Entrades amb l'etiqueta ‘França’

Europa, constructora de nacions?

dissabte, 3/09/2011
Conferència de París 010911 Philippe WojazerReuters.jpg

Els "amics" de Líbia, a París. Philippe Wojazer / Reuters

La foto de família dels líders mundials reunits a París per donar suport a la nova Líbia tradueix de manera força gràfica el paper que hi han tingut els que s’hi han implicat. Europa aquesta vegada no s’ha inhibit i ha donat un suport clar als revoltats contra el dictador. Gran Bretanya i sobretot França (per compensar el fiasco de Tunísia) han estat decisives per enderrocar el règim de Gaddafi, i, com correspon a aquesta realitat, els seus dos màxims representants es poden veure al centre de la fotografia, complimentant les noves autoritats de Trípoli. També hi són ben visibles els dirigents àrabs, especialment destacats els de Qatar, a primer pla i amb la vestimenta que els distingeix (no oblidem que l’ONU no va autoritzar l’ús de la força fins després de rebre la petició formal de la Lliga Àrab).

Ara bé, les dues úniques dones que apareixen en primera fila es mereixen un comentari més elaborat: a un costat destaca visualment la secretària d’Estat nord-americana, Hillary Clinton, gràcies a la seva vistosa jaqueta vermella, que ressalta enmig del majoritari gris, blau i negre dels vestits masculins. Però la seva posició en l’escena és clarament discreta, gairebé en segon pla i a un marge, per il·lustrar potser el rol que el seu país ha volgut tenir en el conflicte: sense grans interessos econòmics en risc i sense necessitat ni estratègica ni militar en el país, els EUA han adoptat en la crisi un paper secundari. I ara volen ser en el procés de reconstrucció que s’obre, però sense ocupar la primera posició, la deixen per als europeus. Aquesta actitud refermaria la voluntat de Barack Obama d’abandonar la política de nation-building i dedicar els esforços a revifar la malmesa economia del seu país. Ho va dir quan va anunciar la retirada de l’Afganistan (consulteu el post d’aquest blog del 24 de juny) i ho va repetir dimarts, davant els membres de l’American legion, la principal associació de veterans nord-americans.

Però sobretot sorprèn l’altra protagonista: sobta que Angela Merkel, al centre de la fotografia i al costat dels dirigents àrabs, adquireixi ara tant protagonisme quan precisament Alemanya es va abstenir en la votació de la resolució de l’ONU que va facilitar acabar militarment amb el règim de Gaddafi. Aquella inhibició diplomàtica i militar, criticada pels socis de l’OTAN, contrasta amb aquest afany d’ara per demostrar el seu suport entusiasta als nous líders libis.

Més enllà de fomentar la llibertat i la democràcia i de donar suport a la primavera àrab, en aquest aparent canvi de papers entre Europa i els EUA i en la pretensió de dedicar-se (almenys en aquest cas) a la política de nation-building, és probable que els líders europeus s’hagin vist influïts pels atractius contractes econòmics que les noves autoritats concediran als qui els han ajudat a arribar a Trípoli. En el cas de França, Libération ja ha revelat els compromisos adquirits entre el nou govern libi i París; i de fet Alain Juppé ja va dir que la intervenció militar era “una inversió de futur”. El mateix va dir l’altre gran protagonista de la guerra, Gran Bretanya: William Hague va declarar que el seu país “no es vol quedar enrere” en la competència que hi haurà quan els nous amics de Trípoli comencin a reconstruir el que la guerra ha destruït. De moment, en l’aspecte econòmic els dirigents europeus els han començat a donar els diners retinguts de l’anterior règim; i, en el mediàtic, tots volen sortir a la foto.

Donem suport al ‘model turc’, malgrat tot

diumenge, 12/06/2011

L’àmplia victòria del Partit de la Justícia i del Desenvolupament (AKP) no ha estat cap sorpresa, ja que l’avenç que ha aportat a Turquia des del 2002 és innegable: l’any passat va créixer un nou per cent, cosa que l’ha convertit en la dissetena economia del món i una de les més puixants del G-20. La influència de l’Exèrcit (sempre disposat a intervenir en virtut de la seva condició de garant de la laïcitat de l’Estat) també ha disminuït: les reformes impulsades per l’AKP han confinat a les casernes uns militars que han fet quatre cops d’Estat en els últims 50 anys. L’augment i millora d’infraestructures bàsiques com carreteres, autopistes, vies ferroviàries i  aeroports, així com hospitals i escoles, és un altre trumfo a la mà del primer ministre Recep Tayyip Erdogan. I el paper de potència regional li ha fet augmentar la seva influència en una zona de gran importància estratègica: ha mirat de mediar en els conflictes palestí, de l’Iran, de Líbia, i té un paper a jugar en la crisi de Síria.

Turquia Reuters Umit Bektas.jpg

Partidaris de l'AKP celebren la victòria. Umit Bektas / Reuters

Tot això, però, no ha d’emmascarar altres mancances greus: una feble democràcia, on continua vigent l’exigència que els partits obtinguin un deu per cent dels vots per entrar al Parlament, mesura que pretén barrar el pas a la minoria kurda; per evitar aquest llistó tan alt els candidats kurds del Partit per la Pau i la Democràcia s’han presentat ara com a independents. La qüestió kurda no està resolta: parlar kurd ja no està perseguit i hi ha un canal estatal de televisió en aquesta llengua, però continua prohibida a l’ensenyament. Aquesta concessió no amaga que la centralista Ankara té pendent donar resposta a les aspiracions polítiques dels kurds, reclamades amb les armes pel Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), una organització que ha declarat una treva però continua a la llista de grups terroristes d’Europa i els EUA. Una altra de les xacres del govern és la discriminació de la dona, així com l’elevada corrupció  o la persecució de tota crítica al règim: per això un dels principals dèficits és la falta de la llibertat d’expressió.  És el país on hi ha més periodistes empresonats del món; alguns d’ells, com diu The Economist en un dossier sobre Turquia, per tractar el líder del PKK empresonat, Abdullah Ocalan, de “senyor”. No és estrany que en l’índex de llibertat de premsa que elabora Reporters sense Fronteres Turquia ocupi el lloc número 138 (Espanya ocupa el 39).

Ara bé, malgrat tots aquests antecedents, sorprèn que a Europa es doni tanta importància a l’aparent risc islamista. L’intent del 2008 de permetre a les noies portar el vel a la universitat (cosa que va impedir el Constitucional) es va veure des d’Europa amb injustificada alarma. És cert que Turquia té 80 milions d’habitants i una nombrosa mà d’obra barata que afectaria el mercat laboral comunitari, però és el temor islamista –a part el conflicte amb Xipre– el principal motiu pel qual França i Alemanya mantenen el veto al seu ingrés a la UE. I és un error, perquè això fa que Ankara giri la mirada cap a Xina i Rússia, disminueixi el seu interès per Brussel·les i s’allunyi, per tant, de la cultura occidental. Una Turquia a la UE seria la millor manera d’ancorar-la a Occident i de construir un sòlid pont amb el món musulmà. Per això es veu erràtica (si no interessada) l’actitud de França: dubitativa en un primer moment davant les revoltes de Tunísia i Egipte, es va posar després de manera entusiasta al capdavant de l’operació militar contra Gaddafi però continua volent que Europa doni l’esquena a Turquia, quan és en l’experiència turca on els països àrabs que s’han revoltat contra els dictadors troben el millor model per a la seva primavera.