El 92

Dimarts 13 Buenos Aires es llevava commocionada per l’accident de la línia d’autobús número 92 i dos trens. El xoc deixava onze morts i més de dos centenars de ferits al barri de Flores. Els mitjans de comunicació se’n feien ressò des de primera hora del matí i els titulars asseguraven que es tractava de la pitjor tragèdia a la ciutat des de feia 50 anys. A les poques hores es difonien imatges del xoc i el twitter bullia de comentaris.

Ahir pujava a la línia 92. Crec que era el primer cop que l’agafava, no acostuma a estar en el meu recorregut habitual. No hi vaig pujar per morbo. De fet, no vaig caure que circulava en la línia que havia patit l’accident fins que vam arribar al creuament de les vies de Flores, a l’alçada del carrer Artigas, i una noia va començar a comentar amb el xofer: “Ara sí, ara hi ha policia. Aquell dia, ningú”. Aixeco la vista i veig que estem a l’escenari que en la darrera setmana he vist en les fotografies dels diaris i en les imatges de la televisió. “Des del xoc hi ha dos o tres persones controlant i donant pas a cotxes i a autobusos. Clar que aquell dia no hi havia ningú, funcionés o no la barrera. En dos o tres setmanes més, però, quan a tothom li haurà passat la por, en aquest creuament no hi haurà cap encarregat de seguretat”.

L’accident em fa reflexionar sobre la conducció temerària a l’Argentina. Més enllà de ser una generalització -pràctica de la qual intento defugir-, aquesta conducció és la conseqüència de diversos factors. Per una banda, la manca d’educació vial. Tinc la sensació que la importància que es dóna a les nostres escoles a què els infants coneguin senyals i normes de circulació, està molt allunyada de com es tracta el tema a les aules argentines. També hi influeix el reduït control viari. No estic d’acord amb què tot es reguli a cop de xiulet i de multa, però els continus excessos de velocitat a les carreteres i el gran nombre d’infraccions comeses segur que aniria a la baixa si hi haguessin més radars o més policies. D’altra banda manquen campanyes publicitàries per conscienciar els conductors sobre l’ús del cinturó i els motoristes sobre la necessitat de protegir-se amb casc. Sembla que aquest procés tot just comença. Cal afegir que el mal estat de les infraestructures i de les carreteres és un factor clau en el nombre d’accidents. L’asfalt de la ciutat està ple de forats que es converteixen en un veritable problema per a les motos. A més, hi ha més d’un creuament per sobre de les vies dins de Buenos Aires. Un altre motiu és el com s’aconsegueixen els carnets de conduir a l’Argentina. A la ciutat, per treure’s la llicència s’ha de passar un examen teòric i un altre de pràctic. No puc donar xifres, només puc recollir els comentaris de tots aquells amics que m’han explicat la seva experiència i la majoria gira al voltant de la facilitat de fer-se amb el carnet. Molts asseguren que es tracta d’un simple tràmit: arribar a l’examen, pagar, conduir en un circuit tancat o demostrar haver passat per l’autoescola i rebre el codiciat paperet que a Catalunya tants mals de cap provoca a molts.

Així, més enllà de si l’accident de Flores va ser culpa del conductor del 92, de les barreres o de si era necessari que hi hagués algú controlant el pas, aquest xoc em fa pensar en el gran nombre d’accidents a la ciutat i a les carreteres del país, provocades per una mala conducció a la qual hauria de començar-hi a posar remei i d’unes infraestructures que caldria millorar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús