Entrades amb l'etiqueta ‘Tunísia’

En any electoral, prudència i contenció

dimarts , 13/03/2012

Els republicans reclamen a Obama una política exterior més agressiva, que demostri més fermesa contra l’Iran i Síria i recuperi el que consideren un lideratge perdut en l’escena internacional. Sembla que han oblidat ja els estralls que va causar el seu predecessor.

La política exterior d’Obama ha estat, sortosament, de perfil més baix que la de Bush, i s’ha caracteritzat per una major dosi de prudència i multilateralisme.

En relació amb la primavera àrab, després d’un primer moment d’indecisió i de no saber a quina carta jugar, els EUA es van posar al costat dels reformistes i van procurar mantenir les aliances amb els nous dirigents; el cas d’Egipte és clar: el suport als militars que governen després de Tahrir s’ha mantingut intacte i l’objectiu és mirar de preservar aquesta relació sota el futur govern.

Rebels sirians a Idlib_Rodrigo Abd AP.jpg

Opositors sirians a la ciutat d'Idlib. Rodrigo Abd / AP

El cas de Líbia va ser un exemple d’actuació des de la rereguarda: la Lliga Àrab i Europa van ser els protagonistes visibles de la intervenció militar, que si bé va començar sent únicament humanitària, va acabar sent sobretot política: va precipitar la caiguda de Gaddafi primer, va provocar la seva captura després i va tolerar el seu linxament al final. Els EUA van cedir el protagonisme a Europa en tots els terrenys: en el mediàtic, on Sarkozy necessitava rentar-se la cara pel seu suport al règim tunisià; en l’econòmic, ja que els contractes post Gaddafi han afavorit companyies europees per davant de les nord-americanes; i en el militar, tot i que els míssils llançats per l’OTAN els hi va posar el Pentàgon.

En el cas de Síria, els EUA han fet gestos i declaracions per forçar un canvi de règim, però no s’han posat tampoc a primera línia, per diversos motius: ja hi ha com a intermediaris els governs amics de l’Aràbia Saudita i el Qatar sunnites que, amb l’Iran xiïta en el punt de mira, encapçalen l’ofensiva per fer caure Baixar al-Assad, reclamant-li (ironies de la geoestratègia política) allò que ells neguen a la seva pròpia població. Els EUA tampoc es volen posar al capdavant d’una ofensiva contra al-Assad que sembla condemnada al fracàs mentre Rússia i la Xina es mantinguin fidels al seu aliat sirià. Tot això frena la intervenció que reclamen les imatges del sacrifici de Homs i les matances de Deraa.

Però és en relació amb l’Iran on els EUA han de fer més equilibris: han d’exhibir prou fermesa com per frenar els impulsos bombarders d’Israel, ja que si el govern ultra de Netanyahu arrossega els EUA a un nou conflicte al golf Pèrsic, la reelecció d’Obama es posa greument en perill. Ara bé, no pot deixar Israel a l’estacada: com tots els presidents, ha de demostrar un suport sense fissures a l’Estat hebreu si vol els favors de l’electorat proisraelià nord-americà, poderós i influent. Per això Obama assegura que estarà darrere Jerusalem si hi ha un enfrontament amb Teheran però alhora exhorta a una sortida diplomàtica del contenciós nuclear. Mentrestant, la martiritzada Síria queda a la recambra com un peó que pot ser útil en l’estira i arronsa sobre el dossier atòmic.

Ja fora de l’Iraq i amb la sortida d’Afganistan programada, Obama intenta mantenir els EUA com a primera potència mundial, però des d’una discreta segona fila per evitar que l’exposició al primer pla li espatlli la seva estratègia, una actitud prudent que, en any electoral i de crisi econòmica, es fa més necessària que mai.

Cues al Magrib

dilluns, 24/10/2011

La casualitat ha volgut que coincidissin a Tunísia i a Líbia dues menes de cues de ciutadans: els uns, davant les urnes; els altres, davant el cadàver de Gaddafi. Els mitjans han reflectit les dues realitats ben oposades: en una, els tunisians esperen ordenadament poder votar per primera vegada en la seva història. A l’altra, homes i algun nen, la boca protegida amb mascaretes, esperen per rabejar-se en el sinistre espectacle del dictador presumptament executat de manera sumària, estès al terra d’una cambra frigorífica.

Les podem veure com dues representacions gràfiques ben diferents del futur immediat que espera als dos països. Una és esperançadora, l’altra és inquietant. Una va acompanyada de fets positius com l’alta participació, l’absència d’incidents i la relativa tranquil·litat que proporciona que l’islamisme estigui encarnat en una força moderada com el partit Ennahda. L’altra desperta tots els fantasmes que assetgen el futur de Líbia i que això que en diem Occident (nosaltres), responsables últims de la caiguda de Gaddafi, hauríem de vetllar amb molta cura. És ara quan cal una veritable intervenció ja no amb bombes sinó amb assessorament, lobbying i diplomàcia, ja que el futur econòmic del país depèn de les nostres compres del seu petroli.

Cues Gaddafi Guillem Valle EPA.gif

Cues per veure el cadàver de Gaddafi. Guillem Valle. EPA / The Guardian

A part els dubtes expressats per Amnistia Internacional sobre la mort de Gaddafi, Human Rights Watch també ha denunciat l’aparent execució sumària de 53 gaddafistes a mans de les milícies rebels. A aquesta notícia alarmant s’hi afegeixen les primeres declaracions del nou dirigent del Govern de transició, Mustafa Abdel Khalil, que ha acompanyat la promesa d’eleccions i una nova constitució (no podia ser d’altra manera), amb l’anunci que l’islam serà la principal font de la legislació del país, cosa previsible, però amb l’afegitó que es donarà via lliure a la poligàmia i s’aixecarà el límit al nombre d’esposes que poden tenir els homes. Un signe preocupant, que se suma als ja coneguts reptes més immediats: controlar les milícies revoltades i convertir-les en un exèrcit institucional sota l’autoritat del govern i integrar en un projecte comú els diversos clans en què està fragmentat el país.

No siguem excessivament pessimistes, donem una oportunitat a la nova Líbia; és un producte nostre. Precisament per això hem d’estar amatents i vetllar perquè puguem veure aviat cues de libis i líbies acudint a les urnes per construir un país igualitari i democràtic.