Entrades amb l'etiqueta ‘ONU’

Rússia ven armes a Síria… i als EUA

dijous, 14/06/2012

Les relacions internacionals no saben d’ètica, moral ni justícia. És sobrer dir que els països es relacionen (bé o malament) segons els seus interessos.

Una nova prova d’aquest axioma tan obvi la tenim en l’aparent i gairebé desapercebuda contradicció en què ha incorregut aquests dies l’administració nord-americana: Hillary Clinton ha denunciat que el consorci armamentístic estatal rus Rosoboronexport està venent a Síria helicòpters Mi-17, amb els quals el règim de Baixar al-Assad mata la seva pròpia població; és immoral i intolerable, per això Human Rights Watch fa campanya per estendre a l’ONU l’embargament d’armes a Síria que la UE ja aplica des de maig de l’any passat. Però resulta que la denúncia de Clinton no impedeix que el Pentàgon proporcioni uns elevats ingressos a la mateixa empresa russa per la compra del mateix tipus d’helicòpters, que cedeix a les forces afganeses a les quals traspassarà la seguretat a finals del 2014, quan l’OTAN abandoni el país centreasiàtic.

helicòpters Mi-17 US Navy a Patuxent Md.jpg

Helicòpters Mi-17 a la base de Patuxent, Maryland. / US Navy

Aquesta contradicció la va fer notar fa uns dies el senador republicà de Texas John Cornyn, membre de la comissió de defensa del Senat, en una carta on demanava al secretari de Defensa, Leon Panetta, que el seu govern no fes negocis amb una empresa que contribueix “als assassinats en massa a Síria”. De fet, una petició semblant ja es va fer el març, com assenyala Josh Rogin a Foreign Policy. Segons Rogin, el contracte amb Rosoboronexport puja a 900 milions de dòlars.

A tot això s’hi afegeix la circumstància que fins el juny de 2010 Rosoboronexport estava a la llista negra del govern dels EUA, acusada de vendre armes a estats hostils com Iran i, precisament, Síria. La prohibició de fer-hi negocis es va aixecar després que Rússia acceptés pressionar l’Iran per forçar-lo a aturar l’enriquiment d’urani i evitar el seu eventual accés a l’arma atòmica.

Des de la xarxa han criticat la hipocresia de Washington d’afavorir una empresa que contribueix a les matances d’Al-Assad, i més quan ja havia estat sancionada per vendre-li armes. Ara bé, en aquest terreny molts tenen la cua de palla: Egipte i l’Aràbia Saudita figuren entre els primers compradors d’armes dels EUA del món, i va ser amb aquestes armes que les dictadures del Caire i de Riad van aixafar el 2011 les revoltes populars a Egipte i a Bahrein, respectivament.

Venda d'armes dels EUA1.jpg Tot plegat fa més necessària que mai una regulació internacional del comerç d’armes, empresa a la qual dediquen els seus esforços organitzacions com per exemple Fundació per la Pau o l’ICIP, que tenen l’esperança posada en la conferència que l’ONU farà el juliol per mirar d’arribar a un tractat mundial sobre la venda d’armament.

L’ONU, inoperant a Síria. Qui en té la culpa?

dilluns, 28/05/2012

Algunes veus critiquen l’ONU i la responsabilitzen gairebé directament del drama que pateix el poble sirià. És cert, l’ONU és inoperant; i no només a Síria, on fa poca cosa més que emetre condemnes formals; però la culpable d’aquesta inoperància no és la institució com a tal, sinó el comportament dels seus membres; i pocs se salven de la crítica.

Robert Mood AFP.jpg

El cap de la missió d'observadors de l'ONU a Síria, el general Robert Mood / AFP

Rússia, per exemple, a part de bloquejar –juntament amb la Xina– qualsevol intent de parar els peus a Baixar al Assad, li continua subministrant les armes amb què mata la seva població, com ja es va denunciar al febrer. Segons la televisió Al Arabiya, un vaixell amb armament rus havia d’arribar al port de Tartus aquest cap de setmana, coincidint precisament amb la repugnant matança d’Al-Haula (108 morts, 49 d’ells nens).

El negoci de la guerra, però, no només és patrimoni “dels altres”. És instructiu consultar, per exemple, els informes de la Secretaria d’Estat de Comerç Exterior del govern espanyol on es presenten les dades de la venda d’armes d’Espanya. El 2010 (pàgina 61), els fabricants espanyols no van vendre armes a Síria, però sí a Aràbia Saudita i Bahrein, i també a Egipte, Líbia i Tunísia. Aquestes vendes es van fer abans de la Primavera Àrab, però això no treu que s’incomplís la llei que prohibeix exportar armes a països on es donen situacions de violació dels drets humans, segons va denunciar l’any passat Amnistia Internacional. A l’informe del primer semestre del 2011 (pàgina 6) continuen figurant Aràbia Saudita i Egipte com a receptors d’armes espanyoles, en uns moments en què ja havien esclatat les revoltes.

De l’informe del 2011 també crida l’atenció un detall: només en el primer semestre Espanya va vendre armes per 1.100 milions d’euros, gairebé el doble que el primer semestre de 2010 (un sector que malauradament no està en crisi, doncs). A això s’hi afegeix una dada significativa: en els vuit anys de govern de Zapatero la venda d’armes espanyoles es va multiplicar per sis.

I encara un últim detall: un dels bons clients de la indústria d’armes espanyola ha estat Veneçuela, un país que l’han denunciat per vendre combustible … a Síria! I aquí tanquem el cercle obert al començament: sobre el paper, les aspiracions que es proposa l’ONU són justes i lloables, però mentre la seva actuació com a institució depengui tan directament de la voluntat dels governs dels Estats, poca cosa podrem fer. Rússia fa costat a Síria, els EUA a Israel… els interessos de les potències sovint han paralitzat les bones iniciatives del Consell de Seguretat. Si desaparegués l’obsoleta prerrogativa del dret de veto dels cinc guanyadors de la Segona Guerra Mundial i es donés més protagonisme als països emergents, potser (només potser) avançaríem un mica. Però qui té una mica de poder el té ben agafat, sigui gran o no; per això, després de tants anys mirant el món, em permetreu continuar sent pessimista…