissió de defensa del Senat, en una carta on demanava al secretari de Defensa, Leon Panetta, que el seu govern no fes negocis amb una empresa que contribueix “als assassinats en massa a Síria”. De fet, una petició semblant ja es va fer el març, com assenyala Josh Rogin a Foreign Policy. Segons Rogin, el contracte amb Rosoboronexport puja a 900 milions de dòlars.

A tot això s’hi afegeix la circumstància que fins el juny de 2010 Rosoboronexport estava a la llista negra del govern dels EUA, acusada de vendre armes a estats hostils com Iran i, precisament, Síria. La prohibició de fer-hi negocis es va aixecar després que Rússia acceptés pressionar l’Iran per forçar-lo a aturar l’enriquiment d’urani i evitar el seu eventual accés a l’arma atòmica.

Des de la xarxa han criticat la hipocresia de Washington d’afavorir una empresa que contribueix a les matances d’Al-Assad, i més quan ja havia estat sancionada per vendre-li armes. Ara bé, en aquest terreny molts tenen la cua de palla: Egipte i l’Aràbia Saudita figuren entre els primers compradors d’armes dels EUA del món, i va ser amb aquestes armes que les dictadures del Caire i de Riad van aixafar el 2011 les revoltes populars a Egipte i a Bahrein, respectivament.

Venda d'armes dels EUA1.jpg Tot plegat fa més necessària que mai una regulació internacional del comerç d’armes, empresa a la qual dediquen els seus esforços organitzacions com per exemple Fundació per la Pau o l’ICIP, que tenen l’esperança posada en la conferència que l’ONU farà el juliol per mirar d’arribar a un tractat mundial sobre la venda d’armament.

L’ONU, inoperant a Síria. Qui en té la culpa?

dilluns, 28/05/2012

Algunes veus critiquen l’ONU i la responsabilitzen gairebé directament del drama que pateix el poble sirià. És cert, l’ONU és inoperant; i no només a Síria, on fa poca cosa més que emetre condemnes formals; però la culpable d’aquesta inoperància no és la institució com a tal, sinó el comportament dels seus membres; i pocs se salven de la crítica.

Robert Mood AFP.jpg

El cap de la missió d'observadors de l'ONU a Síria, el general Robert Mood / AFP

Rússia, per exemple, a part de bloquejar –juntament amb la Xina– qualsevol intent de parar els peus a Baixar al Assad, li continua subministrant les armes amb què mata la seva població, com ja es va denunciar al febrer. Segons la televisió Al Arabiya, un vaixell amb armament rus havia d’arribar al port de Tartus aquest cap de setmana, coincidint precisament amb la repugnant matança d’Al-Haula (108 morts, 49 d’ells nens).

El negoci de la guerra, però, no només és patrimoni “dels altres”. És instructiu consultar, per exemple, els informes de la Secretaria d’Estat de Comerç Exterior del govern espanyol on es presenten les dades de la venda d’armes d’Espanya. El 2010 (pàgina 61), els fabricants espanyols no van vendre armes a Síria, però sí a Aràbia Saudita i Bahrein, i també a Egipte, Líbia i Tunísia. Aquestes vendes es van fer abans de la Primavera Àrab, però això no treu que s’incomplís la llei que prohibeix exportar armes a països on es donen situacions de violació dels drets humans, segons va denunciar l’any passat Amnistia Internacional. A l’informe del primer semestre del 2011 (pàgina 6) continuen figurant Aràbia Saudita i Egipte com a receptors d’armes espanyoles, en uns moments en què ja havien esclatat les revoltes.

De l’informe del 2011 també crida l’atenció un detall: només en el primer semestre Espanya va vendre armes per 1.100 milions d’euros, gairebé el doble que el primer semestre de 2010 (un sector que malauradament no està en crisi, doncs). A això s’hi afegeix una dada significativa: en els vuit anys de govern de Zapatero la venda d’armes espanyoles es va multiplicar per sis.

I encara un últim detall: un dels bons clients de la indústria d’armes espanyola ha estat Veneçuela, un país que l’han denunciat per vendre combustible … a Síria! I aquí tanquem el cercle obert al començament: sobre el paper, les aspiracions que es proposa l’ONU són justes i lloables, però mentre la seva actuació com a institució depengui tan directament de la voluntat dels governs dels Estats, poca cosa podrem fer. Rússia fa costat a Síria, els EUA a Israel… els interessos de les potències sovint han paralitzat les bones iniciatives del Consell de Seguretat. Si desaparegués l’obsoleta prerrogativa del dret de veto dels cinc guanyadors de la Segona Guerra Mundial i es donés més protagonisme als països emergents, potser (només potser) avançaríem un mica. Però qui té una mica de poder el té ben agafat, sigui gran o no; per això, després de tants anys mirant el món, em permetreu continuar sent pessimista…

En any electoral, prudència i contenció

dimarts , 13/03/2012

Els republicans reclamen a Obama una política exterior més agressiva, que demostri més fermesa contra l’Iran i Síria i recuperi el que consideren un lideratge perdut en l’escena internacional. Sembla que han oblidat ja els estralls que va causar el seu predecessor.

La política exterior d’Obama ha estat, sortosament, de perfil més baix que la de Bush, i s’ha caracteritzat per una major dosi de prudència i multilateralisme.

En relació amb la primavera àrab, després d’un primer moment d’indecisió i de no saber a quina carta jugar, els EUA es van posar al costat dels reformistes i van procurar mantenir les aliances amb els nous dirigents; el cas d’Egipte és clar: el suport als militars que governen després de Tahrir s’ha mantingut intacte i l’objectiu és mirar de preservar aquesta relació sota el futur govern.

Rebels sirians a Idlib_Rodrigo Abd AP.jpg

Opositors sirians a la ciutat d'Idlib. Rodrigo Abd / AP

El cas de Líbia va ser un exemple d’actuació des de la rereguarda: la Lliga Àrab i Europa van ser els protagonistes visibles de la intervenció militar, que si bé va començar sent únicament humanitària, va acabar sent sobretot política: va precipitar la caiguda de Gaddafi primer, va provocar la seva captura després i va tolerar el seu linxament al final. Els EUA van cedir el protagonisme a Europa en tots els terrenys: en el mediàtic, on Sarkozy necessitava rentar-se la cara pel seu suport al règim tunisià; en l’econòmic, ja que els contractes post Gaddafi han afavorit companyies europees per davant de les nord-americanes; i en el militar, tot i que els míssils llançats per l’OTAN els hi va posar el Pentàgon.

En el cas de Síria, els EUA han fet gestos i declaracions per forçar un canvi de règim, però no s’han posat tampoc a primera línia, per diversos motius: ja hi ha com a intermediaris els governs amics de l’Aràbia Saudita i el Qatar sunnites que, amb l’Iran xiïta en el punt de mira, encapçalen l’ofensiva per fer caure Baixar al-Assad, reclamant-li (ironies de la geoestratègia política) allò que ells neguen a la seva pròpia població. Els EUA tampoc es volen posar al capdavant d’una ofensiva contra al-Assad que sembla condemnada al fracàs mentre Rússia i la Xina es mantinguin fidels al seu aliat sirià. Tot això frena la intervenció que reclamen les imatges del sacrifici de Homs i les matances de Deraa.

Però és en relació amb l’Iran on els EUA han de fer més equilibris: han d’exhibir prou fermesa com per frenar els impulsos bombarders d’Israel, ja que si el govern ultra de Netanyahu arrossega els EUA a un nou conflicte al golf Pèrsic, la reelecció d’Obama es posa greument en perill. Ara bé, no pot deixar Israel a l’estacada: com tots els presidents, ha de demostrar un suport sense fissures a l’Estat hebreu si vol els favors de l’electorat proisraelià nord-americà, poderós i influent. Per això Obama assegura que estarà darrere Jerusalem si hi ha un enfrontament amb Teheran però alhora exhorta a una sortida diplomàtica del contenciós nuclear. Mentrestant, la martiritzada Síria queda a la recambra com un peó que pot ser útil en l’estira i arronsa sobre el dossier atòmic.

Ja fora de l’Iraq i amb la sortida d’Afganistan programada, Obama intenta mantenir els EUA com a primera potència mundial, però des d’una discreta segona fila per evitar que l’exposició al primer pla li espatlli la seva estratègia, una actitud prudent que, en any electoral i de crisi econòmica, es fa més necessària que mai.

Una esquerda en la política exterior dels EUA

diumenge, 13/02/2011
Clinton.jpg

Hillary Clinton / Michael Reynolds. European Pressphoto Agency

La revolta egípcia que ha aconseguit la caiguda de Mubàrak ha posat en evidència que, almenys en aquesta crisi, alguna cosa no ha acabat de funcionar en la política exterior nord-americana. La premsa d’aquell país diu que hi ha hagut una esquerda dins del govern de Washington.

Aquestes diferències s’han mostrat amb tota la seva cruesa amb les declaracions de l’enviat especial a Egipte, Frank Wisner: mentre Obama exigia un canvi de rumb clar, l’exambaixador al Caire deia que havia de ser el mateix Mubàrak qui dirigís la transició. La Casa Blanca va aclarir de seguida que les paraules de Wisner eren a títol personal, però tot i això la secretària d’Estat, Hillary Clinton, va dir a Munich dues coses que reforçaven aquella prudència: una, que si es volia una transició “ordenada”, calia crear partits, formar líders i canviar la constitució, i això requeria “temps”. I més tard va afegir que una sortida precipitada de Mubàrak podria provocar, d’acord amb la constitució, eleccions en només dos mesos, un període insuficient per a la reclamada transició democràtica “ordenada”.

McDonough.jpg

Denis McDonough / Charles Rex Arbogast. Associated Press

Contradicció o pura estratègia? Alguns analistes van dir que Wisner expressava el veritable desig de Washington. La premsa nord-americana parla que a l’equip de govern hi ha dos corrents: el pragmàtic, representat per Clinton, el vicepresident, Joe Biden, i el secretari de Defensa, Robert Gates, que primen els interessos geoestratègics dels EUA i posen per damunt de tot mantenir la seva influència sobre un Egipte aliat per evitar la desestabilització que suposaria un ascens dels islamistes i la ruptura dels acords amb Israel. Alhora, Obama té a la Casa Blanca una colla d’assessor joves, representants de la nova generació de polítics, que han insistit que el president havia de mostrar-se ferm defensor dels manifestants de la plaça Trahir, representatius dels valors de la democràcia i de la llibertat dels quals Obama ha fet bandera. Entre aquests hi ha Denis McDonough, sotsconseller de seguretat nacional i principal assessor en política exterior d’Obama, i també Benjamin J. Rodhes, l’autor de l’aclamat discurs del Caire de juny del 2009.

Tornem a estar davant el paradigma que ha determinat el paper dels EUA al món des de Wilson: pragmatisme o idealisme? Defensa pura i dura, sense escrúpols, dels interessos econòmics i militars o lluita pels drets humans, la democràcia i la llibertat dels pobles? En la crisi a Egipte, Obama ha intentat tirar pel camí del mig, amb un suport tímid als anhels de la plaça Trahir però sense voler perdre un aliat militar clau en el complicat tauler del Pròxim Orient. El dubte ara és saber si aquesta ambigüitat li passarà factura en el nou Egipte.

Han abandonat els EUA el Pròxim Orient?

dimecres, 2/02/2011

Aquesta frase la pronunciava sense interrogant, queixós, un jove manifestant als carrers del Caire. Els EUA no han abandonat deliberadament el Pròxim Orient, però la seva capacitat d’influir en la regió sembla haver disminuït considerablement.

Egipte.jpg

Manifestants a la plaça Tahrir del Caire. Marco Longari / AFP

A Egipte han adoptat una actitud vacil·lant i s’han negat a fer costat de manera clara a l’oposició, contradient així l’esperit del famós discurs d’Obama al Caire del juny de 2009. Si apostaven de manera inequívoca per Mubarak, el seu principal aliat al món àrab i que té fins i tot el suport d’Israel, hipotecaven les seves relacions amb els futurs dirigents si el dictador acabava caient. Si per contra apostaven decididament pel canvi, perdien un aliat segur i fidel i quedaven a mercè de l’incert futur que sorgirà d’aquesta revolució, un escenari on plana l’amenaçant ombra de l’islamisme. Per això l’administració Obama ha adoptat una actitud ambigua i, només quan l’han vist derrotat, han demanat a Mubarak una “transició ordenada” i que no es torni a presentar. Ara bé, fins i tot en l’eventualitat que Egipte acabés a mans d’una majoria islamista –cosa que dubta el mateix Washington Post–, ¿hem de descartar la possibilitat d’un govern moderat manejable, més a la turca que no pas a la iraniana, donat l’alt grau de secularització de la societat egípcia i el pragmatisme dels Germans Musulmans? Alguns diplomàtics europeus no ho descarten, diu a Le Monde Natalie Nougayrède. Turquia té un govern islamista i pertany a l’OTAN, es deleix per entrar a la UE i és un ferm aliat d’Occident. En qualsevol cas, en relació amb Egipte, els EUA no han previst els esdeveniments i s’han adonat, tard, que no tenen interlocutor de recanvi: el mateix El Baradei també genera algun dubte, segons The New York Times.

Al Líban els EUA han assistit impotents a la caiguda del govern pro occidental de Saad Hariri i la llarga mà de Síria ha col·locat al capdavant de l’executiu un home que té el suport dels seus aliats de Hezbol·lah –cosa que alarma més la Casa Blanca que no pas Israel: diuen amb cert cinisme que Hariri tampoc feia res per frenar l’ascens del grup xiïta. Així ho interpreten els EUA, a qui de res ha servit el nomenament, després de cinc anys, d’un ambaixador a Damasc ara fa un mes. La causa és la pretensió que un tribunal internacional jutgi els autors de l’assassinat de Rafic Hariri de febrer de 2005, un acte darrere el qual Washington hi veu la connexió Hezbol·là-Síria-Iran.

En el conflicte palestí, ja la tardor passada la Casa Blanca va abandonar l’intent de fer negociacions directes. Després de no poder convèncer Netanyahu perquè deixés de construir nous assentaments, el procés negociador es dóna de moment per mort, i les filtracions publicades per Al Jazeera l’han acabat d’enterrar. Unes filtracions, per cert, reveladores més de la intransigència israeliana que no pas de la feblesa o la traïció palestina.

Queda Jordània, on l’última maniobra del rei Abdul·lah ha estat canviar tot el govern per frenar les manifestacions de l’oposició. La promesa de subvencionar els béns bàsics, aplicar un programa de creació d’ocupació i apujar pensions i salaris no ha donat fruits: les protestes creixen.

Absents en el procés palestí, amb Mubarak a les acaballes, el rei de Jordània qüestionat i el Líban amb un Hezbol·lah crescut, els EUA veuen com trontollen alguns dels seus principals peons al tauler del Pròxim Orient. Haurem d’estar atents a veure quines peces mouen a partir d’ara.