Quan matar al missatger vol dir impunitat

Diu aquella famosa frase que la primera víctima d’una guerra és sempre la veritat. Molt es podria aplicar la dita a Mèxic, on la certesa és ofegada constantment entre el foc creuat dels grups criminals més importants del món i un govern que ha militaritzat el territori en busca de narcotraficants. Es calcula que més 60 mil persones han perdut la vida des que el president Felipe Calderón es legitimés amb un conflicte que ha situat al país al capdavant del moltes llistes negres. Entre elles, la de periodistes assassinats i mitjans atacats.

En el punt de mira

“La majoria d’agressions que rebem els periodistes venen de les autoritats locals”, diu la reportera del Diari de Juárez Lucy Sosa, asseguda a les escales de l’ajuntament de Ciutat de Mèxic mentre espera que comenci l’encontre de professionals de mitjans locals de tot el país, que s’han aplegat per compartir experiències i confeccionar protocols de seguretat.

Lucy té 42 anys i porta 23 treballant en un dels punts més perillosos del planeta per exercir el periodisme, Ciudad Juárez. “De fet, jo sóc una privilegiada, tinc assegurança social, no tinc un mal sou i fins i tot rebem cursos de protecció.. Però no és la tònica general, tens a periodistes que s’arrisquen per 30 pesos ( menys de 2 euros), la peça.” Recentment la periodista Lydia Cacho – que va destapar al 2006 una xarxa de pederàstia que implicava a polítics d’alt nivell, empresaris i fins un governador-, va rebre una amenaça de mort que li va obligar a abandonar el país en menys de 24 hores. Això sí, l’advertència li va arribar per la seva radio satel·lital amb tecnologia que gairebé només posseeix l’exèrcit o un poderós càrtel de narcotraficants. Els 76 periodistes morts i 13 desapareguts des del 2000 no van tenirla sort d’obtenir aquests dispositius i poder marxar a la mínima per salvaguardar la vida.

 

 Impunitat

Els reporters mexicans no només es flanquegen entre “narcos” i agents de l’ordre, sinó també amb un govern federal que no investiga els casos d’agressions als mitjans de comunicació, i què tot i tenir una fiscalia especialitzada en delictes contra la premsa, no han aconseguit condemnar a ningú ni solucionar cap cas des de la seva creació al 2006. Però no es d’estranyar, tal i com diu Sosa, bregada durant lustres en la nota policíaca. “Durant el 2011, a Ciudad Juárez va haver-hi 90,000 detencions. D’aquestes, 7,000 van entrar en procés, i només un 3% van entrar als jutjats”. Unes dades finals incomprensibles, per en una ciutat de milió i mig d’habitants on es van enregistrar l’any passat 5 homicidis violents al dia.

Davant d’aquesta impunitat, periodistes de tot el país estan lluitant actualment per establir un protocol d’ajuda governamental, que estigui impulsat per un consell consultiu format per comunicòlegs, acadèmics i defensors de drets humans, que puguin destinar recursos federals als casos alarmants contra reporters. La fita, que s’aprovi d’aquí a l’1 de desembre, que serà quan el priista Enrique Peña Nieto arribarà a la presidència. Això, sinó abans el Tribunal Electoral invalida les eleccions aquest 6 de setembre, fet que marcaria un precedent en la història de Mèxic.

 

Males pràctiques

“Part del problema que envolta aquesta tragèdia també és la mala praxis periodística”, apunta el periodista Andrés A. Solís, col·laborador de CNN i creador de la iniciativa Corresponsalias Indígenas. Per Solís, molts professionals s’han quedat només amb el “Body Count” – també conegut com “Ejecutómetro”, que recull diàriament els homicidis relacionats amb el crim organitzat-, i no s’han centrat en recollir les històries i testimonis de les víctimes. Un exemple d’aquestes pràctiques la trobem en la cobertura que en molts casos fan els mitjans a les “narcomantas”, missatges escrits per grups delictius en grans pancartes que pengen al carrer, i que van dedicats a una facció rival o a polítics locals. “Els hi hem obert la porta i els hem reconegut com a font oficial”, sentencia Solís. De fet, és reconeguda la presència de periodistes en les files dels càrtels de la droga, que utilitzen certes tàctiques informatives per crear desconcert entre les forces de l’odre i la població.

“L’ètica, l’ètica és la nostra millor arma”, diu el director d’Article 19, Dario Ramírez. Aquesta organització d’origen anglès i finançada per fundacions privades, porta aquests últims anys cobrint el casos de desaparicions i d’exili forçat de desenes de periodistes a Mèxic. Per Dario, l’atac a periodistes té molt a veure amb com es cobreix precisament el conflicte. A banda de les consolidades plomes com Javier Valdez, Sanjuana Martín o Sandra Rodríguez, el periodisme de nota roja està farcit de sensacionalisme que no respecta el dret de la intimitat, la presumpció d’innocència i en molts casos, la protecció de fonts.

Retorn del PRI

Tot i així, ara l’expectativa està en el retorn del Partit Revolucionari Institucional i en el retrocés de llibertats que la comunitat periodística espera. Un exemple de com els priistes es relacionen amb la premsa, ho trobem en l’administració de l’estat de  Veracruz, considerat per Reporters Sense Fronteres com un dels 10 llocs més perillosos del món per informar. En l’últim any i mig més de 9 periodistes han estat assassinats i gairebé 13 han marxat per amenaces. Dario Ramírez, senyala que la majoria d’atacs contra reporters són perquè estaven investigant els contubernis d’autoritats locals i estatals amb el crim organitzat.

En definitiva, com bé diu Lucy Sosa “publicar és una petita victòria diària”, i més sota un Estat que dona l’esquena a les víctimes i que ha convertit la violència en status quo.

El periodisme coratjós i independent, potser no la primera però la constant víctima d’aquesta guerra que no presenta visos d’acabar-se.

 

( Reportatge publicat diumenge 26 d’agost al diari Ara)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús