Lo de Roberto

divendres, 9/03/2012

Vaig anar-hi per error. Bé, tampoc va ser ben bé un error: buscava un lloc, dels autèntics, allunyat dels circuits turístics i de les sumes astronòmiques, per veure tango ballat. Cercant, cercant, vaig donar amb una recomanació del boliche de Roberto, que destacava Alfosina Storni i Carlos Gardel entre els seus clients habituals. Aquests dos noms van despertar el meu interès pel local, emplaçat a una cantonada de la plaça Almagro, al barri del mateix nom.

En arribar em vaig adonar de l’error: la petita tarima d’1×1 (màxim 2×2), la barra del bar i les sis taules amb cadires –a tocar les unes de les altres–, evidenciaven que no es tractava d’una sala de ball de tango. El propietari em va comentar que, com cada dissabte, “l’espectacle” començaria a les onze de la nit. “Tango cantat, no?” I gràcies a aquesta confusió vaig descobrir lo de Roberto, un lloc carismàtic.

Recorda a les nostres bodegues de barri, on la fusta abunda, les copes tenen un color mig entelat pel pas dels anys, i el vi se serveix directament de la barrica. Hi ha clientela habitual, autòctons i estrangers, picades per compartir, bon ambient i una llum tènue per il·luminar l’escena.

Un guitarrista i una cantant pugen a l’escenari. El local està ple. Falta lloc: totes les cadires estan ocupades; hi ha gent de peu recolzada als frigorífics; hi ha més gent a la barra, al darrere de la qual hi ha un moviment frenètic dels cambrers. El primer tango comença a sonar. Ella, veu potent, busca les mirades de complicitat entre aquells qui l’escolten. Teatralitza la història que canta. El públic l’acompanya en la lletra, riu, aplaudeix. Ell, guitarra en mà, segueix el seu ritme sense perdre-la de vista.

Lo de Roberto existeix des de 1894, quan era conegut com “12 de octubre”. Abans era altra cosa. Sempre abans era altra cosa. L’estil, però, i l’essència es mantenen intactes.

S’hi respira melancolia. S’hi respira la nit secreta de Buenos Aires, entre fernet i copes de vi. Puja llavors un segon cantant de tango, crec que es diu Osvaldo. Deu rondar els vuitanta. La veu no acompanya el cos envellit. Amb la seva mirada clara i els seus gestos enèrgics, captiva el seu públic.

“El Boliche De Roberto…donde vas a terminar de entender a Buenos Aires y sus habitantes”.

La nit segueix a lo de Roberto, perquè la nit sempre és eterna en aquest racó d’Almagro.

El cementiri de La Recoleta. Postals de Buenos Aires (3)

divendres, 10/02/2012

 

 

Una de les millors vistes del cementiri de La Recoleta -on el preu del metre quadrat és dels més alts de la ciutat de Buenos Aires- s’aconsegueix des de la terrasseta del McDonald’s que han obert al recentment inaugurat shopping Recoleta Mall. Un contrast interessant i inaudit, si més no: menjar una hamburguesa gaudint de les vistes a la tomba d’Eva Perón.

El tango. Postals de Buenos Aires (2)

dilluns, 30/01/2012

 

Quin millor lloc per aprendre tango que els carrers de Buenos Aires?

Vist així, fins i tot semblaria que és un ball senzill.

A la ciutat hi ha diverses “veredas del tango”, moltes d’elles davant de centres on es fan milongues o bars històrics on es pot gaudir d’un espectacle.

La seguretat. Postals de Buenos Aires (1)

dijous, 26/01/2012

A l’entrada de l’edifici on visc, hi ha una catifa per als peus. “Per motius de seguretat”, està lligada amb un cadenat.

Paisatge sonor

divendres, 20/01/2012

Cada ciutat té, indubtablement, el seu paisatge sonor, un conjunt de sons, sorolls i estridències que la defineixen i provoquen reaccions diverses en aquells qui la trepitgen, ja siguin positives o bé de necessitat de fugir. El de Buenos Aires és un paisatge sonor sense silencis ni pauses, amb un trepidant ritme dos per quatre de tango que li dóna un aire distès i alhora solemne.

La banda sonora dels carrers del microcentro la posen els manifestants i els seus crits que, amb molta freqüència, recorren la zona per reivindicar els seus drets. Llavors, la rèplica ve per part dels conductors, que veuen com els manifestants s’afegeixen el seu granet per incrementar el caos de la ciutat i no dubten en prémer el clàxon, malgrat saben que aquesta mesura no tindrà cap efecte pràctic.

Al subte, la nota musical la posen els solistes i les bandes que pugen quan l’aglomeració ho permet. Quan sona el primer acord de les seves guitarres, el somriure apareix en molts dels rostres que fins feia escassos segons estaven inertes i inexpressius, i que havien fugit lluny, ben lluny. La música els retorna al vagó, per gaudir d’unes cançons animades i d’uns artistes que regalen els seus temes a canvi del soroll de les monedes a la bossa o a canvi de grans aplaudiments dels passatgers. Quant de temps feia que no escoltava aplaudir els músics del metro a Barcelona?

La ciutat té so d’alarma de pàrquing. Cada cop que un cotxe surt d’un aparcament, una llum s’encén en taronja, tot fent pampallugues, i una alarma emet un so estrident per alertar els vianants de la sortida d’un cotxe. Un so igualment desagradable és el dels ascensors mal tancats. Aquest sistema antic de doble porta de reixa evita que qualsevol descuïdi la porta oberta i dificulti la vida als veïns emetent un niiiiiiii-niiiiiiii-niiiiiiiiiiii insuportable.

Als teatres ressonen els riures. Els actors asseguren que és un goig pujar als escenaris argentins perquè el públic els acull amb calidesa, hi dóna resposta, s’arrenquen riures de les butaques que serveixen de reconeixement. Són espectadors agraïts que participen i trenquen qualsevol barrera invisible entre els de dalt i els d’abaix -tot i que sovint aquí no hi ha ni aquesta divisió espaial.

Els cotxes de la policia sembla que juguin a marcianets. Les seves sirenes tenen un so ben divertit que en escoltar-lo per primera vegada un té més la sensació d’haver-se introduït en un joc de videoconsola a estar passejant pels carrers d’aquesta gran metròpoli.

I aquest paisatge sonor s’omple a diari de melodies poc habituals a d’altres ciutats i que en canvi no sorprenen per a res als autòctons. I els sons, sorolls i estridències passen a convertir-se en una nova banda sonora que desperta molt d’interès i guarda el seu encant.

El meu primer bitllet a 2,50 ARS

divendres, 13/01/2012

Avui he pagat el meu primer bitllet de subte a 2,50 pesos argentins.  Si bé la pujada del preu del metro va fer-se efectiva la setmana passada, per a aquells viatgers amb la tarja SUBE o MONEDERO –una targeta de recàrrega electrònica- el bitllet s’ha mantingut al preu antic (1,10) fins avui.

Un 127%. Aquest ha estat l’increment del bitllet senzill, ocasionat perquè el Govern de la Nació ha transferit al Govern de la Ciutat l’administració del transport amb una reducció de l’ajut/subvenció del 50%. Es tracta d’un augment més que considerable. Segons reflexionava una amiga, aquesta pujada impedirà a moltes persones el poder seguir estudiant. A Buenos Aires, la major part d’universitaris combinen la facultat amb la feina i això fa que hagin de fer uns quatre viatges al dia. Fins ara, el transport públic estava a l’abast de tothom. Ara, amb aquest increment es comença a convertir en un bé de luxe, tenint en compte que per a molts el sou no supera els 4.000 pesos argentins.

Moure’s per Buenos Aires en metro o en autobús era una de les poques coses que el ciutadà podia fer per un preu mòdic i sense tenir por de possibles augments. Enguany, la pujada del preu del subte ha passat a ser un problema afegit a la inflació. Segons les dades publicades, el Govern xifra la inflació de 2011 en el 10%. Les consultores privades situen aquest percentatge en gairebé el 23%. Des de la meva posició de consumidora, la meva butxaca considera més encertades les dades de les consultores privades. Mes rere mes he vist com els preus dels productes al supermercat han pujat. Un exemple real i gràfic és un tiquet de supermercat que vaig trobar a un calaix, del març de 2010, en què un paquet d’alfajores de la marca X em va costar 6,20. Per aquest mateix paquet de la mateixa marca X estic pagant al gener de 2012 12,30 ARS. En gairebé dos anys, el preu s’ha doblat. Una bogeria. I el mateix, encara que no d’una forma tan exagerada, passa amb productes bàsics com els ous, el pa o la llet.

Els argentins lluiten contra la inflació a base de pujades de sou al llarg de l’any. Els argentins fan pagaments fraccionats de les seves compres al supermercat perquè amb l’augment dels seus sous, el valor dels diners disminueix, i així “paguen menys”. També aprofiten les ofertes de 6×4 dels supermercats ja que no importa acumular rotllos de paper higiènic a casa, tot tenint en compte que són necessaris i que si es compren el mes següent seran més cars. Fins ara per a molts la manera d’estalviar era canviar els pesos argentins a euros, dòlars o lliures, però des de fa unes setmanes, el Govern ha posat un límit a la quantitat de diners que es poden canviar.

Si la inflació segueix a aquest ritme, en tres anys Buenos Aires probablement passarà a ser una de les ciutats més cares del món.

No passarà molt de temps per veure com el preu del meu paquet d’alfajores de la marca X puja a 30 ARS.

La calor del Cap d’Any

dissabte, 31/12/2011

Ahir el centre de Buenos Aires quedava inundat de papers. Des de les finestres dels centenars d’oficines ubicades al districte financer de la ciutat, es llençaven full a full, dia a dia, les agendes de 2011, els papers poc importants de les reunions, les notes dels darrers dotze mesos… Clou l’any. Un any del qual cadascú en farà una valoració pròpia tot repassant els bons i els mals moments. Any de sorpreses, de retrobaments, de pèrdues, de protestes, d’avenços, de tancaments, de viatges… Cada persona en farà una lectura diferent d’aquestes paraules. Per a alguns parlar de viatge és parlar de les vacances de l’estiu, per a d’altres és fer maletes per marxar del país a la recerca ja no d’un futur millor, sinó d’un futur. Pèrdues de familiars, pèrdues de feina. Sorpreses desagradables i sorpreses agradables.

Clou l’any.

Els aparadors llueixen decoració nadalenca. A les pastisseries hi ha panetones. Els centres comercials reben els seus visitants amb arbres de Nadal. Tothom vesteix amb màniga curta. La temperatura és de més de 25ºC. La nit de Nadal hi ha focs artificials; la nit de Cap d’Any també n’hi haurà. Les famílies mengen torrons que han de guardar al frigorífic perquè no es desfacin. El Pare Noel sua amb la seva indumentària.

Clou l’any.

Tots desitgem que el 2012 sigui millor que l’any que deixem.  El panorama, però, no pinta esperançador. Any de crisi. Quants en portem? Pujades minses de les pensions, augment de l’IRPF, retallades en sanitat, retallades en ciència i tecnologia. Potser és la calor, que no em deixa veure les dades amb claredat… Potser és la calor de l’estiu argentí que em fa ser més pessimista sobre la situació a l’altre costat de l’oceà…

Clou l’any.

I aquí a Buenos Aires, a partir de l’1 de gener, també pugen l’aigua, la llum i el gas. Es treuen els subsidis de tots tres serveis, el que s’està anomenant el “pla antisubsidis”. Només, però, als barris més rics de la ciutat. Les zones menys adinerades seguiran tenint el subsidi. I la gent dels barris rics que justifiqui degudament que necessita seguir gaudint del subsidi, també se’n seguirà beneficiant. Un pla nacional que podrà ser titllat de populista però que, en tot cas, té més sentit i respon a una lògica més redistributiva. Sembla que a més, l’economia argentina creix i que el 2012 mantindrà aquesta tendència a l’alça. Tot i això, segueix pesant el fantasma de la crisi que arriba cada deu anys.

Clou l’any.

Aquí clourà quatre hores més tard. Amb raïm o sense, ja veurem. Amb calor i amb focs artificials. Sense campanades. Amb moltes esperances per al 2012. Amb enyorança. Amb tristor pel que succeeix a milers de quilòmetres. Amb incertesa del que succeirà aquí.

Els meus millors desitjos a tothom.

Deu anys

dimarts , 20/12/2011

Diagonal Norte

Han passat deu anys d’aquells terribles 19 i 20 de desembre en què l’Argentina sortia al carrer a manifestar-se massivament davant la crisi financera que va passar a la història amb el nom de Corralito. Han passat deu anys d’aquella data en què els argentins saquejaven els comerços i els supermercats arravatats per la desesperació. Han passat deu anys d’aquell malson que va enxampar milers de famílies desprevingudes. Han passat deu anys de la renúncia del president De la Rúa, i també deu anys de la mort de 39 persones presumptament a mans de la policia i de les bales amb què van intentar reprimir les protestes.

Per als qui hem passejat per Diagonal Norte sent aquesta una via “tranquil·la”, transitada per cotxes, autobusos i gent, veure les imatges d’aquells 19 i 20 de desembre és esfereïdor, xocant, sorprenent… Imatges en què la Diagonal Norte està infestada de policia muntada a cavall, donant cops a tort i a dret, entre flames… gent corrent, embogida, sense rumb, barricades

Ahir es va inaugurar una mostra ‘Fotoperiodismo en la calle’ que vol recordar amb imatges la brutalitat d’aquelles jornades històriques. Els plafons, de grans dimensions, s’han ubicat als escenaris dels fets: el Congrés, la plaça dels Dos Congressos, Plaza de Mayo, 9 de Julio i Avenida de Mayo, i la Casa Rosada.

Les organitzacions d’esquerres i els sindicats han convocat una marxa sota la consigna Als deu anys visca la rebel·lió popular. Se senten crits i tambors al carrer, i també les botzines dels conductors que indignats no poden circular.

“Com vas viure aquells dies?” Cadascú t’explica la seva experiència personal. La nota compartida, la incomprensió del moment i el sentiment de sentir-se superats per la realitat. Els qui llavors eren adolescents recorden que els seus pares els van prohibir sortir de casa, que van baixar persianes i van tancar portes i finestres. Els adults sortien amb cassoles i amb pedres.

Dies de gasos, de cues a les ambaixades de tots aquells que volien emigrar, sortir del país com fos. Dies de por, de plors.

Puc imaginar. Em costa imaginar. No vull imaginar.

Com reconstruir un país després d’aquells fets? Com tornar a començar? Els ciments del país van quedar tocats. L’Argentina estava devastada. Enginy, superació, paciència, molta paciència, resignació.

Han passat deu anys i l’Argentina ha aixecat el cap. Quan els hi parlo de la crisi de l’altra banda de l’Atlàntic, em pregunten “quina crisi?” Per a ells que van perdre tot, per a ells que no van tenir més remei que començar de zero sense mirar enrere, el que viu Europa és una situació menor. Jo diria “diferent”.

Argentina avui recorda les morts, els crits, el caos, el terror, el soroll de les cassoles, els saquejos, les assemblees de barri, les fàbriques recuperades, l’economia associativa, la desfilada de presidents… I l’Argentina avui fa un pas endavant.

Les set diferències

diumenge, 4/12/2011

Xerrant amb un grup de gent, una amiga de Barcelona, comenta: “Aquí, a Buenos Aires, la gent no corre pel carrer”. “Com no corre?”, diu la resta. “Sí, bé, surten a córrer als boscos, als parcs i a les places, però si arriben tard a un lloc, no corren pel carrer”.

La reflexió és del tot certa.

Sempre he estat una d’aquelles persones que és puntual a les cites perquè ha corregut pel carrer per arribar a l’hora. Des que visc a Buenos Aires, m’he “aportenyat” en aquest sentit. El motiu és que veure algú corrent pel carrer –sense equip de footing– és tan estrany que tothom ho associa a un robatori o a què s’està fugint o escapant d’algú. Així que si bé als inicis vaig posar en pràctica el meu costum, vaig percebre les mirades estranyades i com els vianants s’apartaven al meu pas i s’agafaven fort les bosses i carteres.

Arrel de la reflexió, em proposo jugar a les set diferències. L’esmentada, la primera.

Altra vinculada a la seguretat: a un edifici, si els veïns no et coneixen perquè no s’han creuat mai amb tu o perquè hi ets de visita, són capaços de tancar-te la porta als morros. Un comentari habitual a la porta d’accés de qualsevol edifici de Catalunya quan hi ha algú, del tipus “Vol entrar?”, aquí és més que impensable. De fet, he experimentat la situació en la pròpia pell, de veure com un veí tanca ràpidament la porta perquè no pugui entrar mentre aquesta acaba de tancar-se amb el seu propi moviment.

Tercera. El cafè amb llet sempre ve amb la llet molt calenta (comentari negatiu), sempre acompanyat d’un got d’aigua o aigua amb gas (comentari molt positiu) i d’alguna galeteta gentilesa de la casa (comentari més que positiu), i el sucre i l’edulcorant estan sempre sobre la taula, perquè així no calgui que demanis l’un o l’altre, i perquè puguis posar-ne tant com vulguis.

Una curiositat és que en la major part dels forns i geladeries hi ha una persona que cobra, única i exclusivament. M’explico. En el cas dels forns, agafes amb una safata els pans i les factures (pastes), un depenent les compta, les embolica i et diu el preu, i a continuació vas a caixa, sense cap paper, dius el preu que t’han dit i pagues a aquella persona que es passa el dia asseguda realitzant aquesta tasca. El mateix, però a la inversa, a la geladeria: fas la comanda del tipus de gelat que voldràs –en mida i preu–, pagues i et donen un tiquet, per després lliurar-lo a una altra persona que et farà el gelat. Un bon sistema per generar llocs de feina.

La cinquena diferència. El petó és la salutació més habitual; entre amics, entre companys de feina, amb gent desconeguda, en una reunió, entre dones, entre homes i dones, i també entre homes. Això sí, només un petó. Pocs cops m’he trobat algú que m’estrenyi la mà.

A per la penúltima. Les bosses al supermercat. Les cues interminables dels supermercats són degudes a una gentilesa que alenteix el funcionament del supermercat: els caixers i caixeres són els encarregats de posar en bosses les compres dels clients. Així, a més de cobrar fan aquesta tasca mentre el client mira. És un hàbit que diu molt del tracte cap al client, clar que té una greu conseqüència.

Setena i darrera diferència: la ubicació dels semàfors, que estan situats no a la punta de la cantonada del carrer on ha de parar el vehicle, sinó que estan a l’inici de la següent cantonada. No es tracta d’un tema menor ja que el fet que estigui uns metres desplaçat respecte a la situació dels semàfors catalans, fa que canviï també el funcionament viari. Un amic argentí m’explicava que en la seva visita a Catalunya es va saltar tots els semàfors perquè es fixava no en el semàfor que tocava, sinó en el següent.

Per avui, plego del joc. El proper dia, més. I si algú s’anima a jugar, que no ho dubti!

‘Habemus’ paperetes, però el meu vot serà comptabilitzat per al 20N?

dijous, 17/11/2011

Per fi van arribar les paperetes per votar a les eleccions generals del 20N com a electora temporal a l’estranger i ho van fer el dia 15, un dia abans de la data límit per fer-ne l’enviament. Després de tràmits, trucades, notícies, dubtes i un llarg etcètera, vaig portar el meu vot a Correus el dia 16. El gran dubte és si, després d’haver seguit totes les passes a temps malgrat els diversos inconvenients (sobretot el retard en la recepció de les paperetes), el meu vot (i el de tants altres ciutadans i ciutadanes) serà comptabilitzat a les eleccions del 20N.

Aquesta és la gimcana electoral.

Per començar, com se sol·licita el vot des de l’estranger? Per als electors a l’estranger de forma temporal, cal, primer, inscriure’ns com a no residents al Consolat, i, segon, sol·licitar el vot. Per altra banda, els electors residents a l’estranger per primer cop han hagut de sol·licitar el vot. A totes les eleccions generals anteriors els arribaven directament les paperetes i en aquestes, per primera vegada, va caler sol·licitar-lo. Conec diversos casos en què la carta informativa sobre el canvi de normativa i en la qual s’indicava la data límit per sol·licitar el vot, va arribar un dia després que tanqués el termini de sol·licitud. Així, aquests electors/res han quedat exclosos per haver estat informats fora de termini i per no ser a temps de tramitar la sol·licitud.

Un cop fetes les passes per demanar el vot he esperat les paperetes per poder enviar el meu vot per correu certificat abans del dia indicat, el 16 de novembre.

Primer problema que va sorgir, el retard en la impressió de les paperetes, el conseqüent retard en l’enviament i, per tant, el retard en la recepció de les paperetes, que he acabat rebent el dimarts 15.

El retard en la impressió de les paperetes de la província de Barcelona va ser provocat pels quatre recursos presentats al Tribunal Constitucional per diverses candidatures polítiques per poder-se presentar a les eleccions. Així, les paperetes no van començar-se a imprimir fins dimecres 9 i van sortir en direcció als diversos indrets del món el dijous 10.

Segon problema, s’allarga o no s’allarga el termini d’enviament de les mateixes? Com i de quina manera? Per a qui sí i per a qui no? He trucat en diverses ocasions al Cens Electoral de Barcelona, abans i després de rebre les paperetes. En cada trucada he rebut una resposta diferent: s’allarga el termini però només per als residents permanents a l’estranger en el seu vot per correu però no al Consolat; s’allarga per als temporals fins al 19; s’allarga però només fins al 17, com si fos un vot a Espanya… M’expliquen que aquest supòsit no estava contemplat i que han hagut “d’inventar una decisió”. A la Junta Electoral Central, de Madrid, m’asseguren que els electors/res temporalment a l’estranger podem votar per correu fins al dia 19. S’acceptaran tots els vots que tinguin al matasegells indicat el dia 19, com a màxim. Hi ha diversos grups i fòrums amb queixes.

Tercer problema, el meu vot es comptabilitzarà realment? El vot dels electors de forma permanent a l’estranger, tant si voten en persona com si voten per correu, va al Consolat. Des d’aquesta institució s’envien via balisa diplomàtica tots els vots i, quan arriben aquests, es comptabilitzen.

En canvi, i segons escolto a Catalunya Informació, els vots dels electors/res temporalment a l’estranger, que s’envien a Barcelona –o a la Junta Electoral en qüestió– han d’arribar el dia 20 de novembre per ser comptabilitzats. Quan vaig anar a Correus per enviar el meu vot vaig demanar quants dies trigava en arribar una carta certificada? 10 dies mínim. Així, si va sortir el 16 arribarà a Barcelona el dia 26. I doncs? Aquest vot no serà comptabilitzat? No he votat abans perquè no tenia les paperetes. Havent rebut les paperetes el 15, i davant de tanta confusió, vaig córrer a votar el 16, data límit. Com, de totes maneres, posen una data límit amb la qual és impossible que arribi el vot a temps? Per què no vaig tenir l’opció de fer arribar el meu sobre al Consolat?

 

Quart problema, el pagament de l’enviament. Per enviar el vot per correu certificat vaig haver de pagar 45 pesos, el que equival a uns 9 euros. Suposadament es tracta de diners reemborsables. Així havia de ser també a les eleccions municipals… i encara estic esperant aquest reemborsament. Clar que per demanar aquest reemborsament, he d’adjuntar un paperet que m’envien des de la Junta Electoral on figura ja impresa la meva adreça argentina, adreça en la qual m’hi trobo de forma temporal. No tindria més sentit adjuntar un número de compte?

Amb tantes complicacions em pregunto:

– quanta gent no haurà pogut votar perquè sent resident permanent a l’estranger va rebre les instruccions passada la data límit per enviar la sol·licitud de vot? (Només 1 de cada deu residents a l’estranger ha sol·licitat el seu voto)

– quanta gent de Barcelona no haurà pogut votar perquè han rebut les paperetes més tard del 16 i, malgrat s’hagi decidit allargar la data, no han rebut la respectiva notificació i per tant no han anat a votar en estar fora de termini?,

– quanta gent haurà enviat el vot però aquest no serà comptabilitzat perquè arribarà més tard del dia 20N?, i

– quanta gent no haurà volgut votar en veure que enviar el sobre té un cost de gairebé 10 euros?

Si la voluntat era reduir el nombre de votants en aquestes eleccions, la prova ha estat superada.

Que el 20N tinguem sort!