Entrades amb l'etiqueta ‘Romney’

Derrota del Tea Party

dimecres, 7/11/2012

Els resultats provisionals revelen que Obama ha tret en aquestes eleccions nou milions menys de vots que el 2008. I Romney, uns dos milions i mig menys que McCain fa quatre anys. Pel que fa al vot popular, doncs, que és el que realment mesura el suport d’un o altre candidat, hi ha hagut un clar desgast del president.

Els republicans es pregunten ara què ha fallat. No entenen com no han pogut fer fora de la Casa Blanca un president sota el mandat del qual l’atur no ha estat mai per sota del 7,8 per cent, els ingressos per família han baixat al nivell de 1995, i molta de la població ocupada té feines parcials o en precari. Aquesta realitat desmenteix aquell axioma tan suat de Clinton que el que compta és l’economia, estúpid.

Una de les respostes està en el fet que si bé l’atur continua alt, la percepció de l’electorat és que la situació econòmica ha millorat (innegable) i que encara pot millorar més.

Tammy Baldwin.jpg

Tammy Baldwin, de Wisconsin, primera senadora lesbiana de la història. / Reuters. Darren Hauck

Una altra resposta està en el Tea Party i la nociva influència que ha exercit en l’ideari republicà. La majoria de nord-americans han demostrat estar molt lluny d’un sector de la societat que discrimina les dones, els immigrants, els homosexuals i que vol mantenir els privilegis d’una minoria selecta. Fixem-nos en aquests detalls:

El vot femení ha estat clau en el triomf d’Obama. Un 55% de les dones ha votat per ell, i n’hi havia de registrades uns deu milions més que no pas homes. En el pròxim Senat hi haurà almenys 19 dones, la xifra més alta de la història; d’aquestes, només quatre són republicanes. En aquest resultat hi ha tingut molt a veure, sens dubte, la posició de Romney de pretendre prohibir l’avortament, eliminar les ajudes a la planificació familiar, no donar suport a la llei per la igualtat salarial i les declaracions extemporànies d’alguns dels seus senadors més ultres.

En el cas de les minories, ha augmentat la participació de negres i hispans, clarament prodemòcrates: per posar només un exemple, a Nevada els hispans ara eren el 18 % dels votants enfront del 15 % de fa quatre anys. Els republicans no poden guanyar defensant un política antiimmigració, amb els exponents del seu suport a la llei de control policial dels immigrants d’Arizona o les limitacions a la Dream act, que atorga la ciutadania als fills d’estrangers arribats de petits i que estudien o estan a l’exèrcit.

Un altre àmbit és el de la minoria homosexual. Estar en contra dels drets d’aquest col·lectiu no només fa que gais i lesbianes s’allunyin dels republicans, sinó també el sector més progressista, format majoritàriament per la gent jove. Una mostra del suport als demòcrates en aquest àmbit és que per primera vegada hi haurà una senadora que ha manifestat públicament la seva homosexualitat: Tammy Baldwin, de Wisconsin, l’Estat originari, per cert, de Paul Ryan, el falcó triat per Romney per acompanyar-lo a la vicepresidència. A més, a Maine, Maryland i Washington, els electors han aprovat la legalització del matrimoni gai. A tot això cal afegir que Colorado, Washington i Massachusetts també van aprovar la legalització del consum de marihuana.

Tot plegat, un retrat electoral que xoca amb els postulats defensats per la minoria del Tea Party. Acostant-se al sector més conservador del seu partit, Romney s’ha allunyat de la majoria dels nord-americans.

Les dones, per Obama

dimarts , 6/11/2012

L’Ariel ho té clar: votarà per Obama perquè creu que és qui millor defensarà els drets de les dones. Té 28 anys, és de Vermont i ha estudiat Comunicació a la NorthWestern University d’Illinois. Ara treballa a Nova York com a autònoma en una productora que ofereix serveis a grans cadenes de televisió. El seu és el perfil del professional liberal nord-americà de classe mitjana i idees progressistes que s’identifica amb els demòcrates. De totes maneres, el seu serà, com el de moltes dones, sobretot un vot antiRomney. “No em vull imaginar què passaria si guanyés”, diu amb una pretesa alarma, i n’exposa els motius: el candidat republicà vol que el Suprem anul·li la llei que legalitza l’avortament des de 1973;  vol eliminar les ajudes federals als programes d’anticoncepció; va estar en contra de l’anomenada llei Lily Ledbetter, firmada el gener d’aquest any i que ha de garantir que dones i homes cobrin el mateix per la mateixa feina (tot i que ara Romney diu que no la revocaria si guanyés). Per no parlar, diu l’Ariel, de les seves desafortunades paraules al segon debat quan assegurava haver rebut “carpetes de dones” per cobrir llocs de feina quan governava Massachusetts, les declaracions de destacats republicans parlant de “violació legítima” o la seva posoció en contra el matrimoni homosexual.

“You Don’t Own Me” PSA -Official from You Don’t Own Me on Vimeo.

El mateix pensa la Sarah, professional de l’animació digital de 28 anys, de New Jersey i que comparteix amb l’Ariel un pis al Lower East Side (on no poden estar-se perquè no tenen llum a causa del Sandy): no està satisfeta al cent per cent amb Obama, però al costat de Romney “no hi ha color,” diu, “és la millor opció”.

La Chachi Luna és ballarina i professora de ioga del barri d’Astoria, a Queens. És de Costa Rica però casada amb un nord-americà, per la qual cosa té dret a la ciutadania, però encara no l’ha demanada i per això no anirà a votar. Ara bé, si ho fes, té clar que seria per a Obama, sobretot perquè aplaudeix els programes demòcrates d’ajuda a les minories i sap que podrà acollir-se a un crèdit subvencionat quan obri l’escola de ioga que té en projecte. Com a dona i com a hispana (un sector creixent de la societat nord-americana), la Chachi és representativa de dos sectors que es preveu que en aquestes eleccions facin costat majoritàriament al demòcrata.

Per aquests motius Obama rep més simpaties entre les dones que no pas Romney. I per això el vot de les nord-americanes serà en aquestes eleccions més decisiu que mai. El seu pes electoral ha crescut respecte al dels homes des de 1996. De fet, sempre des de 1964 han votat en termes absoluts més dones que homes. Fa quatre anys, van anar a votar 70,4 milions de dones (el 60,4 % de totes les que podien fer-ho) i 60,7 milions d’homes (el 55,7 % del total d’homes), segons dades del Center for American Women and Politics de la Universitat Rudgers de Nova Jersey.

De tots els vots que el 2008 va obtenir Obama, 36 milions eren de dones i 28 milions d’homes. El 56 % de totes les dones van votar per Obama mentre que entre els homes només ho van fer el 49 %. I els sondejos de cara a aquest 6 de novembre preveuen que es mantingui aquesta tendència: segons les consultes fetes per Gallup des del mes d’abril, les dones sempre han optat majoritàriament per Obama. L’últim sondeig dóna al demòcrata un avantatge de nou punts, però havia arribat a ser de dotze.

Un dels eslògans per impulsar el vot femení per a Obama diu que un vot per a ell “és un vot per casar-te amb qui vulguis, per començar una família quan vulguis i un vot pels que diem que una violació és una violació”. Entre les dones, Romney ho té difícil.

El Bronx a Wall Street

diumenge, 4/11/2012

El sud-est de Manhattan ha canviat de fesomia. El tràfec habitual de vianants i cotxes és ara un batibull de bombers, policia, camions generadors i treballadors de la neteja i de la companyia d’electricitat Con Edison, que subministra la zona afectada per l’huracà Sandy. L’objectiu és tornar als seus habitants una normalitat que triga massa a arribar.

Passeig al costat de l'East River. NYC.JPG

Restes deixades pel Sandy al costat de l'East River

Michelle i C. J., una parella acabada de casar, són només dues dels milers de persones que han hagut de buscar l’hospitalitat d’amics o familiars. Cinc dies després de l’huracà, al seu edifici del South Street, a la vora del riu, encara no hi ha llum, ni aigua, ni calefacció. Al fred, que ha arribat de cop, s’hi afegeix la inseguretat, la por a malalties per l’aigua del riu, dificultat per trobar aliments, per obtenir diners, falta de transport… Aquestes són ara les seves principals inquietuds. També els preocupa no poder votar dimarts, i ni tan sols han tingut temps (ni mitjans) per informar-se que les autoritats col·locaran camions militars o tendes als llocs de votació per mirar que tothom pugui exercir el seu dret. De totes maneres, saben que a Nova York està cantat: guanyarà el seu candidat, Obama, que, a diferència de Romney, per elles entén millor els seus drets com a parella lesbiana.

La Michelle i la C. J. s’estan a casa de la Susan Scanga, que ha tingut sort i estranyament només ha patit dos dies de tall de corrent, tot i viure en un lloc molt afectat per l’huracà, a tocar del Memorial 11 de setembre, ara tancat al públic perquè també està negat. Els turistes que pul·lulen la zona miren de fer-hi fotos com poden des de la llunyania, per entre les tanques i els toldos que impedeixen el pas i la visió, mirant d’enquadrar l’imponent One World Trade Center, l’edifici principal del nou barri de negocis, que ja és el més alt de la ciutat.

Aparador malmès per l'aigua.JPG

L'aigua va arribar a dos metres de terra en aquesta botiga

La Susan té electricitat però la seva preocupació és una altra: aparca el cotxe en un garatge al costat de l’East River, i dimarts l’aigua li va arribar a l’alçada del volant. La sensació col·lectiva de desastre li rememora els fantasmes de la tragèdia que va patir des de primera fila: l’ensorrament de les Torres Bessones ara fa onze anys. Té el cotxe assegurat, però la companyia li diu que trigarà dies a enviar cap oficial a fer el peritatge. Ara que l’aigua ja no inunda el pàrquing, vol anar a veure com està. De camí cap al garatge, el panorama és cada cop més desolador. L’ambient s’omple de la pudor de dièsel dels generadors; a cada pas hi ha canonades que bomben aigua dels soterranis; i a les cantonades s’amunteguen muntanyes d’escombraries dels baixos dels edificis. Ha quedat especialment afectat el South Street Seaport, una de les zones més animades de Manhattan. Ni rastre dels vianants que habitualment ocupen terrasses de bars i restaurants o que passegen entre les botigues de moda a la vista del pont de Brooklyn o els antics vaixells de vela ancorats al port.

Escombraries acumulades a Dover Street. NYC.JPG Avui, 3 de novembre, la vista és ben diferent: treballadors dels establiments, amb mascaretes, granotes, mànegues, pales i tota mena d’estris de neteja miren de recuperar el mobiliari i arreglar el local. No serà fàcil, perquè la destrossa és considerable; a part de la brossa acumulada, la brutícia duta pel mar està escampada arreu, i en els locals és ben visible la marca deixada per l’aigua a les parets, a dos metres de terra. A les voreres s’acumula tot allò que ha malmès l’aigua i que dóna al barri una imatge més semblant a zones del Bronx que no pas a les proximitats de Wall Street.

Política exterior dels EUA: objectius comuns, estratègies diferents

dimarts , 23/10/2012

El tercer debat presidencial als EUA posa en evidència que entre Obama i Romney hi ha poca diferència en els objectius fonamentals de la política exterior, però força en les formes i la manera d’aconseguir-los.

Tots dos van repetir que volen un país econòmicament fort per continuar exercint el lideratge del planeta. Preguntats sobre quin paper han de tenir al món, tots dos van dir que els EUA han de ser l’estendard de la llibertat: “Ajudar a defensar la llibertat i promoure la pau a través dels drets humans, la dignitat humana, la lliure empresa i la llibertat d’expressió”, va dir Romney. Quin líder nord-americà no subscriuria aquesta frase?

El problema ve quan deixem la retòrica i passem als fets: justificats en defensa d’aquesta llibertat, s’han comès greus crims que quedaran impunes. Als republicans els pesa com una llosa la guerra d’Iraq, justificada amb la mentida flagrant de les armes de destrucció massiva primer, la lluita contra el terror després i l’extensió de la democràcia al final. Obama tampoc pot presentar-se com un garant dels drets humans tenint en el seu balanç els civils bombardejats pels drones al Pakistan o la permanència de la ignominiosa Guantánamo; ni pot reclamar-se defensor de la democràcia quan dóna suport a dictadures com l’Aràbia Saudita en l’esclafament de la revolta popular xiïta a Bahrein. Davant d’això, el Nobel de la Pau es veu encara més precipitat i inoportú.

Ara bé, és innegable que almenys respecte a Líbia, Síria i Iran, Obama ha adoptat una política dialogant i multilateral que contrasta amb la que va fer Bush. Romney pretén ara que la situació global ha empitjorat molt: el nord de Mali és a mans d’Al-Qaida, a Egipte hi ha un govern islamista, Assad continua al poder a Síria i ha mort 30.000 civils, l’Iran és “quatre anys més a prop de la bomba” i l’integrisme islamista avança, diu. Però què hauria fet ell? Més o menys el mateix (“dient-ho més fort”, va dir Obama) amb la diferència que hauria donat armes als rebels sirians (ara ja en reben d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i hauria imposat sancions més dures a l’Iran, “com a la Sud-àfrica de l’apartheid”. No descartem que Obama endureixi el to amb Teheran si és reelegit, ja que, tot i negar que n’hi hagi, va advertir que no permetria “negociacions perpètues que no duen enlloc”.

Una altra petita diferència: sobre la Xina, tot dos reconeixen que ha de ser el seu principal soci, però tot i això Romney promet que imposarà aranzels per equilibrar el dèficit comercial (caldrà veure si realment ho fa o fins a quin grau en cas de guanyar). En canvi Obama és més conciliador i destaca que vol ser més influent al Pacífic, que ja és el principal eix de rotació de l’economia del planeta. Per cert, que el gegant Extrem Orient eclipsa totalment el nan europeu ho demostra el fet que en l’hora i mitja de debat només es va pronunciar una sola vegada la paraula Europa: va ser Obama per dir que sota el seu mandat havia refet els lligams que Bush havia trencat. Europa no és a l’agenda de la política exterior nord-americana.

Al final, Romney va robar la figura retòrica que tant va ajudar Obama fa quatre anys: “This nation is the hope of the earth”, va dir, i va demanar el vot perquè America continuï sent “l’esperança de la Terra”. Obama no va poder replica per reclamar drets d’autor.

Sobre Líbia, Romney té (i no té) raó

dijous, 18/10/2012

Obama va guanyar, sense golejada, el debat de dimarts a l’Estat de Nova York. El president en surt reforçat, però Romney no està ni de bon tros enfonsat. Continua sent un rival sòlid que plantarà cara fins a última hora per als Estats encara per decantar.

Un dels moments estel·lars de la nit es va donar quan Romney va dir que el Govern havia trigat dues setmanes a informar que l’ambaixador dels EUA a Líbia va morir l’11 de setembre a causa d’un atemptat terrorista. Obama va replicar que l’endemà mateix havia dit que es tractava d’un acte terrorista. Romney va negar-ho i Obama va insistir: “miri les transcripcions”. I aquí va intervenir la moderadora, Candy Crowley, de la CNN: “sí que ho va fer”, va dir ella. Romney no va poder dissimular la seva contrarietat.

Ara bé, en aquest punt Romney té raó, però no tota la raó.

És cert que al jardí de la Casa Blanca Obama va parlar d’acte terrorista. Però si mirem la transcripció del que va dir exactament aquell dia, veiem que l’única referència van ser aquestes paraules: “cap acte terrorista no farà trontollar la resolució d’aquesta gran nació, ni canviarà el nostre caràcter o eclipsarà els nostres valors”. I ja està. Res més. Paral·lelament, és inqüestionable que durant els primers dies la confusió sobre què havia passat va ser notòria: primer es va atribuir la mort de Chris Stevens a un assalt vinculat amb les protestes per la difusió del vídeo La inocència dels musulmans. I no va ser fins dies després que la CIA va afirmar que la mort del diplomàtic era a causa d’un atemptat terrorista perpetrat presumptament per una branca vinculada a Al Qaida del Magreb Islàmic. La Casa Blanca s’escuda dient que va canviar la primera versió quan va tenir més informació dels serveis d’intel·ligència. A això s’hi afegeix que el responsable de seguretat de l’ambaixada de Líbia va demanar ampliar els efectius al país i se li va negar, com va declarar ell mateix dvant la Cambra de Representants.

Per tant, en aquest fet concret Romney té raó, i la mateixa Hillary Clinton va assumir els errors just abans del debat per mirar de minimitzar el dany a Obama. Ara bé, Romney no té raó quan aprofita aquell desgavell recent per posar en dubte tota la política exterior d’Obama. Com en els anys de Carter, els republicans troben a faltar fermesa i mà dura i presenten com un símptoma de debilitat tota aproximació més dialogant i multilateral en les relacions internacionals dels EUA, com la que en general ha adoptat el tàndem Obama-Clinton. Mireu el post anterior Ha fracassat Obama als països musulmans?

Nebraska vs. Keystone XL: vaques contra petroli

dilluns, 15/10/2012

Keystone és el nom d’un oleoducte que transporta cru del Canadà als Estats Units i que la companyia TransCanada ha demanat a Washington d’ampliar, de moment amb un èxit parcial. Al nord vol construir un tram nou fins a Nebraska, que el Govern no ha autoritzat; i al sud vol allargar el traçat actual fins a Texas, que ja s’està fent. Això augmentarà el petroli que els nord-americans compren al seu veí i dependran menys de la Veneçuela d’Hugo Chávez o del convuls Pròxim Orient.

keystone_xl_map WP Laris Karklis The Washington Post.jpgEls Estats Units és el país que més petroli crema del planeta. En consumeix més del 21 % de total i en produeix només el set per cent. Això el fa molt dependent d’altres països: el primer importador és el Canadà (29%), el segon l’Aràbia Saudita (14%) i el tercer Veneçuela (11%). És per això que la idea de rebre’n més de l’estable i proper Canadà sembla atractiva i acceptable. Quin problema hi ha, doncs, a ampliar el Keystone?

A banda que el petroli que ve d’Alberta és molt brut i més contaminant, el traçat proposat per TransCanada travessa una de les zones més riques en aigua del continent: l’aqüífer d’Ogallala. Aquest aqüífer és la principal font d’aigua potable per a milions de nord-americans i proveeix les grans pastures del mitjà oest. Abasta gran part del subsòl de l’Estat de Nebraska, on el 93% de tota la superfície es dedica a l’agricultura o la ramaderia. En alguns llocs l’aigua és a tan poca fondària que els ramaders en tenen prou de fer un forat d’uns metres per fer un abeurador, diu el Washington Post.

El risc que una fuita contaminés l’aqüífer ha accionat l’alarma dels afectats i la mobilització dels ecologistes. Davant d’això, els dos candidats tenen posicions ben diferents: Romney vol que es faci, i això no impedirà la seva victòria a Nebraska. Obama, tot i tenir l’estat perdut, és més cautelós. De moment ha negat el permís a TransCanada i ha ajornat la decisió al primer trimestre del 2013, un cop estudiat l’impacte ambiental del nou traçat.

El que temen ecologistes, grangers i ramaders, és que sigui una maniobra electoral i, un cop passades les eleccions, es faci la canonada tant si guanya el demòcrata com el republicà. En el que sí estan d’acord tots dos és a construir el nou tram fins a Texas, on ja han començat les obres. Contra el tram del sud també hi ha hagut protestes, entre elles la de l’actriu Daryll Hannah, però l’oligarquia petrolera texana que va col·locar Bush a la Casa Blanca és més poderosa, i hores d’ara es deu estar fregant de mans.

world-oil-consumption-65_09.jpg

La doble transformació de Romney

dilluns, 8/10/2012

El primer debat presidencial va mostrar un Mitt Romney transformat, en part gràcies a un absent Obama. Arribava a Denver cinc punts per darrere en els sondejos, després de greus errors com la filtració del vídeo on menystenia el 47% dels nord-americans que no paguen impostos. Però davant les càmeres vam veure un Romney amb iniciativa, decisió, coratge, segur de si mateix, capaç de plantar cara al president i preparat per dirigir la nació; va dur ell la veu cantant, i Obama, que ha demostrat millor retòrica que Reagan, li anava a remolc. El ja quasi perdedor va sortir de Denver havent demostrat que estava capacitat per ocupar la Casa Blanca.

Mitt Romney.jpg

Mitt Romney a la Convenció Republicana de Tampa, Florida / AP. David Goldman.

Però aquesta transformació en les formes i en la imatge no n’ha d’eclipsar una altra en el fons i en la substància, més lenta i no tan fulgurant però més essencial; una transformació que, de ser un centrista governador de Massachusetts, l’ha convertit en un clar exponent de la dreta nord-americana més conservadora. En podríem citar molts, però fixem-nos només en aquests tres aspectes:

Medi ambient

El Romney governador veia amb simpatia els cotxes de baix consum, era crític amb les centrals de carbó contaminants i va preparar fins i tot un programa de compra-venda d’emissions de gas d’efecte hivernacle, però que no va arribar a signar (ja havia començat la transformació). En canvi el Romney candidat no vol posar límit a l’energia contaminant ni a les prospeccions per buscar petroli o gas, i vol eliminar les subvencions a l’energia solar. Cap mesura, doncs, per fomentar les energies netes o reduir-ne el consum, com explica The New York Times.

Drets dels homosexuals

En altres temps defensor dels gais i lesbianes, el Romney aspirant va firmar l’agost de 2011 una declaració , a proposta de l’Organització Nacional per al Matrimoni, per la qual es compromet a dues coses: esmenar la constitució perquè s’hi defineixi el matrimoni com la unió només d’un home i una dona i nomenar jutges per al Tribunal Suprem contraris al matrimoni gai. Una posició que va quedar en evidència en un altre vídeo viral on Romney s’enfronta a un militar homosexual veterà del Vietnam.

Sanitat

El gir en sanitat és el menys acusat però és el més sorprenent: sent governador de Massachusetts, Romney va fer una llei que obligava a tots els ciutadans de l’Estat a tenir una assegurança i prohibia a les companyies rebutjar persones que patissin alguna malaltia prèvia a la contractació de la pòlissa. Aquests són els principals trets de la reforma sanitària d’Obama, la qual Romney vol abolir si arriba al poder. Per què? Entre altres coses, com va dir al debat, perquè vol que siguin els Estats, no el govern federal, qui ho gestioni. I això, com admeten fins i tot els seus mateixos assessors, no garanteix ni la cobertura per a tothom ni evita que les companyies rebutgin assegurats amb antecedents mèdics greus.

Al debat es va veure un Romney transformat, però el vertader Romney, fruit de la primera transformació, probablement reapareixerà els pròxims dies.

Obama-Romney: dos mons, dos EUA

dijous, 13/09/2012

Ho va deixar clar Obama al seu discurs d’acceptació a la convenció demòcrata: el 6 de novembre els nord-americans triaran entre dos conceptes ben diferents dels Estats Units; encara que des d’Europa algunes anàlisis superficials pretenguin veure els EUA com un país uniforme, les dues maneres de fer política de demòcrates i republicans i, sobretot, els dos discursos, presenten forts contrastos.

Els republicans retreuen a Obama haver fracassat en la recuperació de l’economia, però algunes anàlisis desapassionades com la del prestigiós The Economist diuen que el seu balanç no és tan dolent. Els experts certifiquen que el paquet d’estímul aprovat el 2009 va generar riquesa i ocupació, però Paul Ryan només en va destacar a la convenció republicana que part dels diners (una minsa part, de fet) es van perdre en la fallida de l’empresa d’energia solar Solyndra. Li critiquen que no ha creat prou ocupació, però des de la Cambra els republicans han obstruït tot intent de facilitar la creació de llocs de treball, com denuncia repetidament i amb una claredat meridiana Paul Krugman. L’acusen d’augmentar la despesa pública però no accepten la retallada de despesa militar. Veuen com a falta de lideratge internacional d’Obama el que ha estat una actitud més multilateral i respectuosa amb les institucions i la resta de socis que la del seu predecessor, que va portar el país a l’aïllament després del desastre d’Iraq. Acusen el president de provocar divisió i confrontació entre els ciutadans, quan des que tenen majoria a la Cambra han entès com una derrota qualsevol acostament als demòcrates i han preferit perjudicar el país abans que fer una concessió a l’oponent.

Aquesta actitud obstruccionista no està donant resultat a Romney i continua al darrere a les enquestes. Tot i això, té sorprenentment un suport considerable. Al partit republicà hi ha gent cultivada i que defensa amb respecte la seva posició conservadora, segur. Però diria que part del seu èxit deu estar també directament relacionat amb el nivell d’instrucció d’alguns dels seus partidaris: només a la ignorància, al desconeixement, o (siguem correctes) a la desinformació, es pot atribuir el fet que tingui acceptació un discurs tan enganyós; i que no siguin denostats individus que defensen barbaritats com que l’homosexualitat es pot curar o que si una violació acaba amb embaràs és perquè ha estat consentida. Fa poc el guionista Aaron Sorkin recordava en una entrevista que gairebé el 70 per cent de nord-americans creien que Saddam Hussein havia tingut una implicació directa amb l’11-S. Davant d’això, no estranya que fins el mateix president es veiés obligat l’abril de l’any passat a mostrar la seva partida de naixement per fer callar els qui dubten –encara n’hi ha– de la seva “americanitat”.

Certament, els nord-americans hauran de triar el novembre entre dues visions del país ben diferents…

Michelle Obama, retòrica excel•lent

dijous, 6/09/2012

Els polítics catalans i espanyols que han anat a la convenció demòcrata de Charlotte han criticat o minimitzat l’impacte del discurs de Michelle Obama. Però és una peça retòrica excel·lent: sense entrar en si es comparteixen o no els seus continguts, és innegable que l’esposa del president va fer un discurs electritzant, evocador, emotiu, que va aconseguir un dels principals anhels dels demòcrates: recuperar part de la il·lusió que fa quatre anys va portar els nord-americans a creure que de la mà d’Obama podien construir un futur millor.

És cert que no va parlar concretament d’economia, sanitat, educació, immigració o política exterior, però la primera dama va deixar molt clars els valors que, almenys en el terreny retòric, defensen els demòcrates: sense nomenar ni una sola vegada Romney ni referir-se directament ni un cop als republicans en un discurs de 3.000 paraules, Michelle Obama va aconseguir tansmetre amb claredat un posicionament molt diferent al dels seus opositors. Per això va ser un èxit des del punt de vista retòric. Va enaltir virtuts com l’esforç, el compromís, la solidaritat, la cooperació, la unitat i el respecte al contrincant, remarcant que per damunt de tot els nord-americans havien d’estar junts per avançar cap a un país més pròsper per a tots. Uns valors que contrasten amb els que es desprenien dels discursos de la setmana anterior a Tampa, on els republicans reivindicaven menys govern, menys impostos, menys intervencionisme i, en definitiva, més individualisme, en compliment de la seva agenda ultraliberal; és a dir, menys regulació (però només en l’economia, no en els drets civils, ja que volen prohibir l’avortament i el matrimoni gai). I aquest contrast el va reflectir a la perfecció Michelle Obama amb una frase: “per a en Barack, l’èxit no es mesura amb els diners que fas, sinó amb com aconsegueixes millorar la vida de les persones”.

Tota una declaració de principis.

Quina decepció, Mr. Eastwood!

dilluns, 3/09/2012

És decebedor veure com algú que ha mostrat una sensibilitat exquisida en les seves últimes pel·lícules es presta a una maniobra tan falsa i manipuladora al servei de la ultradreta nord-americana reunida a la convenció republicana de Tampa.

És respectable que una estrella de Hollywood posi el seu carisma i el seu ganxo mediàtic al servei de l’opció política que vulgui, però no ho és que el seu discurs falti a la veritat, com va fer Clint Eastwood a Florida. En una curta intervenció (transcripció del Washington Post) que va eclipsar el mateix Romney i que ha aixecat algunes crítiques, l’actor va ridiculitzar Obama davant els delegats simulant un diàleg amb el president al costat d’una cadira buida: les seves dots interpretatives van enardir una audiència totalment entregada, fins a l’extrem que aquesta donava per bones totes les mentides implícites que va deixar anar l’artista.

Eastwood va recordar amb sarcasme els plors d’emoció de la nit del triomf d’Obama, i va associar-los –en un recurs retòric banal– a les llàgrimes que provoca la xifra d’aturats, innegablement el punt més feble del balanç demòcrata. També va dir que els advocats (com Obama) no haurien de ser presidents i que eren preferibles els homes de negocis, com si això fos garantia de més eficàcia i millor gestió. També va caricaturitzar el vicepresident Joe Biden, a qui va qualificar com “l’intel·lecte” de la Casa Blanca i de qui va dir que era “un somriure amb un cos al darrere”. Però el punt culminant del cinisme es va donar quan Eastwood va retreure a l’invisible Obama les seves promeses incomplertes, i entre elles va esmentar no haver tancat Guantánamo, quan els republicans van ser els que més s’hi van oposar. I en va fer befa quan va recordar que el govern va proposar “l’estúpida idea” de jutjar un dels terroristes de l’11-S a Manhattan: si no es volia fer a Guantánamo, el judici s’havia de fer a territori dels EUA, i l’oposició republicana a aquesta possibilitat va ser implacable i extenuant. El punt culminant de la hipocresia va arribar finalment quan Eastwood va dir que estava bé haver-se retirat de l’Iraq però que en comptes de fixar una data per a la retirada de l’Afganistan calia començar a marxar-ne “demà mateix”, obviant que va ser el republicà Bush qui va enfangar els EUA en la impopular i desacreditada guerra contra el terror.

Les convencions són un aparador on l’únic que compta és mostrar-se triomfador, vendre imatge i captar seguidors; però un discurs basat en la falsedat i la tergiversació acosta els seus autors al populisme, la demagògia i, al capdavall, al ridícul. Encara que vingui d’algú amb el carisma de Clint Eastwood.