Entrades amb l'etiqueta ‘Tea Party’

Derrota del Tea Party

dimecres, 7/11/2012

Els resultats provisionals revelen que Obama ha tret en aquestes eleccions nou milions menys de vots que el 2008. I Romney, uns dos milions i mig menys que McCain fa quatre anys. Pel que fa al vot popular, doncs, que és el que realment mesura el suport d’un o altre candidat, hi ha hagut un clar desgast del president.

Els republicans es pregunten ara què ha fallat. No entenen com no han pogut fer fora de la Casa Blanca un president sota el mandat del qual l’atur no ha estat mai per sota del 7,8 per cent, els ingressos per família han baixat al nivell de 1995, i molta de la població ocupada té feines parcials o en precari. Aquesta realitat desmenteix aquell axioma tan suat de Clinton que el que compta és l’economia, estúpid.

Una de les respostes està en el fet que si bé l’atur continua alt, la percepció de l’electorat és que la situació econòmica ha millorat (innegable) i que encara pot millorar més.

Tammy Baldwin.jpg

Tammy Baldwin, de Wisconsin, primera senadora lesbiana de la història. / Reuters. Darren Hauck

Una altra resposta està en el Tea Party i la nociva influència que ha exercit en l’ideari republicà. La majoria de nord-americans han demostrat estar molt lluny d’un sector de la societat que discrimina les dones, els immigrants, els homosexuals i que vol mantenir els privilegis d’una minoria selecta. Fixem-nos en aquests detalls:

El vot femení ha estat clau en el triomf d’Obama. Un 55% de les dones ha votat per ell, i n’hi havia de registrades uns deu milions més que no pas homes. En el pròxim Senat hi haurà almenys 19 dones, la xifra més alta de la història; d’aquestes, només quatre són republicanes. En aquest resultat hi ha tingut molt a veure, sens dubte, la posició de Romney de pretendre prohibir l’avortament, eliminar les ajudes a la planificació familiar, no donar suport a la llei per la igualtat salarial i les declaracions extemporànies d’alguns dels seus senadors més ultres.

En el cas de les minories, ha augmentat la participació de negres i hispans, clarament prodemòcrates: per posar només un exemple, a Nevada els hispans ara eren el 18 % dels votants enfront del 15 % de fa quatre anys. Els republicans no poden guanyar defensant un política antiimmigració, amb els exponents del seu suport a la llei de control policial dels immigrants d’Arizona o les limitacions a la Dream act, que atorga la ciutadania als fills d’estrangers arribats de petits i que estudien o estan a l’exèrcit.

Un altre àmbit és el de la minoria homosexual. Estar en contra dels drets d’aquest col·lectiu no només fa que gais i lesbianes s’allunyin dels republicans, sinó també el sector més progressista, format majoritàriament per la gent jove. Una mostra del suport als demòcrates en aquest àmbit és que per primera vegada hi haurà una senadora que ha manifestat públicament la seva homosexualitat: Tammy Baldwin, de Wisconsin, l’Estat originari, per cert, de Paul Ryan, el falcó triat per Romney per acompanyar-lo a la vicepresidència. A més, a Maine, Maryland i Washington, els electors han aprovat la legalització del matrimoni gai. A tot això cal afegir que Colorado, Washington i Massachusetts també van aprovar la legalització del consum de marihuana.

Tot plegat, un retrat electoral que xoca amb els postulats defensats per la minoria del Tea Party. Acostant-se al sector més conservador del seu partit, Romney s’ha allunyat de la majoria dels nord-americans.

Primàries republicanes: l’enemic a casa

dimecres, 4/04/2012

Després de la victòria de Romney del dia 3 d’abril, els republicans tenen l’oportunitat de començar d’una vegada la campanya per intentar recuperar la Casa Blanca el novembre. De moment, l’itinerari dels tres mesos de primàries equival a poc menys que un suïcidi polític, encara que als qui preferim que els EUA tinguin un president centrista com Barack Obama de fet ja ens està bé. Però el cert és que sembla que els republicans facin campanya contra ells mateixos.

No els ajuda que a aquestes alçades personatges pintorescos com Ron Paul i Newt Gingrich continuïn en la cursa. El llibertari Paul ja ha demostrat que el seu suport no supera el 10 per cent dels votants republicans, segons Gallup. Té només 51 dels 1.166 delegats elegits fins ara. El mateix podem dir de Newt Gingrich, que té el suport del 12 per cent dels votants i 135 delegats.

GOP.jpg

Autor: James MacLeod. Del blog MacLeod Cartoons

El que més els perjudica és la divisió que estan demostrant. Al partit de l’elefant s’hi evidencien dos corrents interns: el moderat, pragmàtic, tolerant en aspectes morals però ultraliberal en aspectes econòmics, representat pel majoritari Mitt Romney (655 delegats) . I el conservador, més ultraliberal encara, que beu de moviments creacionistes de diversa inspiració cristiana impulsors d’una croada moral contra el que ells consideren una deriva perversa de l’essència espiritual nord-americana. En aquest corrent ara mateix hi conviuen Rick Santorum (amb 278 delegats) i Gingrich, i s’hi adscrivien amb més o menys afinitat Michele Bachmann, Rick Perry i fins i tot Herman Cain, tots ja fora de les primàries. Tants aspirants debiliten aquest sector conservador i anul·len la possibilitat d’una alternativa clara a Romney. Mentrestant aquest s’enfronta als rivals del seu partit i no al seu partit rival. Amb l’agravant que tots ells prometen continuar fins a la convenció de l’agost a Tampa, fet que manté la fractura i impedeix centrar els esforços en un únic candidat.

La pugna entre Obama i Hillary Clinton el 2008 no va perjudicar els demòcrates, sinó que va presentar al públic dos candidats sòlids i capacitats, que ara ocupen els càrrecs més importants de l’Executiu. En canvi els republicans estan perdent pistonades lluitant entre ells. La causa és una mena de càncer que se’ls menja des de dins, anomenat Tea Party i que, a part de ser una plataforma de personalismes sectaris i excloents, llança propostes més pròpies del moment històric que dóna nom al moviment que no pas del segle XXI. El millor exemple són les idees de l’únic aspirant que pot fer ombra a Romney: Santorum proposa prohibir la interrupció de l’embaràs també en casos de violació i incest, perseguir els metges que facin avortaments, reformar la Constitució per il·legalitzar el matrimoni gai i recuperar tècniques d’interrogació com el waterboarding, que fins i tot republicans com el senador John McCain consideren tortura.

Romney té l’enemic a casa: inclourà Santorum al ticket com a candidat a vicepresident? Si ho fes, les seves opcions encara es veurien més reduïdes davant un Obama que veu com lleument es recupera l’economia i baixa l’atur.

Gingrich o Romney: el dilema republicà

dimarts , 24/01/2012

La victòria de Gingrich a les primàries de Carolina del Sud ha posat en evidència la divisió interna i alhora el dilema a què s’enfronta el Partit Republicà dels EUA.

Newt Gingrich i Mitt Romney simbolitzen les dues ànimes del partit: el sud profund contra la Nova Anglaterra; els grangers contra Harvard; el far west contra Wall Street. En definitiva, el cor, les essències del Tea party, contra el cervell, el pragmatisme del món dels negocis.

L’abandó de Rick Perry i les patinades de Romney (resistir-se a fer pública la declaració de renda després d’admetre que paga menys impostos que la mitjana dels nord-americans li ha passat factura) han fet descobrir al sector més conservador que pot plantar cara amb èxit a l’establishment del partit. Ara bé, aquest triomf ha estat a Carolina del Sud, cosa que li ha donat una forta embranzida; però encara que guanyés les primàries de Florida del dia 31, Gingrich difícilment tindria el suport majoritari dels republicans. I és que a les seves files hi conviuen creacionistes, antiavortistes, contraris al matrimoni gai i cristians renascuts, amb neoliberals aïllacionistes probusiness i antiintervencionistes que el que volen és sobretot pagar menys impostos i tenir facilitats per fer negocis i enriquir-se.

Gingrich Romney Jason Reed  Reuters.jpg

Els quatre aspirants republicans a la Casa Blanca. Jason Reed / Reuters

Aquestes dues ànimes poden conviure al si del partit republicà, però a l’hora d’enfrontar-se a Obama, el sector radical espanta els votants: les eleccions les guanya sempre el centre, i molts dels electors que van optar per Obama i que n’han quedat decebuts podrien fàcilment passar-se al partit republicà amb un candidat moderat com Romney, però segurament es quedarien amb Obama si l’alternativa fos un ultraconservador com Gingrich. Almenys això és el que diuen els sondejos, com mostra Real Clear Politics. Obama sempre guanyaria a qualsevol dels candidats republicans actuals: contra Ron Paul, per cinc punts; contra Rick Santorum, per gairebé deu; i contra Gingrich per 11; en canvi, la diferència amb Romney és de menys de dos punts. Les enquestes, a més, mostren una altra crua realitat per al partit de l’elefant: enfront qualsevol republicà sense especificar (per tant, cap dels actuals), Barack Obama perdria; per poc, però a hores d’ara, perdria.

Per tant, sembla que si hi ha un candidat que pot batre Obama, aquest és abans Romney que no pas Gingrich. Per això els republicans s’enfronten a un dilema. Fer cas al cor o al cap; seguir les essències del sector més radical i allunyar-se de la Casa Blanca o optar pel candidat més possibilista i arraconar el tea party al sud profund de la política.

Un país segrestat

dijous, 4/08/2011

L’equilibri de poders és una de les virtuts del sistema polític nord-americà. Per ampliar el límit del deute calia l’aprovació de les dues cambres del Congrés i la firma del president; això en teoria enforteix la democràcia i elimina excessos d’una o altra institució. Però només en teoria: ara s’ha demostrat que el check and balance pot ser una arma al servei d’una minoria sectària i intransigent.

Tea party 2.jpg

Membres del Tea Party es manifesten a Washington / Reuters

Observem uns quants fets que s’han destacat poc: Bill Clinton va deixar la Casa Blanca el gener del 2001 amb superàvit. Sembla, doncs, que no han estat les polítiques demòcrates sinó els vuit anys d’excessos del republicà George Bush els causants de l’elevat dèficit que arrossega l’administració: l’augment de la despesa militar arran de dues guerres il·legítimes (la d’Iraq hauria de ser tema per la Justícia internacional) i les rebaixes fiscals a les grans fortunes estan en l’origen de la penúria actual. En un primer moment, amb voluntat pactista, els demòcrates van proposar un pla que incloïa retallades dràstiques (no tan sols en Defensa, sinó també en prestacions socials) i la fi dels avantatges fiscals que Bush va atorgar als més poderosos. Una opció que va ser anatema per a la minoria del Tea Party.

Quin ha estat el resultat final? Un gir dels demòcrates cap a la dreta per acontentar aquesta minoria ultraconservadora obstruccionista que veu l’Estat no com una institució que ha de proporcionar serveis als ciutadans sinó com un monstre voraç i insaciable que devora els seus guanys; una visió ultraliberal de la política basada en l’individualisme a ultrança i que mira només els vots del districte, encara que es s’embolcalli amb la bandera mítica dels fundadors que fugien de l’autoritarisme europeu de l’Antic Règim i buscaven la llibertat que els oferia el Nou Món.

Davant aquesta crisi, alguns mitjans han adoptat una actitud equidistant i han dit que “tots els polítics” eren culpables de la situació perquè només miraven pels seus interessos. No. Diguem les coses com són: els EUA tenen (o almenys van tenir durant dos anys) el president més progressista que han tingut mai, i una minoria il·luminada i reaccionària s’ha proposat com a únic objectiu desgastar-lo i erosionar-lo per fer-lo fracassar. Van dir que era comunista, que era musulmà, que no era ciutadà nord-americà, i ara abusen dels preceptes constitucionals per forçar un gir que beneficia només els seus interessos.

Vol dir això que els demòcrates estan lliures de culpa? No. Han comès errors, sens dubte: Obama no va saber aprofitar el capital polític obtingut el 2008 i, a part de fer promeses irrealitzables, va apostar-ho tot a una reforma sanitària que ara aquesta minoria immobilista també vol bloquejar. Però potser el seu principal error ha estat que davant l’ofensiva de la dreta ha buscat l’acomodació i no la confrontació. Per uns, ha fet bé anant a buscar el centre, que és on rau la victòria electoral. Per d’altres, ha fet malament en renunciar als principis progressistes que el 2008 el van dur a la presidència.

Des d’Europa ens sembla que el xantatge del Tea Party se li hauria de girar en contra i traduir-se en un càstig a les urnes. Però potser no tot és culpa d’aquesta minoria i hem de començar a assumir que els EUA és un país majoritàriament de dretes i que l’Obama del Yes, we can va ser un miratge, una anomalia puntual provocada per l’esgotament de la presidència de George Bush. Aquell Obama del 2008 ha cedit el pas a l’Obama del 2010, que, en un país de dretes, ha anat a buscar el centre massa lluny de l’esquerra.