Entrades amb l'etiqueta ‘Guantánamo’

La tortura continua perseguint Bush (i Obama)

dilluns, 24/12/2012

Dues qüestions aparentment desconnectades entre elles –una pel·lícula i un informe del Senat– han tornar a posar en evidència, per si feia falta, les mentides de George Bush en la mal anomenada guerra contra el terror.

La imminent estrena  de la pel·lícula Zero Dark Thirty –aquí amb el títol La noche más oscura, el 4 de gener–, que narra la recerca i mort d’Ossama Bin Laden, ha creat una viva polèmica als EUA perquè s’hi dóna a entendre que gràcies a la tortura practicada per la CIA es va obtenir informació valuosa per arribar fins al líder d’Al-Qaida. El film ha rebut l’assessorament d’experts en intel·ligència, però aquests s’han afanyat a dir que aquest aspecte del relat “no té res a veure amb la realitat.”

Protestes contra waterboarding REUTERS_Jim Young.jpg

Protestes contra el waterboarding el 2008 davant la Casa Blanca / Jim Young. REUTERS

Coincidint amb aquesta controvèrsia, el comitè d’intel·ligència del Senat ha aprovat fa poc un voluminós informe on es constataria que les “millorades” tècniques d’interrogatori practicades a Guantánamo no van permetre obtenir mai informació substancial en la lluita contra el terrorisme. L’informe resta secret, però al mes d’abril la seva presidenta, Diane Feinstein, i el president del comitè de Defensa, Carl Levin, ja van emetre un comunicat on deixaven clar que afirmar que “les anomenades tècniques d’interrogatori millorades de la CIA són un element central del nostre èxit és una visió equivocada i mal informada”. El passat 13 de desembre, dia d’aprovació de l’informe, la mateixa Diane Feinstein emetia un altre comunicat on deia que “la creació de centres de detenció de llarga durada clandestins i l’ús de les anomenades tècniques d’interrogatori millorades van ser errors terribles, opinió compartida per la majoria del comitè”.

Aquestes revelacions contrasten vivament amb el que es deia des de l’administració Bush. Per exemple, el 6 de setembre de 2006: en un discurs des de la Casa Blanca, després d’admetre l’existència de presons secretes de la CIA i refermar la idoneïtat de Guantánamo, Bush va informar que gràcies a les tècniques d’interrogatori “dures però efectives” aplicades als presos s’havia obtingut informació que havia permès evitar nous atemptats terroristes. Ara el Senat desmenteix aquells èxits: una falsedat més en el currículum de l’últim president republicà.

Ara bé, el balanç d’Obama en aquest capítol no és tampoc per tirar coets: va prohibir la tortura poc després de jurar el càrrec, el gener de 2009, això és cert. Però la pretesa voluntat del fiscal general de perseguir i condemnar els agents de la CIA presumptament implicats en abusos va quedar en mers intents. Després de desestimar pràcticament totes les denúncies, finalment l’agost passat el departament de Justícia va arxivar el procés que hauria pogut esclarir la mort de dos detinguts a les presons afganesa de Bagram i iraquiana d’Abu Ghraib. Els acusats van quedar lliures sense càrrecs.

Obama, assassí confés?

dimecres, 30/05/2012

Per a alguns, en el titular d’aquest post hi sobra l’interrogant perquè consideren una evidència l’afirmació que porta implícita. Ara bé, la majoria de nord-americans ni tan sols es faria mai aquesta pregunta. Per això trobo destacable (i de lectura recomanable) l’extens informe que publica aquesta setmana The New York Times on es revelen detalls de la política antiterrorista d’Obama que l’acosten a George Bush molt més del que alguns gestos retòrics o propagandístics podrien fer creure.

Meshud.jpg

El líder talibà pakistanès Beitullah Meshud, mort el 2009

Els autors de l’informe han parlat amb 36 consellers i exconsellers pròxims a Obama, i del que diuen es desprèn la imatge d’un president a qui no l’aclaparen els dubtes morals quan ordena un atac a un presumpte terrorista encara que sàpiga amb certesa que està envoltat de familiars o altra gent innocent. Va ser el cas del dirigent dels talibans pakistanesos Baitullah Meshud, mort l’agost del 2009. El llavors conseller de Seguretat Nacional, el general James L. Jones, diu que en moltes ocasions s’ajornaven atacs si hi havia altres persones al costat de “l’objectiu”, però aquell no va ser el cas: Obama va ordenar llançar el míssil que va matar Meshud, la seva dona, els sogres i vuit persones més. És un exemple per explicar el seu procediment de presa de decisions: cada setmana un centenar de membres de l’equip de seguretat es troben per estudiar tota la informació que tenen sobre els presumptes terroristes i decidir quin nom de la llista serà el següent objectiu. El mateix procés fa la CIA i després passa l’elecció al president, que exigeix prendre personalment l’última decisió.

Diu el diari que aquesta política agressiva del “professor de Dret liberal (d’esquerres) que havia fet campanya contra la guerra d’Iraq i contra la tortura” va reforçar-se a finals de 2009, després de la mort de 13 soldats a Fort Hood, Texas, a mans d’un metge militar simpatitzant d’Al-Qaida, i de l’intent fallit d’atemptar contra un avió que anava a Detroit, el dia de Nadal, en el que s’ha conegut com el cas del “terrorista dels calçotets”. L’efecte va ser, segons els entrevistats, “un dirigent que va eludir buscar un acord al Congrés per tancar Guantánamo i que aprova accions letals sense que li tremoli el pols”. Per això el diari es pregunta quins són els principis morals i legals que es planteja Obama en aquest àmbit.

Una resposta la trobem en la decisió d’ordenar, el setembre de l’any passat, la mort de Anwar al-Awlaki, nascut als EUA i convertit en un destacat membre d’Al-Qaida del Iemen. Els seus sermons inspiraven atemptats i va col·laborar en l’intent de Detroit, diuen els EUA. El president es devia preguntar, però, “si podia ordenar l’assassinat d’un ciutadà americà en un país que no estava en guerra contra els EUA, en secret, i sense judici”, planteja el Times. Doncs segons William M. Daley, cap de Gabinet fins al gener d’aquest any, Obama va tenir pocs dubtes i va dir que aquell era “un cas fàcil”, ja que en poques ocasions hi hauria tanta evidència. El míssil també va matar un altre nord-americà, Samir Khan, membre d’Al-Qaida però que no era a la llista d’objectius.

Obama i assessors antiterrorisme.jpg

Obama al despatx oval amb els seus principals assessors. / Pete Souza. The White House / NYT

Els assessors d’Obama també admeten que a l’hora de fer el recompte de víctimes dels atacs amb avions no tripulats (drones) es recorre a una metodologia que minimitza els “danys col·laterals”: a tots els homes en edat militar que moren se’ls considera combatents, excepte en el cas que les dades forenses demostrin després de manera inequívoca la seva innocència. Gràcies a això el principal conseller en la lluita antiterrorista, John O. Brennan, diu que els drones no han matat cap no-combatent, i d’altres veus gosen afirmar que les víctimes civils es poden comptar “amb els dits de les mans”.

Per acabar, atenció a aquestes dades incloses en l’informe: Bush va fer 50 atacs selectius amb míssils contra objectius del Pakistan (45) i de Somàlia (5). En els tres anys i mig de presidència, Obama n’ha fet 294, sis vegades més, tots al Pakistan excepte quatre a Somàlia i 38 al Iemen. En un any electoral, l’informe del New York Times pot ser demolidor per a Obama. Però també es podria donar que li aportés per la dreta els vots que pot perdre per l’esquerra.

Guantánamo: deu anys d’ignomínia

dilluns, 9/01/2012
Guantánamo Getty images.jpg

La presó de Guantánamo / Getty images

El dimecres 11 de gener es compleixen deu anys de l’arribada dels primers presos a la base nord-americana de Guantánamo. Amnistia Internacional i altres entitats han organitzat diversos actes per denunciar que aquest centre continuï obert. Segons AI, al penal hi ha encara més de 150 detinguts, i dotze d’aquests hi són des del primer dia. El més escandalós és que d’aquests dotze, només un ha estat jutjat i compleix cadena perpètua després que el condemnés un tribunal militar, mentre que la resta encara no han estat acusats formalment de cap càrrec.

La continuïtat de Guantánamo és un dels fracassos de Barack Obama, sobretot perquè el segon dia en el càrrec va anunciar solemnement el seu tancament, sense calibrar l’oposició que tindria fins i tot dintre de les pròpies files demòcrates. Aquesta promesa incomplerta, però, no li passarà factura en aquest any electoral: tan sols el 21 per cent dels nord-americans estan a favor que es tanqui la presó, segons un sondeig del 2011, i ho corroboren sondejos anteriors de Gallup i la CNN. I això és perquè la majoria no volen que sospitosos de terrorisme siguin jutjats per tribunals civils a territori dels Estats Units, ni cap governador ni congressista vol que en el seu districte electoral s’hi construeixi la presó que hauria de rebre els presos de Guantánamo. Per això aquesta greu irregularitat només aixeca crítiques a fora dels Estats Units i entre una ínfima minoria d’esquerres de dins del país; per ignominiós que ens pugui semblar, a pocs els indigna que des de fa deu anys hi hagi a Cuba un centre de tortura i violació dels drets humans que reté més de 150 persones, moltes de les quals no estan acusades formalment de cap càrrec i d’altres seran jutjades per tribunals militars que incompleixen els criteris internacionals i poden ser condemnades a pena de mort, com denuncia Amnistia Internacional.

L’oprobi de Guantánamo, encara

dimarts , 26/04/2011

Wikileaks ha tornat a posar en primer pla el que serà una altra taca indeleble en la història recent dels Estats Units: els documents publicats ara confirmen que el que ha passat i està passant a Guantánamo hauria de ser suficient per qüestionar qualsevol proclama dels Estats Units com a país defensor de la democràcia, promotor de la llibertat individual i impulsor de les garanties de l’Estat de dret.

A la crueltat patida pels presos, alguns malalts , d’altres simplement nens o avis, molts d’ells innocents, s’hi afegeix l’irregular entramat legal i retòric que van fer els dirigents d’aquell país per justificar l’injustificable. En primer lloc, per l’indret on es va decidir crear el penal: una de les conseqüències de la tutela sobre Cuba derivada de la guerra del 1898 va ser el tractat pel qual Washington llogava per temps indefinit la zona de Guantánamo al nou govern de L’Havana. Unes condicions que després el règim castrista va denunciar i que no ha reconegut en no cobrar mai el lloguer irrisori que paguen els Estats Units. Per als nord-americans, Guantánamo és territori sota sobirania cubana però administrat per ells en virtut d’aquell acord, i aquest fet els eximeix d’aplicar-hi la seva legislació i evita que tot detingut tingui dret a un judici en un tribunal civil. Aquesta garantia tan publicitada en la cinematografia nord-americana, fixada en les esmenes a la constitució, no s’aplica als detinguts de Guantánamo perquè simplement no estan en territori nord-americà, sinó cubà.

Guantánamo Reuters.jpg

Alguns dels anomenats 'combatents enemics' a Guantánamo / Reuters

En segon lloc, per la tipificació dels presos: George Bush es va inventar la denominació combatents enemics per evitar considerar-los presoners de guerra, ja que en aquest cas hauria d’haver aplicat les Convencions de Ginebra, de les quals els EUA és país signatari. Així, doncs, si bé va invocar la guerra contra el terror per implicar la comunitat internacional en les invasions de l’Afganistan i l’Iraq, Bush mai va considerar els detinguts en aquelles guerres com a presos sinó com a combatents, per així aplicar impunement les detencions arbitràries i el tracte irregular que les Convencions de Ginebra haurien impedit. Un cop esquivades la llei nord-americana i els convenis internacionals, quedava justificar davant l’opinió pública mundial l’ús de la tortura contra els presos. Ho va fer George Bush en diverses ocasions, però una de les més solemnes va ser en un discurs pronunciat el 6 de setembre de 2006 a la Casa Blanca, en què va oferir una nova mostra dels seus peculiars recursos argumentatius: va dir que com que els presos havien estat instruïts per resistir-se als interrogatoris, calia recórrer a “mètodes alternatius”, durs però necessaris perquè amb la informació que obtenien podien evitar nous atemptats com el de l’11-S.

Obama va prometre, en un excés d’optimisme i d’ambició mediàtica, tancar Guantánamo. No va calcular que ni dins el seu partit hi estaven d’acord, i per això el Congrés mai no va aprovar els fons per traslladar els detinguts a territori nord-americà. En conseqüència, tampoc no va aconseguir que els judicis es facin en tribunals civils en comptes de militars. Es mantindrà, doncs, aquesta greu anomalia que desacredita el sistema judicial nord-americà i que, contràriament al que pensen els seus defensors, perjudica més que no pas protegeix el seu país.

Les altres revelacions de Wikileaks

dijous, 2/12/2010

Obama Nobel.JPG

Obama amb el Nobel de la Pau / Doug Mills. The New York Times

El pròxim dia 10 farà un any que el president Barack Obama va recollir a Oslo el premi Nobel de la Pau. Ja llavors es va dir que era una decisió precipitada, i que se li donava de manera preventiva; més per les seves intencions que no pas pels seus èxits. Efectivament, un any després el balanç és força decebedor. La retirada de l’Iraq és una retirada en fals (hi ha encara 50.000 soldats que, és cert, no hi són en “missió de combat” sinó només per assessorar l’exèrcit iraquià, però això és només una figura retòrica: res ni ningú els priva d’usar les armes si tenen la subjectiva percepció que estan amenaçats); a la “guerra justa” d’Afganistan no se li veu cap sortida pròxima i Guantánamo continua oberta.

La filtració de documents del departament d’Estat ha deixat en evidència, posant negre sobre blanc –però sense excessiva sorpresa–, els interessos reals de la política exterior nord-americana; i està causant força rebombori, més mediàtic que polític.

Ara bé, el que és veritablement escandalós –i que es mereixeria tenir majors conseqüències– és el contingut dels documents filtrats per Wikileaks el 23 d’octubre sobre la guera d’Iraq, que s’afegien al vídeo fet públic el mes d’abril. El vídeo delatava un evident crim de guerra, i les filtracions revelaven que les tropes nord-americanes havien comès assassinats de civils de manera indiscriminada i que havien practicat i consentit tortures; una realitat també coneguda però que aquells documents van fer evident, i que entra en flagrant contradicció amb la retòrica presidencial. Ara fa un any, a Oslo, en el seu discurs, Obama va dir que a vegades les guerres eren inevitables i eren l’únic recurs per aconseguir la pau, i va afegir solemnement: “Els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan nosaltres mateixos no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Després de conèixer aquelles filtracions sobre l’Iraq, des de l’ONU es va demanar a Obama que com a mínim ordenés una investigació i, si s’esqueia, processés els culpables de les atrocitats comeses a l’Iraq. De moment, però, aquest gest no ha arribat; un silenci que desacredita una mica més el Nobel de la Pau i dóna arguments als qui sospiten que Obama no ordena una investigació perquè potser no quedaria només circumscrita als escalafons més baixos de l’Exèrcit i l’Administració.

Contra Obama tot s’hi val

diumenge, 21/11/2010

El passat dia 17 de novembre, el jurat del tribunal federal de Manhattan que jutjava el ciutadà de Tanzània Ahmed Khalfan Ghailani el va declarar innocent de 284 dels 285 càrrecs de què se l’acusava. Només el va trobar culpable del delicte de conspiració per destruir edificis i propietats del govern nord-americà, pel qual pot ser condemnat a una pena d’entre 20 anys de presó i cadena perpètua. Ghailani està acusat de participar en els atemptats contra les ambaixades nord-americanes de Kènia i Tanzània que el 1998 van causar un total de 224 morts i milers de ferits.

ambaixada Kènia.jpg

L'ambaixada dels EUA a Kènia / Reuters

Ghailani és el primer acusat de terrorisme detingut a Guantánamo que és jutjat per un tribunal civil, en comptes dels tribunals militars que va imposar George Bush i que reclamen els republicans. Precisament els republicans han reaccionat a aquest veredicte dient que la (segons ells) pràctica absolució del detingut demostra la inviabilitat dels judicis civils per perseguir els acusats de terrorisme: el representant de Nova York Peter King va dir que “se’ls ha de tractar com a combatents enemics i jutjar-los en tribunals militars” i va qualificar de “autèntica bogeria” els judicis civils;  un altre dels opinadors republicans, Michael Gerson (assessor i redactor dels discursos de Bush) ha presentat la decisió del jurat com un fracàs de la voluntat d’Obama de continuar per aquesta via amb els detinguts a Guantánamo.

Observem detingudament el que s’amaga darrere la pretensió republicana: el jurat ha emès aquest veredicte atenint-se, òbviament, a les proves aportades durant el judici. Entre les proves inculpatòries n’hi havia una considerada clau per la fiscalia (el testimoni d’un col·laborador de l’acusat) però que el jutge no va admetre perquè el seu nom el va revelar Ghailani en un interrogatori fet sota tortura, segons els seus advocats. Cal destacar que Ghailani va ser detingut el 2004 al Pakistan, es va estar un temps en una presó secreta de la CIA i el 2006 va ser enviat a Guantánamo, on ha estat fins que l’han jutjat. Per als republicans, un tribunal militar sí que hauria acceptat aquell testimoni, si bé algunes anàlisis ho posen en dubte. Quin és doncs el missatge?: Segons ells, Obama ha fracassat en el seu intent de condemnar un acusat de terrorisme perquè el tribunal civil que el jutjava no ha acceptat una prova obtinguda per mitjà de la tortura. Això és un fracàs? No tothom pensa el mateix. Per alguns analistes, és tot el contrari: aquest cas és una mostra de la fortalesa del sistema judicial nord-americà, una tesi que defensava en el seu editorial un diari tan poc liberal (en l’accepció nord-americana que significa “d’esquerres”) com el Washington Post.

I encara un altre aspecte: si Ghailani rebrà una condemna de com a mínim 20 anys arran d’un judici civil, per què alguns continuen reclamant tribunals militars? Karen Greenberg i Adam Serwer ho exposaven amb contundència a Mother Jones: no volen castigar terroristes, diuen, sinó “donar una pàtina de legalitat a la detenció extrajudicial de suposats terroristes i alhora facilitar a l’Exèrcit, l’administració i els serveis secrets el control de la informació sobre les denúncies de tortures als detinguts”.