Entrades amb l'etiqueta ‘OTAN’

Europa, constructora de nacions?

dissabte, 3/09/2011
Conferència de París 010911 Philippe WojazerReuters.jpg

Els "amics" de Líbia, a París. Philippe Wojazer / Reuters

La foto de família dels líders mundials reunits a París per donar suport a la nova Líbia tradueix de manera força gràfica el paper que hi han tingut els que s’hi han implicat. Europa aquesta vegada no s’ha inhibit i ha donat un suport clar als revoltats contra el dictador. Gran Bretanya i sobretot França (per compensar el fiasco de Tunísia) han estat decisives per enderrocar el règim de Gaddafi, i, com correspon a aquesta realitat, els seus dos màxims representants es poden veure al centre de la fotografia, complimentant les noves autoritats de Trípoli. També hi són ben visibles els dirigents àrabs, especialment destacats els de Qatar, a primer pla i amb la vestimenta que els distingeix (no oblidem que l’ONU no va autoritzar l’ús de la força fins després de rebre la petició formal de la Lliga Àrab).

Ara bé, les dues úniques dones que apareixen en primera fila es mereixen un comentari més elaborat: a un costat destaca visualment la secretària d’Estat nord-americana, Hillary Clinton, gràcies a la seva vistosa jaqueta vermella, que ressalta enmig del majoritari gris, blau i negre dels vestits masculins. Però la seva posició en l’escena és clarament discreta, gairebé en segon pla i a un marge, per il·lustrar potser el rol que el seu país ha volgut tenir en el conflicte: sense grans interessos econòmics en risc i sense necessitat ni estratègica ni militar en el país, els EUA han adoptat en la crisi un paper secundari. I ara volen ser en el procés de reconstrucció que s’obre, però sense ocupar la primera posició, la deixen per als europeus. Aquesta actitud refermaria la voluntat de Barack Obama d’abandonar la política de nation-building i dedicar els esforços a revifar la malmesa economia del seu país. Ho va dir quan va anunciar la retirada de l’Afganistan (consulteu el post d’aquest blog del 24 de juny) i ho va repetir dimarts, davant els membres de l’American legion, la principal associació de veterans nord-americans.

Però sobretot sorprèn l’altra protagonista: sobta que Angela Merkel, al centre de la fotografia i al costat dels dirigents àrabs, adquireixi ara tant protagonisme quan precisament Alemanya es va abstenir en la votació de la resolució de l’ONU que va facilitar acabar militarment amb el règim de Gaddafi. Aquella inhibició diplomàtica i militar, criticada pels socis de l’OTAN, contrasta amb aquest afany d’ara per demostrar el seu suport entusiasta als nous líders libis.

Més enllà de fomentar la llibertat i la democràcia i de donar suport a la primavera àrab, en aquest aparent canvi de papers entre Europa i els EUA i en la pretensió de dedicar-se (almenys en aquest cas) a la política de nation-building, és probable que els líders europeus s’hagin vist influïts pels atractius contractes econòmics que les noves autoritats concediran als qui els han ajudat a arribar a Trípoli. En el cas de França, Libération ja ha revelat els compromisos adquirits entre el nou govern libi i París; i de fet Alain Juppé ja va dir que la intervenció militar era “una inversió de futur”. El mateix va dir l’altre gran protagonista de la guerra, Gran Bretanya: William Hague va declarar que el seu país “no es vol quedar enrere” en la competència que hi haurà quan els nous amics de Trípoli comencin a reconstruir el que la guerra ha destruït. De moment, en l’aspecte econòmic els dirigents europeus els han començat a donar els diners retinguts de l’anterior règim; i, en el mediàtic, tots volen sortir a la foto.

ISAF: “I Saw Americans Fighting”

dissabte, 18/06/2011

Els soldats nord-americans a l’Afganistan fan aquest acudit del titular del post per denunciar amb sarcasme el que consideren una implicació insuficient de les tropes europees en el conflicte. Retraten la Força Internacional d’Assistència i Seguretat de l’OTAN (ISAF) com a mera espectadora de les seves accions de combat. Ho publicava la setmana passada el The New York Times arran del discurs en què el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, criticava l’escassa aportació dels socis europeus al pressupost de l’Aliança. Això augura un futur “obscur o molt negre” a l’organització, la qual podria acabar sent “irrellevant”, va dir.

Gates Afganistan_Reuters.jpg

Robert Gates de visita a l'Afganistan. Reuters

Gates té raó. Al 2011 ha deixat de tenir sentit un organisme que va néixer únicament per contenir militarment el Pacte de Varsòvia. El teló d’acer marcava la frontera entre el capitalisme i el comunisme i els països d’aquesta banda ens vam acollir gustosos a la protecció del Pentàgon (encara que, en el nostre cas, s’havia dit que d’entrada, no). Quan la Unió Soviètica va enfonsar-se, l’OTAN va voler reinventar-se com a organització al servei de la pau i l’estabilitat mundials. Però aquella pretensió no s’ha consolidat: s’ha volgut confondre allò que té per únic objectiu preservar i difondre un model econòmic i social determinat –el mal anomenat món occidental, amb tots els matisos que hi vulgueu posar–amb un organisme militar de promoció i defensa de la democràcia i els drets humans. Afganistan i Líbia posen de manifest la feblesa d’aquests arguments, de manera oposada: els nord-americans veuen grans amenaces i greus perills només combatibles amb les armes allà on els europeus veiem riscos i reptes que intentem solucionar per mitjà de diàleg, diplomàcia i acció econòmica o política. Mart contra Venus. El suport europeu a la invasió d’Afganistan es va donar amb reserves i sota la síndrome del xoc emocional de l’11-S. Europa va apostar des d’un primer moment per la via diplomàtica en l’amenaça nuclear de l’Iran; i també en la crisi de Líbia, si bé al final s’ha optat per la via militar creient ingènuament que de seguida cauria Gaddafi. Però els EUA no tenen en Líbia cap greu amenaça als seus interessos, i per això veuen com una contradicció flagrant la posició d’alguns països europeus d’estar a favor d’una intervenció militar aèria però no posar-hi els mitjans per dur-la a terme.

Els nord-americans, doncs –no va ser la ISAF, sinó vint soldats d’elit dels EUA qui va liquidar Bin Laden–, tornen a veure’s a si mateixos com els qui han de treure les castanyes del foc d’un continent entretingut en les seves trifulgues internes. La dreta republicana diu obertament que no té sentit que mentre ells posen armes i morts per defensar “la democràcia”, a Europa dediquem els nostres recursos a pagar generoses jubilacions i sanitat i educació pública per a tots. En època de restriccions, aquest discurs ultraliberal té oïdes benèvoles.

Si ha d’existir, la defensora mundial de la democràcia i els drets humans hauria de ser una ONU dotada de mecanismes àgils i fàcils per crear contingents militars de cascos blaus; seria la via ideal, utòpica, però la més legitimada. I no una estructura militar de 28 països a la qual un d’ells, els EUA, aporta el 75 % dels recursos. Si volem un Afganistan o una Líbia democràtics, doncs, hem d’encarregar aquesta tasca a l’OTAN? Si la resposta és sí, impliquem-nos-hi. Si la resposta és no perquè la considerem una eina al servei dels Estats Units, busquem una alternativa… si n’hi ha.