El mostatxo del Chapo

dilluns, 13/07/2015

 

Quan el 22 de febrer de 2014 va ser detingut el Chapo Gúzman, molts sentíem que malgrat el narcotràfic continués com sempre, era la fi d’una època. Queia la principal figura més iconogràfica d’una generació de narcotraficants que ha sotmès el país en un dels pitjors tràngols de la seva història.

Les primeres fotos que voltaven de la seva detenció, era d’ell sense camisa i amb una mà al cap d’un integrant de les forces especials, fixant-lo per fer-li una foto amb un mòbil. Com si fos la típica instantània de la presa abatuda d’algun multimilionari de safari a l’Àfrica. La lot de l’aparell telefònic desvetllava el seu rostre. Era ell indubtablement. Malgrat ser l’home més buscat del món, conservava el seu mostatxo característic. No calia sotmetre’s a operacions quirúrgiques o ni tan sols afaitar el seu tret més identificatiu, era el Chapo, el Senyor de la Droga en majúscules, no tenia necessitat d’ocultar o modificar la seva imatge. I malgrat el seu càrtel tingui connexió amb 54 països, el van pillar al cor del seu feu, a Mazatlán, Sinaloa.

A la redacció de l’agència de noticies mexicana on treballava, estava considerat com un premi anar a cobrir com el presentaven a l’hangar policial. Oportunitat que va aprofitar l’editor típic d’escriptori que mai mou el cul per una notícia.

Quan el Chapo va ser presentat a través d’un petit recorregut en l’aeroport davant un centenar de fotògrafs i periodistes, va dedicar una mirada fulminant a la bancada de reporters, que el fotògraf d’AP Eduardo Verdugo va saber captar com ningú. Eren els seus petits ulls que expressaven ràbia, poder en captivitat i promesa de venjança, el que va glaçar als assistents.

chapo

Aquesta fuga deixaria bocabadat fins al propi Andy Dufresne. El Chapo en menys d’un any i mig que portava reclòs, va comprar una propietat propera a la seva presó, va extreure 2040 metres cúbics de terra davant els nassos d’una base militar i del propi centre penitenciari (això serien desenes de camions transportant el terra), i va construir un túnel travessant parets de formigó i demés, equipant-lo amb ventilació, enlluernat i una moto que circulava en un carril. D’una casa d’obra negra fins a la catifeta de la dutxa del talego, 1,500 metres d’enginyeria per a la història. Fins i tot va tenir temps de treure’s l’uniforme de presidiari i canviar-se  a la casa del barri de Santa Juanita on desembocava el conducte.

El president Peña Nieto, ha declarat des de França que farà tot el possible per “recapturar” aquest “delinqüent”. Utilitza aquest últim mot pensant que ho fa amb mesura, intentant minimitzar el desastre que representa aquesta fuga pel seu govern i la seva herència. I és que aquest esdeveniment és una desfeta pel seu gabinet i també pel seu dofí del 2018, Miguel Ángel Osorio Chong, qui està a càrrec de la seguretat nacional.

Amb la fuga del Chapo, la seva dimensió s’ha “allegendit”. En 15 anys, l’home suposadament més vigilat de Mèxic s’ha fugat dos cops. I en aquest cas, com l’anterior, deixant pal·les el grau de corrupció que governa a la República i a les seves institucions. L’odiós Donald Trump, qui porta setmanes vociferant declaracions racistes i xenòfobes contra la comunitat mexicana als Estats Units i de retruc contra Mèxic, ha posat la cirereta per Twitter dient: “Ja s’ho vaig dir i els EUA pagaran el preu”.

L’estupefacció del mexicà es troba entre la desconfiança a les autoritats i la desafecció total a la política. És perillosa la indiferència que s’està nodrint al país, sobretot per les noves generacions que venen més precàries que mai, en aquest Mèxic de les “grans reformes” on el qui més guanyarà serà l’inversor estranger.

Ara per ara, el Chapo segurament s’estarà llepant els bigotis per alguna salsa, tan indispensables en la cuina mexicana, i amagat mentre espera el “pase” a una altra casa de seguretat. Probablement no hi haurà una tercera detenció, i el pròxim cop que el Chapo vegi el passamuntanyes d’un policial judicial sabrà que ha arribat la seva hora.

 

 

Quan matar al missatger vol dir impunitat

dijous, 30/08/2012

Diu aquella famosa frase que la primera víctima d’una guerra és sempre la veritat. Molt es podria aplicar la dita a Mèxic, on la certesa és ofegada constantment entre el foc creuat dels grups criminals més importants del món i un govern que ha militaritzat el territori en busca de narcotraficants. Es calcula que més 60 mil persones han perdut la vida des que el president Felipe Calderón es legitimés amb un conflicte que ha situat al país al capdavant del moltes llistes negres. Entre elles, la de periodistes assassinats i mitjans atacats.

En el punt de mira

“La majoria d’agressions que rebem els periodistes venen de les autoritats locals”, diu la reportera del Diari de Juárez Lucy Sosa, asseguda a les escales de l’ajuntament de Ciutat de Mèxic mentre espera que comenci l’encontre de professionals de mitjans locals de tot el país, que s’han aplegat per compartir experiències i confeccionar protocols de seguretat.

Lucy té 42 anys i porta 23 treballant en un dels punts més perillosos del planeta per exercir el periodisme, Ciudad Juárez. “De fet, jo sóc una privilegiada, tinc assegurança social, no tinc un mal sou i fins i tot rebem cursos de protecció.. Però no és la tònica general, tens a periodistes que s’arrisquen per 30 pesos ( menys de 2 euros), la peça.” Recentment la periodista Lydia Cacho – que va destapar al 2006 una xarxa de pederàstia que implicava a polítics d’alt nivell, empresaris i fins un governador-, va rebre una amenaça de mort que li va obligar a abandonar el país en menys de 24 hores. Això sí, l’advertència li va arribar per la seva radio satel·lital amb tecnologia que gairebé només posseeix l’exèrcit o un poderós càrtel de narcotraficants. Els 76 periodistes morts i 13 desapareguts des del 2000 no van tenirla sort d’obtenir aquests dispositius i poder marxar a la mínima per salvaguardar la vida.

 

 Impunitat

Els reporters mexicans no només es flanquegen entre “narcos” i agents de l’ordre, sinó també amb un govern federal que no investiga els casos d’agressions als mitjans de comunicació, i què tot i tenir una fiscalia especialitzada en delictes contra la premsa, no han aconseguit condemnar a ningú ni solucionar cap cas des de la seva creació al 2006. Però no es d’estranyar, tal i com diu Sosa, bregada durant lustres en la nota policíaca. “Durant el 2011, a Ciudad Juárez va haver-hi 90,000 detencions. D’aquestes, 7,000 van entrar en procés, i només un 3% van entrar als jutjats”. Unes dades finals incomprensibles, per en una ciutat de milió i mig d’habitants on es van enregistrar l’any passat 5 homicidis violents al dia.

Davant d’aquesta impunitat, periodistes de tot el país estan lluitant actualment per establir un protocol d’ajuda governamental, que estigui impulsat per un consell consultiu format per comunicòlegs, acadèmics i defensors de drets humans, que puguin destinar recursos federals als casos alarmants contra reporters. La fita, que s’aprovi d’aquí a l’1 de desembre, que serà quan el priista Enrique Peña Nieto arribarà a la presidència. Això, sinó abans el Tribunal Electoral invalida les eleccions aquest 6 de setembre, fet que marcaria un precedent en la història de Mèxic.

 

Males pràctiques

“Part del problema que envolta aquesta tragèdia també és la mala praxis periodística”, apunta el periodista Andrés A. Solís, col·laborador de CNN i creador de la iniciativa Corresponsalias Indígenas. Per Solís, molts professionals s’han quedat només amb el “Body Count” – també conegut com “Ejecutómetro”, que recull diàriament els homicidis relacionats amb el crim organitzat-, i no s’han centrat en recollir les històries i testimonis de les víctimes. Un exemple d’aquestes pràctiques la trobem en la cobertura que en molts casos fan els mitjans a les “narcomantas”, missatges escrits per grups delictius en grans pancartes que pengen al carrer, i que van dedicats a una facció rival o a polítics locals. “Els hi hem obert la porta i els hem reconegut com a font oficial”, sentencia Solís. De fet, és reconeguda la presència de periodistes en les files dels càrtels de la droga, que utilitzen certes tàctiques informatives per crear desconcert entre les forces de l’odre i la població.

“L’ètica, l’ètica és la nostra millor arma”, diu el director d’Article 19, Dario Ramírez. Aquesta organització d’origen anglès i finançada per fundacions privades, porta aquests últims anys cobrint el casos de desaparicions i d’exili forçat de desenes de periodistes a Mèxic. Per Dario, l’atac a periodistes té molt a veure amb com es cobreix precisament el conflicte. A banda de les consolidades plomes com Javier Valdez, Sanjuana Martín o Sandra Rodríguez, el periodisme de nota roja està farcit de sensacionalisme que no respecta el dret de la intimitat, la presumpció d’innocència i en molts casos, la protecció de fonts.

Retorn del PRI

Tot i així, ara l’expectativa està en el retorn del Partit Revolucionari Institucional i en el retrocés de llibertats que la comunitat periodística espera. Un exemple de com els priistes es relacionen amb la premsa, ho trobem en l’administració de l’estat de  Veracruz, considerat per Reporters Sense Fronteres com un dels 10 llocs més perillosos del món per informar. En l’últim any i mig més de 9 periodistes han estat assassinats i gairebé 13 han marxat per amenaces. Dario Ramírez, senyala que la majoria d’atacs contra reporters són perquè estaven investigant els contubernis d’autoritats locals i estatals amb el crim organitzat.

En definitiva, com bé diu Lucy Sosa “publicar és una petita victòria diària”, i més sota un Estat que dona l’esquena a les víctimes i que ha convertit la violència en status quo.

El periodisme coratjós i independent, potser no la primera però la constant víctima d’aquesta guerra que no presenta visos d’acabar-se.

 

( Reportatge publicat diumenge 26 d’agost al diari Ara)

Allau de vídeos a la xarxa mostren il•legalitats a les eleccions mexicanes

dimecres, 4/07/2012

Manifestació d'electors que no han rebut la compensació pel seu vot al PRI

 

Mèxic està vivint com cada sis anys la seva pròpia tragèdia nacional en forma de resultats electorals. Enrique Peña Nieto, el candidat del PRI –anomenat El Copetón pel moviment 132 referent al clàssic tupè que llueix-, s’ha proclamat guanyador d’uns comicis on han tornat aflorar els termes “acarreados”, “Carrussel”, “charrismo”, “besamanos”, “dedazo” o “charolazo”. És a dir, compra de vots, coacció caciquil, frau i violència. Amb una diferència de 6,69% de vots, López Obrador, l’emblemàtic cabdill de l’esquerra mexicana, s’ha tornat a quedar a les portes de Los Pinos amb l’únic remei de convocar una impugnació dels resultats davant les múltiples irregularitats.

L’Institut Federal Electoral (IFE), ha manat que el 54% dels paquets electorals de la contesa per president siguin recomptats, i el 60% pel que fa a Senadors i Congressos es faci el mateix. Ara els consells distritals d’aquests percentatges han de decidir en junta, si es es reobren les capses on es contenen els vots i fan el recompte.

La coalició del Partit de la Revolució Democrática, ha perdut per vora de 3,200,000 milions de vots darrera de Peña que ha obtingut 18,727,398. El Partit d’Acció Nacional està en allò que diuen de “reflexió interna” després d’una dura derrota i la pèrdua de varis estats. Però cal remarcar que la candidata panista Josefina Vázquez Mota, ha rebut més vots dels grans estats del nord com Tamaulipas y Nuevo León, pels seguits escàndols de col·lusió d’autoritats estatals del PRI i el crim organitzat.

L’Observatori de la ONU ha rebut 1,300 queixes, tot i que van declarar que la jornada s’havia dut amb normalitat; amb 4 morts, un cotxe bomba i moltes denúncies de gent armada a les meses. Per una altre banda, s’han filtrat episodis com a Chiapas, on militants disfressats de perredistes cremaven les urnes electorals. Més de 79 milions de mexicans estaven cridats a votar i ho han fet 49.

Investigant el frau

Però ara en plena ressaca electoral el protagonisme l’han agafat les activistes i integrants del recent moviment 132, que estan duent la tasca de denúncia de les tàctiques il·legals enregistrades durant la jornada de votació. Desenes de vídeos on s’observa la compra de vots, magatzems plens de despenses i la captació, s’han propagat com la pólvora pels nodes socials amb una normalitat esbalaïdora. Curiosament, les primeres peces han estat les concentracions que s’estan donant de votants pagats pel PRI que encara no els han remunerat el seu suborn. Irònicament, els primers afectats dels “compromisos” de Peña Nieto. El seu lema aquests mesos ha estat “Yo sí cumplo”.

Una de les iniciatives a la xarxa contra el frau és l’aplicació per Facebook de Yo Soy Antifraude, on l’usuari pot omplir un formulari dels resultats de les actes electorals fotografiades per activistes i representants dels partits, per contrastar-les amb les que va publicant l’Institut Federal Electoral. De moment, aquest organisme ha anunciat que pot haver 110,000 caselles susceptibles de recompte.

 

Miles d'electors que havien venut el seu vot al PRI s'afanyen per bescanviar les targetes de regal als grans magantzems Soriana. Segons Proceso, Peña Nieto hauria destinat 10 milions d'euros a moneder elecrònics. Degut que aquesta notícia va sortir pel The Washington Post, l'han dit el "Sorianagate".

 

És impressionant com la majoria de mitjans nacionals han tancat banda respecte la compra de vots que es porta orquestrant des de fa mesos als estats de la República. Fins i tot, el diari amb més tirada El Universal, va publicar una edició tres hores després del tancament dels col·legís, on declarava a Peña Nieto guanyador amb el 13% del vot escrutat. El president Felipe Calderón, també el va proclamar guanyador amb aquests minsos resultats. I tot i què encara no estan els resultats definitus degut a la impugnació, Barack Obama, Angela Merkel i Dilma Rousseff ja han trucat a Peña Nieto per la clàssica felicitació.

Les xarxes estan esdevenint la pura contrainformació ciutadana i ho seran pels dies que s’apropen de juntes electorals a les seus on es farà el registre de nou dels resultats impugnats. No sé sap si es tornarà a repetir la conflictivitat de fa sis anys, quan ‘El Peje’ – López Obrador- va perdre per un 0,5% respecte Calderón, i davant la sospita de frau, va tallar durant tres mesos l’avinguda més important de Ciutat de Mèxic amb una macro acampada de militants.

En tot cas, encara que Peña Nieto surti afavorit del recompte, no es podrà investigar fins després de la seva toma de possessió l’1 desembre els diners que es van invertir en la seva campanya, que tenen un llistó màxim de 20 milions d’euros. Quantitat que el PRI perfectament ha pogut superar.

Aquí una mostra dels vídeos que estan voltant per les xarxes:

 

Militants del PRI comprant vots in fraganti:

http://www.youtube.com/watch?v=QqdLptYP43E&feature=youtu.be

 

Una cadena de televisió francesa documenta suborn de vots durant la campanya:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=97LDqYkwcgw

 

Veïns de Atzapotzalco queixant-se perquè el PRI no els ha pagat:

http://www.youtube.com/watch?v=JKT4wLbXt1c&feature=share

 

300 veïns bloquegen el carrer per impagaments del PRI:

http://www.youtube.com/watch?v=7js9rYSCXLs&feature=youtu.be

 

Expulsen violentament a observadora de col·legí electoral:

https://www.youtube.com/watch?v=89xd3EGyR6c&feature=player_embedded#!

 

Tràfic sospitós d’urnes i butlletes oficials en camions del PRI:

https://www.youtube.com/watch?v=zTW5HaPhXEk

 

Portada d'aquesta setmana de la publicació mexicana Proceso, insinuant que Televisa, qui ha brindat suport a Peña Nieto, és la veritable guanyadora de les eleccions.

 

 

 

Iconografia Sonidera

dimecres, 28/03/2012

Una de les primeres estampes que més atreuen als ulls del visitant que trepitja Mèxic per primer cop, és la quantitat de publicitat pintada a brotxa en murs i bardes que envolten els nuclis urbans. Jenni Rivera, La Arrolladora, Komander, Celso Piña, Banda Limón, Margarita, i d’altres grups musicals anuncien en lletres de 1,5 x 1 metre els seus concerts, utilitzant coloraines i tipografies de tota classe . De prop es pot observar que la tècnica no és gaire acurada, però de lluny acompleixen l’objectiu, que els conductors o vianants es fixin i sentin un ‘click’ pel desig d’assistir.

A banda dels conjunts, una gran part de la publicitat musical que empapera aquest país provenen dels Sonideros. En aquests events multitudinaris i de barri, hi ha un DJ que punxa ‘hitazos’ de cúmbia i salsa, perquè la gent balli i es llueixi. En molts casos el Sonidero pot presentar-se amb un vehicle amb so integrat a l’estil ‘soundsystem’ jamaicana, tot i que la majoria són equips senzills on el discjòquei emet molt efectes i dedica cançons a través del micro al personal present.

 

Cada sonidero té un estil determinat, i són en certa mesura, els difusors principals pels grups de l’escena, ja que punxen les seves cançons, i alhora també esdevenen els guardians de milers de vinils dels anys 50, 60, 70 – la majoria descatalogats- que les parelles de joves encara ballen.

A Ciutat de Mèxic el que menys sona la carrer són mariachis. Son Montuno, Danzón, Guaracha, Salsa, Cúmbia – andines, poblanes, mexicanes, veneçolanes-, corridos, narcocorridos, Banda..són els estils predilectes. El DF trencant tòpics esdevé probablement un dels epicentres més importants de la música llatina a nivell global, i denota el gust dels mexicans pel ‘sabor’ de tots els diferents gèneres americans.

El documental penjat a continuació, és un reportatge realitzat per Once TV sobre el món dels sonideros i la publicitat d’aquests: murals, cartells, logos.. Una peça excepcional que explica l’origen dels sonideros i de l’art cartelista, fins la importància popular que té en l’actualitat. A més, una bona oportunitat per gaudir o descobrir els ritmes que inunden el carrer mexicà.

Cas Florence Cassez: assumpte d’estat

dijous, 22/03/2012

 

La Cort Suprema mexicana ha negat l’alliberament immediat per la ciutadana francesa Florence Cassez, en base a l’irregularitat de la seva detenció l’any 2006, on va haver un muntatge televisiu amb la seva persona. Durant aquell operatiu, orquestrat personalment pel secretari de Seguretat Pública Genaro García Luna, Florence va ser detinguda en directe davant les càmeres de Televisa acusada de forma part d’una banda de segrestadors.

La protagonista d’aquesta història, duu sis anys empresonada en un centre penitenciari d’alta seguretat a Mèxic, acusada de segrest, crim organitzat i possessió d’armes. Aquest cas va aixecar des del principi molta polseguera, dividint en certa part l’opinió de la població, i convertint-se en la llavor del conflicte diplomàtic entre Nicolás Sarkozy i Felipe Calderón.

Captura

El 9 de desembre de 2006, en ple inici de la “guerra contra el narco”, el telenotícies oficiós de Televisa retransmet en viu la detenció del suposat cap de la banda de segrestadors Los Zodíaco, en un barri de Ciutat de Mèxic. Les càmeres recullen com els agents de la ja desapareguda AFI ( Agència Federal d’Investigació), entren en una petita casa, coneguda com El Rancho de Los Chinitos, on troben a Israel Vallarta – presumpte cervell de la banda- i la seva companya sentimental, Florence Cassez. Juntament amb ells hi ha armes automàtiques, i tres segrestats, que minuts després de l’alliberament, relaten al reporter de torn el captiveri que van viure.

L’escena que es va empassar tot el país en Prime Time , no va ser més que una reconstrucció televisada, on van forçar a participar als sospitosos inconscientment. En realitat, Florence i Israel havien estat capturats per la Policia Federal un dia abans en el barri on residien. El secretari de Seguretat Pública, Genaro García Luna, en el programa de televisió de Denise Maerker, no li va quedar més remei que admetre-ho quan la periodista li va mostrar l’acte ministerial de l’arrest. García Luna, màxim responsable d’aquest escàndol va tirar pilotes fora i va acusar als mitjans de comunicació de ser els responsables del muntatge. Però l’entrevista de Maerker li preparava una sorpreseta, al qui diuen que és l’home més poderós del país. La periodista va introduir en el plató, una trucada en directe de Florence des de la presó, confirmant que la seva detenció s’havia efectuat un dia abans del “show” de l’AFI. Des de llavors García Luna no ha oblidat el ridícul espantós que va viure davant el públic i ha convertit l’assumpte en personal.

La captura mediàtica de Cassez no va ser l’únic despropòsit de les autoritats en el cas. Durant la seva detenció, la ciutadana francesa no va rebre cap assistència consular per part de l’ambaixada francesa – argument que ha utilitzat el jutge que presentava la iniciativa per la seva alliberació davant la Cort Suprema- i està reclosa en una de les presons més dures del país. Està condemnada des del 2009 a 60 anys de presó, i el govern mexicà ha negat la petició expressa de Sarkozy, que s’apliqui el Conveni d’Estrasburg perquè pugui complir la condemna al país d’origen. L’argument de la Secretaria de Relacions Exteriors, és que a Mèxic els delictes greus no es poden purgar amb reduccions o prebendes, com en el sistema judicial francès.

El cas Florence ha afectat indubtablement en les relacions entre aquests dos països. L’episodi més representatiu d’aquesta confrontació va ser al 2009, quan el mandatari francès va visitar Mèxic per negociar sobre la situació de la seva compatriota. Calderón, dies abans que Sarkozy realitzés la visita, li promet que Cassez serà extraditada, i que la decisió judicial serà pronunciada poc després de la trobada. Ni una cosa ni l’altre. Tres dies abans que Sarkozy trepitges el Palau Nacional al Zócalo, el tribunal es pronuncia amb una condemna lapidant. La befa i crisi diplomàtica ipso facto, no la digereix gaire bé Sarkozy, que no aconsegueix mossegar-se la llengua en el seu discurs oficial en el Senat mexicà, i explica que el cas de Cassez és un error i que s’estan vulnerant els drets humans. Per un país que va estar ocupat 5 anys per França i que no sol acceptar ingerències estrangeres de cap tipus, les declaracions de Sarkozy van caure com una gerra d’aigua freda, que si més no, van provocar més aversió social per la ciutadana francesa. Senzillament, els mexicans ja no veien una víctima en la qual s’havien comès irregularitats maquiavèl·liques, sinó una joveneta maca i rossa que volia ser tractada diferent per la implacable justícia mexicana.

Revelacions

El novembre de l’any passat dos periodistes francesos del Canal 5, Patrice du Tertre i Othelo Kahn, van viatjar a Ciutat de Mèxic per realitzar una investigació exhaustiva de la història. El que van descobrir – obligada revisió del documental “L’últim Recurs”- aporta més llum però alhora més ombres del perquè Cassez estava implicada.

El germà de Florence, Sebasten, és un empresari establert des de fa varis anys al país i va ser, en certa mesura, el factor decisiu perquè Florence migrés amb 28 anys a Mèxic per trobar feina i una nova vida.

Sebastien explica en una entrevista, que va trencar relacions amb el seu soci Eduardo Margolis sobre el 2005, de forma gens amistosa. Margolis és un personatge que els periodistes francesos atribueixen com un empresari que protegeix i vetlla pels interessos de la poderosa comunitat jueva mexicana, establerta a la colònia Polanco, on resideix part de la classe alta capitalina. Segons expliquen al documental i a la revista Proceso, Margolis disposa “d’un petit exèrcit paramilitar”, i poseeix diverses empreses de tot tipus. Una d’elles especialitzada en la negociació de segrestos. Presumptament va pertànyer al Mossad, i ha treballat conjuntament amb temes de seguretat amb el secretari García Luna.

Sebastien relata que Margolis s’enfureix per la ruptura d’un negoci que dirigien de productes de bellesa, i l’amenaça de mort a ell i a la seva parella pel greuge. Sebastien arriba a declarar que Margolis els hi diu: “ Sort que esteu de viatge, sinó ja estaríeu morts.” Dos mesos després, Florence apareix a Televisa compungida i desorientada en una arrest espectacular i premeditat.

Però les novetats no acaben aquí.  Segons una font anònima d’un francès que resideix a  Mèxic, una de les suposades segrestades pels Zodíacos, Cristina Rios, hauria treballat com a clauera per Eduardo Margolis. Fet no investigat per la Procuradoria, i que es podria tractar d’una casualitat massa tendenciosa, en la major conurbació del món.

Tot el cas està plegat de contradiccions, com les declaracions de les víctimes que en un primer moment no van parlar de cap segrestadora amb accent francès, i mesos després rectifiquen la seva declaració i afirmen que Cassez era qui els vigilava. A més, els segrestats van reconèixer el local de la germana de Israel Vallarta,com el pis de seguretat on es trobaven retinguts, i no pas Los Chinitos. Curiosament, Guadalupe Vallarta, mai va ser interrogada per les autoritats pertinents.

Però el nom d’aquest senyor que sembla que manegui els fils des de l’ostracisme propi d’una novel·la negre, segueix apareixent. Morgalis és amic reconegut de Isabel Miranda Wallace, candidata del PAN al govern del DF, i líder de l’associació “Alto el Secuestro”, fundada poc després de la desaparició i assassinat del seu fill. Wallace és qui més ha fet campanya i invertit perquè Cassez no sigui ni extraditada ni alliberada.

Pel que fa al protagonista d’aquesta història, Israel Vallarta, va declarar davant la SIEDO – dependència especialitzada en delinqüència organitzada-, que coneixia a Margolis, i que fins i tot havien mantingut “encontres íntims”. Vallarta està a l’espera de judici a la presó de Nayarit.

Florence i Israel.

Conclusió:

Tot i que Cort Suprema hagi negat l’alliberament de Cassez per 3 contra 2, en relació a que la seva detenció havia estat un muntatge, la jutgessa Olga Sánchez Cordero serà l’encarregada de confeccionar una nova sortida pel cas en la Cort.

El cas Florence reflexa com d’altres, una estructura ineficaç i anacrònica en el nivell judicial, que arrossega Mèxic gairebé com idiosincràtica. La Comissió Nacional de Drets Humans, xifra en un 98% els casos d’impunitat. És a dir, només en un 2% dels delictes comesos s’enxampa a algú i se’l jutja. Amb aquesta situació, el sospitós  d’un crim no li serveix de res demostrar la seva innocència, és, com bé van descriure els “Abogados con Cámara”, un Presunto Culpable.

Per altra banda, les ombres sobre Genaro García Luna són moltes. L’any passat, l’assessor en relacions exteriors en Amèrica Llatina i senador republicà Richard Lugar, va alertar de les connexions de l’entorn de col·laboradors del secretari de Seguretat Pública amb integrants del crim organitzat.

Genaro García Luna

 

 

 

El pitjor terratrèmol des de 1985

dimecres, 21/03/2012

A les dotze del migdia un  bon grup de periodistes ens trobàvem en el Museu de la Memòria i la Tolerància, que es troba situat en ple centre de Ciutat de Mèxic, per assistir a la presentació de l’informe ‘Silencio Forzado’ de l’organització de periodistes Article XIX.

En aquell moment, la periodista Lydia Cacho estava fent una exposició sobre els riscos dels periodistes en el país. De sobte, tots els assistents ens mirem els uns als altres amb feredat i sorpresa, mentre algunes persones esglaiades s’apressaven per abandonar l’auditori ple de gom a gom.  Terratrèmol. Els focus es movien i la pantalla de projeccions recollida a dalt de l’escenari es balancejava, mentres el sòl de la sala es desplaçava a banda i banda, provocant un petit mareig i la curiositat d’un tarragoní que estava vivint el seu segon sisme. El soroll que feia tot plegat -i permeteu-me la llicència poètica-, era pròpiament la rauxa manifesta de la naturalesa.

7,93 a l’escala Richter d’un minut de duració  amb set rèpliques posteriors. De moment no hi ha cap informació que apunti que hagin hagut víctimes. Durant els últims 25 anys, s’han viscut 20 moviments a Mèxic, però cap tant contundent com el d’avui, i que ha sacsejat part de la costa pacífica. Un apunt, el sisme que va assolar Haití al 2010 va ser de 7 en l’escala Richter.

Tots sortíem de la sala amb calma mentre un dels ponents mirava sense inquietud el seu mòbil.  De les oficines, baixaven les treballadores conduïdes per una altre que portava casc i armilla reflectant, amb una senyalització del pis que provenien. Diverses persones s’han desmaiat, mentre d’altres senyores grans ploraven per la por, segurament dels records del sisme de 1985, que va destruir part de la capital i va deixar  milers de morts. Aquell cataclisme llavors, van ser dos terratrèmols de 8,6 i 7,6. Un abans i un després en la història  d’aquesta megalòpolis.

Aplegats en formació, els treballadors es troben al carrer, mentre els periodistes peten la xerrada i d’altres fan la seva feina: recollir testimonis i fer fotos. Un 60 estudiants jueus que havien vingut a visitar l’exposició sobre l’holocaust al Museu de la Memòria es troben engrescats i posen davant de la càmera. Desposseïts del negre episodi del 85, els joves emocionats aportaven un toc de desassossec a un ambient tens i poc després, descansat.

Finalment, després de veure les notícies per la televisió d’un bar del costat, on s’aplegaven bastants mexicans per saber que estava passant, abandono el lloc cap el metro.

Una cosa està clara. Només un sisme ha pogut callar el que Article XIX denunciava avui. Que el 50% de les agressions a mitjans provenen de funcionaris públics, i que la impunitat respecte els delictes contra periodistes estar a l’ordre del dia.

Per alleugerar tensions, una cançó de Chico Che sobre el sisme del 85.

 

 

 

El ridícul de Josefina a la “toma de protesta”

dimarts , 13/03/2012

 

font: larazon.com.mx

Queden poc més de 2 setmanes, perquè engegui oficialment la campanya electoral per la presidència de la República mexicana. L’estricte IFE – Institut Federal Electoral- vigila amb atenció l’agenda dels candidats perfilats, perquè no realitzin proselitisme fins que comenci la contesa el pròxim 1 d’abril. Els grans mitjans ja estan centrant el duel entre Enrique Peña Nieto del PRI i Josefina Vázquez Mota del PAN. El representant de l’esquerra ( PRD), Andrés Manuel López Obrador, està sent apartat en l’espectre televisiu dels mass media, on aposten per l’alternança del bipartidisme purament neoliberal.

Tot i que està sent període de silenci i de lectures entre línies, aquests dies les diverses formacions polítiques van convocar als seus militants per assistir a les “tomas de protesta”. En aquesta celebració, el candidat escollit per la presidència, accepta la responsabilitat atorgada pel partit amb un “sí, protesto”. Una simple oficialització per militants, però on no està permès cap discurs amb contingut electoral.

Un servidor, va aprofitar el diumenge, per assistir a la toma de la candidata del partit en el govern, Josefina Vázquez Mota. L’acte es feia a l’estadi de l’equip de futbol Cruz Azul, a la colònia Nàpols de Ciutat de Mèxic. No se la van voler jugar amb la plaça de braus México, que es troba annexada a l’estadi i que és la més gran del món.

Un simpatitzant del PAN.

La imatge, aplegar un total de 30,000 persones al cor del Districte Federal, feu del PRD. Tot i que podríem suposar que allà només van entrar i assistir militants del PAN, la veritat és que els organitzadors van fer possible la foto gràcies el que denominen “suport logístic”. Altrament conegut com “acarreo”.

Aquesta pràctica consisteix que els líders sindicals afins o formacions rèmores del partit, envien als seus treballadors a actes polítics, a canvi d’avituallaments o coaccions. Aquest és el cas per exemple de l’empresa pública IMSS – Instituto Mexicano del Seguro Social-, la qual el líder sindical és el diputat federal del PAN Bandemar Gutiérrez. Gairebé totes les seccions sindicals de l’IMSS del DF i l’estat de Mèxic es trobaven a les grades del Cruz Azul. De fet jo vaig anar d’“acarreado” per una delegada sindical d’aquesta institució. Tracte fàcil, jo entrava sense el merder d’acreditacions, i ella amb la tieta, la filla i amb mi, es guanyava punts davant els caps del sindicat. En pocs minuts de conèixer-la aquest dia, em va confessar que votarà per López Obrador.

El míting. Josefina es va donar el gust d’arribar gairebé 2 hores tard a la que suposadament era la seva mega presentació per la militància. Des de les onze, la xafogor queia sobre les grades i sobre els acarreados, alguns d’ells acompanyats de tota la seva família, nadons inclosos. El nucli del PAN – Partido de Acción Nacional-, la dreta catòlica mexicana, es trobava a baix, al camp de futbol, on s’havia habilitat una plataforma central envoltada de cadires.

Els minuts passaven i l’estadi s’omplia de gom a gom, mentres la cantant Margarita, també coneguda com la “Diosa de la Cumbia”, amenitzava l’ambient amb un grapat de cançons famoses d’ella com “Qué bello” o “Amor de mis amores”. Cal dir, que en qualsevol suburbi d’aquesta ciutat, hi ha una manta o un altaveu al carrer, tan per comprar com per escoltar els discos de Margarita. Paradoxalment, una de les dives de les classes baixes.

Finalment, al cap d’una espera d’un parell d’hores i escaig, Josefina Vázquez surt d’un dels túnels de vestuari, acompanyada per Margarita Zavala, esposa del president Felipe Calderón, i per Gustavo Madero, president del partit, entre d’altres polítics. La gent que estava xiulant i burxant, s’anima i comença a escridassar. La candidata, enlloc de dirigir-se a la multitud extenuada des del micròfon que tenia col·locat al centre, comença anar a banda i banda de l’escenari, fent-se fotos amb els dirigents aprofitant l’estampa de l’estadi ple. Així durant mitja hora. Davant l’estupefacció, files de acarreados, vinguts de Michoacán, Morelos, Hidalgo, Guanajuato, Mèxic, comencen a abandonar l’estadi cansats per les condicions climàtiques. És tal l’escampada, que gairebé mig aforament es buida abans que la candidata es dirigeixi a l’audiència.

L'estadi poc després que sortís Josefina. (SDP)

El dilluns, la premsa no es va fer ressò del breu discurs “Por México” de Vazquez Mota, sinó de la mala gestió de la toma i de la fugida dels acarreados. Aquí una mostra.

Acarreados.

Amb aquesta ineficàcia organitzativa, el PAN demostra que el DF no és precisament un dels seus fronts electorals – “on es permeten els matrimonis de jotos” com va dir recentment el cap de les joventuts panistes- i que més aviat opta per l’espectacle de lluir que per la serietat. Sense complicar-se la vida, Peña Nieto i López Obrador, per la seva toma van fer petits actes davant dels seus militants del cercle més proper on van fer arribar la seva línia.

El PAN, tot i la novetat que una dona es presenti, i que part dels mitjans l’han situat immediatament en segona posició rere el PRI, ja no podrà guanyar la carrera de fama i protagonisme televisiu llaurat per Enrique Peña Nieto. Els focus es van decidir pel governador de l’estat de Mèxic fa sis anys.

Fotos de l’acarreo per SDP.

Vídeo del buidament d’assistents a l’estadi i preguntes als acarreados.

Article de Proceso sobre els acarreados.

Un vídeo que en fa befa.

 

 

Una altre manera de retratar cadàvers

dissabte, 3/03/2012

Fernando Brito, és un fotògraf de l’estat de Sinaloa, bressol del narcotràfic a Mèxic, i va quedar en tercer lloc l’any passat al World Press Photo pel seu treball sobre els morts de la guerra contra el narco.

Aquí una petita mostra: http://www.worldpressphoto.org/photo/2011fernandobritogns3-al?gallery=890&photographer=403

 

 

“El camí del silenci, no és el camí”, director d’Article 19 a Mèxic, Darío Ramírez

dissabte, 3/03/2012

Vull estrenar aquest bloc amb una crònica de l’entrevista que vaig realitzar fa uns dies al director de l’organització Article 19, Darío Ramírez. Per qui no ho sàpiga, Article 19 es un col·lectiu d’origen anglès que vetlla per la llibertat d’expressió, i que especialment a Mèxic, s’ocupa d’investigar i donar cobertura a periodistes amenaçats.  Molts cops els amaguen o directament els treuen del país.

En un despatx d’una tradicional casa mexicana de principis del segle XX, al barri de Miguel Hidalgo a Ciutat de Mèxic, Darío no para de consultar Twitter i de seguir les novetats dels diferents casos en els quals està treballant. Em presento allà amb Arturo Fons, un documentalista valencià que també es troba a la vella Tenochtitlán buscant-se les garrofes. La idea d’avui, que Darío ens expliqui com és treballar de periodista, en un país que està més a prop d’un context com el d’Afganistan que no pas dels EUA.

“Mèxic és el quart país del món més perillós per informar”, sentencia Darío. En el sexenni de la presidència de Felipe Calderón , segons el director d’Article 19, han mort assassinats 69 periodistes i 12 continuen desapareguts.  Només l’any passat, 16 periodistes van deixar la seva feina per perill o coaccions, i gairebé 12 mitjans de comunicació van ser atacats amb ràfegues de metralleta o granades de fragmentació. Interessant remarcar, que durant 2011, de les agressions als mitjans que es van registrar, el 86% van ser comeses per servidors públics.

Entrevista al periodista de Ríodoce Javier Valdez, parlant dels riscos de la professió.

Segons Darío, fa uns quatre anys, la perillositat pels professionals de la informació es concentrava bàsicament en el nord i nord-est del país, on el crim organitzat es disputa el control de les rutes pel tràfic de drogues. Actualment, per tota la República hi ha casos d’agressions, i el xoc entre càrtels s’està  donant en tot el país. Un exemple és Veracruz, un dels estats més rics i turístics de Mèxic, que es troba a l’est, i on Reporters Sense Fronteres la va declara l’any passat com un dels deu llocs més arriscats per ser periodista.

Per la seva banda, segons Article 19, la Fiscalia especialitzada en delictes comesos contra periodistes a Mèxic, no va processar ningú, i no hi ha cap detingut ni empresonat per totes aquestes agressions.  És més, la Organització d’Estats Americans ha decidit recentment suprimir el pressupost de la Relatoria de Drets Humans, afectant, si més no, el treball de les activistes mexicanes.

Li pregunto a Darío sobre l’últim punt del manifest permanent de la Fapermex – Federació de periodistes mexicans- en el qual assenyalen l’autocensura com una mesura de protecció. No és cap desgavell. I es que per Fapermex, la ponderació i tancar micros quan cal, és a vegades el més ètic que es pot fer. Per Darío, en moltes ocasions, aquesta és la drecera que un periodista ha de prendre per conservar el treball, i a voltes, la vida. Tot i així, Darío finalitza que “el camí del silenci, no és el camí”, ja que una societat no informada està condemnada i la seva societat civil desmantellada.

Finalment, després d’una hora parlant de diversos temes amb el director d’Article 19, li pregunto sobre el cas més dur o impactant que ha viscut en la seva pell. Darío parla sobre  Jose Antonio Garcia Apac, director del setmanari Ecos de la Cuenca del Tepacaltepec, a Michoacán. Apac, va desaparèixer al 2006 quan estava realitzant una investigació sobre el grup criminal La Familia i les seves connexions polítiques. Poc després de la seva desaparició el seu fill de 22 anys va agafar les regnes del diari i el va començar a dirigir fins l’actualitat. En cada número que publiquen cada setmana de Ecos de la Cuenca, hi ha un mòdul dedicat a Apac en el qual exigeixen la seva aparició. Periodisme indeleble, en tota regla.

La guerra contra el narco, encetada pel president Felipe Calderón, ha deixat més de 50,000 morts i milers de desapareguts.

Llista dels periodistes morts.