Entrades amb l'etiqueta ‘Netanyahu’

Ha fracassat Obama als països musulmans?

dijous, 27/09/2012

Barack Obama va estendre la mà als musulmans en el cèlebre discurs del juny de 2009 al Caire i els va dir que volia començar una nova relació, un new beginning per corregir els estralls del seu antecessor, que es va enfrontar al món islàmic amb la guerra contra el terror. Efectivament, el president demòcrata ha aplicat una política exterior més multilateral i dialogant que Bush, però aquella bona voluntat de llavors no ha anat acompanyada d’un avenç en els principals conflictes inclosos en l’agenda islàmica: a l’Iraq, a l’Afganistan i al Pakistan continua la violència; l’Iran avança cap a l’arma nuclear; a Síria s’acarnissa la guerra civil; el procés de pau israelo-palestí continua encallat i les primaveres àrabs han col·locat al poder uns governs islamistes que semblen incapaços de contenir les masses irades que cremen ambaixades i consolats en represàlia pel que consideren una ofensa al seu profeta. Per què aquella mà estesa no ha tingut millors resultats?

Guerra contra el terror

Sota Obama els marines han abandonat l’Iraq i s’ha establert un calendari per deixar l’Afganistan d’aquí a dos anys. Però enrere queda un panorama sinistre: a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta amic de l’Iran i la població continua assetjada pel terrorisme integrista. A l’Afganistan, la creació d’unes forces armades autòctones segures i fiables s’està demostrant una tasca impossible: recentment han deixat de fer-se patrulles conjuntes amb els EUA per la infiltració de terroristes suïcides en les seves files. A això s’hi afegeix que el corrupte règim de Karzai no està prou consolidat per fer front als poderosos talibans. Els records de les presons d’Abu Ghraib i de Bagram són presents en l’opinió d’aquests països; i al Pakistan els morts civils causats pels avions no tripulats també deixen una petja indeleble en la memòria dels afectats. De cara al sis de novembre Obama pot mostrar orgullós als votants nord-americans el cap de Bin Laden i compensar a favor seu la pesada càrrega bèl·lica deixada per Bush, però al món islàmic aquest triomf no dóna rèdits.

US protests Yemen.jpg

Protestes contra els EUA al Iemen / Mohammad Hannon. Associated Press

Primavera àrab

Als països on ha esclatat la primavera àrab, la diplomàcia nord-americana, en un primer moment descol·locada, va donar suport a les revoltes –excepte a Bahrein, on va fer costat a la minoria sunnita prosaudita que controla amb mà de ferro la majoria xiïta. La conseqüència final són uns governs islamistes sorgits de la voluntat de la població, la qual tampoc no oblida el suport que durant anys van donar els EUA a les dictadures militars que els manifestants van fer fora amb les revoltes, com recorda Tariq Ramadan al New York Times.

Síria

Capítol a part es mereix l’irresolt el drama de Síria, on la comunitat internacional no ha aconseguit forçar un canvi de règim. Principalment, pel suport de Pequín i Moscou a Damasc, que han paral·litzat tota iniciativa a l’ONU; els interessos econòmics i militars de Rússia han convertit Putin en un aliat incondicional de Baixar Al-Assad. Però hi ha altres factors: l’oposició està poc articulada i no té uns líders clars i fiables per a Occident; hi ha el temor que una intervenció militar directa intensificaria la guerra civil, estendria el conflicte al Líban, contagiaria Israel –a Síria hi ha mig milió de refugiats palestins– i agreujaria l’enfrontament de la majoria sunnita a les minories alauita, cristiana i drusa; a més, els EUA han denunciat que Al Qaida s’ha infiltrat entre els rebels, cosa que els converteix en uns aliats massa incòmodes; i un últim factor determinant és que Síria té el suport de l’Iran. Davant aquest panorama, de moment els EUA, amb Turquia, ajuden els rebels amb informació i assessorament, i no posen pegues a les armes que reben de les dictadures aliades Qatar i Aràbia Saudita, on per cert no va arribar la primavera.

Iran

Respecte a l’Iran, Obama ha optat per la via diplomàtica i ha negat, de moment, el permís a una acció militar israeliana, en una actitud que l’ha allunyat de Netanyahu. Les sancions sembla que no aturen, però, l’avenç del país cap a l’arma nuclear, com denuncia l’OIEA des del novembre passat. La Casa Blanca ha apujat el to de veu, com va fer Obama en el seu discurs davant l’Assemblea General de l’ONU, com si volgués preparar l’opinió pública per a mesures més dures en cas que després del novembre continuï ocupant el despatx oval.

Conflicte palestí

Obama també s’ha enfrontat a Netanyahu pel problema palestí, però en aquesta qüestió al final s’ha sotmès totalment als interessos de Tel Aviv: si bé al Caire va reclamar el dret dels palestins a un estat propi i va exigir a Israel aturar els assentaments i posar fi al bloqueig de Gaza, tres anys i mig després, sense obtenir cap concessió de Netanyahu, la Casa Blanca ha vetat la permanència palestina a l’ONU.

Si surt reelegit, Obama tindrà una segona oportunitat per redreçar una relació que va començar amb bones paraules a la capital egípcia però que no ha donat els resultats desitjats. Jo crec que pesa massa el llegat de presidents anteriors i són decisives la inhibició respecte als palestins o la violència indiscriminada dels marines o dels drones a l’Afganistan i al Pakistan; a això s’hi afegeix la propaganda antiamericana d’un entorn fanàtic i intolerant. Només així s’entén (si es pot entendre) el sondeig del mes de juny del Pew Research Center que revela que als països àrabs la política dels EUA té ara, paradoxalment, encara menys acceptació que amb Bush.

Una altra estocada a l’ONU

dimarts , 27/09/2011

Ara fa exactament 50 anys, el 25 de setembre de 1961, davant l’Assemblea General de l’ONU, el president John F. Kennedy va definir aquest organisme com “l’única institució on totes les nacions són iguals, tinguin el poder que tinguin: fins que tots els poderosos no siguin justos, els dèbils només trobaran seguretat en la fortalesa d’aquesta assemblea”. Eren altres temps. Acabava de morir en accident aeri Dag Hammarskjold i l’impetuós líder soviètic Nikita Khrushev pretenia que ocupés la nova secretaria general una troika representativa dels blocs occidental, oriental i dels no alineats.

En el discurs de Kennedy, el primer davant l’Assemblea General, hi havia una clara defensa de l’ONU com a institució garant de la pau; la presentava com la llar on els febles estan protegits davant els forts. Mig segle després, ironies del destí, el seu successor Barack Obama ha adoptat a la mateixa tribuna una posició ben diferent. Palestina ha acudit a demanar la seva acceptació com a membre de ple dret i la resposta ha estat un cop de porta. Efectivament, fora d’aquest organisme, els dèbils queden a mercè dels poderosos, com comproven en carn pròpia dia a dia els palestins; i això és precisament el que ha anat a buscar Abbas per al seu país: l’aixopluc que li proporcionaria saber-se membre d’aquesta institució en igualtat amb Israel. Però en el seu discurs, Obama li ha dit que no: només a través de la negociació, no amb una decisió de l’ONU, es podrà crear l’Estat palestí. Amb aquest gest Obama devalua les Nacions Unides i les degrada a mer instrument al servei dels interessos dels EUA, cosa que recorda les èpoques de Reagan o Bush fill.

Obama Netanyahu Reuters Kevin Lamarque 210911.jpg

Netanyahu i Obama a Nova York. / Kevin Lamarque. Reuters.

Obama té, però, una gran oportunitat de mostrar-se coherent i forçar Israel a acceptar aquesta negociació: si votar a favor de l’Estat palestí és un afront al lobby jueu nord-americà que no vol o no pot assumir, ha de saber vendre cara la seva capacitat de veto i exigir als israelians que acceptin a canvi el diàleg que ell tan solemnement propugna a l’ONU. Si Obama aconseguís que Netanyahu tornés a les converses que aquest va trencar en persistir en la construcció de noves colònies, potser encara salvaria una mica la cara. Però no dissimularia que en el conflicte palestino-israelià, els EUA han deixat de tenir política exterior pròpia i l’han substituïda per la d’Israel.

Israel, amic irreductible dels EUA

dissabte, 18/12/2010
Obama Netanyahu Jason Reed Reuters.jpg

Jason Reed / Reuters

Des de la guerra dels Sis Dies, tots els presidents nord-americans han intentat deixar la seva petja en la Història fent algun pas endavant en el conflicte del Pròxim Orient. A banda els relatius èxits que van suposar els acords de Camp David de Carter o el procés d’Oslo que va arrencar Clinton, la majoria d’iniciatives han acabat en fracàs. Obama no n’és una excepció: després de reprendre els contactes directes, el diàleg entre Israel i l’OAP torna a estar aturat; fixem-nos, però, en les circumstàncies que han portat a aquesta nova decepció:

Les converses directes es van reprendre el 2 de setembre, però de seguida van fracassar perquè el govern de Netanyahu no va voler allargar una moratòria de construcció de noves colònies que expirava el 26 del mateix mes, i els palestins no volien parlar de res si es reprenien les obres. Davant aquell impàs, el novembre Hillary Clinton va fer una oferta a Israel gairebé humiliant. Li demanava que decretés una altra moratòria de només tres mesos i només a Cisjordània –no a Jerusalem Est–, i a canvi els EUA li oferien un paquet d’incentius que, a part d’incloure 20 avions de combat F-35 per valor de 3.000 milions de dòlars, preveia no tornar a exigir aturar les construccions i (el més important) continuar oferint a Israel “garanties diplomàtiques” en l’arena internacional: això vol dir mantenir aturat a l’ONU l’informe Goldstone (que acusa Israel de crims de guerra per l’ofensiva de Gaza de gener de 2009); continuar bloquejant la condemna de l’ONU de l’abordadtge del Mavi Marmara del mes de maig; i evitar que Tel Aviv hagi d’informar l’AIEA del seu programa nuclear però mantenint alhora la pressió a Síria i l’Iran per dificultar els seus progressos en aquesta matèria. De la generositat d’aquesta oferta se’n feien ressò tots els mitjans, però el Haaretz feia referència a un post del blog The Cable que informava que l’assessor de la Casa Blanca Dan Shapiro havia destacat davant un grup de líders jueus aquests gestos esmentats com els més significatius que en els últims mesos ha tingut Washington amb Israel, i res no fa pensar que no s’hagin de mantenir.

La política de Washington respecte Israel perjudica més que no pas beneficia els Estats Units. També ho diu un recent article de Thomas Friedman al The New York Times, on exigeix directament als EUA que deixin sols hebreus i palestins perquè negociïn una pau en la qual haurien de ser els principals interessats. Un dels arguments de Friedman és que en plena crisi econòmica, els EUA no es poden permetre mimar un país que no vol negociar. Prova innegable d’aquest tracte de favor són els bilions de dòlars abocats a Israel en els últims 50 anys i la incondicional defensa de la seva causa fins i tot davant accions injustificables. Pel que fa a les xifres, les últimes disponibles al Census Bureau arriben fins al 2007, i constaten que Israel és el país que més ajuda econòmica i militar rep dels EUA: el 2000 en va rebre el 22 % del total, i el 2007 el 18% –i si no prenem en consideració l’Afganistan i l’Iraq, més del 44 %!

Quina és la causa d’aquesta submissió dels EUA als interessos d’Israel? Una resposta la podem trobar en el llibre de John J. Mearsheimer i Stephen M. Walt El lobby d’Israel (Ara llibres, 2007), que afirma que es deu a la gran influència d’aquest poderós lobby, el qual, segons els autors, ha determinat la política exterior dels governs de Washington dels últims anys, en uns moments en què el suport incondicional a Israel ja no es justifica ni per motius estratègics, ni econòmics ni morals. És interessant remarcar que els autors insisteixen a parlar del lobby d’Israel, no lobby jueu, ja que molts jueus nord-americans, com ells mateixos, no en formen part i són molt crítics amb la política proisraeliana dels seus governs.