Entrades amb l'etiqueta ‘palestins’

Ha fracassat Obama als països musulmans?

dijous, 27/09/2012

Barack Obama va estendre la mà als musulmans en el cèlebre discurs del juny de 2009 al Caire i els va dir que volia començar una nova relació, un new beginning per corregir els estralls del seu antecessor, que es va enfrontar al món islàmic amb la guerra contra el terror. Efectivament, el president demòcrata ha aplicat una política exterior més multilateral i dialogant que Bush, però aquella bona voluntat de llavors no ha anat acompanyada d’un avenç en els principals conflictes inclosos en l’agenda islàmica: a l’Iraq, a l’Afganistan i al Pakistan continua la violència; l’Iran avança cap a l’arma nuclear; a Síria s’acarnissa la guerra civil; el procés de pau israelo-palestí continua encallat i les primaveres àrabs han col·locat al poder uns governs islamistes que semblen incapaços de contenir les masses irades que cremen ambaixades i consolats en represàlia pel que consideren una ofensa al seu profeta. Per què aquella mà estesa no ha tingut millors resultats?

Guerra contra el terror

Sota Obama els marines han abandonat l’Iraq i s’ha establert un calendari per deixar l’Afganistan d’aquí a dos anys. Però enrere queda un panorama sinistre: a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta amic de l’Iran i la població continua assetjada pel terrorisme integrista. A l’Afganistan, la creació d’unes forces armades autòctones segures i fiables s’està demostrant una tasca impossible: recentment han deixat de fer-se patrulles conjuntes amb els EUA per la infiltració de terroristes suïcides en les seves files. A això s’hi afegeix que el corrupte règim de Karzai no està prou consolidat per fer front als poderosos talibans. Els records de les presons d’Abu Ghraib i de Bagram són presents en l’opinió d’aquests països; i al Pakistan els morts civils causats pels avions no tripulats també deixen una petja indeleble en la memòria dels afectats. De cara al sis de novembre Obama pot mostrar orgullós als votants nord-americans el cap de Bin Laden i compensar a favor seu la pesada càrrega bèl·lica deixada per Bush, però al món islàmic aquest triomf no dóna rèdits.

US protests Yemen.jpg

Protestes contra els EUA al Iemen / Mohammad Hannon. Associated Press

Primavera àrab

Als països on ha esclatat la primavera àrab, la diplomàcia nord-americana, en un primer moment descol·locada, va donar suport a les revoltes –excepte a Bahrein, on va fer costat a la minoria sunnita prosaudita que controla amb mà de ferro la majoria xiïta. La conseqüència final són uns governs islamistes sorgits de la voluntat de la població, la qual tampoc no oblida el suport que durant anys van donar els EUA a les dictadures militars que els manifestants van fer fora amb les revoltes, com recorda Tariq Ramadan al New York Times.

Síria

Capítol a part es mereix l’irresolt el drama de Síria, on la comunitat internacional no ha aconseguit forçar un canvi de règim. Principalment, pel suport de Pequín i Moscou a Damasc, que han paral·litzat tota iniciativa a l’ONU; els interessos econòmics i militars de Rússia han convertit Putin en un aliat incondicional de Baixar Al-Assad. Però hi ha altres factors: l’oposició està poc articulada i no té uns líders clars i fiables per a Occident; hi ha el temor que una intervenció militar directa intensificaria la guerra civil, estendria el conflicte al Líban, contagiaria Israel –a Síria hi ha mig milió de refugiats palestins– i agreujaria l’enfrontament de la majoria sunnita a les minories alauita, cristiana i drusa; a més, els EUA han denunciat que Al Qaida s’ha infiltrat entre els rebels, cosa que els converteix en uns aliats massa incòmodes; i un últim factor determinant és que Síria té el suport de l’Iran. Davant aquest panorama, de moment els EUA, amb Turquia, ajuden els rebels amb informació i assessorament, i no posen pegues a les armes que reben de les dictadures aliades Qatar i Aràbia Saudita, on per cert no va arribar la primavera.

Iran

Respecte a l’Iran, Obama ha optat per la via diplomàtica i ha negat, de moment, el permís a una acció militar israeliana, en una actitud que l’ha allunyat de Netanyahu. Les sancions sembla que no aturen, però, l’avenç del país cap a l’arma nuclear, com denuncia l’OIEA des del novembre passat. La Casa Blanca ha apujat el to de veu, com va fer Obama en el seu discurs davant l’Assemblea General de l’ONU, com si volgués preparar l’opinió pública per a mesures més dures en cas que després del novembre continuï ocupant el despatx oval.

Conflicte palestí

Obama també s’ha enfrontat a Netanyahu pel problema palestí, però en aquesta qüestió al final s’ha sotmès totalment als interessos de Tel Aviv: si bé al Caire va reclamar el dret dels palestins a un estat propi i va exigir a Israel aturar els assentaments i posar fi al bloqueig de Gaza, tres anys i mig després, sense obtenir cap concessió de Netanyahu, la Casa Blanca ha vetat la permanència palestina a l’ONU.

Si surt reelegit, Obama tindrà una segona oportunitat per redreçar una relació que va començar amb bones paraules a la capital egípcia però que no ha donat els resultats desitjats. Jo crec que pesa massa el llegat de presidents anteriors i són decisives la inhibició respecte als palestins o la violència indiscriminada dels marines o dels drones a l’Afganistan i al Pakistan; a això s’hi afegeix la propaganda antiamericana d’un entorn fanàtic i intolerant. Només així s’entén (si es pot entendre) el sondeig del mes de juny del Pew Research Center que revela que als països àrabs la política dels EUA té ara, paradoxalment, encara menys acceptació que amb Bush.

Han abandonat els EUA el Pròxim Orient?

dimecres, 2/02/2011

Aquesta frase la pronunciava sense interrogant, queixós, un jove manifestant als carrers del Caire. Els EUA no han abandonat deliberadament el Pròxim Orient, però la seva capacitat d’influir en la regió sembla haver disminuït considerablement.

Egipte.jpg

Manifestants a la plaça Tahrir del Caire. Marco Longari / AFP

A Egipte han adoptat una actitud vacil·lant i s’han negat a fer costat de manera clara a l’oposició, contradient així l’esperit del famós discurs d’Obama al Caire del juny de 2009. Si apostaven de manera inequívoca per Mubarak, el seu principal aliat al món àrab i que té fins i tot el suport d’Israel, hipotecaven les seves relacions amb els futurs dirigents si el dictador acabava caient. Si per contra apostaven decididament pel canvi, perdien un aliat segur i fidel i quedaven a mercè de l’incert futur que sorgirà d’aquesta revolució, un escenari on plana l’amenaçant ombra de l’islamisme. Per això l’administració Obama ha adoptat una actitud ambigua i, només quan l’han vist derrotat, han demanat a Mubarak una “transició ordenada” i que no es torni a presentar. Ara bé, fins i tot en l’eventualitat que Egipte acabés a mans d’una majoria islamista –cosa que dubta el mateix Washington Post–, ¿hem de descartar la possibilitat d’un govern moderat manejable, més a la turca que no pas a la iraniana, donat l’alt grau de secularització de la societat egípcia i el pragmatisme dels Germans Musulmans? Alguns diplomàtics europeus no ho descarten, diu a Le Monde Natalie Nougayrède. Turquia té un govern islamista i pertany a l’OTAN, es deleix per entrar a la UE i és un ferm aliat d’Occident. En qualsevol cas, en relació amb Egipte, els EUA no han previst els esdeveniments i s’han adonat, tard, que no tenen interlocutor de recanvi: el mateix El Baradei també genera algun dubte, segons The New York Times.

Al Líban els EUA han assistit impotents a la caiguda del govern pro occidental de Saad Hariri i la llarga mà de Síria ha col·locat al capdavant de l’executiu un home que té el suport dels seus aliats de Hezbol·lah –cosa que alarma més la Casa Blanca que no pas Israel: diuen amb cert cinisme que Hariri tampoc feia res per frenar l’ascens del grup xiïta. Així ho interpreten els EUA, a qui de res ha servit el nomenament, després de cinc anys, d’un ambaixador a Damasc ara fa un mes. La causa és la pretensió que un tribunal internacional jutgi els autors de l’assassinat de Rafic Hariri de febrer de 2005, un acte darrere el qual Washington hi veu la connexió Hezbol·là-Síria-Iran.

En el conflicte palestí, ja la tardor passada la Casa Blanca va abandonar l’intent de fer negociacions directes. Després de no poder convèncer Netanyahu perquè deixés de construir nous assentaments, el procés negociador es dóna de moment per mort, i les filtracions publicades per Al Jazeera l’han acabat d’enterrar. Unes filtracions, per cert, reveladores més de la intransigència israeliana que no pas de la feblesa o la traïció palestina.

Queda Jordània, on l’última maniobra del rei Abdul·lah ha estat canviar tot el govern per frenar les manifestacions de l’oposició. La promesa de subvencionar els béns bàsics, aplicar un programa de creació d’ocupació i apujar pensions i salaris no ha donat fruits: les protestes creixen.

Absents en el procés palestí, amb Mubarak a les acaballes, el rei de Jordània qüestionat i el Líban amb un Hezbol·lah crescut, els EUA veuen com trontollen alguns dels seus principals peons al tauler del Pròxim Orient. Haurem d’estar atents a veure quines peces mouen a partir d’ara.

Israel, amic irreductible dels EUA

dissabte, 18/12/2010
Obama Netanyahu Jason Reed Reuters.jpg

Jason Reed / Reuters

Des de la guerra dels Sis Dies, tots els presidents nord-americans han intentat deixar la seva petja en la Història fent algun pas endavant en el conflicte del Pròxim Orient. A banda els relatius èxits que van suposar els acords de Camp David de Carter o el procés d’Oslo que va arrencar Clinton, la majoria d’iniciatives han acabat en fracàs. Obama no n’és una excepció: després de reprendre els contactes directes, el diàleg entre Israel i l’OAP torna a estar aturat; fixem-nos, però, en les circumstàncies que han portat a aquesta nova decepció:

Les converses directes es van reprendre el 2 de setembre, però de seguida van fracassar perquè el govern de Netanyahu no va voler allargar una moratòria de construcció de noves colònies que expirava el 26 del mateix mes, i els palestins no volien parlar de res si es reprenien les obres. Davant aquell impàs, el novembre Hillary Clinton va fer una oferta a Israel gairebé humiliant. Li demanava que decretés una altra moratòria de només tres mesos i només a Cisjordània –no a Jerusalem Est–, i a canvi els EUA li oferien un paquet d’incentius que, a part d’incloure 20 avions de combat F-35 per valor de 3.000 milions de dòlars, preveia no tornar a exigir aturar les construccions i (el més important) continuar oferint a Israel “garanties diplomàtiques” en l’arena internacional: això vol dir mantenir aturat a l’ONU l’informe Goldstone (que acusa Israel de crims de guerra per l’ofensiva de Gaza de gener de 2009); continuar bloquejant la condemna de l’ONU de l’abordadtge del Mavi Marmara del mes de maig; i evitar que Tel Aviv hagi d’informar l’AIEA del seu programa nuclear però mantenint alhora la pressió a Síria i l’Iran per dificultar els seus progressos en aquesta matèria. De la generositat d’aquesta oferta se’n feien ressò tots els mitjans, però el Haaretz feia referència a un post del blog The Cable que informava que l’assessor de la Casa Blanca Dan Shapiro havia destacat davant un grup de líders jueus aquests gestos esmentats com els més significatius que en els últims mesos ha tingut Washington amb Israel, i res no fa pensar que no s’hagin de mantenir.

La política de Washington respecte Israel perjudica més que no pas beneficia els Estats Units. També ho diu un recent article de Thomas Friedman al The New York Times, on exigeix directament als EUA que deixin sols hebreus i palestins perquè negociïn una pau en la qual haurien de ser els principals interessats. Un dels arguments de Friedman és que en plena crisi econòmica, els EUA no es poden permetre mimar un país que no vol negociar. Prova innegable d’aquest tracte de favor són els bilions de dòlars abocats a Israel en els últims 50 anys i la incondicional defensa de la seva causa fins i tot davant accions injustificables. Pel que fa a les xifres, les últimes disponibles al Census Bureau arriben fins al 2007, i constaten que Israel és el país que més ajuda econòmica i militar rep dels EUA: el 2000 en va rebre el 22 % del total, i el 2007 el 18% –i si no prenem en consideració l’Afganistan i l’Iraq, més del 44 %!

Quina és la causa d’aquesta submissió dels EUA als interessos d’Israel? Una resposta la podem trobar en el llibre de John J. Mearsheimer i Stephen M. Walt El lobby d’Israel (Ara llibres, 2007), que afirma que es deu a la gran influència d’aquest poderós lobby, el qual, segons els autors, ha determinat la política exterior dels governs de Washington dels últims anys, en uns moments en què el suport incondicional a Israel ja no es justifica ni per motius estratègics, ni econòmics ni morals. És interessant remarcar que els autors insisteixen a parlar del lobby d’Israel, no lobby jueu, ja que molts jueus nord-americans, com ells mateixos, no en formen part i són molt crítics amb la política proisraeliana dels seus governs.