Entrades amb l'etiqueta ‘Republicans’

Derrota del Tea Party

dimecres, 7/11/2012

Els resultats provisionals revelen que Obama ha tret en aquestes eleccions nou milions menys de vots que el 2008. I Romney, uns dos milions i mig menys que McCain fa quatre anys. Pel que fa al vot popular, doncs, que és el que realment mesura el suport d’un o altre candidat, hi ha hagut un clar desgast del president.

Els republicans es pregunten ara què ha fallat. No entenen com no han pogut fer fora de la Casa Blanca un president sota el mandat del qual l’atur no ha estat mai per sota del 7,8 per cent, els ingressos per família han baixat al nivell de 1995, i molta de la població ocupada té feines parcials o en precari. Aquesta realitat desmenteix aquell axioma tan suat de Clinton que el que compta és l’economia, estúpid.

Una de les respostes està en el fet que si bé l’atur continua alt, la percepció de l’electorat és que la situació econòmica ha millorat (innegable) i que encara pot millorar més.

Tammy Baldwin.jpg

Tammy Baldwin, de Wisconsin, primera senadora lesbiana de la història. / Reuters. Darren Hauck

Una altra resposta està en el Tea Party i la nociva influència que ha exercit en l’ideari republicà. La majoria de nord-americans han demostrat estar molt lluny d’un sector de la societat que discrimina les dones, els immigrants, els homosexuals i que vol mantenir els privilegis d’una minoria selecta. Fixem-nos en aquests detalls:

El vot femení ha estat clau en el triomf d’Obama. Un 55% de les dones ha votat per ell, i n’hi havia de registrades uns deu milions més que no pas homes. En el pròxim Senat hi haurà almenys 19 dones, la xifra més alta de la història; d’aquestes, només quatre són republicanes. En aquest resultat hi ha tingut molt a veure, sens dubte, la posició de Romney de pretendre prohibir l’avortament, eliminar les ajudes a la planificació familiar, no donar suport a la llei per la igualtat salarial i les declaracions extemporànies d’alguns dels seus senadors més ultres.

En el cas de les minories, ha augmentat la participació de negres i hispans, clarament prodemòcrates: per posar només un exemple, a Nevada els hispans ara eren el 18 % dels votants enfront del 15 % de fa quatre anys. Els republicans no poden guanyar defensant un política antiimmigració, amb els exponents del seu suport a la llei de control policial dels immigrants d’Arizona o les limitacions a la Dream act, que atorga la ciutadania als fills d’estrangers arribats de petits i que estudien o estan a l’exèrcit.

Un altre àmbit és el de la minoria homosexual. Estar en contra dels drets d’aquest col·lectiu no només fa que gais i lesbianes s’allunyin dels republicans, sinó també el sector més progressista, format majoritàriament per la gent jove. Una mostra del suport als demòcrates en aquest àmbit és que per primera vegada hi haurà una senadora que ha manifestat públicament la seva homosexualitat: Tammy Baldwin, de Wisconsin, l’Estat originari, per cert, de Paul Ryan, el falcó triat per Romney per acompanyar-lo a la vicepresidència. A més, a Maine, Maryland i Washington, els electors han aprovat la legalització del matrimoni gai. A tot això cal afegir que Colorado, Washington i Massachusetts també van aprovar la legalització del consum de marihuana.

Tot plegat, un retrat electoral que xoca amb els postulats defensats per la minoria del Tea Party. Acostant-se al sector més conservador del seu partit, Romney s’ha allunyat de la majoria dels nord-americans.

Els perills d’un resultat ajustat

dimarts , 6/11/2012

Aquest any, que el president dels Estats Units sigui Obama o Romney dependrà només d’uns pocs Estats. El sistema electoral fa que el president no sigui elegit directament sinó per un col·legi electoral de 538 membres, equivalents a la suma del nombre de representants i senadors de cada un dels estats.

Florida 2000.jpg

Imatges dels recomptes del 2000 a Florida. AP/ LM Otero/ Wilfredo Lee / Alan Diaz

Els estats on tenen la victòria assegurada no apareixen a l’agenda dels candidats. I allà on estan més frec a frec s’emporten totes les atencions. Per això es donen paradoxes com que des del final de les convencions dels partits, Obama i Romney han fet campanya a només deu estats. Segons el The New York Times, alguna població d’Ohio ha rebut més atenció que tota la costa oest dels EUA. Això, denuncia el diari,  distorsiona el procés d’elecció i desmotiva una immensa majoria de nord-americans, que veuen com els seus problemes no mereixen l’atenció dels candidats. Alhora la divisió del país en vermells (republicans) i blaus (demòcrates) es consolida, amb unes costes progressistes a est i oest i una Amèrica profunda i conservadora al centre i al sud, una fragmentació que s’enquista.

John O’Neil, del The New York Times, m’explica que el principal problema de després de les eleccions “serà el recompte dels vots als estats que poden decantar la balança, en el cas que no hi hagi un guanyador clar”. És a dir, ens hem de preguntar si podríem viure una reedició del que va passar a Florida l’any 2000. El Washington Post, per exemple, informa d’un greu risc: a Ohio, 350.000 electors que van demanar el vot per correu, el diumenge dia 4 encara no l’havien enviat. Si finalment decideixen anar a votar en persona, cosa que poden fer, els seus vots s’hauran de comprovar individualment, per assegurar-se que no voten dos cops. La verificació pot ser interminable.

Per altra banda, fa pocs dies el USA today informava que tots dos equips de campanya han preparat “batallons d’advocats” per dur a terme un escrutini rigorosíssim del procés allà on la cursa està empatada. I tenen ordres de litigar fins a l’última papereta.

Es prepara, doncs, un recompte gens amable i que pot complicar-se en cas de no reflectir un resultat clar. El 2000 va ser el Suprem qui va acabar col·locant Bush a la presidència. Mentre no es modifiqui el sistema electoral, esperem que aquesta vegada no calgui arribar tan amunt.

Les dones, per Obama

dimarts , 6/11/2012

L’Ariel ho té clar: votarà per Obama perquè creu que és qui millor defensarà els drets de les dones. Té 28 anys, és de Vermont i ha estudiat Comunicació a la NorthWestern University d’Illinois. Ara treballa a Nova York com a autònoma en una productora que ofereix serveis a grans cadenes de televisió. El seu és el perfil del professional liberal nord-americà de classe mitjana i idees progressistes que s’identifica amb els demòcrates. De totes maneres, el seu serà, com el de moltes dones, sobretot un vot antiRomney. “No em vull imaginar què passaria si guanyés”, diu amb una pretesa alarma, i n’exposa els motius: el candidat republicà vol que el Suprem anul·li la llei que legalitza l’avortament des de 1973;  vol eliminar les ajudes federals als programes d’anticoncepció; va estar en contra de l’anomenada llei Lily Ledbetter, firmada el gener d’aquest any i que ha de garantir que dones i homes cobrin el mateix per la mateixa feina (tot i que ara Romney diu que no la revocaria si guanyés). Per no parlar, diu l’Ariel, de les seves desafortunades paraules al segon debat quan assegurava haver rebut “carpetes de dones” per cobrir llocs de feina quan governava Massachusetts, les declaracions de destacats republicans parlant de “violació legítima” o la seva posoció en contra el matrimoni homosexual.

“You Don’t Own Me” PSA -Official from You Don’t Own Me on Vimeo.

El mateix pensa la Sarah, professional de l’animació digital de 28 anys, de New Jersey i que comparteix amb l’Ariel un pis al Lower East Side (on no poden estar-se perquè no tenen llum a causa del Sandy): no està satisfeta al cent per cent amb Obama, però al costat de Romney “no hi ha color,” diu, “és la millor opció”.

La Chachi Luna és ballarina i professora de ioga del barri d’Astoria, a Queens. És de Costa Rica però casada amb un nord-americà, per la qual cosa té dret a la ciutadania, però encara no l’ha demanada i per això no anirà a votar. Ara bé, si ho fes, té clar que seria per a Obama, sobretot perquè aplaudeix els programes demòcrates d’ajuda a les minories i sap que podrà acollir-se a un crèdit subvencionat quan obri l’escola de ioga que té en projecte. Com a dona i com a hispana (un sector creixent de la societat nord-americana), la Chachi és representativa de dos sectors que es preveu que en aquestes eleccions facin costat majoritàriament al demòcrata.

Per aquests motius Obama rep més simpaties entre les dones que no pas Romney. I per això el vot de les nord-americanes serà en aquestes eleccions més decisiu que mai. El seu pes electoral ha crescut respecte al dels homes des de 1996. De fet, sempre des de 1964 han votat en termes absoluts més dones que homes. Fa quatre anys, van anar a votar 70,4 milions de dones (el 60,4 % de totes les que podien fer-ho) i 60,7 milions d’homes (el 55,7 % del total d’homes), segons dades del Center for American Women and Politics de la Universitat Rudgers de Nova Jersey.

De tots els vots que el 2008 va obtenir Obama, 36 milions eren de dones i 28 milions d’homes. El 56 % de totes les dones van votar per Obama mentre que entre els homes només ho van fer el 49 %. I els sondejos de cara a aquest 6 de novembre preveuen que es mantingui aquesta tendència: segons les consultes fetes per Gallup des del mes d’abril, les dones sempre han optat majoritàriament per Obama. L’últim sondeig dóna al demòcrata un avantatge de nou punts, però havia arribat a ser de dotze.

Un dels eslògans per impulsar el vot femení per a Obama diu que un vot per a ell “és un vot per casar-te amb qui vulguis, per començar una família quan vulguis i un vot pels que diem que una violació és una violació”. Entre les dones, Romney ho té difícil.

Bravo per Christie!

dissabte, 3/11/2012

La campanya presidencial nord-americana és agressiva, a estones molt negativa (aquí en diuen dirty, bruta), amb proliferació d’anuncis televisius que emeten missatges greument desqualificadors i no sempre basats en la veritat. Aquests anuncis sovint són elaborats per poderoses entitats privades (els grans Comitès d’Acció Política, els anomenats superPACs) que simpatitzen amb un o altre candidat i que fan campanya sense cap límit de despesa econòmica i, com hem vist, poques consideracions ètiques.

Christie i Obama.JPG

Chris Christie i Barack Obama visiten els afectats pel Sandy. Larry Downing / Reuters

Però enmig d’aquest agre combat, a vegades sorgeixen gestos significatius que reconcilien el ciutadà amb la política: després del devastador pas del Sandy per la costa Est (més de 80 morts i unes pèrdues estimades en 50.000 mil milions de dòlars), el governador de l’Estat de Nova Jersey ha sabut posar per un dia les persones per davant dels vots. Chris Christie, destacat republicà moderat que no ha estalviat dures crítiques contra Obama, va visitar al costat del president la zona afectada i va elogiar sense reserves la seva actitud de prioritzar per uns dies l’ajuda als damnificats i les tasques de recuperació.

A sis dies de les votacions, Christie va saber reconèixer implícitament que l’intervencionisme del govern federal (un dels temes o potser el tema d’aquestes eleccions) havia estat positiu, sense importar-li si això podia afavorir el rival o no.

S’imaginen una actitud semblant en els polítics de les nostres contrades? Jo no, francament. Els tràgics esdeveniments del març de 2004 i el patètic comportament posterior d’alguns dels dirigents corrobora aquest pessimisme. Llavors no es van posar només els vots per davant de les persones; el PP va posar els interessos partidistes per davant de la veritat.

Bin Laden, en campanya per Obama

dissabte, 27/10/2012

L’espectre de Bin Laden entrarà de ple en la campanya electoral nord-americana el diumenge dia 4, dos dies abans de les votacions, quan el canal National Geographic emeti en prime time Seal Team Six: The Raid on Osama bin Laden. Aquesta pel·lícula narra l’operació que va acabar amb la vida del líder d’Al-Qaida el dia 2 de maig de 2011.

L’oportunisme polític no pot ser més evident: és un film produït Harvey Weinstein, amic personal dels Obama, i que ha participat activament en campanyes de recaptació de fons per al Partit Demòcrata. Al tràiler hi apareix la imatge real d’Obama, i fins i tot s’hi afirma que amb la missió posa la seva presidència en joc.

Que es difongui la pel·lícula a poques hores d’obrir els col·legis electorals no ha agradat gens als republicans, per l’explotació que fa Obama d’un dels principals èxits del seu mandat. L’anunci també ha despertat la por que el film pugui provocar una nova onada de manifestacions antiamericanes al món islàmic, com la que va desencadenar la divulgació del tràiler de La inocència dels musulmans.

La guanyadora de dos Oscar Kathryn Bigelow també està fent una pel·lícula sobre l’operació, titulada Zero Dark Thirty, que no se centra en la mort de Bin Laden sinó els deu anys de recerca de l’home més buscat del planeta. Aquesta obra també ha portat polèmica, perquè els republicans han acusat la Casa Blanca de facilitar informació classificada a la directora. A més, segons The Telegraph, s’havia d’estrenar el mes d’octubre, però davant les queixes i mostrant un decòrum que National Geografic no ha tingut, la productora ha retardat la data fins al 4 de gener, quan els nord-americans ja sabran qui jurarà el càrrec de president per a quatre anys més.

Sobre Líbia, Romney té (i no té) raó

dijous, 18/10/2012

Obama va guanyar, sense golejada, el debat de dimarts a l’Estat de Nova York. El president en surt reforçat, però Romney no està ni de bon tros enfonsat. Continua sent un rival sòlid que plantarà cara fins a última hora per als Estats encara per decantar.

Un dels moments estel·lars de la nit es va donar quan Romney va dir que el Govern havia trigat dues setmanes a informar que l’ambaixador dels EUA a Líbia va morir l’11 de setembre a causa d’un atemptat terrorista. Obama va replicar que l’endemà mateix havia dit que es tractava d’un acte terrorista. Romney va negar-ho i Obama va insistir: “miri les transcripcions”. I aquí va intervenir la moderadora, Candy Crowley, de la CNN: “sí que ho va fer”, va dir ella. Romney no va poder dissimular la seva contrarietat.

Ara bé, en aquest punt Romney té raó, però no tota la raó.

És cert que al jardí de la Casa Blanca Obama va parlar d’acte terrorista. Però si mirem la transcripció del que va dir exactament aquell dia, veiem que l’única referència van ser aquestes paraules: “cap acte terrorista no farà trontollar la resolució d’aquesta gran nació, ni canviarà el nostre caràcter o eclipsarà els nostres valors”. I ja està. Res més. Paral·lelament, és inqüestionable que durant els primers dies la confusió sobre què havia passat va ser notòria: primer es va atribuir la mort de Chris Stevens a un assalt vinculat amb les protestes per la difusió del vídeo La inocència dels musulmans. I no va ser fins dies després que la CIA va afirmar que la mort del diplomàtic era a causa d’un atemptat terrorista perpetrat presumptament per una branca vinculada a Al Qaida del Magreb Islàmic. La Casa Blanca s’escuda dient que va canviar la primera versió quan va tenir més informació dels serveis d’intel·ligència. A això s’hi afegeix que el responsable de seguretat de l’ambaixada de Líbia va demanar ampliar els efectius al país i se li va negar, com va declarar ell mateix dvant la Cambra de Representants.

Per tant, en aquest fet concret Romney té raó, i la mateixa Hillary Clinton va assumir els errors just abans del debat per mirar de minimitzar el dany a Obama. Ara bé, Romney no té raó quan aprofita aquell desgavell recent per posar en dubte tota la política exterior d’Obama. Com en els anys de Carter, els republicans troben a faltar fermesa i mà dura i presenten com un símptoma de debilitat tota aproximació més dialogant i multilateral en les relacions internacionals dels EUA, com la que en general ha adoptat el tàndem Obama-Clinton. Mireu el post anterior Ha fracassat Obama als països musulmans?

La doble transformació de Romney

dilluns, 8/10/2012

El primer debat presidencial va mostrar un Mitt Romney transformat, en part gràcies a un absent Obama. Arribava a Denver cinc punts per darrere en els sondejos, després de greus errors com la filtració del vídeo on menystenia el 47% dels nord-americans que no paguen impostos. Però davant les càmeres vam veure un Romney amb iniciativa, decisió, coratge, segur de si mateix, capaç de plantar cara al president i preparat per dirigir la nació; va dur ell la veu cantant, i Obama, que ha demostrat millor retòrica que Reagan, li anava a remolc. El ja quasi perdedor va sortir de Denver havent demostrat que estava capacitat per ocupar la Casa Blanca.

Mitt Romney.jpg

Mitt Romney a la Convenció Republicana de Tampa, Florida / AP. David Goldman.

Però aquesta transformació en les formes i en la imatge no n’ha d’eclipsar una altra en el fons i en la substància, més lenta i no tan fulgurant però més essencial; una transformació que, de ser un centrista governador de Massachusetts, l’ha convertit en un clar exponent de la dreta nord-americana més conservadora. En podríem citar molts, però fixem-nos només en aquests tres aspectes:

Medi ambient

El Romney governador veia amb simpatia els cotxes de baix consum, era crític amb les centrals de carbó contaminants i va preparar fins i tot un programa de compra-venda d’emissions de gas d’efecte hivernacle, però que no va arribar a signar (ja havia començat la transformació). En canvi el Romney candidat no vol posar límit a l’energia contaminant ni a les prospeccions per buscar petroli o gas, i vol eliminar les subvencions a l’energia solar. Cap mesura, doncs, per fomentar les energies netes o reduir-ne el consum, com explica The New York Times.

Drets dels homosexuals

En altres temps defensor dels gais i lesbianes, el Romney aspirant va firmar l’agost de 2011 una declaració , a proposta de l’Organització Nacional per al Matrimoni, per la qual es compromet a dues coses: esmenar la constitució perquè s’hi defineixi el matrimoni com la unió només d’un home i una dona i nomenar jutges per al Tribunal Suprem contraris al matrimoni gai. Una posició que va quedar en evidència en un altre vídeo viral on Romney s’enfronta a un militar homosexual veterà del Vietnam.

Sanitat

El gir en sanitat és el menys acusat però és el més sorprenent: sent governador de Massachusetts, Romney va fer una llei que obligava a tots els ciutadans de l’Estat a tenir una assegurança i prohibia a les companyies rebutjar persones que patissin alguna malaltia prèvia a la contractació de la pòlissa. Aquests són els principals trets de la reforma sanitària d’Obama, la qual Romney vol abolir si arriba al poder. Per què? Entre altres coses, com va dir al debat, perquè vol que siguin els Estats, no el govern federal, qui ho gestioni. I això, com admeten fins i tot els seus mateixos assessors, no garanteix ni la cobertura per a tothom ni evita que les companyies rebutgin assegurats amb antecedents mèdics greus.

Al debat es va veure un Romney transformat, però el vertader Romney, fruit de la primera transformació, probablement reapareixerà els pròxims dies.

Obama-Romney: dos mons, dos EUA

dijous, 13/09/2012

Ho va deixar clar Obama al seu discurs d’acceptació a la convenció demòcrata: el 6 de novembre els nord-americans triaran entre dos conceptes ben diferents dels Estats Units; encara que des d’Europa algunes anàlisis superficials pretenguin veure els EUA com un país uniforme, les dues maneres de fer política de demòcrates i republicans i, sobretot, els dos discursos, presenten forts contrastos.

Els republicans retreuen a Obama haver fracassat en la recuperació de l’economia, però algunes anàlisis desapassionades com la del prestigiós The Economist diuen que el seu balanç no és tan dolent. Els experts certifiquen que el paquet d’estímul aprovat el 2009 va generar riquesa i ocupació, però Paul Ryan només en va destacar a la convenció republicana que part dels diners (una minsa part, de fet) es van perdre en la fallida de l’empresa d’energia solar Solyndra. Li critiquen que no ha creat prou ocupació, però des de la Cambra els republicans han obstruït tot intent de facilitar la creació de llocs de treball, com denuncia repetidament i amb una claredat meridiana Paul Krugman. L’acusen d’augmentar la despesa pública però no accepten la retallada de despesa militar. Veuen com a falta de lideratge internacional d’Obama el que ha estat una actitud més multilateral i respectuosa amb les institucions i la resta de socis que la del seu predecessor, que va portar el país a l’aïllament després del desastre d’Iraq. Acusen el president de provocar divisió i confrontació entre els ciutadans, quan des que tenen majoria a la Cambra han entès com una derrota qualsevol acostament als demòcrates i han preferit perjudicar el país abans que fer una concessió a l’oponent.

Aquesta actitud obstruccionista no està donant resultat a Romney i continua al darrere a les enquestes. Tot i això, té sorprenentment un suport considerable. Al partit republicà hi ha gent cultivada i que defensa amb respecte la seva posició conservadora, segur. Però diria que part del seu èxit deu estar també directament relacionat amb el nivell d’instrucció d’alguns dels seus partidaris: només a la ignorància, al desconeixement, o (siguem correctes) a la desinformació, es pot atribuir el fet que tingui acceptació un discurs tan enganyós; i que no siguin denostats individus que defensen barbaritats com que l’homosexualitat es pot curar o que si una violació acaba amb embaràs és perquè ha estat consentida. Fa poc el guionista Aaron Sorkin recordava en una entrevista que gairebé el 70 per cent de nord-americans creien que Saddam Hussein havia tingut una implicació directa amb l’11-S. Davant d’això, no estranya que fins el mateix president es veiés obligat l’abril de l’any passat a mostrar la seva partida de naixement per fer callar els qui dubten –encara n’hi ha– de la seva “americanitat”.

Certament, els nord-americans hauran de triar el novembre entre dues visions del país ben diferents…

Michelle Obama, retòrica excel•lent

dijous, 6/09/2012

Els polítics catalans i espanyols que han anat a la convenció demòcrata de Charlotte han criticat o minimitzat l’impacte del discurs de Michelle Obama. Però és una peça retòrica excel·lent: sense entrar en si es comparteixen o no els seus continguts, és innegable que l’esposa del president va fer un discurs electritzant, evocador, emotiu, que va aconseguir un dels principals anhels dels demòcrates: recuperar part de la il·lusió que fa quatre anys va portar els nord-americans a creure que de la mà d’Obama podien construir un futur millor.

És cert que no va parlar concretament d’economia, sanitat, educació, immigració o política exterior, però la primera dama va deixar molt clars els valors que, almenys en el terreny retòric, defensen els demòcrates: sense nomenar ni una sola vegada Romney ni referir-se directament ni un cop als republicans en un discurs de 3.000 paraules, Michelle Obama va aconseguir tansmetre amb claredat un posicionament molt diferent al dels seus opositors. Per això va ser un èxit des del punt de vista retòric. Va enaltir virtuts com l’esforç, el compromís, la solidaritat, la cooperació, la unitat i el respecte al contrincant, remarcant que per damunt de tot els nord-americans havien d’estar junts per avançar cap a un país més pròsper per a tots. Uns valors que contrasten amb els que es desprenien dels discursos de la setmana anterior a Tampa, on els republicans reivindicaven menys govern, menys impostos, menys intervencionisme i, en definitiva, més individualisme, en compliment de la seva agenda ultraliberal; és a dir, menys regulació (però només en l’economia, no en els drets civils, ja que volen prohibir l’avortament i el matrimoni gai). I aquest contrast el va reflectir a la perfecció Michelle Obama amb una frase: “per a en Barack, l’èxit no es mesura amb els diners que fas, sinó amb com aconsegueixes millorar la vida de les persones”.

Tota una declaració de principis.

Quina decepció, Mr. Eastwood!

dilluns, 3/09/2012

És decebedor veure com algú que ha mostrat una sensibilitat exquisida en les seves últimes pel·lícules es presta a una maniobra tan falsa i manipuladora al servei de la ultradreta nord-americana reunida a la convenció republicana de Tampa.

És respectable que una estrella de Hollywood posi el seu carisma i el seu ganxo mediàtic al servei de l’opció política que vulgui, però no ho és que el seu discurs falti a la veritat, com va fer Clint Eastwood a Florida. En una curta intervenció (transcripció del Washington Post) que va eclipsar el mateix Romney i que ha aixecat algunes crítiques, l’actor va ridiculitzar Obama davant els delegats simulant un diàleg amb el president al costat d’una cadira buida: les seves dots interpretatives van enardir una audiència totalment entregada, fins a l’extrem que aquesta donava per bones totes les mentides implícites que va deixar anar l’artista.

Eastwood va recordar amb sarcasme els plors d’emoció de la nit del triomf d’Obama, i va associar-los –en un recurs retòric banal– a les llàgrimes que provoca la xifra d’aturats, innegablement el punt més feble del balanç demòcrata. També va dir que els advocats (com Obama) no haurien de ser presidents i que eren preferibles els homes de negocis, com si això fos garantia de més eficàcia i millor gestió. També va caricaturitzar el vicepresident Joe Biden, a qui va qualificar com “l’intel·lecte” de la Casa Blanca i de qui va dir que era “un somriure amb un cos al darrere”. Però el punt culminant del cinisme es va donar quan Eastwood va retreure a l’invisible Obama les seves promeses incomplertes, i entre elles va esmentar no haver tancat Guantánamo, quan els republicans van ser els que més s’hi van oposar. I en va fer befa quan va recordar que el govern va proposar “l’estúpida idea” de jutjar un dels terroristes de l’11-S a Manhattan: si no es volia fer a Guantánamo, el judici s’havia de fer a territori dels EUA, i l’oposició republicana a aquesta possibilitat va ser implacable i extenuant. El punt culminant de la hipocresia va arribar finalment quan Eastwood va dir que estava bé haver-se retirat de l’Iraq però que en comptes de fixar una data per a la retirada de l’Afganistan calia començar a marxar-ne “demà mateix”, obviant que va ser el republicà Bush qui va enfangar els EUA en la impopular i desacreditada guerra contra el terror.

Les convencions són un aparador on l’únic que compta és mostrar-se triomfador, vendre imatge i captar seguidors; però un discurs basat en la falsedat i la tergiversació acosta els seus autors al populisme, la demagògia i, al capdavall, al ridícul. Encara que vingui d’algú amb el carisma de Clint Eastwood.