Segrest virtual

Deu trenta del matí de diumenge. Sona el telèfon. Sóc encara al llit, un horari poc habitual per a mi per seguir dormint, però la nit anterior he estat a una milonga fins tard.

Despenjo el telèfon per respondre i em surt una màquina parlant i diu algo així com “penitenciaria”. No hi paro massa atenció, segueixo mig dormida. De cop comença a parlar un home que em demana si està trucant a la casa de Sr. X, el propietari del domicili. Dic “sí”, perquè efectivament és el nom del propietari. Llavors em comença a explicar que truca de la comissaria de policia; la nit anterior va haver-hi un tiroteig al carrer i a continuació una persecució de cotxes. Penso en la sort que vaig tenir de no haver-la presenciat i em demano si voldrà que vagi a testificar. Segueix explicant-me que un cotxe es va enclastar i que li han passat el meu número de telèfon, que era el número de contacte que una de les persones implicades portava a la mà. Davant d’aquesta història i de tanta poca claredat, li qüestiono què hi tinc a veure amb tot això. No em dóna resposta. Em diu si el número que em dirà és el meu fixe. Efectivament, l’és. Comença a preguntar si tots els meus familiars estan a casa. Li dic que sí, la cosa em pinta estranya. Em pregunta per la meva nacionalitat. Llavors em demana el meu nom. No sé perquè, imagino que pels nervis, li dic.

Ja estic del tot desperta. Malgrat això, no entenc res, així que li demano el perquè de la trucada, què vol saber, i que em digui a quina comissaria puc anar per donar-li tota la informació que necessiti. Ignora la meva pregunta i segueix fent-ne ell. Seguidament m’explica que el fet és que hi ha una persona a l’hospital, fruit de l’accident, que tenia el meu número de telèfon a la cartera, si tinc algun familiar que potser podria tenir el meu número com a número d’emergències, perquè es tractaria d’aquesta persona. Dubto. Torna a llençar la pregunta de si tothom està a casa i si tinc família a la ciutat que pugui haver donat el meu número de telèfon. Insisteixo en què tothom està a casa. Preocupada pel que m’està explicant, li dic que en tot cas esperi que truqui els propietaris del pis perquè potser ells li han donat a algú. Diu que no, que si tenien el número era per mi, no pels propietaris. Afegeix que la persona que està a l’hospital és un noi d’entre 25 i 35 anys i que abans de perdre el coneixement, l’última cosa que li ha dit a la infermera és el meu número de casa. Tot plegat em sona cada cop més estrany. Li dic que si us plau em faciliti una adreça on anar a preguntar a la policia per tot aquest incident. Em diu que no. Decideixo penjar.

Una conversa massa estranya per al meu gust. Opto per trucar la policia, a qui explico amb detall el que ha passat. Em diuen que en deu minuts m’envien una unitat mòbil a casa i que, mentrestant, no obri ningú.

En arribar la policia, els torno a relatar el contingut de la trucada, el tiroteig, l’accident, l’hospital… Un dels agents em diu que estigui tranquil·la, que he estat víctima d’una segrest virtual. “Un segrest virtual?” Sí, es tracta d’una pràctica molt habitual a Buenos Aires; consisteix en fer una trucada telefònica, en la major part dels casos provenen de la presó. L’interlocutor parla d’un tiroteig, un hospital, una persona que està allà… perquè amb els nervis, t’espantis i els hi vagis donant informació. Juguen amb la possibilitat que algun dels membres de la casa no hagi tornat encara, per això acostumen a trucar a primera hora del matí o de la tarda. Si algun dels familiars no ha tornat, s’acaba donant el nom, tot pensant que pot haver estat la víctima de l’accident. Un cop amb el nom, pengen. A l’estona, una altra persona et truca per dir-te que resulta que han segrestat a la persona de qui tu has donat el nom i t’indiquen un lloc on has de deixar una quantitat de diners si vols tornar a veure el teu familiar. Els policies marxen i em diuen que ara ja n’estic al corrent i que el proper cop que despengi i escolti “penitenciaria”, torni a penjar.

No existeixen xifres oficials però es creu que hi ha milers de persones víctimes dels segrests virtuals a l’Argentina. Al maig, es va descobrir el cas d’uns presos que van recaptar 200.000 pesos argentins en 16 segrestros. El mateix havia passat al març. Cada cop es publiquen més articles sobre el tema per evitar que noves persones siguin víctimes d’aquesta pràctica.

Decideixo veure Nueve reinas i així refrescar la meva ment davant altres possibles noves i enginyoses estafes.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús