Entrades amb l'etiqueta ‘terrorisme’

La tortura continua perseguint Bush (i Obama)

dilluns, 24/12/2012

Dues qüestions aparentment desconnectades entre elles –una pel·lícula i un informe del Senat– han tornar a posar en evidència, per si feia falta, les mentides de George Bush en la mal anomenada guerra contra el terror.

La imminent estrena  de la pel·lícula Zero Dark Thirty –aquí amb el títol La noche más oscura, el 4 de gener–, que narra la recerca i mort d’Ossama Bin Laden, ha creat una viva polèmica als EUA perquè s’hi dóna a entendre que gràcies a la tortura practicada per la CIA es va obtenir informació valuosa per arribar fins al líder d’Al-Qaida. El film ha rebut l’assessorament d’experts en intel·ligència, però aquests s’han afanyat a dir que aquest aspecte del relat “no té res a veure amb la realitat.”

Protestes contra waterboarding REUTERS_Jim Young.jpg

Protestes contra el waterboarding el 2008 davant la Casa Blanca / Jim Young. REUTERS

Coincidint amb aquesta controvèrsia, el comitè d’intel·ligència del Senat ha aprovat fa poc un voluminós informe on es constataria que les “millorades” tècniques d’interrogatori practicades a Guantánamo no van permetre obtenir mai informació substancial en la lluita contra el terrorisme. L’informe resta secret, però al mes d’abril la seva presidenta, Diane Feinstein, i el president del comitè de Defensa, Carl Levin, ja van emetre un comunicat on deixaven clar que afirmar que “les anomenades tècniques d’interrogatori millorades de la CIA són un element central del nostre èxit és una visió equivocada i mal informada”. El passat 13 de desembre, dia d’aprovació de l’informe, la mateixa Diane Feinstein emetia un altre comunicat on deia que “la creació de centres de detenció de llarga durada clandestins i l’ús de les anomenades tècniques d’interrogatori millorades van ser errors terribles, opinió compartida per la majoria del comitè”.

Aquestes revelacions contrasten vivament amb el que es deia des de l’administració Bush. Per exemple, el 6 de setembre de 2006: en un discurs des de la Casa Blanca, després d’admetre l’existència de presons secretes de la CIA i refermar la idoneïtat de Guantánamo, Bush va informar que gràcies a les tècniques d’interrogatori “dures però efectives” aplicades als presos s’havia obtingut informació que havia permès evitar nous atemptats terroristes. Ara el Senat desmenteix aquells èxits: una falsedat més en el currículum de l’últim president republicà.

Ara bé, el balanç d’Obama en aquest capítol no és tampoc per tirar coets: va prohibir la tortura poc després de jurar el càrrec, el gener de 2009, això és cert. Però la pretesa voluntat del fiscal general de perseguir i condemnar els agents de la CIA presumptament implicats en abusos va quedar en mers intents. Després de desestimar pràcticament totes les denúncies, finalment l’agost passat el departament de Justícia va arxivar el procés que hauria pogut esclarir la mort de dos detinguts a les presons afganesa de Bagram i iraquiana d’Abu Ghraib. Els acusats van quedar lliures sense càrrecs.

Bin Laden, en campanya per Obama

dissabte, 27/10/2012

L’espectre de Bin Laden entrarà de ple en la campanya electoral nord-americana el diumenge dia 4, dos dies abans de les votacions, quan el canal National Geographic emeti en prime time Seal Team Six: The Raid on Osama bin Laden. Aquesta pel·lícula narra l’operació que va acabar amb la vida del líder d’Al-Qaida el dia 2 de maig de 2011.

L’oportunisme polític no pot ser més evident: és un film produït Harvey Weinstein, amic personal dels Obama, i que ha participat activament en campanyes de recaptació de fons per al Partit Demòcrata. Al tràiler hi apareix la imatge real d’Obama, i fins i tot s’hi afirma que amb la missió posa la seva presidència en joc.

Que es difongui la pel·lícula a poques hores d’obrir els col·legis electorals no ha agradat gens als republicans, per l’explotació que fa Obama d’un dels principals èxits del seu mandat. L’anunci també ha despertat la por que el film pugui provocar una nova onada de manifestacions antiamericanes al món islàmic, com la que va desencadenar la divulgació del tràiler de La inocència dels musulmans.

La guanyadora de dos Oscar Kathryn Bigelow també està fent una pel·lícula sobre l’operació, titulada Zero Dark Thirty, que no se centra en la mort de Bin Laden sinó els deu anys de recerca de l’home més buscat del planeta. Aquesta obra també ha portat polèmica, perquè els republicans han acusat la Casa Blanca de facilitar informació classificada a la directora. A més, segons The Telegraph, s’havia d’estrenar el mes d’octubre, però davant les queixes i mostrant un decòrum que National Geografic no ha tingut, la productora ha retardat la data fins al 4 de gener, quan els nord-americans ja sabran qui jurarà el càrrec de president per a quatre anys més.

Sobre Líbia, Romney té (i no té) raó

dijous, 18/10/2012

Obama va guanyar, sense golejada, el debat de dimarts a l’Estat de Nova York. El president en surt reforçat, però Romney no està ni de bon tros enfonsat. Continua sent un rival sòlid que plantarà cara fins a última hora per als Estats encara per decantar.

Un dels moments estel·lars de la nit es va donar quan Romney va dir que el Govern havia trigat dues setmanes a informar que l’ambaixador dels EUA a Líbia va morir l’11 de setembre a causa d’un atemptat terrorista. Obama va replicar que l’endemà mateix havia dit que es tractava d’un acte terrorista. Romney va negar-ho i Obama va insistir: “miri les transcripcions”. I aquí va intervenir la moderadora, Candy Crowley, de la CNN: “sí que ho va fer”, va dir ella. Romney no va poder dissimular la seva contrarietat.

Ara bé, en aquest punt Romney té raó, però no tota la raó.

És cert que al jardí de la Casa Blanca Obama va parlar d’acte terrorista. Però si mirem la transcripció del que va dir exactament aquell dia, veiem que l’única referència van ser aquestes paraules: “cap acte terrorista no farà trontollar la resolució d’aquesta gran nació, ni canviarà el nostre caràcter o eclipsarà els nostres valors”. I ja està. Res més. Paral·lelament, és inqüestionable que durant els primers dies la confusió sobre què havia passat va ser notòria: primer es va atribuir la mort de Chris Stevens a un assalt vinculat amb les protestes per la difusió del vídeo La inocència dels musulmans. I no va ser fins dies després que la CIA va afirmar que la mort del diplomàtic era a causa d’un atemptat terrorista perpetrat presumptament per una branca vinculada a Al Qaida del Magreb Islàmic. La Casa Blanca s’escuda dient que va canviar la primera versió quan va tenir més informació dels serveis d’intel·ligència. A això s’hi afegeix que el responsable de seguretat de l’ambaixada de Líbia va demanar ampliar els efectius al país i se li va negar, com va declarar ell mateix dvant la Cambra de Representants.

Per tant, en aquest fet concret Romney té raó, i la mateixa Hillary Clinton va assumir els errors just abans del debat per mirar de minimitzar el dany a Obama. Ara bé, Romney no té raó quan aprofita aquell desgavell recent per posar en dubte tota la política exterior d’Obama. Com en els anys de Carter, els republicans troben a faltar fermesa i mà dura i presenten com un símptoma de debilitat tota aproximació més dialogant i multilateral en les relacions internacionals dels EUA, com la que en general ha adoptat el tàndem Obama-Clinton. Mireu el post anterior Ha fracassat Obama als països musulmans?

Obama, assassí confés?

dimecres, 30/05/2012

Per a alguns, en el titular d’aquest post hi sobra l’interrogant perquè consideren una evidència l’afirmació que porta implícita. Ara bé, la majoria de nord-americans ni tan sols es faria mai aquesta pregunta. Per això trobo destacable (i de lectura recomanable) l’extens informe que publica aquesta setmana The New York Times on es revelen detalls de la política antiterrorista d’Obama que l’acosten a George Bush molt més del que alguns gestos retòrics o propagandístics podrien fer creure.

Meshud.jpg

El líder talibà pakistanès Beitullah Meshud, mort el 2009

Els autors de l’informe han parlat amb 36 consellers i exconsellers pròxims a Obama, i del que diuen es desprèn la imatge d’un president a qui no l’aclaparen els dubtes morals quan ordena un atac a un presumpte terrorista encara que sàpiga amb certesa que està envoltat de familiars o altra gent innocent. Va ser el cas del dirigent dels talibans pakistanesos Baitullah Meshud, mort l’agost del 2009. El llavors conseller de Seguretat Nacional, el general James L. Jones, diu que en moltes ocasions s’ajornaven atacs si hi havia altres persones al costat de “l’objectiu”, però aquell no va ser el cas: Obama va ordenar llançar el míssil que va matar Meshud, la seva dona, els sogres i vuit persones més. És un exemple per explicar el seu procediment de presa de decisions: cada setmana un centenar de membres de l’equip de seguretat es troben per estudiar tota la informació que tenen sobre els presumptes terroristes i decidir quin nom de la llista serà el següent objectiu. El mateix procés fa la CIA i després passa l’elecció al president, que exigeix prendre personalment l’última decisió.

Diu el diari que aquesta política agressiva del “professor de Dret liberal (d’esquerres) que havia fet campanya contra la guerra d’Iraq i contra la tortura” va reforçar-se a finals de 2009, després de la mort de 13 soldats a Fort Hood, Texas, a mans d’un metge militar simpatitzant d’Al-Qaida, i de l’intent fallit d’atemptar contra un avió que anava a Detroit, el dia de Nadal, en el que s’ha conegut com el cas del “terrorista dels calçotets”. L’efecte va ser, segons els entrevistats, “un dirigent que va eludir buscar un acord al Congrés per tancar Guantánamo i que aprova accions letals sense que li tremoli el pols”. Per això el diari es pregunta quins són els principis morals i legals que es planteja Obama en aquest àmbit.

Una resposta la trobem en la decisió d’ordenar, el setembre de l’any passat, la mort de Anwar al-Awlaki, nascut als EUA i convertit en un destacat membre d’Al-Qaida del Iemen. Els seus sermons inspiraven atemptats i va col·laborar en l’intent de Detroit, diuen els EUA. El president es devia preguntar, però, “si podia ordenar l’assassinat d’un ciutadà americà en un país que no estava en guerra contra els EUA, en secret, i sense judici”, planteja el Times. Doncs segons William M. Daley, cap de Gabinet fins al gener d’aquest any, Obama va tenir pocs dubtes i va dir que aquell era “un cas fàcil”, ja que en poques ocasions hi hauria tanta evidència. El míssil també va matar un altre nord-americà, Samir Khan, membre d’Al-Qaida però que no era a la llista d’objectius.

Obama i assessors antiterrorisme.jpg

Obama al despatx oval amb els seus principals assessors. / Pete Souza. The White House / NYT

Els assessors d’Obama també admeten que a l’hora de fer el recompte de víctimes dels atacs amb avions no tripulats (drones) es recorre a una metodologia que minimitza els “danys col·laterals”: a tots els homes en edat militar que moren se’ls considera combatents, excepte en el cas que les dades forenses demostrin després de manera inequívoca la seva innocència. Gràcies a això el principal conseller en la lluita antiterrorista, John O. Brennan, diu que els drones no han matat cap no-combatent, i d’altres veus gosen afirmar que les víctimes civils es poden comptar “amb els dits de les mans”.

Per acabar, atenció a aquestes dades incloses en l’informe: Bush va fer 50 atacs selectius amb míssils contra objectius del Pakistan (45) i de Somàlia (5). En els tres anys i mig de presidència, Obama n’ha fet 294, sis vegades més, tots al Pakistan excepte quatre a Somàlia i 38 al Iemen. En un any electoral, l’informe del New York Times pot ser demolidor per a Obama. Però també es podria donar que li aportés per la dreta els vots que pot perdre per l’esquerra.

Guantánamo: deu anys d’ignomínia

dilluns, 9/01/2012
Guantánamo Getty images.jpg

La presó de Guantánamo / Getty images

El dimecres 11 de gener es compleixen deu anys de l’arribada dels primers presos a la base nord-americana de Guantánamo. Amnistia Internacional i altres entitats han organitzat diversos actes per denunciar que aquest centre continuï obert. Segons AI, al penal hi ha encara més de 150 detinguts, i dotze d’aquests hi són des del primer dia. El més escandalós és que d’aquests dotze, només un ha estat jutjat i compleix cadena perpètua després que el condemnés un tribunal militar, mentre que la resta encara no han estat acusats formalment de cap càrrec.

La continuïtat de Guantánamo és un dels fracassos de Barack Obama, sobretot perquè el segon dia en el càrrec va anunciar solemnement el seu tancament, sense calibrar l’oposició que tindria fins i tot dintre de les pròpies files demòcrates. Aquesta promesa incomplerta, però, no li passarà factura en aquest any electoral: tan sols el 21 per cent dels nord-americans estan a favor que es tanqui la presó, segons un sondeig del 2011, i ho corroboren sondejos anteriors de Gallup i la CNN. I això és perquè la majoria no volen que sospitosos de terrorisme siguin jutjats per tribunals civils a territori dels Estats Units, ni cap governador ni congressista vol que en el seu districte electoral s’hi construeixi la presó que hauria de rebre els presos de Guantánamo. Per això aquesta greu irregularitat només aixeca crítiques a fora dels Estats Units i entre una ínfima minoria d’esquerres de dins del país; per ignominiós que ens pugui semblar, a pocs els indigna que des de fa deu anys hi hagi a Cuba un centre de tortura i violació dels drets humans que reté més de 150 persones, moltes de les quals no estan acusades formalment de cap càrrec i d’altres seran jutjades per tribunals militars que incompleixen els criteris internacionals i poden ser condemnades a pena de mort, com denuncia Amnistia Internacional.

Deu anys després, un panorama desolador

divendres, 9/09/2011

Ground zero Alex Fuchs AFPGetty Images.jpg

Alex Fuchs. AFP / Getty images

Més enllà del dany causat pels atacs suïcides, les conseqüències de l’11-S en els últims deu anys han estat devastadores.

Els atemptats van servir de coartada per justificar dues guerres il·legítimes que van causar una gran mortaldat sobretot de civils afganesos, paquistanesos i iraquians. El projecte Costs of War de la Brown University (citat per The Economist) assegura, en un càlcul conservador, que van provocar 225.000 morts (entre civils i militars) i prop de vuit milions de refugiats. El més greu és que ni tan sols els EUA no hauran obtingut res a canvi d’aquesta destrucció: la influència que conserven els talibans a l’Afganistan fa dubtar de la viabilitat del règim de Karzai quan marxi l’OTAN; a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta que ha estret els llaços amb l’Iran dels aiatol·làs, cosa que amplia la influència de Teheran a l’Orient Mitjà, on una medieval Aràbia Saudita aliada de Washington ha quedat clamorosament en evidència després de les revoltes democràtiques de la primavera àrab (unes revoltes molt més efectives que no pas les guerres democratitzadores de Bush). I el Pakistan s’ha confirmat com un aliat amb doble cara i poc fiable, després que, segons tots els indicis, l’ISI amagués Bin Laden durant anys. Per tant, la guerra contra el terror haurà tingut un cost elevadíssim per donar uns fruits més que minsos: no oblidem que a Bin Laden el va matar un comando d’elit amb sofisticada tecnologia, no desenes de milers de soldats invasors d’Estats canalla. A més, els atemptats de gran repercussió mediàtica han continuat (Bali, Madrid, Londres, Casablanca, Bombai…) i el risc no ha desaparegut. La reacció d’Occident va evitar encara més accions terroristes, però van ser les mesures policials i de seguretat el que va frenar Al-Qaida, no les ocupacions d’Afganistan i l’Iraq, que la van esperonar.

Tot això, afegit a Abu Ghraib, Guantánamo i els vols de la CIA, va malmetre la imatge dels EUA al món, una mala imatge agreujada per la submissió d’Obama a Israel que la política de “mà estesa” amb els països àrabs i musulmans no ha corregit.

En política interna, la mateixa Brown University diu que el cost econòmic de les guerres frega els quatre bilions de dòlars; aquesta és una més de les causes de l’actual dèficit d’una economia que Bush va rebre amb superàvit, encara que el Tea Party només l’atribueix a la despesa social. L’elevat endeutament (prop de 15 bilions) i la intransigència republicana han fet que per primera vegada s’abaixés la qualitat de les emissions del Tresor.

Però el més greu és que la reacció a l’11-S va comportar una dretanització de la classe dirigent i de l’opinió pública nord-americanes, que haurà tingut seqüeles duradores: si els republicans recuperen la sensatesa –com comença a semblar– i troben un candidat mínimament presentable (entre el sòlid ultraconservador Rick Perry i el tecnòcrata Mitt Romney, sense menystenir Ron Paul), i l’atur es manté elevat, la reelecció d’Obama estarà més que en dubte. I es constatarà que la victòria del 2008 va ser un miratge, una flor passatgera: la reacció puntual a l’abisme en què Bush havia enfonsat el país. Si això passa –voldria equivocar-me–, l’eslogan yes we can haurà estat només un fugaç missatge d’esperança, un tènue raig de sol enmig de l’oratge conservador desfermat després de l’11-S.

Obama vol ara “construir Amèrica”

divendres, 24/06/2011

El discurs per anunciar l’inici de la retirada de l’Afganistan és un clar exemple del que en podríem dir la doctrina Obama. Abandona la filosofia tradicional del nation building –que pretén crear règims fidels als interessos nord-americans– i, en una posició aïllacionista que deixa a la dreta descol·locada, passa a centrar-se en les necessitats de la política domèstica. “No volem fer de l’Afganistan un lloc perfecte”, va dir. El moment més solemne del discurs va ser quan, després d’una llarga pausa per posar-hi més èmfasi, va proclamar: “Amèrica, ha arribat l’hora de centrar-nos a construir la nació aquí, al nostre país”.

Obama AFP Pablo Martínez Monsivais.jpg

Obama anunciant la retirada de l'Afganistan / AFP. Pablo Martínez Monsivais

Obama ho justifica amb els següents arguments: la guerra d’Iraq ha costat la vida de 4.500 nord-americans, i la d’Afganistan, 1.500. I en els últims deu anys, el país s’ha gastat un bilió de dòlars en aquests conflictes. En uns moments d’elevadíssim deute públic i sense que l’economia i l’ocupació acabin d’arrencar (la Reserva Federal acaba de rebaixar les expectatives de creixement per als pròxims dos anys), Obama sap que ha de mirar cap al seu país si vol ser reelegit l’any que ve. Sense una millora econòmica i una reducció de l’atur, difícilment continuarà a la Casa Blanca.

Per altra banda, a ningú no se li escapa que els reptes de seguretat que van justificar aquelles guerres es combaten millor amb unitats reduïdes, grups d’elit i treball d’intel·ligència. Els dirigents d’Al-Qaida liquidats en els últims anys, inclòs Bin Laden, ho han estat gràcies a accions quirúrgiques de sofisticats comandos i no per l’acció massiva de combat de desenes de milers de tropes.

Per això la nova estratègia és ara una altra: personal altament qualificat, nova tecnologia i serveis secrets per fer front a l’amenaça terrorista –“que no ataca soldats al camp de batalla sinó homes, dones i nens innocents”, va dir Obama; i, en el terreny de la construcció de nacions democràtiques, no actuar de manera unilateral sinó “unir-se a l’acció internacional” (no fa servir la paraula liderar, com Bush) en actuacions com per exemple la de Líbia, on “sense ni un soldat sobre el terreny” s’està duent una operació per “donar a la població l’oportunitat de decidir el seu futur”.

El contrast amb la doctrina Bush és considerable: ara cal centrar els esforços en el propi país; i, en cas d’una intervenció exterior, aquesta ha de ser multilateral, però entenc que no com a expressió de tolerància i esperit democràtic i universalista, sinó per la necessitat de compartir els elevats costos econòmics i polítics de les aventures exteriors.

L’oprobi de Guantánamo, encara

dimarts , 26/04/2011

Wikileaks ha tornat a posar en primer pla el que serà una altra taca indeleble en la història recent dels Estats Units: els documents publicats ara confirmen que el que ha passat i està passant a Guantánamo hauria de ser suficient per qüestionar qualsevol proclama dels Estats Units com a país defensor de la democràcia, promotor de la llibertat individual i impulsor de les garanties de l’Estat de dret.

A la crueltat patida pels presos, alguns malalts , d’altres simplement nens o avis, molts d’ells innocents, s’hi afegeix l’irregular entramat legal i retòric que van fer els dirigents d’aquell país per justificar l’injustificable. En primer lloc, per l’indret on es va decidir crear el penal: una de les conseqüències de la tutela sobre Cuba derivada de la guerra del 1898 va ser el tractat pel qual Washington llogava per temps indefinit la zona de Guantánamo al nou govern de L’Havana. Unes condicions que després el règim castrista va denunciar i que no ha reconegut en no cobrar mai el lloguer irrisori que paguen els Estats Units. Per als nord-americans, Guantánamo és territori sota sobirania cubana però administrat per ells en virtut d’aquell acord, i aquest fet els eximeix d’aplicar-hi la seva legislació i evita que tot detingut tingui dret a un judici en un tribunal civil. Aquesta garantia tan publicitada en la cinematografia nord-americana, fixada en les esmenes a la constitució, no s’aplica als detinguts de Guantánamo perquè simplement no estan en territori nord-americà, sinó cubà.

Guantánamo Reuters.jpg

Alguns dels anomenats 'combatents enemics' a Guantánamo / Reuters

En segon lloc, per la tipificació dels presos: George Bush es va inventar la denominació combatents enemics per evitar considerar-los presoners de guerra, ja que en aquest cas hauria d’haver aplicat les Convencions de Ginebra, de les quals els EUA és país signatari. Així, doncs, si bé va invocar la guerra contra el terror per implicar la comunitat internacional en les invasions de l’Afganistan i l’Iraq, Bush mai va considerar els detinguts en aquelles guerres com a presos sinó com a combatents, per així aplicar impunement les detencions arbitràries i el tracte irregular que les Convencions de Ginebra haurien impedit. Un cop esquivades la llei nord-americana i els convenis internacionals, quedava justificar davant l’opinió pública mundial l’ús de la tortura contra els presos. Ho va fer George Bush en diverses ocasions, però una de les més solemnes va ser en un discurs pronunciat el 6 de setembre de 2006 a la Casa Blanca, en què va oferir una nova mostra dels seus peculiars recursos argumentatius: va dir que com que els presos havien estat instruïts per resistir-se als interrogatoris, calia recórrer a “mètodes alternatius”, durs però necessaris perquè amb la informació que obtenien podien evitar nous atemptats com el de l’11-S.

Obama va prometre, en un excés d’optimisme i d’ambició mediàtica, tancar Guantánamo. No va calcular que ni dins el seu partit hi estaven d’acord, i per això el Congrés mai no va aprovar els fons per traslladar els detinguts a territori nord-americà. En conseqüència, tampoc no va aconseguir que els judicis es facin en tribunals civils en comptes de militars. Es mantindrà, doncs, aquesta greu anomalia que desacredita el sistema judicial nord-americà i que, contràriament al que pensen els seus defensors, perjudica més que no pas protegeix el seu país.

És el Pakistan, ximple!

dimecres, 5/01/2011

Recorro a aquesta versió genuïna del tòpic tan gastat de Bill Clinton quan va voler remarcar que és l’economia el que fa guanyar o perdre les eleccions per destacar que el conflicte de l’Afganistan no tindrà solució fins que no s’arregli el problema del Pakistan. El que de veritat preocupa els estrategs nord-americans és la situació en aquest país, per diversos motius:

En primer lloc, no hi ha solució a l’Afganistan sense la col·laboració activa del Pakistan. Al Qaida i els talibans s’han fet forts des de la terra de ningú que hi ha a l’est de la línia Durand que separa els dos països. Al Qaida hi ha trobat un refugi des d’on continua operant i amenaçant Occident a través de les seves franquícies disperses pel món, ja siguin al Iemen, Somàlia o el Magreb. I els talibans hi tenen la rereguarda des d’on alimenten la insurrecció que es consolida arreu del territori afganès. El focus de la inestabilitat, doncs, no és a l’Afganistan sinó a les províncies de l’oest del Pakistan, i és impossible intervenir-hi amb efectivitat sense la participació activa de l’exèrcit i els serveis secrets pakistanesos. Però aquests no hi semblen gaire interessats, com han evidenciat els cables filtrats per Wikileaks, que constaten l’ambigüitat de l’ISI pakistanès, que amb una mà combat els integristes mentre amb l’altra hi col·labora en secret.

Afganistan Shah Marai AFP.jpg

Shah Marai / AFP

Per empènyer el Pakistan  a una major col·laboració, els Estats Units estan preparant una estratègia en dos fronts: el diplomàtic i el militar. En el diplomàtic, volen vincular l’ajuda econòmica i militar a una major implicació en el conflicte, per forçar que l’exèrcit pakistanès no miri tant el Caixmir i l’Índia i posi més atenció en la frontera occidental. En el militar, volen fer ús de tots els recursos possibles. El New York Times revelava fa uns dies que el 2009 la CIA va fer 53 atacs amb avions no tripulats contra sòl pakistanès; el 2010, el nombre d’aquests atacs s’ha més que duplicat i, si bé els plans són secrets i no es coneixen, tot fa pensar que en els pròxims mesos encara n’hi haurà més. L’objectiu és, segons els analistes, forçar el Pakistan a enviar més tropes a la zona. És l’única manera, deia el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, que la insurrecció quedi “enmig de l’entrepà”: entre les tropes pakistaneses a l’est i les tropes nord-americanes i afganeses a l’oest.

Que el Pakistan amoïna de veritat la Casa Blanca ho ratifica un altre dels cables filtrats per Wikileaks, que revela que la principal preocupació del departament d’Estat és que algun funcionari del govern d’Islamabad pugui subministrar als talibans o a Al Qaida components per a una arma atòmica, com destaca l’article de David E. Sanger al Times. Per tot això és tan important la contribució del règim d’Asif Ali Zardari.

Centralitzar l’ofensiva a l’oest del Pakistan ajudaria Obama a deixar les coses prou enllestides per començar, tal com té previst, la retirada de l’Afganistan el juliol d’aquest any 2011. Si ho fa, serà un altre trumfo a la seva presidència, ara en hores baixes. Posar fi a una de les herències més perverses de l’era Bush reforçaria el seu perfil amable, tot i que la situació a l’Afganistan és igual –si no pitjor– que fa nou anys, ja que no s’ha complert cap, ni un, dels objectius que van justificar aquella invasió. Lluny de pacificar el país, en aquests anys el nombre de víctimes civils no ha parat de créixer, com constaten els informes periòdics de l’ONU: l’agència Reuters informava el 3 de gener que el 2010 va ser l’any amb més morts des del 2001; ho corrobora una dada: entre gener i octubre les víctimes civils van augmentar el 20 per cent respecte el mateix període del 2009. Els morts entre les tropes ocupants també no ha fet més que créixer des del 2001. El mateix ha passat amb el conreu d’opi, un sector de l’economia on fan negoci destacats dirigents del nou règim. Un règim que té ben poc de demòcrata: les eleccions presidencials de l’agost de 2009 van estar marcades pel frau i la corrupció, però com que no hi ha alternativa, els EUA s’han hagut de resignar a acceptar que Hamid Karzai sigui el seu home al país i aquell amb qui caldrà negociar la transició. Tot i ser il·legítim, no hi ha recanvi; o això o res. I la situació de les dones tampoc ha canviat, com il·lustra perfectament l’entrevista de Cristina Mas a l’ARA a una militant de l’Associació Revolucionària de Dones de l’Afganistan, RAWA, amagada sota pseudònim: del burca diu que “és una manera d’evitar els segrestos, les violacions i els atacs amb àcid” i afegeix que “el burca ja no és un problema per a les dones afganeses… hi ha coses molt més greus. L’ocupació és més perillosa.”

Aquest 2011, quan es compliran deu anys de l’11-S, constatem que l’epicentre del terrorisme islàmic que fa una dècada va sacsejar les consciències occidentals ja no és a l’Afganistan (si és que mai hi va ser) sinó que s’ha desplaçat a l’oest del Pakistan; alhora, la xarxa a través de la qual opera s’ha dispersat per tot el món, diluint-se en múltiples cèl·lules i centres operatius, financers i de coordinació escampats arreu. És per això que no té sentit continuar amb l’ocupació de l’Afganistan, i més veient el balanç que presenten els nou anys d’intervenció occidental. Per somiar una solució primer caldria aconseguir al Pakistan un règim democràtic i transparent que integrés, absorbís i anul·lés els radicals. Ara bé, com fer-ho?

Les altres revelacions de Wikileaks

dijous, 2/12/2010

Obama Nobel.JPG

Obama amb el Nobel de la Pau / Doug Mills. The New York Times

El pròxim dia 10 farà un any que el president Barack Obama va recollir a Oslo el premi Nobel de la Pau. Ja llavors es va dir que era una decisió precipitada, i que se li donava de manera preventiva; més per les seves intencions que no pas pels seus èxits. Efectivament, un any després el balanç és força decebedor. La retirada de l’Iraq és una retirada en fals (hi ha encara 50.000 soldats que, és cert, no hi són en “missió de combat” sinó només per assessorar l’exèrcit iraquià, però això és només una figura retòrica: res ni ningú els priva d’usar les armes si tenen la subjectiva percepció que estan amenaçats); a la “guerra justa” d’Afganistan no se li veu cap sortida pròxima i Guantánamo continua oberta.

La filtració de documents del departament d’Estat ha deixat en evidència, posant negre sobre blanc –però sense excessiva sorpresa–, els interessos reals de la política exterior nord-americana; i està causant força rebombori, més mediàtic que polític.

Ara bé, el que és veritablement escandalós –i que es mereixeria tenir majors conseqüències– és el contingut dels documents filtrats per Wikileaks el 23 d’octubre sobre la guera d’Iraq, que s’afegien al vídeo fet públic el mes d’abril. El vídeo delatava un evident crim de guerra, i les filtracions revelaven que les tropes nord-americanes havien comès assassinats de civils de manera indiscriminada i que havien practicat i consentit tortures; una realitat també coneguda però que aquells documents van fer evident, i que entra en flagrant contradicció amb la retòrica presidencial. Ara fa un any, a Oslo, en el seu discurs, Obama va dir que a vegades les guerres eren inevitables i eren l’únic recurs per aconseguir la pau, i va afegir solemnement: “Els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan nosaltres mateixos no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Després de conèixer aquelles filtracions sobre l’Iraq, des de l’ONU es va demanar a Obama que com a mínim ordenés una investigació i, si s’esqueia, processés els culpables de les atrocitats comeses a l’Iraq. De moment, però, aquest gest no ha arribat; un silenci que desacredita una mica més el Nobel de la Pau i dóna arguments als qui sospiten que Obama no ordena una investigació perquè potser no quedaria només circumscrita als escalafons més baixos de l’Exèrcit i l’Administració.