Entrades amb l'etiqueta ‘Líbia’

Sobre Líbia, Romney té (i no té) raó

dijous, 18/10/2012

Obama va guanyar, sense golejada, el debat de dimarts a l’Estat de Nova York. El president en surt reforçat, però Romney no està ni de bon tros enfonsat. Continua sent un rival sòlid que plantarà cara fins a última hora per als Estats encara per decantar.

Un dels moments estel·lars de la nit es va donar quan Romney va dir que el Govern havia trigat dues setmanes a informar que l’ambaixador dels EUA a Líbia va morir l’11 de setembre a causa d’un atemptat terrorista. Obama va replicar que l’endemà mateix havia dit que es tractava d’un acte terrorista. Romney va negar-ho i Obama va insistir: “miri les transcripcions”. I aquí va intervenir la moderadora, Candy Crowley, de la CNN: “sí que ho va fer”, va dir ella. Romney no va poder dissimular la seva contrarietat.

Ara bé, en aquest punt Romney té raó, però no tota la raó.

És cert que al jardí de la Casa Blanca Obama va parlar d’acte terrorista. Però si mirem la transcripció del que va dir exactament aquell dia, veiem que l’única referència van ser aquestes paraules: “cap acte terrorista no farà trontollar la resolució d’aquesta gran nació, ni canviarà el nostre caràcter o eclipsarà els nostres valors”. I ja està. Res més. Paral·lelament, és inqüestionable que durant els primers dies la confusió sobre què havia passat va ser notòria: primer es va atribuir la mort de Chris Stevens a un assalt vinculat amb les protestes per la difusió del vídeo La inocència dels musulmans. I no va ser fins dies després que la CIA va afirmar que la mort del diplomàtic era a causa d’un atemptat terrorista perpetrat presumptament per una branca vinculada a Al Qaida del Magreb Islàmic. La Casa Blanca s’escuda dient que va canviar la primera versió quan va tenir més informació dels serveis d’intel·ligència. A això s’hi afegeix que el responsable de seguretat de l’ambaixada de Líbia va demanar ampliar els efectius al país i se li va negar, com va declarar ell mateix dvant la Cambra de Representants.

Per tant, en aquest fet concret Romney té raó, i la mateixa Hillary Clinton va assumir els errors just abans del debat per mirar de minimitzar el dany a Obama. Ara bé, Romney no té raó quan aprofita aquell desgavell recent per posar en dubte tota la política exterior d’Obama. Com en els anys de Carter, els republicans troben a faltar fermesa i mà dura i presenten com un símptoma de debilitat tota aproximació més dialogant i multilateral en les relacions internacionals dels EUA, com la que en general ha adoptat el tàndem Obama-Clinton. Mireu el post anterior Ha fracassat Obama als països musulmans?

Ha fracassat Obama als països musulmans?

dijous, 27/09/2012

Barack Obama va estendre la mà als musulmans en el cèlebre discurs del juny de 2009 al Caire i els va dir que volia començar una nova relació, un new beginning per corregir els estralls del seu antecessor, que es va enfrontar al món islàmic amb la guerra contra el terror. Efectivament, el president demòcrata ha aplicat una política exterior més multilateral i dialogant que Bush, però aquella bona voluntat de llavors no ha anat acompanyada d’un avenç en els principals conflictes inclosos en l’agenda islàmica: a l’Iraq, a l’Afganistan i al Pakistan continua la violència; l’Iran avança cap a l’arma nuclear; a Síria s’acarnissa la guerra civil; el procés de pau israelo-palestí continua encallat i les primaveres àrabs han col·locat al poder uns governs islamistes que semblen incapaços de contenir les masses irades que cremen ambaixades i consolats en represàlia pel que consideren una ofensa al seu profeta. Per què aquella mà estesa no ha tingut millors resultats?

Guerra contra el terror

Sota Obama els marines han abandonat l’Iraq i s’ha establert un calendari per deixar l’Afganistan d’aquí a dos anys. Però enrere queda un panorama sinistre: a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta amic de l’Iran i la població continua assetjada pel terrorisme integrista. A l’Afganistan, la creació d’unes forces armades autòctones segures i fiables s’està demostrant una tasca impossible: recentment han deixat de fer-se patrulles conjuntes amb els EUA per la infiltració de terroristes suïcides en les seves files. A això s’hi afegeix que el corrupte règim de Karzai no està prou consolidat per fer front als poderosos talibans. Els records de les presons d’Abu Ghraib i de Bagram són presents en l’opinió d’aquests països; i al Pakistan els morts civils causats pels avions no tripulats també deixen una petja indeleble en la memòria dels afectats. De cara al sis de novembre Obama pot mostrar orgullós als votants nord-americans el cap de Bin Laden i compensar a favor seu la pesada càrrega bèl·lica deixada per Bush, però al món islàmic aquest triomf no dóna rèdits.

US protests Yemen.jpg

Protestes contra els EUA al Iemen / Mohammad Hannon. Associated Press

Primavera àrab

Als països on ha esclatat la primavera àrab, la diplomàcia nord-americana, en un primer moment descol·locada, va donar suport a les revoltes –excepte a Bahrein, on va fer costat a la minoria sunnita prosaudita que controla amb mà de ferro la majoria xiïta. La conseqüència final són uns governs islamistes sorgits de la voluntat de la població, la qual tampoc no oblida el suport que durant anys van donar els EUA a les dictadures militars que els manifestants van fer fora amb les revoltes, com recorda Tariq Ramadan al New York Times.

Síria

Capítol a part es mereix l’irresolt el drama de Síria, on la comunitat internacional no ha aconseguit forçar un canvi de règim. Principalment, pel suport de Pequín i Moscou a Damasc, que han paral·litzat tota iniciativa a l’ONU; els interessos econòmics i militars de Rússia han convertit Putin en un aliat incondicional de Baixar Al-Assad. Però hi ha altres factors: l’oposició està poc articulada i no té uns líders clars i fiables per a Occident; hi ha el temor que una intervenció militar directa intensificaria la guerra civil, estendria el conflicte al Líban, contagiaria Israel –a Síria hi ha mig milió de refugiats palestins– i agreujaria l’enfrontament de la majoria sunnita a les minories alauita, cristiana i drusa; a més, els EUA han denunciat que Al Qaida s’ha infiltrat entre els rebels, cosa que els converteix en uns aliats massa incòmodes; i un últim factor determinant és que Síria té el suport de l’Iran. Davant aquest panorama, de moment els EUA, amb Turquia, ajuden els rebels amb informació i assessorament, i no posen pegues a les armes que reben de les dictadures aliades Qatar i Aràbia Saudita, on per cert no va arribar la primavera.

Iran

Respecte a l’Iran, Obama ha optat per la via diplomàtica i ha negat, de moment, el permís a una acció militar israeliana, en una actitud que l’ha allunyat de Netanyahu. Les sancions sembla que no aturen, però, l’avenç del país cap a l’arma nuclear, com denuncia l’OIEA des del novembre passat. La Casa Blanca ha apujat el to de veu, com va fer Obama en el seu discurs davant l’Assemblea General de l’ONU, com si volgués preparar l’opinió pública per a mesures més dures en cas que després del novembre continuï ocupant el despatx oval.

Conflicte palestí

Obama també s’ha enfrontat a Netanyahu pel problema palestí, però en aquesta qüestió al final s’ha sotmès totalment als interessos de Tel Aviv: si bé al Caire va reclamar el dret dels palestins a un estat propi i va exigir a Israel aturar els assentaments i posar fi al bloqueig de Gaza, tres anys i mig després, sense obtenir cap concessió de Netanyahu, la Casa Blanca ha vetat la permanència palestina a l’ONU.

Si surt reelegit, Obama tindrà una segona oportunitat per redreçar una relació que va començar amb bones paraules a la capital egípcia però que no ha donat els resultats desitjats. Jo crec que pesa massa el llegat de presidents anteriors i són decisives la inhibició respecte als palestins o la violència indiscriminada dels marines o dels drones a l’Afganistan i al Pakistan; a això s’hi afegeix la propaganda antiamericana d’un entorn fanàtic i intolerant. Només així s’entén (si es pot entendre) el sondeig del mes de juny del Pew Research Center que revela que als països àrabs la política dels EUA té ara, paradoxalment, encara menys acceptació que amb Bush.

L’ONU, inoperant a Síria. Qui en té la culpa?

dilluns, 28/05/2012

Algunes veus critiquen l’ONU i la responsabilitzen gairebé directament del drama que pateix el poble sirià. És cert, l’ONU és inoperant; i no només a Síria, on fa poca cosa més que emetre condemnes formals; però la culpable d’aquesta inoperància no és la institució com a tal, sinó el comportament dels seus membres; i pocs se salven de la crítica.

Robert Mood AFP.jpg

El cap de la missió d'observadors de l'ONU a Síria, el general Robert Mood / AFP

Rússia, per exemple, a part de bloquejar –juntament amb la Xina– qualsevol intent de parar els peus a Baixar al Assad, li continua subministrant les armes amb què mata la seva població, com ja es va denunciar al febrer. Segons la televisió Al Arabiya, un vaixell amb armament rus havia d’arribar al port de Tartus aquest cap de setmana, coincidint precisament amb la repugnant matança d’Al-Haula (108 morts, 49 d’ells nens).

El negoci de la guerra, però, no només és patrimoni “dels altres”. És instructiu consultar, per exemple, els informes de la Secretaria d’Estat de Comerç Exterior del govern espanyol on es presenten les dades de la venda d’armes d’Espanya. El 2010 (pàgina 61), els fabricants espanyols no van vendre armes a Síria, però sí a Aràbia Saudita i Bahrein, i també a Egipte, Líbia i Tunísia. Aquestes vendes es van fer abans de la Primavera Àrab, però això no treu que s’incomplís la llei que prohibeix exportar armes a països on es donen situacions de violació dels drets humans, segons va denunciar l’any passat Amnistia Internacional. A l’informe del primer semestre del 2011 (pàgina 6) continuen figurant Aràbia Saudita i Egipte com a receptors d’armes espanyoles, en uns moments en què ja havien esclatat les revoltes.

De l’informe del 2011 també crida l’atenció un detall: només en el primer semestre Espanya va vendre armes per 1.100 milions d’euros, gairebé el doble que el primer semestre de 2010 (un sector que malauradament no està en crisi, doncs). A això s’hi afegeix una dada significativa: en els vuit anys de govern de Zapatero la venda d’armes espanyoles es va multiplicar per sis.

I encara un últim detall: un dels bons clients de la indústria d’armes espanyola ha estat Veneçuela, un país que l’han denunciat per vendre combustible … a Síria! I aquí tanquem el cercle obert al començament: sobre el paper, les aspiracions que es proposa l’ONU són justes i lloables, però mentre la seva actuació com a institució depengui tan directament de la voluntat dels governs dels Estats, poca cosa podrem fer. Rússia fa costat a Síria, els EUA a Israel… els interessos de les potències sovint han paralitzat les bones iniciatives del Consell de Seguretat. Si desaparegués l’obsoleta prerrogativa del dret de veto dels cinc guanyadors de la Segona Guerra Mundial i es donés més protagonisme als països emergents, potser (només potser) avançaríem un mica. Però qui té una mica de poder el té ben agafat, sigui gran o no; per això, després de tants anys mirant el món, em permetreu continuar sent pessimista…

En any electoral, prudència i contenció

dimarts , 13/03/2012

Els republicans reclamen a Obama una política exterior més agressiva, que demostri més fermesa contra l’Iran i Síria i recuperi el que consideren un lideratge perdut en l’escena internacional. Sembla que han oblidat ja els estralls que va causar el seu predecessor.

La política exterior d’Obama ha estat, sortosament, de perfil més baix que la de Bush, i s’ha caracteritzat per una major dosi de prudència i multilateralisme.

En relació amb la primavera àrab, després d’un primer moment d’indecisió i de no saber a quina carta jugar, els EUA es van posar al costat dels reformistes i van procurar mantenir les aliances amb els nous dirigents; el cas d’Egipte és clar: el suport als militars que governen després de Tahrir s’ha mantingut intacte i l’objectiu és mirar de preservar aquesta relació sota el futur govern.

Rebels sirians a Idlib_Rodrigo Abd AP.jpg

Opositors sirians a la ciutat d'Idlib. Rodrigo Abd / AP

El cas de Líbia va ser un exemple d’actuació des de la rereguarda: la Lliga Àrab i Europa van ser els protagonistes visibles de la intervenció militar, que si bé va començar sent únicament humanitària, va acabar sent sobretot política: va precipitar la caiguda de Gaddafi primer, va provocar la seva captura després i va tolerar el seu linxament al final. Els EUA van cedir el protagonisme a Europa en tots els terrenys: en el mediàtic, on Sarkozy necessitava rentar-se la cara pel seu suport al règim tunisià; en l’econòmic, ja que els contractes post Gaddafi han afavorit companyies europees per davant de les nord-americanes; i en el militar, tot i que els míssils llançats per l’OTAN els hi va posar el Pentàgon.

En el cas de Síria, els EUA han fet gestos i declaracions per forçar un canvi de règim, però no s’han posat tampoc a primera línia, per diversos motius: ja hi ha com a intermediaris els governs amics de l’Aràbia Saudita i el Qatar sunnites que, amb l’Iran xiïta en el punt de mira, encapçalen l’ofensiva per fer caure Baixar al-Assad, reclamant-li (ironies de la geoestratègia política) allò que ells neguen a la seva pròpia població. Els EUA tampoc es volen posar al capdavant d’una ofensiva contra al-Assad que sembla condemnada al fracàs mentre Rússia i la Xina es mantinguin fidels al seu aliat sirià. Tot això frena la intervenció que reclamen les imatges del sacrifici de Homs i les matances de Deraa.

Però és en relació amb l’Iran on els EUA han de fer més equilibris: han d’exhibir prou fermesa com per frenar els impulsos bombarders d’Israel, ja que si el govern ultra de Netanyahu arrossega els EUA a un nou conflicte al golf Pèrsic, la reelecció d’Obama es posa greument en perill. Ara bé, no pot deixar Israel a l’estacada: com tots els presidents, ha de demostrar un suport sense fissures a l’Estat hebreu si vol els favors de l’electorat proisraelià nord-americà, poderós i influent. Per això Obama assegura que estarà darrere Jerusalem si hi ha un enfrontament amb Teheran però alhora exhorta a una sortida diplomàtica del contenciós nuclear. Mentrestant, la martiritzada Síria queda a la recambra com un peó que pot ser útil en l’estira i arronsa sobre el dossier atòmic.

Ja fora de l’Iraq i amb la sortida d’Afganistan programada, Obama intenta mantenir els EUA com a primera potència mundial, però des d’una discreta segona fila per evitar que l’exposició al primer pla li espatlli la seva estratègia, una actitud prudent que, en any electoral i de crisi econòmica, es fa més necessària que mai.

Cues al Magrib

dilluns, 24/10/2011

La casualitat ha volgut que coincidissin a Tunísia i a Líbia dues menes de cues de ciutadans: els uns, davant les urnes; els altres, davant el cadàver de Gaddafi. Els mitjans han reflectit les dues realitats ben oposades: en una, els tunisians esperen ordenadament poder votar per primera vegada en la seva història. A l’altra, homes i algun nen, la boca protegida amb mascaretes, esperen per rabejar-se en el sinistre espectacle del dictador presumptament executat de manera sumària, estès al terra d’una cambra frigorífica.

Les podem veure com dues representacions gràfiques ben diferents del futur immediat que espera als dos països. Una és esperançadora, l’altra és inquietant. Una va acompanyada de fets positius com l’alta participació, l’absència d’incidents i la relativa tranquil·litat que proporciona que l’islamisme estigui encarnat en una força moderada com el partit Ennahda. L’altra desperta tots els fantasmes que assetgen el futur de Líbia i que això que en diem Occident (nosaltres), responsables últims de la caiguda de Gaddafi, hauríem de vetllar amb molta cura. És ara quan cal una veritable intervenció ja no amb bombes sinó amb assessorament, lobbying i diplomàcia, ja que el futur econòmic del país depèn de les nostres compres del seu petroli.

Cues Gaddafi Guillem Valle EPA.gif

Cues per veure el cadàver de Gaddafi. Guillem Valle. EPA / The Guardian

A part els dubtes expressats per Amnistia Internacional sobre la mort de Gaddafi, Human Rights Watch també ha denunciat l’aparent execució sumària de 53 gaddafistes a mans de les milícies rebels. A aquesta notícia alarmant s’hi afegeixen les primeres declaracions del nou dirigent del Govern de transició, Mustafa Abdel Khalil, que ha acompanyat la promesa d’eleccions i una nova constitució (no podia ser d’altra manera), amb l’anunci que l’islam serà la principal font de la legislació del país, cosa previsible, però amb l’afegitó que es donarà via lliure a la poligàmia i s’aixecarà el límit al nombre d’esposes que poden tenir els homes. Un signe preocupant, que se suma als ja coneguts reptes més immediats: controlar les milícies revoltades i convertir-les en un exèrcit institucional sota l’autoritat del govern i integrar en un projecte comú els diversos clans en què està fragmentat el país.

No siguem excessivament pessimistes, donem una oportunitat a la nova Líbia; és un producte nostre. Precisament per això hem d’estar amatents i vetllar perquè puguem veure aviat cues de libis i líbies acudint a les urnes per construir un país igualitari i democràtic.

Europa, constructora de nacions?

dissabte, 3/09/2011
Conferència de París 010911 Philippe WojazerReuters.jpg

Els "amics" de Líbia, a París. Philippe Wojazer / Reuters

La foto de família dels líders mundials reunits a París per donar suport a la nova Líbia tradueix de manera força gràfica el paper que hi han tingut els que s’hi han implicat. Europa aquesta vegada no s’ha inhibit i ha donat un suport clar als revoltats contra el dictador. Gran Bretanya i sobretot França (per compensar el fiasco de Tunísia) han estat decisives per enderrocar el règim de Gaddafi, i, com correspon a aquesta realitat, els seus dos màxims representants es poden veure al centre de la fotografia, complimentant les noves autoritats de Trípoli. També hi són ben visibles els dirigents àrabs, especialment destacats els de Qatar, a primer pla i amb la vestimenta que els distingeix (no oblidem que l’ONU no va autoritzar l’ús de la força fins després de rebre la petició formal de la Lliga Àrab).

Ara bé, les dues úniques dones que apareixen en primera fila es mereixen un comentari més elaborat: a un costat destaca visualment la secretària d’Estat nord-americana, Hillary Clinton, gràcies a la seva vistosa jaqueta vermella, que ressalta enmig del majoritari gris, blau i negre dels vestits masculins. Però la seva posició en l’escena és clarament discreta, gairebé en segon pla i a un marge, per il·lustrar potser el rol que el seu país ha volgut tenir en el conflicte: sense grans interessos econòmics en risc i sense necessitat ni estratègica ni militar en el país, els EUA han adoptat en la crisi un paper secundari. I ara volen ser en el procés de reconstrucció que s’obre, però sense ocupar la primera posició, la deixen per als europeus. Aquesta actitud refermaria la voluntat de Barack Obama d’abandonar la política de nation-building i dedicar els esforços a revifar la malmesa economia del seu país. Ho va dir quan va anunciar la retirada de l’Afganistan (consulteu el post d’aquest blog del 24 de juny) i ho va repetir dimarts, davant els membres de l’American legion, la principal associació de veterans nord-americans.

Però sobretot sorprèn l’altra protagonista: sobta que Angela Merkel, al centre de la fotografia i al costat dels dirigents àrabs, adquireixi ara tant protagonisme quan precisament Alemanya es va abstenir en la votació de la resolució de l’ONU que va facilitar acabar militarment amb el règim de Gaddafi. Aquella inhibició diplomàtica i militar, criticada pels socis de l’OTAN, contrasta amb aquest afany d’ara per demostrar el seu suport entusiasta als nous líders libis.

Més enllà de fomentar la llibertat i la democràcia i de donar suport a la primavera àrab, en aquest aparent canvi de papers entre Europa i els EUA i en la pretensió de dedicar-se (almenys en aquest cas) a la política de nation-building, és probable que els líders europeus s’hagin vist influïts pels atractius contractes econòmics que les noves autoritats concediran als qui els han ajudat a arribar a Trípoli. En el cas de França, Libération ja ha revelat els compromisos adquirits entre el nou govern libi i París; i de fet Alain Juppé ja va dir que la intervenció militar era “una inversió de futur”. El mateix va dir l’altre gran protagonista de la guerra, Gran Bretanya: William Hague va declarar que el seu país “no es vol quedar enrere” en la competència que hi haurà quan els nous amics de Trípoli comencin a reconstruir el que la guerra ha destruït. De moment, en l’aspecte econòmic els dirigents europeus els han començat a donar els diners retinguts de l’anterior règim; i, en el mediàtic, tots volen sortir a la foto.

Líbia 2011 no és Iraq 2003

dilluns, 28/03/2011

Algunes anàlisis han volgut equiparar l’ocupació de l’Iraq del 2003 amb l’operació militar de Líbia (amb l’aparent objectiu de desacreditar Zapatero titllant-lo d’incoherent, contradictori o erràtic). No sortiré en defensa de l’Executiu espanyol sinó que em limitaré a observar les grans diferències entre els dos casos:

El març de 2003 George Bush va ocupar l’Iraq amb l’únic argument que el règim era una amenaça perquè tenia armes de destrucció massiva. En cap moment va convèncer la comunitat internacional que aquella amenaça fos real; per això no hi va haver cap resolució de l’ONU que autoritzés l’ús de la força contra Iraq. Fins i tot en un últim intent desesperat per salvar la cara, Bush va pretendre que el Consell de Seguretat votés una resolució autoritzant explícitament la guerra confiant que obtindria almenys nou vots (els necessaris per ser aprovada), encara que el veto de França no hauria permès la seva aprovació formal. Si hagués aconseguit això, el trio de les Açores hauria tingut la coartada moral d’haver obtingut el suport de l’ONU. Però bé, ni això no van aconseguir; no hi va haver nou països al Consell de Seguretat a favor de la guerra. Malgrat aquella falta de suport, es va desencadenar la invasió, a la qual els seus promotors van intentar donar una pàtina de legalitat emparant-se en la resolució 1441, de novembre de 2002, que deia que si l’Iraq no responia a les exigències de l’ONU (permetre les inspeccions dels seus suposats arsenals d’armes de destrucció massiva) s’exponia a “greus conseqüències”. Aquesta simple expressió, aquestes “greus conseqüències”, eren per a Bush i els seus adlàters el permís que la comunitat internacional donava per a la invasió.

rebels libis.jpg

Rebels libis avançant cap a l'oest. Anja Niedringhaus / AP

Ara, en canvi, els crítics amb la guerra contra Gaddafi no tenen en compte algunes diferències bàsiques: a la reunió del 12 de març, la Lliga Àrab va demanar a l’ONU que imposés una zona d’exclusió aèria sobre Líbia. Dels seus 22 membres (de fet 21, perquè Líbia ja n’havia estat expulsada) només s’hi van mostrar en contra Síria i Algèria. Quan l’ONU va aprovar, en la resolució 1973, l’ús de “tots els mitjans necessaris” per “protegir la població civil” excloent el desplegament “de qualsevol mena de força d’ocupació” en territori libi, ho va fer recordant no només la petició de la Lliga Àrab sinó també la de l’Organització de la Conferència Islàmica i la condemna de la repressió del règim libi que havia fet la Unió Africana, institucions que ara s’han mostrat més reservades i busquen una sortida per a Gaddafi. Com a detalls afegits, Qatar hi participa militarment; i, a diferència del 2003, els EUA no només s’han desmarcat de l’operació sinó que n’han cedit de seguida el comandament a l’OTAN. Un altre mite que es desmunta és el de l’afany pel petroli, almenys per part dels EUA: en els últims quatre anys, el cru libi consumit pels EUA mai no ha superat el 0,9 per cent.

Per a alguns, la d’Iraq va ser “una guerra detestable” mentre que aquesta és “inevitable”. Jo no diria tant, ja que l’operació no es fa pas per raons ètiques i humanitàries pures; hi juguen interessos electorals a casa i econòmics a l’exterior: al convertir-se en avalador dels nous règims que puguin sorgir, qui ara els ajudi obté un elevat grau d’influència damunt seu. Però aquest no ha de ser el motiu de crítica contra Occident, sinó el fet que no s’hagi erigit abans en ferm defensor dels drets humans, la democràcia i la dignitat dels que ara protesten contra els autòcrates. ¿La duresa contra Gaddafi s’aplicarà també a Síria, Bahrain o l’Aràbia Saudita? ¿França intervindrà també a Costa d’Ivori? Si fóssim coherents, ho hauríem de reclamar.

Amistats perilloses

dimarts , 15/03/2011

No tornarem a repetir que la política internacional es regeix pels interessos econòmics i estratègics dels grans poders mundials i no per principis ètics o morals. La realpolitik sempre fa ombra a l’idealisme. Però hi ha casos en què el cinisme arriba a cotes que semblaven insuperables. Fixem-nos, si no, en els darrers moviments de la monarquia autocràtica de l’Aràbia Saudita.

Riad_Hassan Ammar_ AP.jpg

La policia va ocupar el centre de Riad. Hassan Ammar / AP

La pluja de petrodòlars amb què ha intentat evitar les protestes un règim que es regeix amb mentalitat medieval en un país on les dones tenen prohibit fins i tot conduir no ha estat suficient per evitar les reivindicacions de dos sectors de la població: els reformistes que volen canvis democràtics i la minoria xiïta de l’est del país que se sent discriminada per la majoria sunnita.

Davant les mobilitzacions, doncs, el règim ha passat a l’acció repressiva. Dijous dia 10 la policia va disparar contra una concentració i va ferir tres manifestants a l’est del país. Divendres dia 11 hi havia convocada una jornada de protesta per reclamar reformes democràtiques, que no es va poder fer perquè la policia va inundar el centre de les principals ciutats. I dilluns dia 14 el govern de Riad va encapçalar una força militar de més de 2.000 homes per reprimir les manifestacions a Bahrain, on la majoria xiïta amenaça de desestabilitzar la monarquia de la família al-Khalifa i, de rebot, contagiar la revolta al seu veí. Aquesta repressió contra la seva pròpia població i la de Bahrain, però, no va impedir que dissabte dia 12, a la cimera de la Lliga Àrab del Caire, es mostrés a favor d’imposar, per via de l’ONU, una zona d’exclusió aèria a Líbia, amb l’objectiu, va dir el secretari general Amr Musa, “de protegir la població”. Per tant, els dirigents saudites a partir d’ara també protegiran la seva pròpia població i deixaran de reprimir-la, oi?

Els Estats Units diuen ara que estan preocupats per aquesta inflexibilitat del règim de Riad. S’haurien d’afanyar a condemnar aquesta actitud i exigir a la família reial que escolti la seva població i accepti reformes democràtiques. Els esforços de la seva diplomàcia s’haurien d’encarar cap a aquests canvis. Ara bé, Gaddafi i la monarquia saudita no són el mateix: el líder libi s’ha convertit en un empestat, mentre que els petromonarques del golf són respectables. I és que a Bahrain hi ha instal·lada la Cinquena Flota i el règim de Riad continua sent un dels principals aliats dels EUA, un dels principals proveïdors del petroli que consumeixen i un dels principals bastions per contenir l’Iran. Per a un sector de la política nord-americana, una Aràbia Saudita feble només beneficiaria el règim de Teheran i paral·lelament AlQaida i el terrorisme internacional.

Obama s’hauria d’adonar que tractar amb mà de ferro Gaddafi i amb guant de seda la família Saud no li faria cap bé, el situaria al “costat equivocat de la història” i convertiria en paper mullat tota la retòrica desplegada al Caire el juny del 2009. Però hi ha amistats que fan que la realpolitk i l’idealisme entrin en contradicció, i llavors certa dosi de cinisme sembla inevitable.

Els tres escenaris libis

dimarts , 8/03/2011

A l’observar el que està passant a Líbia hi podem veure una combinació de tres processos diferents interrelacionats: una revolució popular, una guerra civil i una guerra tribal; i cada un d’ells té la seva corresponent resposta de la comunitat internacional, també interrelacionades.

Si ens fixem en la revolta popular, hi veiem l’aixecament de la població contra el dictador, cansada d’abús de poder, corrupció, nepotisme, frau i falta d’expectatives, emmirallada en els canvis de Tunísia i Egipte. En aquest escenari i després de la brutal repressió, els EUA s’han col·locat en “el costat encertat de la Història” i, davant la inacció d’Europa –una altra vegada– han liderat la comunitat internacional en l’adopció de mesures per fer fora Gaddafi: sancions a la cúpula dirigent, congelació dels seus béns, expulsió del país del Comitè dels Drets Humans de l’ONU, obertura d’un procés al TPI per crims contra la humanitat, i una posició ferma contra el líder de la yamahiria dient-li ben alt i clar que ha de marxar. Gaddafi ha perdut tota legitimitat i se n’ha d’anar, va dir Barack Obama.

Libia Ras Lanouf AP Hussein Malla.jpg

Atac de tropes de Gaddafi a Ras Lanouf el 7 de març / Hussein Malla / AP

Si ens fixem en l’escenari de la guerra civil és quan apareix el debat polític sobre les opcions militars i l’amenaça d’una zona d’exclusió aèria. De moment hi ha més retòrica que voluntat genuïna d’intervenir, tenint en compte el record de l’aventura de l’Iraq el 2003 i després que fins i tot els mateixos rebels diuen que no volen la presència de tropes estrangeres al país. Sí que agrairien, però, la neutralització de la capacitat aèria del que queda de l’exèrcit de Gaddafi. L’evidència de matances de població civil desarmada sota les bombes del coronel donaria arguments a l’OTAN per imposar la zona d’exclusió aèria, però no es faria mai sense l’autorització expressa de l’ONU, cosa de moment difícil per l’oposició russa i xinesa al Consell de Seguretat.

Ara bé, si la resistència que presenta Gaddafi fos signe–com apunten alguns analistes– d’una guerra tribal entre els diferents clans del país, llavors l’escenari ja seria molt diferent; i encara més si fos cert que, a part els mercenaris, des d’alguns països –no només africans– se subministren homes i material per a les forces fidels al coronel. Si ens plantegem que estem davant una guerra que enfronta dos conglomerats de tribus amb els gadafa i els warfala al capdamunt i amb implicacions regionals, aleshores potser s’entenen les reserves d’alguns. És aquí on apareix el fantasma de Somàlia i en aquest escenari augmenta la dosi de prudència.

Per més que s’aferri al poder, qualsevol dictador té els dies comptats amb la població en contra i sense el suport del seu exèrcit, com s’ha vist amb Ben Ali i Mubarak; però no estem davant d’aquest cas. Una zona d’exclusió aèria s’imposaria per protegir la població civil, com després de la guerra del Golf a l’Iraq, però seria per facilitar la victòria dels rebels. I si és el tercer supòsit el que va prenent cos i Gaddafi apel·la als llaços tribals i divideix la població, llavors el conflicte es pot convertir en un vesper intractable.

Per evitar aquest tercer escenari, el més perillós, el coronel hauria d’assumir que s’ha quedat sol en el seu deliri de grandesa, que està aïllat; que el seu Tiananmen l’ha convertit en un pària internacional; que Líbia no és Xina; que el seu petroli el compensa l’Aràbia Saudita; i que al món àrab, el seu país no té el pes d’Egipte.