Entrades amb l'etiqueta ‘Iraq’

Iraq: deu anys d’una guerra basada en mentides

dimecres, 20/03/2013

Amb motiu dels deu anys de la guerra d’Iraq, els programes Rachel Maddow Show, de la MSNBC nord-americana, i Panorama, de la BBC britànica, han emès sengles documentals que mostren novament la campanya de manipulació que els governs de Washington i Londres van orquestrar per persuadir l’opinió mundial de la necessitat de fer caure el règim de Saddam Hussein.

Els excel·lents “Hubris: selling the Iraq war” (NBC) i “The spies who fooled the world” (BBC) posen tots dos l’accent en el fet que Bush i Blair van presentar com a evidències allò que la CIA i l’MI6 presentaven com a indicis, proves incompletes o testimonis poc fiables. El més greu és que cap dels màxims responsables es penedeix d’aquell error (“vam estar mal informats”, van dir) i ni es plantegen demanar perdó pels danys comesos en una guerra que va causar més de 100.000 morts iraquians i prop de 5.000 militars nord-americans i britànics.

La tortura continua perseguint Bush (i Obama)

dilluns, 24/12/2012

Dues qüestions aparentment desconnectades entre elles –una pel·lícula i un informe del Senat– han tornar a posar en evidència, per si feia falta, les mentides de George Bush en la mal anomenada guerra contra el terror.

La imminent estrena  de la pel·lícula Zero Dark Thirty –aquí amb el títol La noche más oscura, el 4 de gener–, que narra la recerca i mort d’Ossama Bin Laden, ha creat una viva polèmica als EUA perquè s’hi dóna a entendre que gràcies a la tortura practicada per la CIA es va obtenir informació valuosa per arribar fins al líder d’Al-Qaida. El film ha rebut l’assessorament d’experts en intel·ligència, però aquests s’han afanyat a dir que aquest aspecte del relat “no té res a veure amb la realitat.”

Protestes contra waterboarding REUTERS_Jim Young.jpg

Protestes contra el waterboarding el 2008 davant la Casa Blanca / Jim Young. REUTERS

Coincidint amb aquesta controvèrsia, el comitè d’intel·ligència del Senat ha aprovat fa poc un voluminós informe on es constataria que les “millorades” tècniques d’interrogatori practicades a Guantánamo no van permetre obtenir mai informació substancial en la lluita contra el terrorisme. L’informe resta secret, però al mes d’abril la seva presidenta, Diane Feinstein, i el president del comitè de Defensa, Carl Levin, ja van emetre un comunicat on deixaven clar que afirmar que “les anomenades tècniques d’interrogatori millorades de la CIA són un element central del nostre èxit és una visió equivocada i mal informada”. El passat 13 de desembre, dia d’aprovació de l’informe, la mateixa Diane Feinstein emetia un altre comunicat on deia que “la creació de centres de detenció de llarga durada clandestins i l’ús de les anomenades tècniques d’interrogatori millorades van ser errors terribles, opinió compartida per la majoria del comitè”.

Aquestes revelacions contrasten vivament amb el que es deia des de l’administració Bush. Per exemple, el 6 de setembre de 2006: en un discurs des de la Casa Blanca, després d’admetre l’existència de presons secretes de la CIA i refermar la idoneïtat de Guantánamo, Bush va informar que gràcies a les tècniques d’interrogatori “dures però efectives” aplicades als presos s’havia obtingut informació que havia permès evitar nous atemptats terroristes. Ara el Senat desmenteix aquells èxits: una falsedat més en el currículum de l’últim president republicà.

Ara bé, el balanç d’Obama en aquest capítol no és tampoc per tirar coets: va prohibir la tortura poc després de jurar el càrrec, el gener de 2009, això és cert. Però la pretesa voluntat del fiscal general de perseguir i condemnar els agents de la CIA presumptament implicats en abusos va quedar en mers intents. Després de desestimar pràcticament totes les denúncies, finalment l’agost passat el departament de Justícia va arxivar el procés que hauria pogut esclarir la mort de dos detinguts a les presons afganesa de Bagram i iraquiana d’Abu Ghraib. Els acusats van quedar lliures sense càrrecs.

Política exterior dels EUA: objectius comuns, estratègies diferents

dimarts , 23/10/2012

El tercer debat presidencial als EUA posa en evidència que entre Obama i Romney hi ha poca diferència en els objectius fonamentals de la política exterior, però força en les formes i la manera d’aconseguir-los.

Tots dos van repetir que volen un país econòmicament fort per continuar exercint el lideratge del planeta. Preguntats sobre quin paper han de tenir al món, tots dos van dir que els EUA han de ser l’estendard de la llibertat: “Ajudar a defensar la llibertat i promoure la pau a través dels drets humans, la dignitat humana, la lliure empresa i la llibertat d’expressió”, va dir Romney. Quin líder nord-americà no subscriuria aquesta frase?

El problema ve quan deixem la retòrica i passem als fets: justificats en defensa d’aquesta llibertat, s’han comès greus crims que quedaran impunes. Als republicans els pesa com una llosa la guerra d’Iraq, justificada amb la mentida flagrant de les armes de destrucció massiva primer, la lluita contra el terror després i l’extensió de la democràcia al final. Obama tampoc pot presentar-se com un garant dels drets humans tenint en el seu balanç els civils bombardejats pels drones al Pakistan o la permanència de la ignominiosa Guantánamo; ni pot reclamar-se defensor de la democràcia quan dóna suport a dictadures com l’Aràbia Saudita en l’esclafament de la revolta popular xiïta a Bahrein. Davant d’això, el Nobel de la Pau es veu encara més precipitat i inoportú.

Ara bé, és innegable que almenys respecte a Líbia, Síria i Iran, Obama ha adoptat una política dialogant i multilateral que contrasta amb la que va fer Bush. Romney pretén ara que la situació global ha empitjorat molt: el nord de Mali és a mans d’Al-Qaida, a Egipte hi ha un govern islamista, Assad continua al poder a Síria i ha mort 30.000 civils, l’Iran és “quatre anys més a prop de la bomba” i l’integrisme islamista avança, diu. Però què hauria fet ell? Més o menys el mateix (“dient-ho més fort”, va dir Obama) amb la diferència que hauria donat armes als rebels sirians (ara ja en reben d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i hauria imposat sancions més dures a l’Iran, “com a la Sud-àfrica de l’apartheid”. No descartem que Obama endureixi el to amb Teheran si és reelegit, ja que, tot i negar que n’hi hagi, va advertir que no permetria “negociacions perpètues que no duen enlloc”.

Una altra petita diferència: sobre la Xina, tot dos reconeixen que ha de ser el seu principal soci, però tot i això Romney promet que imposarà aranzels per equilibrar el dèficit comercial (caldrà veure si realment ho fa o fins a quin grau en cas de guanyar). En canvi Obama és més conciliador i destaca que vol ser més influent al Pacífic, que ja és el principal eix de rotació de l’economia del planeta. Per cert, que el gegant Extrem Orient eclipsa totalment el nan europeu ho demostra el fet que en l’hora i mitja de debat només es va pronunciar una sola vegada la paraula Europa: va ser Obama per dir que sota el seu mandat havia refet els lligams que Bush havia trencat. Europa no és a l’agenda de la política exterior nord-americana.

Al final, Romney va robar la figura retòrica que tant va ajudar Obama fa quatre anys: “This nation is the hope of the earth”, va dir, i va demanar el vot perquè America continuï sent “l’esperança de la Terra”. Obama no va poder replica per reclamar drets d’autor.

Ha fracassat Obama als països musulmans?

dijous, 27/09/2012

Barack Obama va estendre la mà als musulmans en el cèlebre discurs del juny de 2009 al Caire i els va dir que volia començar una nova relació, un new beginning per corregir els estralls del seu antecessor, que es va enfrontar al món islàmic amb la guerra contra el terror. Efectivament, el president demòcrata ha aplicat una política exterior més multilateral i dialogant que Bush, però aquella bona voluntat de llavors no ha anat acompanyada d’un avenç en els principals conflictes inclosos en l’agenda islàmica: a l’Iraq, a l’Afganistan i al Pakistan continua la violència; l’Iran avança cap a l’arma nuclear; a Síria s’acarnissa la guerra civil; el procés de pau israelo-palestí continua encallat i les primaveres àrabs han col·locat al poder uns governs islamistes que semblen incapaços de contenir les masses irades que cremen ambaixades i consolats en represàlia pel que consideren una ofensa al seu profeta. Per què aquella mà estesa no ha tingut millors resultats?

Guerra contra el terror

Sota Obama els marines han abandonat l’Iraq i s’ha establert un calendari per deixar l’Afganistan d’aquí a dos anys. Però enrere queda un panorama sinistre: a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta amic de l’Iran i la població continua assetjada pel terrorisme integrista. A l’Afganistan, la creació d’unes forces armades autòctones segures i fiables s’està demostrant una tasca impossible: recentment han deixat de fer-se patrulles conjuntes amb els EUA per la infiltració de terroristes suïcides en les seves files. A això s’hi afegeix que el corrupte règim de Karzai no està prou consolidat per fer front als poderosos talibans. Els records de les presons d’Abu Ghraib i de Bagram són presents en l’opinió d’aquests països; i al Pakistan els morts civils causats pels avions no tripulats també deixen una petja indeleble en la memòria dels afectats. De cara al sis de novembre Obama pot mostrar orgullós als votants nord-americans el cap de Bin Laden i compensar a favor seu la pesada càrrega bèl·lica deixada per Bush, però al món islàmic aquest triomf no dóna rèdits.

US protests Yemen.jpg

Protestes contra els EUA al Iemen / Mohammad Hannon. Associated Press

Primavera àrab

Als països on ha esclatat la primavera àrab, la diplomàcia nord-americana, en un primer moment descol·locada, va donar suport a les revoltes –excepte a Bahrein, on va fer costat a la minoria sunnita prosaudita que controla amb mà de ferro la majoria xiïta. La conseqüència final són uns governs islamistes sorgits de la voluntat de la població, la qual tampoc no oblida el suport que durant anys van donar els EUA a les dictadures militars que els manifestants van fer fora amb les revoltes, com recorda Tariq Ramadan al New York Times.

Síria

Capítol a part es mereix l’irresolt el drama de Síria, on la comunitat internacional no ha aconseguit forçar un canvi de règim. Principalment, pel suport de Pequín i Moscou a Damasc, que han paral·litzat tota iniciativa a l’ONU; els interessos econòmics i militars de Rússia han convertit Putin en un aliat incondicional de Baixar Al-Assad. Però hi ha altres factors: l’oposició està poc articulada i no té uns líders clars i fiables per a Occident; hi ha el temor que una intervenció militar directa intensificaria la guerra civil, estendria el conflicte al Líban, contagiaria Israel –a Síria hi ha mig milió de refugiats palestins– i agreujaria l’enfrontament de la majoria sunnita a les minories alauita, cristiana i drusa; a més, els EUA han denunciat que Al Qaida s’ha infiltrat entre els rebels, cosa que els converteix en uns aliats massa incòmodes; i un últim factor determinant és que Síria té el suport de l’Iran. Davant aquest panorama, de moment els EUA, amb Turquia, ajuden els rebels amb informació i assessorament, i no posen pegues a les armes que reben de les dictadures aliades Qatar i Aràbia Saudita, on per cert no va arribar la primavera.

Iran

Respecte a l’Iran, Obama ha optat per la via diplomàtica i ha negat, de moment, el permís a una acció militar israeliana, en una actitud que l’ha allunyat de Netanyahu. Les sancions sembla que no aturen, però, l’avenç del país cap a l’arma nuclear, com denuncia l’OIEA des del novembre passat. La Casa Blanca ha apujat el to de veu, com va fer Obama en el seu discurs davant l’Assemblea General de l’ONU, com si volgués preparar l’opinió pública per a mesures més dures en cas que després del novembre continuï ocupant el despatx oval.

Conflicte palestí

Obama també s’ha enfrontat a Netanyahu pel problema palestí, però en aquesta qüestió al final s’ha sotmès totalment als interessos de Tel Aviv: si bé al Caire va reclamar el dret dels palestins a un estat propi i va exigir a Israel aturar els assentaments i posar fi al bloqueig de Gaza, tres anys i mig després, sense obtenir cap concessió de Netanyahu, la Casa Blanca ha vetat la permanència palestina a l’ONU.

Si surt reelegit, Obama tindrà una segona oportunitat per redreçar una relació que va començar amb bones paraules a la capital egípcia però que no ha donat els resultats desitjats. Jo crec que pesa massa el llegat de presidents anteriors i són decisives la inhibició respecte als palestins o la violència indiscriminada dels marines o dels drones a l’Afganistan i al Pakistan; a això s’hi afegeix la propaganda antiamericana d’un entorn fanàtic i intolerant. Només així s’entén (si es pot entendre) el sondeig del mes de juny del Pew Research Center que revela que als països àrabs la política dels EUA té ara, paradoxalment, encara menys acceptació que amb Bush.

En any electoral, prudència i contenció

dimarts , 13/03/2012

Els republicans reclamen a Obama una política exterior més agressiva, que demostri més fermesa contra l’Iran i Síria i recuperi el que consideren un lideratge perdut en l’escena internacional. Sembla que han oblidat ja els estralls que va causar el seu predecessor.

La política exterior d’Obama ha estat, sortosament, de perfil més baix que la de Bush, i s’ha caracteritzat per una major dosi de prudència i multilateralisme.

En relació amb la primavera àrab, després d’un primer moment d’indecisió i de no saber a quina carta jugar, els EUA es van posar al costat dels reformistes i van procurar mantenir les aliances amb els nous dirigents; el cas d’Egipte és clar: el suport als militars que governen després de Tahrir s’ha mantingut intacte i l’objectiu és mirar de preservar aquesta relació sota el futur govern.

Rebels sirians a Idlib_Rodrigo Abd AP.jpg

Opositors sirians a la ciutat d'Idlib. Rodrigo Abd / AP

El cas de Líbia va ser un exemple d’actuació des de la rereguarda: la Lliga Àrab i Europa van ser els protagonistes visibles de la intervenció militar, que si bé va començar sent únicament humanitària, va acabar sent sobretot política: va precipitar la caiguda de Gaddafi primer, va provocar la seva captura després i va tolerar el seu linxament al final. Els EUA van cedir el protagonisme a Europa en tots els terrenys: en el mediàtic, on Sarkozy necessitava rentar-se la cara pel seu suport al règim tunisià; en l’econòmic, ja que els contractes post Gaddafi han afavorit companyies europees per davant de les nord-americanes; i en el militar, tot i que els míssils llançats per l’OTAN els hi va posar el Pentàgon.

En el cas de Síria, els EUA han fet gestos i declaracions per forçar un canvi de règim, però no s’han posat tampoc a primera línia, per diversos motius: ja hi ha com a intermediaris els governs amics de l’Aràbia Saudita i el Qatar sunnites que, amb l’Iran xiïta en el punt de mira, encapçalen l’ofensiva per fer caure Baixar al-Assad, reclamant-li (ironies de la geoestratègia política) allò que ells neguen a la seva pròpia població. Els EUA tampoc es volen posar al capdavant d’una ofensiva contra al-Assad que sembla condemnada al fracàs mentre Rússia i la Xina es mantinguin fidels al seu aliat sirià. Tot això frena la intervenció que reclamen les imatges del sacrifici de Homs i les matances de Deraa.

Però és en relació amb l’Iran on els EUA han de fer més equilibris: han d’exhibir prou fermesa com per frenar els impulsos bombarders d’Israel, ja que si el govern ultra de Netanyahu arrossega els EUA a un nou conflicte al golf Pèrsic, la reelecció d’Obama es posa greument en perill. Ara bé, no pot deixar Israel a l’estacada: com tots els presidents, ha de demostrar un suport sense fissures a l’Estat hebreu si vol els favors de l’electorat proisraelià nord-americà, poderós i influent. Per això Obama assegura que estarà darrere Jerusalem si hi ha un enfrontament amb Teheran però alhora exhorta a una sortida diplomàtica del contenciós nuclear. Mentrestant, la martiritzada Síria queda a la recambra com un peó que pot ser útil en l’estira i arronsa sobre el dossier atòmic.

Ja fora de l’Iraq i amb la sortida d’Afganistan programada, Obama intenta mantenir els EUA com a primera potència mundial, però des d’una discreta segona fila per evitar que l’exposició al primer pla li espatlli la seva estratègia, una actitud prudent que, en any electoral i de crisi econòmica, es fa més necessària que mai.

Guantánamo: deu anys d’ignomínia

dilluns, 9/01/2012
Guantánamo Getty images.jpg

La presó de Guantánamo / Getty images

El dimecres 11 de gener es compleixen deu anys de l’arribada dels primers presos a la base nord-americana de Guantánamo. Amnistia Internacional i altres entitats han organitzat diversos actes per denunciar que aquest centre continuï obert. Segons AI, al penal hi ha encara més de 150 detinguts, i dotze d’aquests hi són des del primer dia. El més escandalós és que d’aquests dotze, només un ha estat jutjat i compleix cadena perpètua després que el condemnés un tribunal militar, mentre que la resta encara no han estat acusats formalment de cap càrrec.

La continuïtat de Guantánamo és un dels fracassos de Barack Obama, sobretot perquè el segon dia en el càrrec va anunciar solemnement el seu tancament, sense calibrar l’oposició que tindria fins i tot dintre de les pròpies files demòcrates. Aquesta promesa incomplerta, però, no li passarà factura en aquest any electoral: tan sols el 21 per cent dels nord-americans estan a favor que es tanqui la presó, segons un sondeig del 2011, i ho corroboren sondejos anteriors de Gallup i la CNN. I això és perquè la majoria no volen que sospitosos de terrorisme siguin jutjats per tribunals civils a territori dels Estats Units, ni cap governador ni congressista vol que en el seu districte electoral s’hi construeixi la presó que hauria de rebre els presos de Guantánamo. Per això aquesta greu irregularitat només aixeca crítiques a fora dels Estats Units i entre una ínfima minoria d’esquerres de dins del país; per ignominiós que ens pugui semblar, a pocs els indigna que des de fa deu anys hi hagi a Cuba un centre de tortura i violació dels drets humans que reté més de 150 persones, moltes de les quals no estan acusades formalment de cap càrrec i d’altres seran jutjades per tribunals militars que incompleixen els criteris internacionals i poden ser condemnades a pena de mort, com denuncia Amnistia Internacional.

Els EUA a l’Iraq: crònica d’un fracàs

dimecres, 28/12/2011

El que ha passat últimament a l’Iraq certifica el fracàs més absolut de la política exterior de George Bush. Només hores després de marxar l’últim marine, el poder de majoria xiïta va emetre una ordre de captura contra el propi vicepresident de la nació, de la minoria sunnita, acusat de terrorisme. Al cap de poc esclatava una onada d’atemptats contra xiïtes que en un primer balanç supera els 70 morts.

Bush va justificar el 2003 la invasió de l’Iraq dient que era imprescindible per evitar un nou 11-S. Va voler fer creure que el règim tenia armes de destrucció massiva i vincles amb el terrorisme, i que amb la caiguda de Saddam no només es conjuraven aquells perills sinó que s’obria una esplendorosa era de pau, llibertat i democràcia per a tot el Pròxim Orient. És bo recordar que dies abans de la invasió, el responsable de la comissió investigadora de l’ONU, el suec Hans Blix, va deixar clar davant el Consell de Seguretat que no havien trobat evidències d’activitats prohibides, ni magatzems subterranis d’armes químiques o biològiques, que Iraq cooperava en les investigacions i que calia més temps per tenir la certesa absoluta que tenia armes de destrucció massiva. Tot i això, Bush va tirar endavant la guerra. Aquella burda manipulació va donar arguments als que deien que la invasió només obeïa a interessos econòmics i geoestratègics: col·locar un govern “amic” al capdavant del país amb les cinquenes reserves de petroli del món i situat estratègicament entre Israel i l’Iran, Síria i l’Aràbia Saudita, al bell mig de la zona d’on surt el principal recurs energètic de l’economia mundial. També és bo recordar que l’afirmació que l’objectiu de la guerra era el petroli la recull a les seves memòries (La era de las turbulencias; Edicions B, 2008) una persona tan poc sospitosa d’antiamericanisme com Alan Greenspan, president de la Reserva Federal dels EUA de 1987 a 2006.

Iraq Mario Tama NYT.jpg

La base nord-americana Camp Adder, a l'Iraq, buida. Mario Tama / The New York Times

Nou anys després, doncs, quin és el balanç? El pitjor és el preu pagat en vides humanes, devastador i irreparable: el gener de 2008 la revista The New England Journal of Medicine ja donava una xifra d’entre 104.000 i 223.000 morts, i l’organització britànica Iraqbodycount també ofereix un balanç de més de 114.000 morts. A aquestes dades tràgiques s’hi afegeix el greu fracàs polític que ara constatem, ja que l’ocupació deixa un país destruït econòmicament i desestructurat socialment: no és ni democràtic, ni cohesionat, ni estable. La divisió entre xiïtes i sunnites aixeca el fantasma d’una guerra civil; el nou govern sorgit de les eleccions s’ha convertit en un satèl·lit de l’Iran dels aiatol·làs; i el grau de benestar dels ciutadans està molt per sota del que correspondria a un país tan ric en petroli: l’últim informe de l’ONU sobre l’índex de desenvolupament humà situa l’Iraq a la posició 132, el pitjor de tots els del Pròxim Orient excepte el Iemen. Per no parlar dels escàndols com les tortures d’Abu Ghraib, la matança de Haditha o els excessos revelats per Wikileaks, que han empitjorat la mala imatge dels EUA al món.

La política del “nation building” no consisteix a imposar a sang i foc unes eleccions, sinó que l’objectiu ha de ser construir una societat civil estable, educada, igualitària i amb un repartiment de la riquesa equilibrat; fins i tot en el cas que suposadament  l’interès últim fos només econòmic. Més poder tou i menys poder dur, en l’expressió de Joseph Nye.

Líbia 2011 no és Iraq 2003

dilluns, 28/03/2011

Algunes anàlisis han volgut equiparar l’ocupació de l’Iraq del 2003 amb l’operació militar de Líbia (amb l’aparent objectiu de desacreditar Zapatero titllant-lo d’incoherent, contradictori o erràtic). No sortiré en defensa de l’Executiu espanyol sinó que em limitaré a observar les grans diferències entre els dos casos:

El març de 2003 George Bush va ocupar l’Iraq amb l’únic argument que el règim era una amenaça perquè tenia armes de destrucció massiva. En cap moment va convèncer la comunitat internacional que aquella amenaça fos real; per això no hi va haver cap resolució de l’ONU que autoritzés l’ús de la força contra Iraq. Fins i tot en un últim intent desesperat per salvar la cara, Bush va pretendre que el Consell de Seguretat votés una resolució autoritzant explícitament la guerra confiant que obtindria almenys nou vots (els necessaris per ser aprovada), encara que el veto de França no hauria permès la seva aprovació formal. Si hagués aconseguit això, el trio de les Açores hauria tingut la coartada moral d’haver obtingut el suport de l’ONU. Però bé, ni això no van aconseguir; no hi va haver nou països al Consell de Seguretat a favor de la guerra. Malgrat aquella falta de suport, es va desencadenar la invasió, a la qual els seus promotors van intentar donar una pàtina de legalitat emparant-se en la resolució 1441, de novembre de 2002, que deia que si l’Iraq no responia a les exigències de l’ONU (permetre les inspeccions dels seus suposats arsenals d’armes de destrucció massiva) s’exponia a “greus conseqüències”. Aquesta simple expressió, aquestes “greus conseqüències”, eren per a Bush i els seus adlàters el permís que la comunitat internacional donava per a la invasió.

rebels libis.jpg

Rebels libis avançant cap a l'oest. Anja Niedringhaus / AP

Ara, en canvi, els crítics amb la guerra contra Gaddafi no tenen en compte algunes diferències bàsiques: a la reunió del 12 de març, la Lliga Àrab va demanar a l’ONU que imposés una zona d’exclusió aèria sobre Líbia. Dels seus 22 membres (de fet 21, perquè Líbia ja n’havia estat expulsada) només s’hi van mostrar en contra Síria i Algèria. Quan l’ONU va aprovar, en la resolució 1973, l’ús de “tots els mitjans necessaris” per “protegir la població civil” excloent el desplegament “de qualsevol mena de força d’ocupació” en territori libi, ho va fer recordant no només la petició de la Lliga Àrab sinó també la de l’Organització de la Conferència Islàmica i la condemna de la repressió del règim libi que havia fet la Unió Africana, institucions que ara s’han mostrat més reservades i busquen una sortida per a Gaddafi. Com a detalls afegits, Qatar hi participa militarment; i, a diferència del 2003, els EUA no només s’han desmarcat de l’operació sinó que n’han cedit de seguida el comandament a l’OTAN. Un altre mite que es desmunta és el de l’afany pel petroli, almenys per part dels EUA: en els últims quatre anys, el cru libi consumit pels EUA mai no ha superat el 0,9 per cent.

Per a alguns, la d’Iraq va ser “una guerra detestable” mentre que aquesta és “inevitable”. Jo no diria tant, ja que l’operació no es fa pas per raons ètiques i humanitàries pures; hi juguen interessos electorals a casa i econòmics a l’exterior: al convertir-se en avalador dels nous règims que puguin sorgir, qui ara els ajudi obté un elevat grau d’influència damunt seu. Però aquest no ha de ser el motiu de crítica contra Occident, sinó el fet que no s’hagi erigit abans en ferm defensor dels drets humans, la democràcia i la dignitat dels que ara protesten contra els autòcrates. ¿La duresa contra Gaddafi s’aplicarà també a Síria, Bahrain o l’Aràbia Saudita? ¿França intervindrà també a Costa d’Ivori? Si fóssim coherents, ho hauríem de reclamar.

Les altres revelacions de Wikileaks

dijous, 2/12/2010

Obama Nobel.JPG

Obama amb el Nobel de la Pau / Doug Mills. The New York Times

El pròxim dia 10 farà un any que el president Barack Obama va recollir a Oslo el premi Nobel de la Pau. Ja llavors es va dir que era una decisió precipitada, i que se li donava de manera preventiva; més per les seves intencions que no pas pels seus èxits. Efectivament, un any després el balanç és força decebedor. La retirada de l’Iraq és una retirada en fals (hi ha encara 50.000 soldats que, és cert, no hi són en “missió de combat” sinó només per assessorar l’exèrcit iraquià, però això és només una figura retòrica: res ni ningú els priva d’usar les armes si tenen la subjectiva percepció que estan amenaçats); a la “guerra justa” d’Afganistan no se li veu cap sortida pròxima i Guantánamo continua oberta.

La filtració de documents del departament d’Estat ha deixat en evidència, posant negre sobre blanc –però sense excessiva sorpresa–, els interessos reals de la política exterior nord-americana; i està causant força rebombori, més mediàtic que polític.

Ara bé, el que és veritablement escandalós –i que es mereixeria tenir majors conseqüències– és el contingut dels documents filtrats per Wikileaks el 23 d’octubre sobre la guera d’Iraq, que s’afegien al vídeo fet públic el mes d’abril. El vídeo delatava un evident crim de guerra, i les filtracions revelaven que les tropes nord-americanes havien comès assassinats de civils de manera indiscriminada i que havien practicat i consentit tortures; una realitat també coneguda però que aquells documents van fer evident, i que entra en flagrant contradicció amb la retòrica presidencial. Ara fa un any, a Oslo, en el seu discurs, Obama va dir que a vegades les guerres eren inevitables i eren l’únic recurs per aconseguir la pau, i va afegir solemnement: “Els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan nosaltres mateixos no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Després de conèixer aquelles filtracions sobre l’Iraq, des de l’ONU es va demanar a Obama que com a mínim ordenés una investigació i, si s’esqueia, processés els culpables de les atrocitats comeses a l’Iraq. De moment, però, aquest gest no ha arribat; un silenci que desacredita una mica més el Nobel de la Pau i dóna arguments als qui sospiten que Obama no ordena una investigació perquè potser no quedaria només circumscrita als escalafons més baixos de l’Exèrcit i l’Administració.

Un món encara “made in America”

dissabte, 27/11/2010

Fa vint anys, l’onada aixecada per la perestroika gorbatxeviana va arrasar el mur de Berlín i en la seva caiguda va arrossegar també el bloc comunista i la cruel utopia construïda des de 1917. A Occident es fregaven les mans amb eufòria i alguns excessivament optimistes proclamaven (precipitadament) la fi de la Història: Amèrica havia triomfat. La democràcia parlamentària i l’economia de mercat havien guanyat la batalla i la humanitat tenia per davant un camí de roses, deien. Aquella victòria dels Estats Units enfront “l’imperi del mal” havia de comportar un nou ordre internacional més just i un equitatiu repartiment dels “dividends de la pau”. La fi del món bipolar coincidia amb l’esclat d’Internet i les noves tecnologies, i la humanitat, alliberada de la divisió Est-Oest, s’obria al fenomen de la globalització i a un creixement imparable; tot semblaven promeses. Els més crítics (pocs) advertien contra el predomini d’una sola hiperpotència en un món de pensament únic; no acceptaven l’hegemonia de la marca made in America.

Però els que se les prometien tan felices van despertar a la crua realitat un infaust 11 de setembre d’ara fa deu anys. Aquells atemptats i la maldestra resposta del pitjor president que han tingut mai els Estats Units ens va abocar a una realitat més que incòmoda. Passat el primer decenni del segle XXI, el planeta sembla cada cop més lluny d’aquella mena d’Arcàdia albirada a la fi de la guerra freda: la inepta i irresponsable reacció dels Estats Units de Bush a l’amenaça terrorista ha desencadenat els inferns de l’Iraq i l’Afganistan; els palestins s’estan quedant sense territori; una Europa amb un Euro fort (tot i passatgeres sacsejades) i una diplomàcia feble ha vist com arribaven a les seves fronteres pasteres carregades d’esperança; Àfrica i Sud-amèrica creixen gràcies a la voracitat del capitalisme salvatge que practica (quina ironia) el Partit Comunista de la Xina, país que avança decidida cap a primera potència econòmica però resta immòbil en el camí cap a la democràcia i el respecte dels drets humans; amb tot això les emissions contaminants no es redueixen i ens estem carregant el planeta on hauran de viure els nostres fills i els nostres néts… la llista de greuges podria continuar, segur que se us n’acudeixen exemples. I enmig de tots aquests mals, qui no hi perd mai són aquesta espècie d’ens irregulables i incontrolables que anomenem els mercats financers.

Són els Estats Units els causants de tots els mals del planeta? No, de cap manera. Però continuen sent la primera potència militar i econòmica –i el model cultural– d’un món fet a semblança seva; i com a principals protagonistes de l’escenari internacional, el seu paper hi és determinant. Ara mateix al capdavant hi ha un president que potser és el més progressista que ha trepitjat mai la Casa Blanca, però en vista dels últims resultats electorals, sembla que l’experiència serà, malauradament, efímera. De moment al primer negre a arribar al despatx oval l’esperen dos anys plens d’obstacles republicans que miraran de paralitzar les seves iniciatives i posaran en greu perill la seva reelecció.

Se’n surti o no Barack Obama, el nostre continuarà sent un món injust, contradictori, convuls i agitat, on la influència dels Estats Units –encara que minvant– serà decisiva. Des d’aquest blog us convido, amb modèstia i amb franquesa, a mirar-nos-el junts.