Les set diferències

Xerrant amb un grup de gent, una amiga de Barcelona, comenta: “Aquí, a Buenos Aires, la gent no corre pel carrer”. “Com no corre?”, diu la resta. “Sí, bé, surten a córrer als boscos, als parcs i a les places, però si arriben tard a un lloc, no corren pel carrer”.

La reflexió és del tot certa.

Sempre he estat una d’aquelles persones que és puntual a les cites perquè ha corregut pel carrer per arribar a l’hora. Des que visc a Buenos Aires, m’he “aportenyat” en aquest sentit. El motiu és que veure algú corrent pel carrer –sense equip de footing– és tan estrany que tothom ho associa a un robatori o a què s’està fugint o escapant d’algú. Així que si bé als inicis vaig posar en pràctica el meu costum, vaig percebre les mirades estranyades i com els vianants s’apartaven al meu pas i s’agafaven fort les bosses i carteres.

Arrel de la reflexió, em proposo jugar a les set diferències. L’esmentada, la primera.

Altra vinculada a la seguretat: a un edifici, si els veïns no et coneixen perquè no s’han creuat mai amb tu o perquè hi ets de visita, són capaços de tancar-te la porta als morros. Un comentari habitual a la porta d’accés de qualsevol edifici de Catalunya quan hi ha algú, del tipus “Vol entrar?”, aquí és més que impensable. De fet, he experimentat la situació en la pròpia pell, de veure com un veí tanca ràpidament la porta perquè no pugui entrar mentre aquesta acaba de tancar-se amb el seu propi moviment.

Tercera. El cafè amb llet sempre ve amb la llet molt calenta (comentari negatiu), sempre acompanyat d’un got d’aigua o aigua amb gas (comentari molt positiu) i d’alguna galeteta gentilesa de la casa (comentari més que positiu), i el sucre i l’edulcorant estan sempre sobre la taula, perquè així no calgui que demanis l’un o l’altre, i perquè puguis posar-ne tant com vulguis.

Una curiositat és que en la major part dels forns i geladeries hi ha una persona que cobra, única i exclusivament. M’explico. En el cas dels forns, agafes amb una safata els pans i les factures (pastes), un depenent les compta, les embolica i et diu el preu, i a continuació vas a caixa, sense cap paper, dius el preu que t’han dit i pagues a aquella persona que es passa el dia asseguda realitzant aquesta tasca. El mateix, però a la inversa, a la geladeria: fas la comanda del tipus de gelat que voldràs –en mida i preu–, pagues i et donen un tiquet, per després lliurar-lo a una altra persona que et farà el gelat. Un bon sistema per generar llocs de feina.

La cinquena diferència. El petó és la salutació més habitual; entre amics, entre companys de feina, amb gent desconeguda, en una reunió, entre dones, entre homes i dones, i també entre homes. Això sí, només un petó. Pocs cops m’he trobat algú que m’estrenyi la mà.

A per la penúltima. Les bosses al supermercat. Les cues interminables dels supermercats són degudes a una gentilesa que alenteix el funcionament del supermercat: els caixers i caixeres són els encarregats de posar en bosses les compres dels clients. Així, a més de cobrar fan aquesta tasca mentre el client mira. És un hàbit que diu molt del tracte cap al client, clar que té una greu conseqüència.

Setena i darrera diferència: la ubicació dels semàfors, que estan situats no a la punta de la cantonada del carrer on ha de parar el vehicle, sinó que estan a l’inici de la següent cantonada. No es tracta d’un tema menor ja que el fet que estigui uns metres desplaçat respecte a la situació dels semàfors catalans, fa que canviï també el funcionament viari. Un amic argentí m’explicava que en la seva visita a Catalunya es va saltar tots els semàfors perquè es fixava no en el semàfor que tocava, sinó en el següent.

Per avui, plego del joc. El proper dia, més. I si algú s’anima a jugar, que no ho dubti!

2 comentaris

  • Montse Gibert

    07/12/2011 19:52

    Una altra diferència: als autobusos (col·lectivos) el passatger li diu al conductor l’import que li ha de cobrar… És a dir, depenent de la distància se li ha de cobrar 1,10 pesos (20 cent. d’euro), 1,20. 1,25, etc. S’observa per tant que la companyia de transports es refia de la sinceritat del passatger a l’hora de demanar que li cobrin l’import adequat als quilòmetres que recorrerà. Meritxell, moltes felicitats per aquest blog ple de reflexions molt interessants!

  • Carles Ros

    08/12/2011 6:20

    Una altra:
    Els semàfors fan pampallugues en vermell, no en verd, en els moments de transició, i aquesta transició dura molta més estona que a Barcelona: et dóna temps de creuar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús