Entrades amb l'etiqueta ‘Xina’

Política exterior dels EUA: objectius comuns, estratègies diferents

dimarts , 23/10/2012

El tercer debat presidencial als EUA posa en evidència que entre Obama i Romney hi ha poca diferència en els objectius fonamentals de la política exterior, però força en les formes i la manera d’aconseguir-los.

Tots dos van repetir que volen un país econòmicament fort per continuar exercint el lideratge del planeta. Preguntats sobre quin paper han de tenir al món, tots dos van dir que els EUA han de ser l’estendard de la llibertat: “Ajudar a defensar la llibertat i promoure la pau a través dels drets humans, la dignitat humana, la lliure empresa i la llibertat d’expressió”, va dir Romney. Quin líder nord-americà no subscriuria aquesta frase?

El problema ve quan deixem la retòrica i passem als fets: justificats en defensa d’aquesta llibertat, s’han comès greus crims que quedaran impunes. Als republicans els pesa com una llosa la guerra d’Iraq, justificada amb la mentida flagrant de les armes de destrucció massiva primer, la lluita contra el terror després i l’extensió de la democràcia al final. Obama tampoc pot presentar-se com un garant dels drets humans tenint en el seu balanç els civils bombardejats pels drones al Pakistan o la permanència de la ignominiosa Guantánamo; ni pot reclamar-se defensor de la democràcia quan dóna suport a dictadures com l’Aràbia Saudita en l’esclafament de la revolta popular xiïta a Bahrein. Davant d’això, el Nobel de la Pau es veu encara més precipitat i inoportú.

Ara bé, és innegable que almenys respecte a Líbia, Síria i Iran, Obama ha adoptat una política dialogant i multilateral que contrasta amb la que va fer Bush. Romney pretén ara que la situació global ha empitjorat molt: el nord de Mali és a mans d’Al-Qaida, a Egipte hi ha un govern islamista, Assad continua al poder a Síria i ha mort 30.000 civils, l’Iran és “quatre anys més a prop de la bomba” i l’integrisme islamista avança, diu. Però què hauria fet ell? Més o menys el mateix (“dient-ho més fort”, va dir Obama) amb la diferència que hauria donat armes als rebels sirians (ara ja en reben d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i hauria imposat sancions més dures a l’Iran, “com a la Sud-àfrica de l’apartheid”. No descartem que Obama endureixi el to amb Teheran si és reelegit, ja que, tot i negar que n’hi hagi, va advertir que no permetria “negociacions perpètues que no duen enlloc”.

Una altra petita diferència: sobre la Xina, tot dos reconeixen que ha de ser el seu principal soci, però tot i això Romney promet que imposarà aranzels per equilibrar el dèficit comercial (caldrà veure si realment ho fa o fins a quin grau en cas de guanyar). En canvi Obama és més conciliador i destaca que vol ser més influent al Pacífic, que ja és el principal eix de rotació de l’economia del planeta. Per cert, que el gegant Extrem Orient eclipsa totalment el nan europeu ho demostra el fet que en l’hora i mitja de debat només es va pronunciar una sola vegada la paraula Europa: va ser Obama per dir que sota el seu mandat havia refet els lligams que Bush havia trencat. Europa no és a l’agenda de la política exterior nord-americana.

Al final, Romney va robar la figura retòrica que tant va ajudar Obama fa quatre anys: “This nation is the hope of the earth”, va dir, i va demanar el vot perquè America continuï sent “l’esperança de la Terra”. Obama no va poder replica per reclamar drets d’autor.

Els EUA recuperen el Pacífic

divendres, 18/11/2011

Alguns analistes han vist símptomes incipients d’una nova Guerra Freda, aquesta vegada al Pacífic i entre dos blocs, amb contorns difusos, encapçalats per Xina i els Estats Units.

Fixem-nos en alguns dels últims esdeveniments: Barack Obama acaba d’anunciar la creació d’una base nord-americana a Darwin, Austràlia, on s’instal·laran 2.500 marines i des d’on es reforçarà l’activitat militar aèria a la zona. És l’expansió més gran des de la guerra del Vietnam en una regió, va dir Obama, “amb els corredors  marítims més actius del món” i on en els pròxims anys, un cop retirats d’Iraq i d’Afganistan, els EUA podran centrar la seva atenció militar: “la retallada en Defensa –va insistir Obama a Darwin– no es farà en detriment d’Àsia-Pacífic”. I, al·legant que la decisió responia a la petició dels seus aliats, del Japó a l’Índia, va afegir que la plataforma australiana servirà per “reforçar la seguretat del nostre país i de la regió”. Amb aquest objectiu poc abans Hillary Clinton va refermar a les Filipines –des de la coberta d’un vaixell de guerra– els lligams militars amb l’arxipèlag; i la secretària d’Estat també ha anunciat, diu The Economist, que vol actualitzar les relacions amb tres aliats més de la zona: Tailàndia, Corea del Sud i el Japó. A més, els EUA s’acosten a Birmània i el mes que ve Clinton visitarà el país.

Obama a Darwin.jpg

Obama a Darwin, amb la primera ministra australiana, Julia Gillard / Susan Walsh. AP

Dies abans, a Hawaii, Obama havia anunciat la pròxima creació de l’Associació Trans-Pacífica (Trans-Pacific Partnership), una zona de lliure comerç dels EUA i vuit països més que concentra 500 milions de potencials consumidors i que no inclou la Xina. Si vol ser-hi, va dir Obama, Beijing “ha de seguir les normes”, que són conegudes: revaluar la moneda, respectar la propietat intel·lectual dels productes que importa i aixecar mesures proteccionistes per permetre les companyies nord-americanes competir pel mercat intern xinès.

Tots aquests gestos han irritat la potència asiàtica, com era d’esperar. I és que la Xina se sent forta: és determinant en l’economia dels països de la zona i té les reserves de dòlars i d’euros que poden redreçar les finances d’Occident; la inversió en defensa no deixa d’augmentar, cosa que intimida els seus veïns, que veuen amb recel les seves reclamacions marítimes d’unes aigües que, a part d’acollir les rutes comercials més transitades, amaguen importants recursos energètics. Potser perquè se sent forta, la Xina adopta decisions sorprenents en l’àmbit diplomàtic: no deu ser casualitat que enmig d’una certa confusió i coincidint amb aquesta escalada, hagi anunciat la intenció de donar el premi Confuci de la pau (creat per dissimular el Nobel a Xiaobo) a… Vladímir Putin! No és un acudit. Conscient que l’any que ve Putin tornarà a ser president de Rússia, sembla que la Xina vol deixar clar al món qui són els seus socis i a qui protegeix, com per exemple, el règim dels aiatol·làs: Moscou i Beijing han impedit que l’esborrany de l’última resolució de l’AIEA contra Iran parli de sancions; i xinesos i russos també han evitat a l’ONU sancions més dures a Síria –protegida d’Iran–, malgrat els milers d’assassinats que perpetra impunement el règim agònic de Baixar-al-Assad i malgrat que la Lliga Àrab, Turquia, Europa i els EUA  ja li han girat l’esquena.

Tot això pot fer parlar de crisi amb tons de Guerra Freda entre els dos principals actors de l’escenari del Pacífic. El consol és que, abans de començar la funció, els protagonistes ja saben que econòmicament es necessiten l’un a l’altre. I mentrestant, Europa s’ha de resignar a fer de comparsa.

Els riscos d’una Xina emergent

dilluns, 27/12/2010

La revista The Economist ha publicat recentment un extens dossier sobre les relacions entre la Xina i els Estats Units que, entre altres coses, constata que als nord-americans els preocupa cada cop més el creixent poder de la Xina i la seva poca disponibilitat a integrar-se en un món regulat per ells. El primer dels sis articles deixa clar com es veu la qüestió des d’Occident:

“En els últims deu anys, la relació amb la Xina l’ha determinada el que David Lampton, professor de la Johns Hopkins School of Advanced International Studies, ha anomenat doble aposta: es creia que la Xina entraria de ple en el nou ordre mundial dissenyat pels Estats Units confiant que la resta de països, àvids de l’ajuda de la Xina i dels seus mercats, li permetrien fer-se cada cop més rica i poderosa. A canvi els EUA no evitarien que s’erigís en una nova superpotència confiant que el seu creixement econòmic la convertiria en una de les principals impulsores del sistema, un “participant responsable”, en paraules de Robert Zoellick, exsubsecretari d’Estat i ara president del Banc Mundial”.

I sembla que això no està passant, ja que mentre els EUA han estat embrancats a l’Afganistan i l’Iraq,  no s’han preocupat de modular el potencial que anava adquirint la Xina. I últimament han coincidit una colla de símptomes alarmants: picabaralles amb el Japó sobre la sobirania de les illes limítrofes, exquisida tolerància amb els atacs de Pyonyang contra el Sud (el vaixell Cheonan a l’abril i el recent bombardeig de l’illa Yeonpyeong), permanent reclamació de sobirania sobre part de les aigües del mar de la Xina Meridional… uns moviments hostils que cal afegir a d’altres com les irades crítiques a tot gest, per insignificant que sigui, que el Partit Comunista de la Xina (PCX) entén com a mostra de suport al Tibet, als uigurs o a la dissidència interna. Significativament patètica va ser la ridícula obsessió per silenciar qualsevol referència al Nobel de la Pau Liu Xiaobo, l’absència del qual a Oslo va fer encara més evident la repressió que practica el règim.

Obama Hu Jintao.jpg

Obama i Hu Jintao a Seül el novembre / Jim Young. Reuters

La inquietud dels EUA prové de la constatació d’una persistent militarització, un creixent nacionalisme i una cada cop major influència en els països de l’entorn, dependents econòmicament de la Xina. Davant d’això, de moment la diplomàcia nord-americana adopta l’estratègia de la doble via: compromís en el terreny econòmic i contenció en el terreny militar. Convida la Xina a integrar-se en l’escenari econòmic mundial deixant que esdevingui una superpotència però vol contenir les seves ambicions armamentístiques. I aquesta segona part del tracte sembla difícil de pair pels dirigents de Pequín.

Els autors acaben el dossier amb deu propostes per millorar les relacions entre els dos gegants, però és preocupant el protagonisme que atorguen a la proliferació militar: la revista defensa que els EUA han de renunciar a la supremacia nuclear per permetre que la Xina estigui al mateix nivell i així “se senti segura”, però al mateix temps proposa que el Pentàgon mantingui la superioritat del seu potencial bèl·lic a la zona per tal de garantir la protecció dels seus aliats, especialment Taiwan.

La Xina comença a fer ombra a Occident, però aquesta amenaça en els terrenys econòmic i militar no es dóna en el cultural ni en l’ideològic, on el país té poca cosa a exportar. Les autoritats xineses són els reis de l’aparença i la façana; el seu és un règim que fomenta l’art del cartó-pedra, de la parafernàlia buida; que promou un efectisme grandiloqüent de castell de focs, de posada en escena on tot és postís, pur decorat; que busca l’enlluernament immediat i l’efectivitat de l’impacte propis de les massives desfilades de les dictadures estalinistes; com en la vistosa cerimònia dels Jocs Olímpics del 2008, en què el virtuosisme vocal d’una nena de set anys es va veure relegat a les bambolines per no avergonyir el país, ja que el seu aspecte físic no encaixava amb els requisits d’aquell esdeveniment mediàtic mundial, uns requisits que sí complia la nena més telegènica que la va substituir a l’escenari, fent play back davant la mirada fascinada de milions d’espectadors de tot el món. Tot un exemple.

Un món encara “made in America”

dissabte, 27/11/2010

Fa vint anys, l’onada aixecada per la perestroika gorbatxeviana va arrasar el mur de Berlín i en la seva caiguda va arrossegar també el bloc comunista i la cruel utopia construïda des de 1917. A Occident es fregaven les mans amb eufòria i alguns excessivament optimistes proclamaven (precipitadament) la fi de la Història: Amèrica havia triomfat. La democràcia parlamentària i l’economia de mercat havien guanyat la batalla i la humanitat tenia per davant un camí de roses, deien. Aquella victòria dels Estats Units enfront “l’imperi del mal” havia de comportar un nou ordre internacional més just i un equitatiu repartiment dels “dividends de la pau”. La fi del món bipolar coincidia amb l’esclat d’Internet i les noves tecnologies, i la humanitat, alliberada de la divisió Est-Oest, s’obria al fenomen de la globalització i a un creixement imparable; tot semblaven promeses. Els més crítics (pocs) advertien contra el predomini d’una sola hiperpotència en un món de pensament únic; no acceptaven l’hegemonia de la marca made in America.

Però els que se les prometien tan felices van despertar a la crua realitat un infaust 11 de setembre d’ara fa deu anys. Aquells atemptats i la maldestra resposta del pitjor president que han tingut mai els Estats Units ens va abocar a una realitat més que incòmoda. Passat el primer decenni del segle XXI, el planeta sembla cada cop més lluny d’aquella mena d’Arcàdia albirada a la fi de la guerra freda: la inepta i irresponsable reacció dels Estats Units de Bush a l’amenaça terrorista ha desencadenat els inferns de l’Iraq i l’Afganistan; els palestins s’estan quedant sense territori; una Europa amb un Euro fort (tot i passatgeres sacsejades) i una diplomàcia feble ha vist com arribaven a les seves fronteres pasteres carregades d’esperança; Àfrica i Sud-amèrica creixen gràcies a la voracitat del capitalisme salvatge que practica (quina ironia) el Partit Comunista de la Xina, país que avança decidida cap a primera potència econòmica però resta immòbil en el camí cap a la democràcia i el respecte dels drets humans; amb tot això les emissions contaminants no es redueixen i ens estem carregant el planeta on hauran de viure els nostres fills i els nostres néts… la llista de greuges podria continuar, segur que se us n’acudeixen exemples. I enmig de tots aquests mals, qui no hi perd mai són aquesta espècie d’ens irregulables i incontrolables que anomenem els mercats financers.

Són els Estats Units els causants de tots els mals del planeta? No, de cap manera. Però continuen sent la primera potència militar i econòmica –i el model cultural– d’un món fet a semblança seva; i com a principals protagonistes de l’escenari internacional, el seu paper hi és determinant. Ara mateix al capdavant hi ha un president que potser és el més progressista que ha trepitjat mai la Casa Blanca, però en vista dels últims resultats electorals, sembla que l’experiència serà, malauradament, efímera. De moment al primer negre a arribar al despatx oval l’esperen dos anys plens d’obstacles republicans que miraran de paralitzar les seves iniciatives i posaran en greu perill la seva reelecció.

Se’n surti o no Barack Obama, el nostre continuarà sent un món injust, contradictori, convuls i agitat, on la influència dels Estats Units –encara que minvant– serà decisiva. Des d’aquest blog us convido, amb modèstia i amb franquesa, a mirar-nos-el junts.