L’home de les rajoles

Després de dos dies a Montevideo, i tot havent tornat a veure les rajoles del carrer Sarandí, rescato aquest article d’una anterior visita a la capital d’Uruguai, dedicat a ‘l’home de les rajoles’.

Un matí de dissabte, d’hora al matí. Els carrers del barri antic de Montevideo estan completament buits. Ningú hi passeja, ningú hi transita. Ja ens han explicat que la zona ha perdut molt en els darrers anys. La van intentar revitalitzar obrint una sèrie de bars i restaurants, però l’aposta va ser un fracàs i al cap de poc temps, els locals tancaven les seves portes tornant a deixar el barri desert. Regnen la tranquil·litat i el silenci, que deixen gaudir dels petits detalls i gairebé t’obliguen a observar tot allò que et rodeja. I a terra, resalta una rajola amb un mosaic molt gaudinià en forma de cor. No té res d’especial però trenca amb el gris del ciment d’aquell carrer i permet que els pulmons agafin aire.

Cent metres amunt, tres persones conversen. Un d’ells està equipat amb guants a les mans i un drap, que ha remullat a un cubell, per col·locar rajoles i peces per composar mosaics al terra. L’home, d’entre seixanta i setanta anys, explica que té com a afició arreglar el seu carrer i donar-li vida. Així, per cada rajola que es fa malbé i que deixa com a resultat un forat, ell s’encarrega de cobrir-la amb altres peces de rajoles que li cedeixen els veïns, conformant mosaics acolorits que trenquen amb la monotonia. “A vegades em llevo a les cinc del matí, inquiet, sense saber què fer i baixo al carrer a posar rajoles”, explica. Té un posat pacient i amigable. “No m’agrada veure que el meu carrer es va deteriorant, i per això contribueixo de la millor manera que sé, amb el meu art”. Diu que ha viatjat arreu del món i que sent admiració pels bancs del Park Güell. De fet, la seva petita obra té molt de Gaudí. M’agrada la seva forma de contribuir amb el barri i de fer que els visitants ens parem un segons per contemplar el terra.

La dona amb qui conversa li recomana que llegeixi el conte El hombrecito del azulejo, una història que va llegir de nena i que li va quedar gravada. Avui, recupero les seves paraules i la busco per internet. Un relat per a infants, de caire entranyable. A ella, veure aquest home treballant enmig del carrer li va portar a la seva infantesa, a rememorar la història d’el hombrecito del azulejo, un ésser singular nascut a França, a Desvres, i que va arribar a Buenos Aires per equivocació. A mi, el seu art també em va recordar la meva infantesa, corrent pel Park Güell i seient als bancs de mosaics per observar Gràcia i Barcelona.

I així, sense pressa i fent una mira als anys viscuts, seguim el camí pels carrers de Montevideo.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús