Entrades amb l'etiqueta ‘Gingrich’

Primàries republicanes: l’enemic a casa

dimecres, 4/04/2012

Després de la victòria de Romney del dia 3 d’abril, els republicans tenen l’oportunitat de començar d’una vegada la campanya per intentar recuperar la Casa Blanca el novembre. De moment, l’itinerari dels tres mesos de primàries equival a poc menys que un suïcidi polític, encara que als qui preferim que els EUA tinguin un president centrista com Barack Obama de fet ja ens està bé. Però el cert és que sembla que els republicans facin campanya contra ells mateixos.

No els ajuda que a aquestes alçades personatges pintorescos com Ron Paul i Newt Gingrich continuïn en la cursa. El llibertari Paul ja ha demostrat que el seu suport no supera el 10 per cent dels votants republicans, segons Gallup. Té només 51 dels 1.166 delegats elegits fins ara. El mateix podem dir de Newt Gingrich, que té el suport del 12 per cent dels votants i 135 delegats.

GOP.jpg

Autor: James MacLeod. Del blog MacLeod Cartoons

El que més els perjudica és la divisió que estan demostrant. Al partit de l’elefant s’hi evidencien dos corrents interns: el moderat, pragmàtic, tolerant en aspectes morals però ultraliberal en aspectes econòmics, representat pel majoritari Mitt Romney (655 delegats) . I el conservador, més ultraliberal encara, que beu de moviments creacionistes de diversa inspiració cristiana impulsors d’una croada moral contra el que ells consideren una deriva perversa de l’essència espiritual nord-americana. En aquest corrent ara mateix hi conviuen Rick Santorum (amb 278 delegats) i Gingrich, i s’hi adscrivien amb més o menys afinitat Michele Bachmann, Rick Perry i fins i tot Herman Cain, tots ja fora de les primàries. Tants aspirants debiliten aquest sector conservador i anul·len la possibilitat d’una alternativa clara a Romney. Mentrestant aquest s’enfronta als rivals del seu partit i no al seu partit rival. Amb l’agravant que tots ells prometen continuar fins a la convenció de l’agost a Tampa, fet que manté la fractura i impedeix centrar els esforços en un únic candidat.

La pugna entre Obama i Hillary Clinton el 2008 no va perjudicar els demòcrates, sinó que va presentar al públic dos candidats sòlids i capacitats, que ara ocupen els càrrecs més importants de l’Executiu. En canvi els republicans estan perdent pistonades lluitant entre ells. La causa és una mena de càncer que se’ls menja des de dins, anomenat Tea Party i que, a part de ser una plataforma de personalismes sectaris i excloents, llança propostes més pròpies del moment històric que dóna nom al moviment que no pas del segle XXI. El millor exemple són les idees de l’únic aspirant que pot fer ombra a Romney: Santorum proposa prohibir la interrupció de l’embaràs també en casos de violació i incest, perseguir els metges que facin avortaments, reformar la Constitució per il·legalitzar el matrimoni gai i recuperar tècniques d’interrogació com el waterboarding, que fins i tot republicans com el senador John McCain consideren tortura.

Romney té l’enemic a casa: inclourà Santorum al ticket com a candidat a vicepresident? Si ho fes, les seves opcions encara es veurien més reduïdes davant un Obama que veu com lleument es recupera l’economia i baixa l’atur.

Gingrich o Romney: el dilema republicà

dimarts , 24/01/2012

La victòria de Gingrich a les primàries de Carolina del Sud ha posat en evidència la divisió interna i alhora el dilema a què s’enfronta el Partit Republicà dels EUA.

Newt Gingrich i Mitt Romney simbolitzen les dues ànimes del partit: el sud profund contra la Nova Anglaterra; els grangers contra Harvard; el far west contra Wall Street. En definitiva, el cor, les essències del Tea party, contra el cervell, el pragmatisme del món dels negocis.

L’abandó de Rick Perry i les patinades de Romney (resistir-se a fer pública la declaració de renda després d’admetre que paga menys impostos que la mitjana dels nord-americans li ha passat factura) han fet descobrir al sector més conservador que pot plantar cara amb èxit a l’establishment del partit. Ara bé, aquest triomf ha estat a Carolina del Sud, cosa que li ha donat una forta embranzida; però encara que guanyés les primàries de Florida del dia 31, Gingrich difícilment tindria el suport majoritari dels republicans. I és que a les seves files hi conviuen creacionistes, antiavortistes, contraris al matrimoni gai i cristians renascuts, amb neoliberals aïllacionistes probusiness i antiintervencionistes que el que volen és sobretot pagar menys impostos i tenir facilitats per fer negocis i enriquir-se.

Gingrich Romney Jason Reed  Reuters.jpg

Els quatre aspirants republicans a la Casa Blanca. Jason Reed / Reuters

Aquestes dues ànimes poden conviure al si del partit republicà, però a l’hora d’enfrontar-se a Obama, el sector radical espanta els votants: les eleccions les guanya sempre el centre, i molts dels electors que van optar per Obama i que n’han quedat decebuts podrien fàcilment passar-se al partit republicà amb un candidat moderat com Romney, però segurament es quedarien amb Obama si l’alternativa fos un ultraconservador com Gingrich. Almenys això és el que diuen els sondejos, com mostra Real Clear Politics. Obama sempre guanyaria a qualsevol dels candidats republicans actuals: contra Ron Paul, per cinc punts; contra Rick Santorum, per gairebé deu; i contra Gingrich per 11; en canvi, la diferència amb Romney és de menys de dos punts. Les enquestes, a més, mostren una altra crua realitat per al partit de l’elefant: enfront qualsevol republicà sense especificar (per tant, cap dels actuals), Barack Obama perdria; per poc, però a hores d’ara, perdria.

Per tant, sembla que si hi ha un candidat que pot batre Obama, aquest és abans Romney que no pas Gingrich. Per això els republicans s’enfronten a un dilema. Fer cas al cor o al cap; seguir les essències del sector més radical i allunyar-se de la Casa Blanca o optar pel candidat més possibilista i arraconar el tea party al sud profund de la política.

Herman Cain i la moralitat dels nord-americans

dilluns, 12/12/2011

La retirada de Herman Cain de la cursa electoral ha tornat a posar en primer pla el suposat puritanisme farisaic i la tan criticada falsa moralitat dels nord-americans. Potser sí que alguns als EUA potser veuen més immoral la infidelitat o el dret a l’avortament que no pas la tortura o els assassinats selectius de la CIA, però em semblaria excessivament superficial i simplista afirmar, com es fa a vegades a Europa, que la majoria de nord-americans són políticament ignorants i electoralment insensats; en tot cas, crec que no ho són pas més que nosaltres.

Els valors morals són importants en la política nord-americana, però Herman Cain no ha estat castigat pels republicans per la immoralitat d’haver intentat tenir relacions sexuals amb treballadores seves tot i estar casat. Les seves víctimes l’acusaven d’assetjament sexual i, el que és pitjor, d’haver comprat el seu silenci, cosa que ell ha negat. Per tant, li ha passat factura l’abús de poder i la mentida –i també, no ens enganyem, la seva ineptitud en temes de política exterior.

Sharon Bialek.jpg

Sharon Bialek, la quarta dona a denunciar Cain d'assetjament, el 7 de novembre. / Spencer Platt. Getty images.

El cas de Bill Clinton em sembla exemplar. Les seves relacions amb Monica Lewinsky li van fer patir una immensa vergonya davant l’opinió mundial i un procés de destitució que va guanyar a la Cambra de Representants. Però no se’l va jutjar per una actitud impròpia, inadequada o immoral pel fet de tenir relacions amb la becària de la Casa Blanca, de les quals l’opinió pública i la seva esposa el van perdonar, sinó que se l’acusava de dos delictes greus: obstrucció de la justícia i perjuri. Del primer, perquè va pressionar Lewinsky perquè negués haver-hi tingut relacions quan la cridessin a testificar en un altre cas: la denúncia d’assetjament sexual interposada contra ell per Paula Jones, una treballadora estatal d’Arkansas quan Clinton n’era el governador. El segon, perquè va negar sota jurament haver tingut relacions sexuals amb Lewinsky, cosa que després va haver d’admetre sota l’eufemisme “actitud inapropiada”. Per tant, a banda el debat moral que va generar el seu comportament, la causa del procés d’impeachment –motivat també per raons polítiques– va ser haver infringit la llei en intentar alterar les declaracions d’un testimoni i no dir la veritat davant el fiscal Kenneth Starr.

I encara un altre exemple molt sonat, més allunyat en el temps: el maig de 1987, quan el senador Gary Hart era aspirant a candidat presidencial per al Partit Demòcrata, el Miami Herald li va descobrir una relació extraconjugal amb una model anomenada Donna Rice. Ell ho va negar i va desafiar els mitjans a demostrar les acusacions. Poc temps després apareixia a la portada del National Enquirer una fotografia d’ell en un port de mar amb Donna Rice a la falda, i un got a la mà cadascun. Aquell escàndol el va fer retirar pocs dies després de fer-se públic. Però si se’l va castigar no va ser per la immoralitat d’haver tingut relacions extraconjugals, sinó per negar-ho, i els mateixos sondejos d’opinió de l’època van demostrar que la majoria de nord-americans creia que era “injust” el tracte que la premsa havia dispensat a Hart. I no veien per què la infidelitat havia d’influir en la capacitat per a governar.

I tornant als aspirants republicans, ara sembla que Newt Gingrich ha pres el relleu de Cain i es disputa amb Mitt Romney els primers llocs als sondejos. Doncs, bé, Gingrich –que ja ha deixat clara la seva falta de perspectiva sobre el tema del Pròxim Orient, però això seria tema per un altre post– no és precisament un exemple de virtut: s’ha casat tres vegades, i el divorci amb les dues anteriors esposes va arribar després d’haver tingut durant temps relacions paral·leles i, en tots dos casos, mentre elles estaven greument malaltes, com explica Albert R. Hunt al International Herald Tribune. I això de moment no li resta pas suport entre la població d’Iowa –ni entre els cristians d’aquest Estat– on el dia 3 de gener es fan els primers caucus i s’enceta de veritat la cursa a la Casa Blanca.

Sembla doncs, que alguns nord-americans sí que saben separar la moral i la política, cosa que potser és bo per evitar que els polítics presideixin un país des de la seva moralitat. I als EUA –i arreu– no hi ha cosa més perillosa.