Entrades amb l'etiqueta ‘Pakistan’

Obama, assassí confés?

dimecres, 30/05/2012

Per a alguns, en el titular d’aquest post hi sobra l’interrogant perquè consideren una evidència l’afirmació que porta implícita. Ara bé, la majoria de nord-americans ni tan sols es faria mai aquesta pregunta. Per això trobo destacable (i de lectura recomanable) l’extens informe que publica aquesta setmana The New York Times on es revelen detalls de la política antiterrorista d’Obama que l’acosten a George Bush molt més del que alguns gestos retòrics o propagandístics podrien fer creure.

Meshud.jpg

El líder talibà pakistanès Beitullah Meshud, mort el 2009

Els autors de l’informe han parlat amb 36 consellers i exconsellers pròxims a Obama, i del que diuen es desprèn la imatge d’un president a qui no l’aclaparen els dubtes morals quan ordena un atac a un presumpte terrorista encara que sàpiga amb certesa que està envoltat de familiars o altra gent innocent. Va ser el cas del dirigent dels talibans pakistanesos Baitullah Meshud, mort l’agost del 2009. El llavors conseller de Seguretat Nacional, el general James L. Jones, diu que en moltes ocasions s’ajornaven atacs si hi havia altres persones al costat de “l’objectiu”, però aquell no va ser el cas: Obama va ordenar llançar el míssil que va matar Meshud, la seva dona, els sogres i vuit persones més. És un exemple per explicar el seu procediment de presa de decisions: cada setmana un centenar de membres de l’equip de seguretat es troben per estudiar tota la informació que tenen sobre els presumptes terroristes i decidir quin nom de la llista serà el següent objectiu. El mateix procés fa la CIA i després passa l’elecció al president, que exigeix prendre personalment l’última decisió.

Diu el diari que aquesta política agressiva del “professor de Dret liberal (d’esquerres) que havia fet campanya contra la guerra d’Iraq i contra la tortura” va reforçar-se a finals de 2009, després de la mort de 13 soldats a Fort Hood, Texas, a mans d’un metge militar simpatitzant d’Al-Qaida, i de l’intent fallit d’atemptar contra un avió que anava a Detroit, el dia de Nadal, en el que s’ha conegut com el cas del “terrorista dels calçotets”. L’efecte va ser, segons els entrevistats, “un dirigent que va eludir buscar un acord al Congrés per tancar Guantánamo i que aprova accions letals sense que li tremoli el pols”. Per això el diari es pregunta quins són els principis morals i legals que es planteja Obama en aquest àmbit.

Una resposta la trobem en la decisió d’ordenar, el setembre de l’any passat, la mort de Anwar al-Awlaki, nascut als EUA i convertit en un destacat membre d’Al-Qaida del Iemen. Els seus sermons inspiraven atemptats i va col·laborar en l’intent de Detroit, diuen els EUA. El president es devia preguntar, però, “si podia ordenar l’assassinat d’un ciutadà americà en un país que no estava en guerra contra els EUA, en secret, i sense judici”, planteja el Times. Doncs segons William M. Daley, cap de Gabinet fins al gener d’aquest any, Obama va tenir pocs dubtes i va dir que aquell era “un cas fàcil”, ja que en poques ocasions hi hauria tanta evidència. El míssil també va matar un altre nord-americà, Samir Khan, membre d’Al-Qaida però que no era a la llista d’objectius.

Obama i assessors antiterrorisme.jpg

Obama al despatx oval amb els seus principals assessors. / Pete Souza. The White House / NYT

Els assessors d’Obama també admeten que a l’hora de fer el recompte de víctimes dels atacs amb avions no tripulats (drones) es recorre a una metodologia que minimitza els “danys col·laterals”: a tots els homes en edat militar que moren se’ls considera combatents, excepte en el cas que les dades forenses demostrin després de manera inequívoca la seva innocència. Gràcies a això el principal conseller en la lluita antiterrorista, John O. Brennan, diu que els drones no han matat cap no-combatent, i d’altres veus gosen afirmar que les víctimes civils es poden comptar “amb els dits de les mans”.

Per acabar, atenció a aquestes dades incloses en l’informe: Bush va fer 50 atacs selectius amb míssils contra objectius del Pakistan (45) i de Somàlia (5). En els tres anys i mig de presidència, Obama n’ha fet 294, sis vegades més, tots al Pakistan excepte quatre a Somàlia i 38 al Iemen. En un any electoral, l’informe del New York Times pot ser demolidor per a Obama. Però també es podria donar que li aportés per la dreta els vots que pot perdre per l’esquerra.

La mort de Bin Laden, un èxit relatiu

dilluns, 2/05/2011

En una primera anàlisi d’urgència sobre la mort d’Ossama Bin Laden, se m’acudeixen quatre coses:

Una. Arriba en un moment molt oportú per a Barack Obama, després de les revelacions que han tornat a posar l’escàndol de Guantánamo a primer pla. Aquest èxit davant l’opinió nord-americana (no tant davant la resta de l’opinió mundial), el consolida fermament com la principal opció per a la reelecció, d’aquí a un any i mig.

Bin Laden AFP Jewel Samad.jpg

La mort de Bin Laden, a la premsa dels EUA. Jewel Samad /AFP

Dues. La mort de Bin Laden no és la fi d’Al Qaeda, i pot actuar com a revulsiu. Per tant, els atemptats probablement continuaran, segurament sota la direcció del metge egipci Aiman Al-Zawahiri, home culte, autor de diversos llibres, que ha dedicat molts esforços a lluitar contra el règim d’Egipte (va ser condemnat després de l’assassinat de Sadat), i contra els EUA. L’amenaça de la torre, del Pulitzer Lawrence Wright (L’arquer, 2008) en publica una àmplia biografia. Per tant, la guerra contra el terror no pot ser només militar, sinó sobretot política.

Tres. L’ambigüitat dels serveis secrets pakistanesos torna a quedar en evidència. Que l’amagatall de Bin Laden fos a escassos metres d’una acadèmia militar és com a mínim sospitós, i dóna arguments als qui sempre han vist el Pakistan com un soci poc fiable en la lluita contra l’integrisme; uns arguments que s’afegeixen al fet que els talibans sorgissin de les madrasses de l’àrea paixtu de l’oest del país i que Islamabad donés suport al règim talibà, tot encarat al suposat intent de tutelar el seu veí occidental.

I quatre. Ara els EUA ja no tenen arguments per continuar a l’Afganistan i més que mai es fa evident la necessitat que totes les tropes estrangeres abandonin el país: Bin Laden ha desaparegut i fa deu anys que els talibans no són al poder. I si apostem per les intervencions militars humanitàries, per estabilitzar països i democratitzar règims, llavors hauríem de reclamar no només intervenir a favor de les revoltes àrabs al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient, sinó també a llocs com Somàlia, Palestina, el Congo, el Sudan del Sud, el Tibet, Xinjiang, Corea del Nord… i un llarg etcètera.

És el Pakistan, ximple!

dimecres, 5/01/2011

Recorro a aquesta versió genuïna del tòpic tan gastat de Bill Clinton quan va voler remarcar que és l’economia el que fa guanyar o perdre les eleccions per destacar que el conflicte de l’Afganistan no tindrà solució fins que no s’arregli el problema del Pakistan. El que de veritat preocupa els estrategs nord-americans és la situació en aquest país, per diversos motius:

En primer lloc, no hi ha solució a l’Afganistan sense la col·laboració activa del Pakistan. Al Qaida i els talibans s’han fet forts des de la terra de ningú que hi ha a l’est de la línia Durand que separa els dos països. Al Qaida hi ha trobat un refugi des d’on continua operant i amenaçant Occident a través de les seves franquícies disperses pel món, ja siguin al Iemen, Somàlia o el Magreb. I els talibans hi tenen la rereguarda des d’on alimenten la insurrecció que es consolida arreu del territori afganès. El focus de la inestabilitat, doncs, no és a l’Afganistan sinó a les províncies de l’oest del Pakistan, i és impossible intervenir-hi amb efectivitat sense la participació activa de l’exèrcit i els serveis secrets pakistanesos. Però aquests no hi semblen gaire interessats, com han evidenciat els cables filtrats per Wikileaks, que constaten l’ambigüitat de l’ISI pakistanès, que amb una mà combat els integristes mentre amb l’altra hi col·labora en secret.

Afganistan Shah Marai AFP.jpg

Shah Marai / AFP

Per empènyer el Pakistan  a una major col·laboració, els Estats Units estan preparant una estratègia en dos fronts: el diplomàtic i el militar. En el diplomàtic, volen vincular l’ajuda econòmica i militar a una major implicació en el conflicte, per forçar que l’exèrcit pakistanès no miri tant el Caixmir i l’Índia i posi més atenció en la frontera occidental. En el militar, volen fer ús de tots els recursos possibles. El New York Times revelava fa uns dies que el 2009 la CIA va fer 53 atacs amb avions no tripulats contra sòl pakistanès; el 2010, el nombre d’aquests atacs s’ha més que duplicat i, si bé els plans són secrets i no es coneixen, tot fa pensar que en els pròxims mesos encara n’hi haurà més. L’objectiu és, segons els analistes, forçar el Pakistan a enviar més tropes a la zona. És l’única manera, deia el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, que la insurrecció quedi “enmig de l’entrepà”: entre les tropes pakistaneses a l’est i les tropes nord-americanes i afganeses a l’oest.

Que el Pakistan amoïna de veritat la Casa Blanca ho ratifica un altre dels cables filtrats per Wikileaks, que revela que la principal preocupació del departament d’Estat és que algun funcionari del govern d’Islamabad pugui subministrar als talibans o a Al Qaida components per a una arma atòmica, com destaca l’article de David E. Sanger al Times. Per tot això és tan important la contribució del règim d’Asif Ali Zardari.

Centralitzar l’ofensiva a l’oest del Pakistan ajudaria Obama a deixar les coses prou enllestides per començar, tal com té previst, la retirada de l’Afganistan el juliol d’aquest any 2011. Si ho fa, serà un altre trumfo a la seva presidència, ara en hores baixes. Posar fi a una de les herències més perverses de l’era Bush reforçaria el seu perfil amable, tot i que la situació a l’Afganistan és igual –si no pitjor– que fa nou anys, ja que no s’ha complert cap, ni un, dels objectius que van justificar aquella invasió. Lluny de pacificar el país, en aquests anys el nombre de víctimes civils no ha parat de créixer, com constaten els informes periòdics de l’ONU: l’agència Reuters informava el 3 de gener que el 2010 va ser l’any amb més morts des del 2001; ho corrobora una dada: entre gener i octubre les víctimes civils van augmentar el 20 per cent respecte el mateix període del 2009. Els morts entre les tropes ocupants també no ha fet més que créixer des del 2001. El mateix ha passat amb el conreu d’opi, un sector de l’economia on fan negoci destacats dirigents del nou règim. Un règim que té ben poc de demòcrata: les eleccions presidencials de l’agost de 2009 van estar marcades pel frau i la corrupció, però com que no hi ha alternativa, els EUA s’han hagut de resignar a acceptar que Hamid Karzai sigui el seu home al país i aquell amb qui caldrà negociar la transició. Tot i ser il·legítim, no hi ha recanvi; o això o res. I la situació de les dones tampoc ha canviat, com il·lustra perfectament l’entrevista de Cristina Mas a l’ARA a una militant de l’Associació Revolucionària de Dones de l’Afganistan, RAWA, amagada sota pseudònim: del burca diu que “és una manera d’evitar els segrestos, les violacions i els atacs amb àcid” i afegeix que “el burca ja no és un problema per a les dones afganeses… hi ha coses molt més greus. L’ocupació és més perillosa.”

Aquest 2011, quan es compliran deu anys de l’11-S, constatem que l’epicentre del terrorisme islàmic que fa una dècada va sacsejar les consciències occidentals ja no és a l’Afganistan (si és que mai hi va ser) sinó que s’ha desplaçat a l’oest del Pakistan; alhora, la xarxa a través de la qual opera s’ha dispersat per tot el món, diluint-se en múltiples cèl·lules i centres operatius, financers i de coordinació escampats arreu. És per això que no té sentit continuar amb l’ocupació de l’Afganistan, i més veient el balanç que presenten els nou anys d’intervenció occidental. Per somiar una solució primer caldria aconseguir al Pakistan un règim democràtic i transparent que integrés, absorbís i anul·lés els radicals. Ara bé, com fer-ho?