Entrades amb l'etiqueta ‘Obama’

La tortura continua perseguint Bush (i Obama)

dilluns, 24/12/2012

Dues qüestions aparentment desconnectades entre elles –una pel·lícula i un informe del Senat– han tornar a posar en evidència, per si feia falta, les mentides de George Bush en la mal anomenada guerra contra el terror.

La imminent estrena  de la pel·lícula Zero Dark Thirty –aquí amb el títol La noche más oscura, el 4 de gener–, que narra la recerca i mort d’Ossama Bin Laden, ha creat una viva polèmica als EUA perquè s’hi dóna a entendre que gràcies a la tortura practicada per la CIA es va obtenir informació valuosa per arribar fins al líder d’Al-Qaida. El film ha rebut l’assessorament d’experts en intel·ligència, però aquests s’han afanyat a dir que aquest aspecte del relat “no té res a veure amb la realitat.”

Protestes contra waterboarding REUTERS_Jim Young.jpg

Protestes contra el waterboarding el 2008 davant la Casa Blanca / Jim Young. REUTERS

Coincidint amb aquesta controvèrsia, el comitè d’intel·ligència del Senat ha aprovat fa poc un voluminós informe on es constataria que les “millorades” tècniques d’interrogatori practicades a Guantánamo no van permetre obtenir mai informació substancial en la lluita contra el terrorisme. L’informe resta secret, però al mes d’abril la seva presidenta, Diane Feinstein, i el president del comitè de Defensa, Carl Levin, ja van emetre un comunicat on deixaven clar que afirmar que “les anomenades tècniques d’interrogatori millorades de la CIA són un element central del nostre èxit és una visió equivocada i mal informada”. El passat 13 de desembre, dia d’aprovació de l’informe, la mateixa Diane Feinstein emetia un altre comunicat on deia que “la creació de centres de detenció de llarga durada clandestins i l’ús de les anomenades tècniques d’interrogatori millorades van ser errors terribles, opinió compartida per la majoria del comitè”.

Aquestes revelacions contrasten vivament amb el que es deia des de l’administració Bush. Per exemple, el 6 de setembre de 2006: en un discurs des de la Casa Blanca, després d’admetre l’existència de presons secretes de la CIA i refermar la idoneïtat de Guantánamo, Bush va informar que gràcies a les tècniques d’interrogatori “dures però efectives” aplicades als presos s’havia obtingut informació que havia permès evitar nous atemptats terroristes. Ara el Senat desmenteix aquells èxits: una falsedat més en el currículum de l’últim president republicà.

Ara bé, el balanç d’Obama en aquest capítol no és tampoc per tirar coets: va prohibir la tortura poc després de jurar el càrrec, el gener de 2009, això és cert. Però la pretesa voluntat del fiscal general de perseguir i condemnar els agents de la CIA presumptament implicats en abusos va quedar en mers intents. Després de desestimar pràcticament totes les denúncies, finalment l’agost passat el departament de Justícia va arxivar el procés que hauria pogut esclarir la mort de dos detinguts a les presons afganesa de Bagram i iraquiana d’Abu Ghraib. Els acusats van quedar lliures sense càrrecs.

Derrota del Tea Party

dimecres, 7/11/2012

Els resultats provisionals revelen que Obama ha tret en aquestes eleccions nou milions menys de vots que el 2008. I Romney, uns dos milions i mig menys que McCain fa quatre anys. Pel que fa al vot popular, doncs, que és el que realment mesura el suport d’un o altre candidat, hi ha hagut un clar desgast del president.

Els republicans es pregunten ara què ha fallat. No entenen com no han pogut fer fora de la Casa Blanca un president sota el mandat del qual l’atur no ha estat mai per sota del 7,8 per cent, els ingressos per família han baixat al nivell de 1995, i molta de la població ocupada té feines parcials o en precari. Aquesta realitat desmenteix aquell axioma tan suat de Clinton que el que compta és l’economia, estúpid.

Una de les respostes està en el fet que si bé l’atur continua alt, la percepció de l’electorat és que la situació econòmica ha millorat (innegable) i que encara pot millorar més.

Tammy Baldwin.jpg

Tammy Baldwin, de Wisconsin, primera senadora lesbiana de la història. / Reuters. Darren Hauck

Una altra resposta està en el Tea Party i la nociva influència que ha exercit en l’ideari republicà. La majoria de nord-americans han demostrat estar molt lluny d’un sector de la societat que discrimina les dones, els immigrants, els homosexuals i que vol mantenir els privilegis d’una minoria selecta. Fixem-nos en aquests detalls:

El vot femení ha estat clau en el triomf d’Obama. Un 55% de les dones ha votat per ell, i n’hi havia de registrades uns deu milions més que no pas homes. En el pròxim Senat hi haurà almenys 19 dones, la xifra més alta de la història; d’aquestes, només quatre són republicanes. En aquest resultat hi ha tingut molt a veure, sens dubte, la posició de Romney de pretendre prohibir l’avortament, eliminar les ajudes a la planificació familiar, no donar suport a la llei per la igualtat salarial i les declaracions extemporànies d’alguns dels seus senadors més ultres.

En el cas de les minories, ha augmentat la participació de negres i hispans, clarament prodemòcrates: per posar només un exemple, a Nevada els hispans ara eren el 18 % dels votants enfront del 15 % de fa quatre anys. Els republicans no poden guanyar defensant un política antiimmigració, amb els exponents del seu suport a la llei de control policial dels immigrants d’Arizona o les limitacions a la Dream act, que atorga la ciutadania als fills d’estrangers arribats de petits i que estudien o estan a l’exèrcit.

Un altre àmbit és el de la minoria homosexual. Estar en contra dels drets d’aquest col·lectiu no només fa que gais i lesbianes s’allunyin dels republicans, sinó també el sector més progressista, format majoritàriament per la gent jove. Una mostra del suport als demòcrates en aquest àmbit és que per primera vegada hi haurà una senadora que ha manifestat públicament la seva homosexualitat: Tammy Baldwin, de Wisconsin, l’Estat originari, per cert, de Paul Ryan, el falcó triat per Romney per acompanyar-lo a la vicepresidència. A més, a Maine, Maryland i Washington, els electors han aprovat la legalització del matrimoni gai. A tot això cal afegir que Colorado, Washington i Massachusetts també van aprovar la legalització del consum de marihuana.

Tot plegat, un retrat electoral que xoca amb els postulats defensats per la minoria del Tea Party. Acostant-se al sector més conservador del seu partit, Romney s’ha allunyat de la majoria dels nord-americans.

Les dones, per Obama

dimarts , 6/11/2012

L’Ariel ho té clar: votarà per Obama perquè creu que és qui millor defensarà els drets de les dones. Té 28 anys, és de Vermont i ha estudiat Comunicació a la NorthWestern University d’Illinois. Ara treballa a Nova York com a autònoma en una productora que ofereix serveis a grans cadenes de televisió. El seu és el perfil del professional liberal nord-americà de classe mitjana i idees progressistes que s’identifica amb els demòcrates. De totes maneres, el seu serà, com el de moltes dones, sobretot un vot antiRomney. “No em vull imaginar què passaria si guanyés”, diu amb una pretesa alarma, i n’exposa els motius: el candidat republicà vol que el Suprem anul·li la llei que legalitza l’avortament des de 1973;  vol eliminar les ajudes federals als programes d’anticoncepció; va estar en contra de l’anomenada llei Lily Ledbetter, firmada el gener d’aquest any i que ha de garantir que dones i homes cobrin el mateix per la mateixa feina (tot i que ara Romney diu que no la revocaria si guanyés). Per no parlar, diu l’Ariel, de les seves desafortunades paraules al segon debat quan assegurava haver rebut “carpetes de dones” per cobrir llocs de feina quan governava Massachusetts, les declaracions de destacats republicans parlant de “violació legítima” o la seva posoció en contra el matrimoni homosexual.

“You Don’t Own Me” PSA -Official from You Don’t Own Me on Vimeo.

El mateix pensa la Sarah, professional de l’animació digital de 28 anys, de New Jersey i que comparteix amb l’Ariel un pis al Lower East Side (on no poden estar-se perquè no tenen llum a causa del Sandy): no està satisfeta al cent per cent amb Obama, però al costat de Romney “no hi ha color,” diu, “és la millor opció”.

La Chachi Luna és ballarina i professora de ioga del barri d’Astoria, a Queens. És de Costa Rica però casada amb un nord-americà, per la qual cosa té dret a la ciutadania, però encara no l’ha demanada i per això no anirà a votar. Ara bé, si ho fes, té clar que seria per a Obama, sobretot perquè aplaudeix els programes demòcrates d’ajuda a les minories i sap que podrà acollir-se a un crèdit subvencionat quan obri l’escola de ioga que té en projecte. Com a dona i com a hispana (un sector creixent de la societat nord-americana), la Chachi és representativa de dos sectors que es preveu que en aquestes eleccions facin costat majoritàriament al demòcrata.

Per aquests motius Obama rep més simpaties entre les dones que no pas Romney. I per això el vot de les nord-americanes serà en aquestes eleccions més decisiu que mai. El seu pes electoral ha crescut respecte al dels homes des de 1996. De fet, sempre des de 1964 han votat en termes absoluts més dones que homes. Fa quatre anys, van anar a votar 70,4 milions de dones (el 60,4 % de totes les que podien fer-ho) i 60,7 milions d’homes (el 55,7 % del total d’homes), segons dades del Center for American Women and Politics de la Universitat Rudgers de Nova Jersey.

De tots els vots que el 2008 va obtenir Obama, 36 milions eren de dones i 28 milions d’homes. El 56 % de totes les dones van votar per Obama mentre que entre els homes només ho van fer el 49 %. I els sondejos de cara a aquest 6 de novembre preveuen que es mantingui aquesta tendència: segons les consultes fetes per Gallup des del mes d’abril, les dones sempre han optat majoritàriament per Obama. L’últim sondeig dóna al demòcrata un avantatge de nou punts, però havia arribat a ser de dotze.

Un dels eslògans per impulsar el vot femení per a Obama diu que un vot per a ell “és un vot per casar-te amb qui vulguis, per començar una família quan vulguis i un vot pels que diem que una violació és una violació”. Entre les dones, Romney ho té difícil.

El Bronx a Wall Street

diumenge, 4/11/2012

El sud-est de Manhattan ha canviat de fesomia. El tràfec habitual de vianants i cotxes és ara un batibull de bombers, policia, camions generadors i treballadors de la neteja i de la companyia d’electricitat Con Edison, que subministra la zona afectada per l’huracà Sandy. L’objectiu és tornar als seus habitants una normalitat que triga massa a arribar.

Passeig al costat de l'East River. NYC.JPG

Restes deixades pel Sandy al costat de l'East River

Michelle i C. J., una parella acabada de casar, són només dues dels milers de persones que han hagut de buscar l’hospitalitat d’amics o familiars. Cinc dies després de l’huracà, al seu edifici del South Street, a la vora del riu, encara no hi ha llum, ni aigua, ni calefacció. Al fred, que ha arribat de cop, s’hi afegeix la inseguretat, la por a malalties per l’aigua del riu, dificultat per trobar aliments, per obtenir diners, falta de transport… Aquestes són ara les seves principals inquietuds. També els preocupa no poder votar dimarts, i ni tan sols han tingut temps (ni mitjans) per informar-se que les autoritats col·locaran camions militars o tendes als llocs de votació per mirar que tothom pugui exercir el seu dret. De totes maneres, saben que a Nova York està cantat: guanyarà el seu candidat, Obama, que, a diferència de Romney, per elles entén millor els seus drets com a parella lesbiana.

La Michelle i la C. J. s’estan a casa de la Susan Scanga, que ha tingut sort i estranyament només ha patit dos dies de tall de corrent, tot i viure en un lloc molt afectat per l’huracà, a tocar del Memorial 11 de setembre, ara tancat al públic perquè també està negat. Els turistes que pul·lulen la zona miren de fer-hi fotos com poden des de la llunyania, per entre les tanques i els toldos que impedeixen el pas i la visió, mirant d’enquadrar l’imponent One World Trade Center, l’edifici principal del nou barri de negocis, que ja és el més alt de la ciutat.

Aparador malmès per l'aigua.JPG

L'aigua va arribar a dos metres de terra en aquesta botiga

La Susan té electricitat però la seva preocupació és una altra: aparca el cotxe en un garatge al costat de l’East River, i dimarts l’aigua li va arribar a l’alçada del volant. La sensació col·lectiva de desastre li rememora els fantasmes de la tragèdia que va patir des de primera fila: l’ensorrament de les Torres Bessones ara fa onze anys. Té el cotxe assegurat, però la companyia li diu que trigarà dies a enviar cap oficial a fer el peritatge. Ara que l’aigua ja no inunda el pàrquing, vol anar a veure com està. De camí cap al garatge, el panorama és cada cop més desolador. L’ambient s’omple de la pudor de dièsel dels generadors; a cada pas hi ha canonades que bomben aigua dels soterranis; i a les cantonades s’amunteguen muntanyes d’escombraries dels baixos dels edificis. Ha quedat especialment afectat el South Street Seaport, una de les zones més animades de Manhattan. Ni rastre dels vianants que habitualment ocupen terrasses de bars i restaurants o que passegen entre les botigues de moda a la vista del pont de Brooklyn o els antics vaixells de vela ancorats al port.

Escombraries acumulades a Dover Street. NYC.JPG Avui, 3 de novembre, la vista és ben diferent: treballadors dels establiments, amb mascaretes, granotes, mànegues, pales i tota mena d’estris de neteja miren de recuperar el mobiliari i arreglar el local. No serà fàcil, perquè la destrossa és considerable; a part de la brossa acumulada, la brutícia duta pel mar està escampada arreu, i en els locals és ben visible la marca deixada per l’aigua a les parets, a dos metres de terra. A les voreres s’acumula tot allò que ha malmès l’aigua i que dóna al barri una imatge més semblant a zones del Bronx que no pas a les proximitats de Wall Street.

Bravo per Christie!

dissabte, 3/11/2012

La campanya presidencial nord-americana és agressiva, a estones molt negativa (aquí en diuen dirty, bruta), amb proliferació d’anuncis televisius que emeten missatges greument desqualificadors i no sempre basats en la veritat. Aquests anuncis sovint són elaborats per poderoses entitats privades (els grans Comitès d’Acció Política, els anomenats superPACs) que simpatitzen amb un o altre candidat i que fan campanya sense cap límit de despesa econòmica i, com hem vist, poques consideracions ètiques.

Christie i Obama.JPG

Chris Christie i Barack Obama visiten els afectats pel Sandy. Larry Downing / Reuters

Però enmig d’aquest agre combat, a vegades sorgeixen gestos significatius que reconcilien el ciutadà amb la política: després del devastador pas del Sandy per la costa Est (més de 80 morts i unes pèrdues estimades en 50.000 mil milions de dòlars), el governador de l’Estat de Nova Jersey ha sabut posar per un dia les persones per davant dels vots. Chris Christie, destacat republicà moderat que no ha estalviat dures crítiques contra Obama, va visitar al costat del president la zona afectada i va elogiar sense reserves la seva actitud de prioritzar per uns dies l’ajuda als damnificats i les tasques de recuperació.

A sis dies de les votacions, Christie va saber reconèixer implícitament que l’intervencionisme del govern federal (un dels temes o potser el tema d’aquestes eleccions) havia estat positiu, sense importar-li si això podia afavorir el rival o no.

S’imaginen una actitud semblant en els polítics de les nostres contrades? Jo no, francament. Els tràgics esdeveniments del març de 2004 i el patètic comportament posterior d’alguns dels dirigents corrobora aquest pessimisme. Llavors no es van posar només els vots per davant de les persones; el PP va posar els interessos partidistes per davant de la veritat.

Bin Laden, en campanya per Obama

dissabte, 27/10/2012

L’espectre de Bin Laden entrarà de ple en la campanya electoral nord-americana el diumenge dia 4, dos dies abans de les votacions, quan el canal National Geographic emeti en prime time Seal Team Six: The Raid on Osama bin Laden. Aquesta pel·lícula narra l’operació que va acabar amb la vida del líder d’Al-Qaida el dia 2 de maig de 2011.

L’oportunisme polític no pot ser més evident: és un film produït Harvey Weinstein, amic personal dels Obama, i que ha participat activament en campanyes de recaptació de fons per al Partit Demòcrata. Al tràiler hi apareix la imatge real d’Obama, i fins i tot s’hi afirma que amb la missió posa la seva presidència en joc.

Que es difongui la pel·lícula a poques hores d’obrir els col·legis electorals no ha agradat gens als republicans, per l’explotació que fa Obama d’un dels principals èxits del seu mandat. L’anunci també ha despertat la por que el film pugui provocar una nova onada de manifestacions antiamericanes al món islàmic, com la que va desencadenar la divulgació del tràiler de La inocència dels musulmans.

La guanyadora de dos Oscar Kathryn Bigelow també està fent una pel·lícula sobre l’operació, titulada Zero Dark Thirty, que no se centra en la mort de Bin Laden sinó els deu anys de recerca de l’home més buscat del planeta. Aquesta obra també ha portat polèmica, perquè els republicans han acusat la Casa Blanca de facilitar informació classificada a la directora. A més, segons The Telegraph, s’havia d’estrenar el mes d’octubre, però davant les queixes i mostrant un decòrum que National Geografic no ha tingut, la productora ha retardat la data fins al 4 de gener, quan els nord-americans ja sabran qui jurarà el càrrec de president per a quatre anys més.

Política exterior dels EUA: objectius comuns, estratègies diferents

dimarts , 23/10/2012

El tercer debat presidencial als EUA posa en evidència que entre Obama i Romney hi ha poca diferència en els objectius fonamentals de la política exterior, però força en les formes i la manera d’aconseguir-los.

Tots dos van repetir que volen un país econòmicament fort per continuar exercint el lideratge del planeta. Preguntats sobre quin paper han de tenir al món, tots dos van dir que els EUA han de ser l’estendard de la llibertat: “Ajudar a defensar la llibertat i promoure la pau a través dels drets humans, la dignitat humana, la lliure empresa i la llibertat d’expressió”, va dir Romney. Quin líder nord-americà no subscriuria aquesta frase?

El problema ve quan deixem la retòrica i passem als fets: justificats en defensa d’aquesta llibertat, s’han comès greus crims que quedaran impunes. Als republicans els pesa com una llosa la guerra d’Iraq, justificada amb la mentida flagrant de les armes de destrucció massiva primer, la lluita contra el terror després i l’extensió de la democràcia al final. Obama tampoc pot presentar-se com un garant dels drets humans tenint en el seu balanç els civils bombardejats pels drones al Pakistan o la permanència de la ignominiosa Guantánamo; ni pot reclamar-se defensor de la democràcia quan dóna suport a dictadures com l’Aràbia Saudita en l’esclafament de la revolta popular xiïta a Bahrein. Davant d’això, el Nobel de la Pau es veu encara més precipitat i inoportú.

Ara bé, és innegable que almenys respecte a Líbia, Síria i Iran, Obama ha adoptat una política dialogant i multilateral que contrasta amb la que va fer Bush. Romney pretén ara que la situació global ha empitjorat molt: el nord de Mali és a mans d’Al-Qaida, a Egipte hi ha un govern islamista, Assad continua al poder a Síria i ha mort 30.000 civils, l’Iran és “quatre anys més a prop de la bomba” i l’integrisme islamista avança, diu. Però què hauria fet ell? Més o menys el mateix (“dient-ho més fort”, va dir Obama) amb la diferència que hauria donat armes als rebels sirians (ara ja en reben d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i hauria imposat sancions més dures a l’Iran, “com a la Sud-àfrica de l’apartheid”. No descartem que Obama endureixi el to amb Teheran si és reelegit, ja que, tot i negar que n’hi hagi, va advertir que no permetria “negociacions perpètues que no duen enlloc”.

Una altra petita diferència: sobre la Xina, tot dos reconeixen que ha de ser el seu principal soci, però tot i això Romney promet que imposarà aranzels per equilibrar el dèficit comercial (caldrà veure si realment ho fa o fins a quin grau en cas de guanyar). En canvi Obama és més conciliador i destaca que vol ser més influent al Pacífic, que ja és el principal eix de rotació de l’economia del planeta. Per cert, que el gegant Extrem Orient eclipsa totalment el nan europeu ho demostra el fet que en l’hora i mitja de debat només es va pronunciar una sola vegada la paraula Europa: va ser Obama per dir que sota el seu mandat havia refet els lligams que Bush havia trencat. Europa no és a l’agenda de la política exterior nord-americana.

Al final, Romney va robar la figura retòrica que tant va ajudar Obama fa quatre anys: “This nation is the hope of the earth”, va dir, i va demanar el vot perquè America continuï sent “l’esperança de la Terra”. Obama no va poder replica per reclamar drets d’autor.

Sobre Líbia, Romney té (i no té) raó

dijous, 18/10/2012

Obama va guanyar, sense golejada, el debat de dimarts a l’Estat de Nova York. El president en surt reforçat, però Romney no està ni de bon tros enfonsat. Continua sent un rival sòlid que plantarà cara fins a última hora per als Estats encara per decantar.

Un dels moments estel·lars de la nit es va donar quan Romney va dir que el Govern havia trigat dues setmanes a informar que l’ambaixador dels EUA a Líbia va morir l’11 de setembre a causa d’un atemptat terrorista. Obama va replicar que l’endemà mateix havia dit que es tractava d’un acte terrorista. Romney va negar-ho i Obama va insistir: “miri les transcripcions”. I aquí va intervenir la moderadora, Candy Crowley, de la CNN: “sí que ho va fer”, va dir ella. Romney no va poder dissimular la seva contrarietat.

Ara bé, en aquest punt Romney té raó, però no tota la raó.

És cert que al jardí de la Casa Blanca Obama va parlar d’acte terrorista. Però si mirem la transcripció del que va dir exactament aquell dia, veiem que l’única referència van ser aquestes paraules: “cap acte terrorista no farà trontollar la resolució d’aquesta gran nació, ni canviarà el nostre caràcter o eclipsarà els nostres valors”. I ja està. Res més. Paral·lelament, és inqüestionable que durant els primers dies la confusió sobre què havia passat va ser notòria: primer es va atribuir la mort de Chris Stevens a un assalt vinculat amb les protestes per la difusió del vídeo La inocència dels musulmans. I no va ser fins dies després que la CIA va afirmar que la mort del diplomàtic era a causa d’un atemptat terrorista perpetrat presumptament per una branca vinculada a Al Qaida del Magreb Islàmic. La Casa Blanca s’escuda dient que va canviar la primera versió quan va tenir més informació dels serveis d’intel·ligència. A això s’hi afegeix que el responsable de seguretat de l’ambaixada de Líbia va demanar ampliar els efectius al país i se li va negar, com va declarar ell mateix dvant la Cambra de Representants.

Per tant, en aquest fet concret Romney té raó, i la mateixa Hillary Clinton va assumir els errors just abans del debat per mirar de minimitzar el dany a Obama. Ara bé, Romney no té raó quan aprofita aquell desgavell recent per posar en dubte tota la política exterior d’Obama. Com en els anys de Carter, els republicans troben a faltar fermesa i mà dura i presenten com un símptoma de debilitat tota aproximació més dialogant i multilateral en les relacions internacionals dels EUA, com la que en general ha adoptat el tàndem Obama-Clinton. Mireu el post anterior Ha fracassat Obama als països musulmans?

Nebraska vs. Keystone XL: vaques contra petroli

dilluns, 15/10/2012

Keystone és el nom d’un oleoducte que transporta cru del Canadà als Estats Units i que la companyia TransCanada ha demanat a Washington d’ampliar, de moment amb un èxit parcial. Al nord vol construir un tram nou fins a Nebraska, que el Govern no ha autoritzat; i al sud vol allargar el traçat actual fins a Texas, que ja s’està fent. Això augmentarà el petroli que els nord-americans compren al seu veí i dependran menys de la Veneçuela d’Hugo Chávez o del convuls Pròxim Orient.

keystone_xl_map WP Laris Karklis The Washington Post.jpgEls Estats Units és el país que més petroli crema del planeta. En consumeix més del 21 % de total i en produeix només el set per cent. Això el fa molt dependent d’altres països: el primer importador és el Canadà (29%), el segon l’Aràbia Saudita (14%) i el tercer Veneçuela (11%). És per això que la idea de rebre’n més de l’estable i proper Canadà sembla atractiva i acceptable. Quin problema hi ha, doncs, a ampliar el Keystone?

A banda que el petroli que ve d’Alberta és molt brut i més contaminant, el traçat proposat per TransCanada travessa una de les zones més riques en aigua del continent: l’aqüífer d’Ogallala. Aquest aqüífer és la principal font d’aigua potable per a milions de nord-americans i proveeix les grans pastures del mitjà oest. Abasta gran part del subsòl de l’Estat de Nebraska, on el 93% de tota la superfície es dedica a l’agricultura o la ramaderia. En alguns llocs l’aigua és a tan poca fondària que els ramaders en tenen prou de fer un forat d’uns metres per fer un abeurador, diu el Washington Post.

El risc que una fuita contaminés l’aqüífer ha accionat l’alarma dels afectats i la mobilització dels ecologistes. Davant d’això, els dos candidats tenen posicions ben diferents: Romney vol que es faci, i això no impedirà la seva victòria a Nebraska. Obama, tot i tenir l’estat perdut, és més cautelós. De moment ha negat el permís a TransCanada i ha ajornat la decisió al primer trimestre del 2013, un cop estudiat l’impacte ambiental del nou traçat.

El que temen ecologistes, grangers i ramaders, és que sigui una maniobra electoral i, un cop passades les eleccions, es faci la canonada tant si guanya el demòcrata com el republicà. En el que sí estan d’acord tots dos és a construir el nou tram fins a Texas, on ja han començat les obres. Contra el tram del sud també hi ha hagut protestes, entre elles la de l’actriu Daryll Hannah, però l’oligarquia petrolera texana que va col·locar Bush a la Casa Blanca és més poderosa, i hores d’ara es deu estar fregant de mans.

world-oil-consumption-65_09.jpg

Ha fracassat Obama als països musulmans?

dijous, 27/09/2012

Barack Obama va estendre la mà als musulmans en el cèlebre discurs del juny de 2009 al Caire i els va dir que volia començar una nova relació, un new beginning per corregir els estralls del seu antecessor, que es va enfrontar al món islàmic amb la guerra contra el terror. Efectivament, el president demòcrata ha aplicat una política exterior més multilateral i dialogant que Bush, però aquella bona voluntat de llavors no ha anat acompanyada d’un avenç en els principals conflictes inclosos en l’agenda islàmica: a l’Iraq, a l’Afganistan i al Pakistan continua la violència; l’Iran avança cap a l’arma nuclear; a Síria s’acarnissa la guerra civil; el procés de pau israelo-palestí continua encallat i les primaveres àrabs han col·locat al poder uns governs islamistes que semblen incapaços de contenir les masses irades que cremen ambaixades i consolats en represàlia pel que consideren una ofensa al seu profeta. Per què aquella mà estesa no ha tingut millors resultats?

Guerra contra el terror

Sota Obama els marines han abandonat l’Iraq i s’ha establert un calendari per deixar l’Afganistan d’aquí a dos anys. Però enrere queda un panorama sinistre: a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta amic de l’Iran i la població continua assetjada pel terrorisme integrista. A l’Afganistan, la creació d’unes forces armades autòctones segures i fiables s’està demostrant una tasca impossible: recentment han deixat de fer-se patrulles conjuntes amb els EUA per la infiltració de terroristes suïcides en les seves files. A això s’hi afegeix que el corrupte règim de Karzai no està prou consolidat per fer front als poderosos talibans. Els records de les presons d’Abu Ghraib i de Bagram són presents en l’opinió d’aquests països; i al Pakistan els morts civils causats pels avions no tripulats també deixen una petja indeleble en la memòria dels afectats. De cara al sis de novembre Obama pot mostrar orgullós als votants nord-americans el cap de Bin Laden i compensar a favor seu la pesada càrrega bèl·lica deixada per Bush, però al món islàmic aquest triomf no dóna rèdits.

US protests Yemen.jpg

Protestes contra els EUA al Iemen / Mohammad Hannon. Associated Press

Primavera àrab

Als països on ha esclatat la primavera àrab, la diplomàcia nord-americana, en un primer moment descol·locada, va donar suport a les revoltes –excepte a Bahrein, on va fer costat a la minoria sunnita prosaudita que controla amb mà de ferro la majoria xiïta. La conseqüència final són uns governs islamistes sorgits de la voluntat de la població, la qual tampoc no oblida el suport que durant anys van donar els EUA a les dictadures militars que els manifestants van fer fora amb les revoltes, com recorda Tariq Ramadan al New York Times.

Síria

Capítol a part es mereix l’irresolt el drama de Síria, on la comunitat internacional no ha aconseguit forçar un canvi de règim. Principalment, pel suport de Pequín i Moscou a Damasc, que han paral·litzat tota iniciativa a l’ONU; els interessos econòmics i militars de Rússia han convertit Putin en un aliat incondicional de Baixar Al-Assad. Però hi ha altres factors: l’oposició està poc articulada i no té uns líders clars i fiables per a Occident; hi ha el temor que una intervenció militar directa intensificaria la guerra civil, estendria el conflicte al Líban, contagiaria Israel –a Síria hi ha mig milió de refugiats palestins– i agreujaria l’enfrontament de la majoria sunnita a les minories alauita, cristiana i drusa; a més, els EUA han denunciat que Al Qaida s’ha infiltrat entre els rebels, cosa que els converteix en uns aliats massa incòmodes; i un últim factor determinant és que Síria té el suport de l’Iran. Davant aquest panorama, de moment els EUA, amb Turquia, ajuden els rebels amb informació i assessorament, i no posen pegues a les armes que reben de les dictadures aliades Qatar i Aràbia Saudita, on per cert no va arribar la primavera.

Iran

Respecte a l’Iran, Obama ha optat per la via diplomàtica i ha negat, de moment, el permís a una acció militar israeliana, en una actitud que l’ha allunyat de Netanyahu. Les sancions sembla que no aturen, però, l’avenç del país cap a l’arma nuclear, com denuncia l’OIEA des del novembre passat. La Casa Blanca ha apujat el to de veu, com va fer Obama en el seu discurs davant l’Assemblea General de l’ONU, com si volgués preparar l’opinió pública per a mesures més dures en cas que després del novembre continuï ocupant el despatx oval.

Conflicte palestí

Obama també s’ha enfrontat a Netanyahu pel problema palestí, però en aquesta qüestió al final s’ha sotmès totalment als interessos de Tel Aviv: si bé al Caire va reclamar el dret dels palestins a un estat propi i va exigir a Israel aturar els assentaments i posar fi al bloqueig de Gaza, tres anys i mig després, sense obtenir cap concessió de Netanyahu, la Casa Blanca ha vetat la permanència palestina a l’ONU.

Si surt reelegit, Obama tindrà una segona oportunitat per redreçar una relació que va començar amb bones paraules a la capital egípcia però que no ha donat els resultats desitjats. Jo crec que pesa massa el llegat de presidents anteriors i són decisives la inhibició respecte als palestins o la violència indiscriminada dels marines o dels drones a l’Afganistan i al Pakistan; a això s’hi afegeix la propaganda antiamericana d’un entorn fanàtic i intolerant. Només així s’entén (si es pot entendre) el sondeig del mes de juny del Pew Research Center que revela que als països àrabs la política dels EUA té ara, paradoxalment, encara menys acceptació que amb Bush.