Entrades amb l'etiqueta ‘Wikileaks’

És el Pakistan, ximple!

dimecres, 5/01/2011

Recorro a aquesta versió genuïna del tòpic tan gastat de Bill Clinton quan va voler remarcar que és l’economia el que fa guanyar o perdre les eleccions per destacar que el conflicte de l’Afganistan no tindrà solució fins que no s’arregli el problema del Pakistan. El que de veritat preocupa els estrategs nord-americans és la situació en aquest país, per diversos motius:

En primer lloc, no hi ha solució a l’Afganistan sense la col·laboració activa del Pakistan. Al Qaida i els talibans s’han fet forts des de la terra de ningú que hi ha a l’est de la línia Durand que separa els dos països. Al Qaida hi ha trobat un refugi des d’on continua operant i amenaçant Occident a través de les seves franquícies disperses pel món, ja siguin al Iemen, Somàlia o el Magreb. I els talibans hi tenen la rereguarda des d’on alimenten la insurrecció que es consolida arreu del territori afganès. El focus de la inestabilitat, doncs, no és a l’Afganistan sinó a les províncies de l’oest del Pakistan, i és impossible intervenir-hi amb efectivitat sense la participació activa de l’exèrcit i els serveis secrets pakistanesos. Però aquests no hi semblen gaire interessats, com han evidenciat els cables filtrats per Wikileaks, que constaten l’ambigüitat de l’ISI pakistanès, que amb una mà combat els integristes mentre amb l’altra hi col·labora en secret.

Afganistan Shah Marai AFP.jpg

Shah Marai / AFP

Per empènyer el Pakistan  a una major col·laboració, els Estats Units estan preparant una estratègia en dos fronts: el diplomàtic i el militar. En el diplomàtic, volen vincular l’ajuda econòmica i militar a una major implicació en el conflicte, per forçar que l’exèrcit pakistanès no miri tant el Caixmir i l’Índia i posi més atenció en la frontera occidental. En el militar, volen fer ús de tots els recursos possibles. El New York Times revelava fa uns dies que el 2009 la CIA va fer 53 atacs amb avions no tripulats contra sòl pakistanès; el 2010, el nombre d’aquests atacs s’ha més que duplicat i, si bé els plans són secrets i no es coneixen, tot fa pensar que en els pròxims mesos encara n’hi haurà més. L’objectiu és, segons els analistes, forçar el Pakistan a enviar més tropes a la zona. És l’única manera, deia el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, que la insurrecció quedi “enmig de l’entrepà”: entre les tropes pakistaneses a l’est i les tropes nord-americanes i afganeses a l’oest.

Que el Pakistan amoïna de veritat la Casa Blanca ho ratifica un altre dels cables filtrats per Wikileaks, que revela que la principal preocupació del departament d’Estat és que algun funcionari del govern d’Islamabad pugui subministrar als talibans o a Al Qaida components per a una arma atòmica, com destaca l’article de David E. Sanger al Times. Per tot això és tan important la contribució del règim d’Asif Ali Zardari.

Centralitzar l’ofensiva a l’oest del Pakistan ajudaria Obama a deixar les coses prou enllestides per començar, tal com té previst, la retirada de l’Afganistan el juliol d’aquest any 2011. Si ho fa, serà un altre trumfo a la seva presidència, ara en hores baixes. Posar fi a una de les herències més perverses de l’era Bush reforçaria el seu perfil amable, tot i que la situació a l’Afganistan és igual –si no pitjor– que fa nou anys, ja que no s’ha complert cap, ni un, dels objectius que van justificar aquella invasió. Lluny de pacificar el país, en aquests anys el nombre de víctimes civils no ha parat de créixer, com constaten els informes periòdics de l’ONU: l’agència Reuters informava el 3 de gener que el 2010 va ser l’any amb més morts des del 2001; ho corrobora una dada: entre gener i octubre les víctimes civils van augmentar el 20 per cent respecte el mateix període del 2009. Els morts entre les tropes ocupants també no ha fet més que créixer des del 2001. El mateix ha passat amb el conreu d’opi, un sector de l’economia on fan negoci destacats dirigents del nou règim. Un règim que té ben poc de demòcrata: les eleccions presidencials de l’agost de 2009 van estar marcades pel frau i la corrupció, però com que no hi ha alternativa, els EUA s’han hagut de resignar a acceptar que Hamid Karzai sigui el seu home al país i aquell amb qui caldrà negociar la transició. Tot i ser il·legítim, no hi ha recanvi; o això o res. I la situació de les dones tampoc ha canviat, com il·lustra perfectament l’entrevista de Cristina Mas a l’ARA a una militant de l’Associació Revolucionària de Dones de l’Afganistan, RAWA, amagada sota pseudònim: del burca diu que “és una manera d’evitar els segrestos, les violacions i els atacs amb àcid” i afegeix que “el burca ja no és un problema per a les dones afganeses… hi ha coses molt més greus. L’ocupació és més perillosa.”

Aquest 2011, quan es compliran deu anys de l’11-S, constatem que l’epicentre del terrorisme islàmic que fa una dècada va sacsejar les consciències occidentals ja no és a l’Afganistan (si és que mai hi va ser) sinó que s’ha desplaçat a l’oest del Pakistan; alhora, la xarxa a través de la qual opera s’ha dispersat per tot el món, diluint-se en múltiples cèl·lules i centres operatius, financers i de coordinació escampats arreu. És per això que no té sentit continuar amb l’ocupació de l’Afganistan, i més veient el balanç que presenten els nou anys d’intervenció occidental. Per somiar una solució primer caldria aconseguir al Pakistan un règim democràtic i transparent que integrés, absorbís i anul·lés els radicals. Ara bé, com fer-ho?

Les altres revelacions de Wikileaks

dijous, 2/12/2010

Obama Nobel.JPG

Obama amb el Nobel de la Pau / Doug Mills. The New York Times

El pròxim dia 10 farà un any que el president Barack Obama va recollir a Oslo el premi Nobel de la Pau. Ja llavors es va dir que era una decisió precipitada, i que se li donava de manera preventiva; més per les seves intencions que no pas pels seus èxits. Efectivament, un any després el balanç és força decebedor. La retirada de l’Iraq és una retirada en fals (hi ha encara 50.000 soldats que, és cert, no hi són en “missió de combat” sinó només per assessorar l’exèrcit iraquià, però això és només una figura retòrica: res ni ningú els priva d’usar les armes si tenen la subjectiva percepció que estan amenaçats); a la “guerra justa” d’Afganistan no se li veu cap sortida pròxima i Guantánamo continua oberta.

La filtració de documents del departament d’Estat ha deixat en evidència, posant negre sobre blanc –però sense excessiva sorpresa–, els interessos reals de la política exterior nord-americana; i està causant força rebombori, més mediàtic que polític.

Ara bé, el que és veritablement escandalós –i que es mereixeria tenir majors conseqüències– és el contingut dels documents filtrats per Wikileaks el 23 d’octubre sobre la guera d’Iraq, que s’afegien al vídeo fet públic el mes d’abril. El vídeo delatava un evident crim de guerra, i les filtracions revelaven que les tropes nord-americanes havien comès assassinats de civils de manera indiscriminada i que havien practicat i consentit tortures; una realitat també coneguda però que aquells documents van fer evident, i que entra en flagrant contradicció amb la retòrica presidencial. Ara fa un any, a Oslo, en el seu discurs, Obama va dir que a vegades les guerres eren inevitables i eren l’únic recurs per aconseguir la pau, i va afegir solemnement: “Els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan nosaltres mateixos no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Després de conèixer aquelles filtracions sobre l’Iraq, des de l’ONU es va demanar a Obama que com a mínim ordenés una investigació i, si s’esqueia, processés els culpables de les atrocitats comeses a l’Iraq. De moment, però, aquest gest no ha arribat; un silenci que desacredita una mica més el Nobel de la Pau i dóna arguments als qui sospiten que Obama no ordena una investigació perquè potser no quedaria només circumscrita als escalafons més baixos de l’Exèrcit i l’Administració.

Sobre l’última filtració de Wikileaks

dilluns, 29/11/2010

No vull fer-me el desmenjat ni minimitzar les conseqüències de les últimes revelacions de Wikileaks. Posen a la llum pública molts dels draps bruts de la diplomàcia nord-americana, que queda en una situació enutjosa, vergonyant, més que compromesa; però no crec que marquin, com alguns han dit amb certa grandiloqüència, un punt d’inflexió, “un abans i un després”, en la història de les seves relacions exteriors.

I ho penso, a risc d’equivocar-me, per dos motius:

Un, perquè moltes de les filtracions tampoc revelen res que no sabéssim o que ja intuíssim. Vegem-ne només algunes:

Que el govern de l’Afganistan és corrupte no és cap sorpresa. N’hi ha prou de recordar que Hamid Karzai va ser reelegit l’estiu de l’any passat en unes eleccions declaradament i inqüestionablement fraudulentes, cosa reconeguda de manera resignada pels Estats Units.

Que els “donants saudites continuen sent els principals aportadors de fons de grups integristes sunnites com Al Qaida” tampoc no és nou. Només per posar un exemple, la revista Foreign Affairs publicava ja el 2004 (The Saudi paradox) que el príncep Nayaf, ministre de l’Interior i ara també viceprimer ministre, era més que tolerant amb l’integrisme sunnita.

Que les petromonarquies àrabs, amb Aràbia saudita al capdavant,  preferirien una guerra contra Iran abans que veure el país convertit en potència nuclear tampoc no ens ha de sorprendre: molts analistes han observat des de fa temps que un Iran amb l’arma atòmica faria ombra al predomini dels règims sunnites al Golf i que aquests estan també molt interessats a aturar la seva cursa nuclear.

Que Washington no es refia de l’ONU? Un organisme multilateral, amb participació de tots els països del món i un mètode de decisió col·legiat (malgrat el dret de veto) ha estat habitualment una nosa per a la política exterior nord-americana.

I no entro en les qualificacions personals que deixen en ridícul el departament d’Estat: suposo, però, que molts compartim la imatge que tenen els diplomàtics nord-americans de personatges com Putin, Berlusconi o Gaddafi.

El que sí posen en entredit una vegada més aquestes revelacions és que no s’apliquen les formes que va intentar introduir Obama en arribar a la Casa Blanca: la política de “mà estesa”, d’acostament amb franquesa i actitud oberta als seus socis ara queda, òbviament, qüestionada, i el crèdit d’Obama baixa una mica més.

Ara bé, el segon motiu pel qual penso que no estem davant d’un terrabastall de conseqüències incalculables és perquè els mitjans que han tingut accés als documents de Wikileaks han estat molt respectuosos amb els interessos del govern nord-americà:

El The New York Times ha publicat en una nota als seus lectors els criteris seguits en tot l’afer i afirma que “ha tingut cura d’excloure aquella informació que pot posar en perill els confidents o que pot comprometre la seguretat nacional” i ha compartit aquests criteris amb els altres mitjans tot esperant que els aplicaran.

Un cop elaborats els textos, el diari va enviar al govern aquells documents que pensava fer públics i li va proposar que digués quines informacions podien perjudicar “l’interès nacional”. “Un cop revisats –continua el Times–, els funcionaris del govern, deixant clar que condemnaven la publicació de material secret, van suggerir-hi alguns canvis. Alguns els vam acceptar, però d’altres no. I hem enviat les observacions del govern als altres mitjans que també tenen els documents”. El País vol aplicar els mateixos criteris. A més, cap dels documents publicats té la classificació top secret, tots són de rang inferior. Per tant, la major part d’allò que hauran publicat els mitjans de gran difusió haurà estat, en gran mesura, supervisat i conegut prèviament pel Govern dels Estats Units.

Això planteja un altre debat: amb aquesta deferència amb el govern, actuen com a mitjans domesticats o com a mitjans responsables?