L’experiència de viatjar en ‘colectivo’

L'interior d'un autobús, amb els neons. @Lauren Anderson

El transport més utilitzat a Buenos Aires és l’autobús, anomenat ‘colectivo’ i en el registre més informal, ‘bondi‘. Nombroses línies connecten la ciutat les 24 hores del dia i mouen una mitjana de 5,8 milions de passatgers diàriament, el que representa el 70% del total de persones que es desplacen en transport públic.

Tot aquell qui vol fer ús del colectivo per moure’s per la ciutat ha de valdre’s d’una eina bàsica, la Guia-T. La venen a qualsevol quiosc de Buenos Aires i té una doble utilitat: serveix com a mapa del local -portar una Guia-T no et delata com a estranger i, per tant, no té el mateix efecte que desplegar un mapa turístic- i et permet entendre les connexions i els recorreguts dels autobusos. Ara bé, utilitzar-la no és tan senzill com sembla ja que el llibret et remet a una graella, on hi figuren nombrosos carrers, per la qual passa el colectivo però no marca exactament on té la parada. Al final convé servir-se de la Guia-T com a pas inicial i després socialitzar amb l’entorn per demanar on para exactament l’autobús. Les parades poden ser un pal, però també un número -el de la línia- pintat a un arbre, o bé una enganxina sobre un senyal de trànsit.

Com ja vaig introduir a ‘Contrastos‘, fins fa no gaire més de dos mesos, per pujar a l’autobús només podies valdre’t d’efectiu. Així, indicaves al conductor el teu destí i ell et marcava el preu, 1,10 pesos, 1,20 pesos, 1,25… Unes tarifes molt barates atès que el transport està “subsidiat” per l’Estat. En el cas de no arribar a la quantitat de monedes, o bé havies de confiar en la solidaritat d’algun altre viatger que estigués disposat a deixar-te la suma restant o bé havies de baixar per començar una gimcana per aconseguir unes preuades monedes. Qualsevol estranger pensaria que és una prova fàcil: tan senzill com anar a una botigueta i demanar que et canvïin un bitllet per monedes. Però no, com anaven tan buscades, la resposta de qualsevol botiguer sempre era: “no, no tinc monedes per canviar-te”, malgrat la caixa enregistradora n’estigués plena. Així que es passava a l’estratègia número 2: recórrer diversos quioscos comprant amb bitllets de 2 pesos xocolatines d’1,20 pesos, fins aconseguir la quantitat necessària de monedes. Afortunadament, des que la xarxa d’autobusos s’ha equipat d’una màquina que llegeix una targeta electrònica, aquesta aventura de les monedes ha passat a la història.

Cada línia d’autobús és una sorpresa diferent. Hi ha colectivos que estan del tot tunejats en el seu interior. Alguns tenen llums de neó dins i quan un puja de nit té la sensació d’estar entrant a una discoteca, sobretot perquè tot sovint el conductor acompanya l’escenari amb música house o amb cúmbies a un volum més que audible per part dels passatgers. D’altres tenen uns seients recoberts amb una coixenera d’allò més comfortable alhora que antiga. Els conductors, a la seva zona, acostumen a portar imatges de sants i de verges per protegir la seva conducció de qualsevol accident. I cal. Quan un viatja en autobús, té la sensació d’estar dins d’un circuit de Fórmula 1 amb Fernando Alonso assegut al volant: accelerades, frenades, maniobres arriscades… Per aquest motiu, baixar del bondi es converteix també en un esport de risc. El conductor obre les portes quan queden pocs metres per arribar a la parada i gairebé s’ha de saltar en marxa, ja que les tanca immediatament. D’aquí el contrast, quan un s’acostuma a aquest ritme, en arribar a Barcelona, on un aprecia la tranquil·litat en la conducció alhora que es pregunta com és que el conductor triga tant en obrir les portes, que fins i tot espera estar aturat per fer-ho.

Malgrat tot, una divertida experiència aquesta de viatjar en colectivo.

Un altre dia viatgem en subte.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús