Entrades amb l'etiqueta ‘Síria’

Política exterior dels EUA: objectius comuns, estratègies diferents

dimarts , 23/10/2012

El tercer debat presidencial als EUA posa en evidència que entre Obama i Romney hi ha poca diferència en els objectius fonamentals de la política exterior, però força en les formes i la manera d’aconseguir-los.

Tots dos van repetir que volen un país econòmicament fort per continuar exercint el lideratge del planeta. Preguntats sobre quin paper han de tenir al món, tots dos van dir que els EUA han de ser l’estendard de la llibertat: “Ajudar a defensar la llibertat i promoure la pau a través dels drets humans, la dignitat humana, la lliure empresa i la llibertat d’expressió”, va dir Romney. Quin líder nord-americà no subscriuria aquesta frase?

El problema ve quan deixem la retòrica i passem als fets: justificats en defensa d’aquesta llibertat, s’han comès greus crims que quedaran impunes. Als republicans els pesa com una llosa la guerra d’Iraq, justificada amb la mentida flagrant de les armes de destrucció massiva primer, la lluita contra el terror després i l’extensió de la democràcia al final. Obama tampoc pot presentar-se com un garant dels drets humans tenint en el seu balanç els civils bombardejats pels drones al Pakistan o la permanència de la ignominiosa Guantánamo; ni pot reclamar-se defensor de la democràcia quan dóna suport a dictadures com l’Aràbia Saudita en l’esclafament de la revolta popular xiïta a Bahrein. Davant d’això, el Nobel de la Pau es veu encara més precipitat i inoportú.

Ara bé, és innegable que almenys respecte a Líbia, Síria i Iran, Obama ha adoptat una política dialogant i multilateral que contrasta amb la que va fer Bush. Romney pretén ara que la situació global ha empitjorat molt: el nord de Mali és a mans d’Al-Qaida, a Egipte hi ha un govern islamista, Assad continua al poder a Síria i ha mort 30.000 civils, l’Iran és “quatre anys més a prop de la bomba” i l’integrisme islamista avança, diu. Però què hauria fet ell? Més o menys el mateix (“dient-ho més fort”, va dir Obama) amb la diferència que hauria donat armes als rebels sirians (ara ja en reben d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i hauria imposat sancions més dures a l’Iran, “com a la Sud-àfrica de l’apartheid”. No descartem que Obama endureixi el to amb Teheran si és reelegit, ja que, tot i negar que n’hi hagi, va advertir que no permetria “negociacions perpètues que no duen enlloc”.

Una altra petita diferència: sobre la Xina, tot dos reconeixen que ha de ser el seu principal soci, però tot i això Romney promet que imposarà aranzels per equilibrar el dèficit comercial (caldrà veure si realment ho fa o fins a quin grau en cas de guanyar). En canvi Obama és més conciliador i destaca que vol ser més influent al Pacífic, que ja és el principal eix de rotació de l’economia del planeta. Per cert, que el gegant Extrem Orient eclipsa totalment el nan europeu ho demostra el fet que en l’hora i mitja de debat només es va pronunciar una sola vegada la paraula Europa: va ser Obama per dir que sota el seu mandat havia refet els lligams que Bush havia trencat. Europa no és a l’agenda de la política exterior nord-americana.

Al final, Romney va robar la figura retòrica que tant va ajudar Obama fa quatre anys: “This nation is the hope of the earth”, va dir, i va demanar el vot perquè America continuï sent “l’esperança de la Terra”. Obama no va poder replica per reclamar drets d’autor.

Ha fracassat Obama als països musulmans?

dijous, 27/09/2012

Barack Obama va estendre la mà als musulmans en el cèlebre discurs del juny de 2009 al Caire i els va dir que volia començar una nova relació, un new beginning per corregir els estralls del seu antecessor, que es va enfrontar al món islàmic amb la guerra contra el terror. Efectivament, el president demòcrata ha aplicat una política exterior més multilateral i dialogant que Bush, però aquella bona voluntat de llavors no ha anat acompanyada d’un avenç en els principals conflictes inclosos en l’agenda islàmica: a l’Iraq, a l’Afganistan i al Pakistan continua la violència; l’Iran avança cap a l’arma nuclear; a Síria s’acarnissa la guerra civil; el procés de pau israelo-palestí continua encallat i les primaveres àrabs han col·locat al poder uns governs islamistes que semblen incapaços de contenir les masses irades que cremen ambaixades i consolats en represàlia pel que consideren una ofensa al seu profeta. Per què aquella mà estesa no ha tingut millors resultats?

Guerra contra el terror

Sota Obama els marines han abandonat l’Iraq i s’ha establert un calendari per deixar l’Afganistan d’aquí a dos anys. Però enrere queda un panorama sinistre: a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta amic de l’Iran i la població continua assetjada pel terrorisme integrista. A l’Afganistan, la creació d’unes forces armades autòctones segures i fiables s’està demostrant una tasca impossible: recentment han deixat de fer-se patrulles conjuntes amb els EUA per la infiltració de terroristes suïcides en les seves files. A això s’hi afegeix que el corrupte règim de Karzai no està prou consolidat per fer front als poderosos talibans. Els records de les presons d’Abu Ghraib i de Bagram són presents en l’opinió d’aquests països; i al Pakistan els morts civils causats pels avions no tripulats també deixen una petja indeleble en la memòria dels afectats. De cara al sis de novembre Obama pot mostrar orgullós als votants nord-americans el cap de Bin Laden i compensar a favor seu la pesada càrrega bèl·lica deixada per Bush, però al món islàmic aquest triomf no dóna rèdits.

US protests Yemen.jpg

Protestes contra els EUA al Iemen / Mohammad Hannon. Associated Press

Primavera àrab

Als països on ha esclatat la primavera àrab, la diplomàcia nord-americana, en un primer moment descol·locada, va donar suport a les revoltes –excepte a Bahrein, on va fer costat a la minoria sunnita prosaudita que controla amb mà de ferro la majoria xiïta. La conseqüència final són uns governs islamistes sorgits de la voluntat de la població, la qual tampoc no oblida el suport que durant anys van donar els EUA a les dictadures militars que els manifestants van fer fora amb les revoltes, com recorda Tariq Ramadan al New York Times.

Síria

Capítol a part es mereix l’irresolt el drama de Síria, on la comunitat internacional no ha aconseguit forçar un canvi de règim. Principalment, pel suport de Pequín i Moscou a Damasc, que han paral·litzat tota iniciativa a l’ONU; els interessos econòmics i militars de Rússia han convertit Putin en un aliat incondicional de Baixar Al-Assad. Però hi ha altres factors: l’oposició està poc articulada i no té uns líders clars i fiables per a Occident; hi ha el temor que una intervenció militar directa intensificaria la guerra civil, estendria el conflicte al Líban, contagiaria Israel –a Síria hi ha mig milió de refugiats palestins– i agreujaria l’enfrontament de la majoria sunnita a les minories alauita, cristiana i drusa; a més, els EUA han denunciat que Al Qaida s’ha infiltrat entre els rebels, cosa que els converteix en uns aliats massa incòmodes; i un últim factor determinant és que Síria té el suport de l’Iran. Davant aquest panorama, de moment els EUA, amb Turquia, ajuden els rebels amb informació i assessorament, i no posen pegues a les armes que reben de les dictadures aliades Qatar i Aràbia Saudita, on per cert no va arribar la primavera.

Iran

Respecte a l’Iran, Obama ha optat per la via diplomàtica i ha negat, de moment, el permís a una acció militar israeliana, en una actitud que l’ha allunyat de Netanyahu. Les sancions sembla que no aturen, però, l’avenç del país cap a l’arma nuclear, com denuncia l’OIEA des del novembre passat. La Casa Blanca ha apujat el to de veu, com va fer Obama en el seu discurs davant l’Assemblea General de l’ONU, com si volgués preparar l’opinió pública per a mesures més dures en cas que després del novembre continuï ocupant el despatx oval.

Conflicte palestí

Obama també s’ha enfrontat a Netanyahu pel problema palestí, però en aquesta qüestió al final s’ha sotmès totalment als interessos de Tel Aviv: si bé al Caire va reclamar el dret dels palestins a un estat propi i va exigir a Israel aturar els assentaments i posar fi al bloqueig de Gaza, tres anys i mig després, sense obtenir cap concessió de Netanyahu, la Casa Blanca ha vetat la permanència palestina a l’ONU.

Si surt reelegit, Obama tindrà una segona oportunitat per redreçar una relació que va començar amb bones paraules a la capital egípcia però que no ha donat els resultats desitjats. Jo crec que pesa massa el llegat de presidents anteriors i són decisives la inhibició respecte als palestins o la violència indiscriminada dels marines o dels drones a l’Afganistan i al Pakistan; a això s’hi afegeix la propaganda antiamericana d’un entorn fanàtic i intolerant. Només així s’entén (si es pot entendre) el sondeig del mes de juny del Pew Research Center que revela que als països àrabs la política dels EUA té ara, paradoxalment, encara menys acceptació que amb Bush.

Rússia ven armes a Síria… i als EUA

dijous, 14/06/2012

Les relacions internacionals no saben d’ètica, moral ni justícia. És sobrer dir que els països es relacionen (bé o malament) segons els seus interessos.

Una nova prova d’aquest axioma tan obvi la tenim en l’aparent i gairebé desapercebuda contradicció en què ha incorregut aquests dies l’administració nord-americana: Hillary Clinton ha denunciat que el consorci armamentístic estatal rus Rosoboronexport està venent a Síria helicòpters Mi-17, amb els quals el règim de Baixar al-Assad mata la seva pròpia població; és immoral i intolerable, per això Human Rights Watch fa campanya per estendre a l’ONU l’embargament d’armes a Síria que la UE ja aplica des de maig de l’any passat. Però resulta que la denúncia de Clinton no impedeix que el Pentàgon proporcioni uns elevats ingressos a la mateixa empresa russa per la compra del mateix tipus d’helicòpters, que cedeix a les forces afganeses a les quals traspassarà la seguretat a finals del 2014, quan l’OTAN abandoni el país centreasiàtic.

helicòpters Mi-17 US Navy a Patuxent Md.jpg

Helicòpters Mi-17 a la base de Patuxent, Maryland. / US Navy

Aquesta contradicció la va fer notar fa uns dies el senador republicà de Texas John Cornyn, membre de la comissió de defensa del Senat, en una carta on demanava al secretari de Defensa, Leon Panetta, que el seu govern no fes negocis amb una empresa que contribueix “als assassinats en massa a Síria”. De fet, una petició semblant ja es va fer el març, com assenyala Josh Rogin a Foreign Policy. Segons Rogin, el contracte amb Rosoboronexport puja a 900 milions de dòlars.

A tot això s’hi afegeix la circumstància que fins el juny de 2010 Rosoboronexport estava a la llista negra del govern dels EUA, acusada de vendre armes a estats hostils com Iran i, precisament, Síria. La prohibició de fer-hi negocis es va aixecar després que Rússia acceptés pressionar l’Iran per forçar-lo a aturar l’enriquiment d’urani i evitar el seu eventual accés a l’arma atòmica.

Des de la xarxa han criticat la hipocresia de Washington d’afavorir una empresa que contribueix a les matances d’Al-Assad, i més quan ja havia estat sancionada per vendre-li armes. Ara bé, en aquest terreny molts tenen la cua de palla: Egipte i l’Aràbia Saudita figuren entre els primers compradors d’armes dels EUA del món, i va ser amb aquestes armes que les dictadures del Caire i de Riad van aixafar el 2011 les revoltes populars a Egipte i a Bahrein, respectivament.

Venda d'armes dels EUA1.jpg Tot plegat fa més necessària que mai una regulació internacional del comerç d’armes, empresa a la qual dediquen els seus esforços organitzacions com per exemple Fundació per la Pau o l’ICIP, que tenen l’esperança posada en la conferència que l’ONU farà el juliol per mirar d’arribar a un tractat mundial sobre la venda d’armament.

L’ONU, inoperant a Síria. Qui en té la culpa?

dilluns, 28/05/2012

Algunes veus critiquen l’ONU i la responsabilitzen gairebé directament del drama que pateix el poble sirià. És cert, l’ONU és inoperant; i no només a Síria, on fa poca cosa més que emetre condemnes formals; però la culpable d’aquesta inoperància no és la institució com a tal, sinó el comportament dels seus membres; i pocs se salven de la crítica.

Robert Mood AFP.jpg

El cap de la missió d'observadors de l'ONU a Síria, el general Robert Mood / AFP

Rússia, per exemple, a part de bloquejar –juntament amb la Xina– qualsevol intent de parar els peus a Baixar al Assad, li continua subministrant les armes amb què mata la seva població, com ja es va denunciar al febrer. Segons la televisió Al Arabiya, un vaixell amb armament rus havia d’arribar al port de Tartus aquest cap de setmana, coincidint precisament amb la repugnant matança d’Al-Haula (108 morts, 49 d’ells nens).

El negoci de la guerra, però, no només és patrimoni “dels altres”. És instructiu consultar, per exemple, els informes de la Secretaria d’Estat de Comerç Exterior del govern espanyol on es presenten les dades de la venda d’armes d’Espanya. El 2010 (pàgina 61), els fabricants espanyols no van vendre armes a Síria, però sí a Aràbia Saudita i Bahrein, i també a Egipte, Líbia i Tunísia. Aquestes vendes es van fer abans de la Primavera Àrab, però això no treu que s’incomplís la llei que prohibeix exportar armes a països on es donen situacions de violació dels drets humans, segons va denunciar l’any passat Amnistia Internacional. A l’informe del primer semestre del 2011 (pàgina 6) continuen figurant Aràbia Saudita i Egipte com a receptors d’armes espanyoles, en uns moments en què ja havien esclatat les revoltes.

De l’informe del 2011 també crida l’atenció un detall: només en el primer semestre Espanya va vendre armes per 1.100 milions d’euros, gairebé el doble que el primer semestre de 2010 (un sector que malauradament no està en crisi, doncs). A això s’hi afegeix una dada significativa: en els vuit anys de govern de Zapatero la venda d’armes espanyoles es va multiplicar per sis.

I encara un últim detall: un dels bons clients de la indústria d’armes espanyola ha estat Veneçuela, un país que l’han denunciat per vendre combustible … a Síria! I aquí tanquem el cercle obert al començament: sobre el paper, les aspiracions que es proposa l’ONU són justes i lloables, però mentre la seva actuació com a institució depengui tan directament de la voluntat dels governs dels Estats, poca cosa podrem fer. Rússia fa costat a Síria, els EUA a Israel… els interessos de les potències sovint han paralitzat les bones iniciatives del Consell de Seguretat. Si desaparegués l’obsoleta prerrogativa del dret de veto dels cinc guanyadors de la Segona Guerra Mundial i es donés més protagonisme als països emergents, potser (només potser) avançaríem un mica. Però qui té una mica de poder el té ben agafat, sigui gran o no; per això, després de tants anys mirant el món, em permetreu continuar sent pessimista…

En any electoral, prudència i contenció

dimarts , 13/03/2012

Els republicans reclamen a Obama una política exterior més agressiva, que demostri més fermesa contra l’Iran i Síria i recuperi el que consideren un lideratge perdut en l’escena internacional. Sembla que han oblidat ja els estralls que va causar el seu predecessor.

La política exterior d’Obama ha estat, sortosament, de perfil més baix que la de Bush, i s’ha caracteritzat per una major dosi de prudència i multilateralisme.

En relació amb la primavera àrab, després d’un primer moment d’indecisió i de no saber a quina carta jugar, els EUA es van posar al costat dels reformistes i van procurar mantenir les aliances amb els nous dirigents; el cas d’Egipte és clar: el suport als militars que governen després de Tahrir s’ha mantingut intacte i l’objectiu és mirar de preservar aquesta relació sota el futur govern.

Rebels sirians a Idlib_Rodrigo Abd AP.jpg

Opositors sirians a la ciutat d'Idlib. Rodrigo Abd / AP

El cas de Líbia va ser un exemple d’actuació des de la rereguarda: la Lliga Àrab i Europa van ser els protagonistes visibles de la intervenció militar, que si bé va començar sent únicament humanitària, va acabar sent sobretot política: va precipitar la caiguda de Gaddafi primer, va provocar la seva captura després i va tolerar el seu linxament al final. Els EUA van cedir el protagonisme a Europa en tots els terrenys: en el mediàtic, on Sarkozy necessitava rentar-se la cara pel seu suport al règim tunisià; en l’econòmic, ja que els contractes post Gaddafi han afavorit companyies europees per davant de les nord-americanes; i en el militar, tot i que els míssils llançats per l’OTAN els hi va posar el Pentàgon.

En el cas de Síria, els EUA han fet gestos i declaracions per forçar un canvi de règim, però no s’han posat tampoc a primera línia, per diversos motius: ja hi ha com a intermediaris els governs amics de l’Aràbia Saudita i el Qatar sunnites que, amb l’Iran xiïta en el punt de mira, encapçalen l’ofensiva per fer caure Baixar al-Assad, reclamant-li (ironies de la geoestratègia política) allò que ells neguen a la seva pròpia població. Els EUA tampoc es volen posar al capdavant d’una ofensiva contra al-Assad que sembla condemnada al fracàs mentre Rússia i la Xina es mantinguin fidels al seu aliat sirià. Tot això frena la intervenció que reclamen les imatges del sacrifici de Homs i les matances de Deraa.

Però és en relació amb l’Iran on els EUA han de fer més equilibris: han d’exhibir prou fermesa com per frenar els impulsos bombarders d’Israel, ja que si el govern ultra de Netanyahu arrossega els EUA a un nou conflicte al golf Pèrsic, la reelecció d’Obama es posa greument en perill. Ara bé, no pot deixar Israel a l’estacada: com tots els presidents, ha de demostrar un suport sense fissures a l’Estat hebreu si vol els favors de l’electorat proisraelià nord-americà, poderós i influent. Per això Obama assegura que estarà darrere Jerusalem si hi ha un enfrontament amb Teheran però alhora exhorta a una sortida diplomàtica del contenciós nuclear. Mentrestant, la martiritzada Síria queda a la recambra com un peó que pot ser útil en l’estira i arronsa sobre el dossier atòmic.

Ja fora de l’Iraq i amb la sortida d’Afganistan programada, Obama intenta mantenir els EUA com a primera potència mundial, però des d’una discreta segona fila per evitar que l’exposició al primer pla li espatlli la seva estratègia, una actitud prudent que, en any electoral i de crisi econòmica, es fa més necessària que mai.