Deu anys

Diagonal Norte

Han passat deu anys d’aquells terribles 19 i 20 de desembre en què l’Argentina sortia al carrer a manifestar-se massivament davant la crisi financera que va passar a la història amb el nom de Corralito. Han passat deu anys d’aquella data en què els argentins saquejaven els comerços i els supermercats arravatats per la desesperació. Han passat deu anys d’aquell malson que va enxampar milers de famílies desprevingudes. Han passat deu anys de la renúncia del president De la Rúa, i també deu anys de la mort de 39 persones presumptament a mans de la policia i de les bales amb què van intentar reprimir les protestes.

Per als qui hem passejat per Diagonal Norte sent aquesta una via “tranquil·la”, transitada per cotxes, autobusos i gent, veure les imatges d’aquells 19 i 20 de desembre és esfereïdor, xocant, sorprenent… Imatges en què la Diagonal Norte està infestada de policia muntada a cavall, donant cops a tort i a dret, entre flames… gent corrent, embogida, sense rumb, barricades

Ahir es va inaugurar una mostra ‘Fotoperiodismo en la calle’ que vol recordar amb imatges la brutalitat d’aquelles jornades històriques. Els plafons, de grans dimensions, s’han ubicat als escenaris dels fets: el Congrés, la plaça dels Dos Congressos, Plaza de Mayo, 9 de Julio i Avenida de Mayo, i la Casa Rosada.

Les organitzacions d’esquerres i els sindicats han convocat una marxa sota la consigna Als deu anys visca la rebel·lió popular. Se senten crits i tambors al carrer, i també les botzines dels conductors que indignats no poden circular.

“Com vas viure aquells dies?” Cadascú t’explica la seva experiència personal. La nota compartida, la incomprensió del moment i el sentiment de sentir-se superats per la realitat. Els qui llavors eren adolescents recorden que els seus pares els van prohibir sortir de casa, que van baixar persianes i van tancar portes i finestres. Els adults sortien amb cassoles i amb pedres.

Dies de gasos, de cues a les ambaixades de tots aquells que volien emigrar, sortir del país com fos. Dies de por, de plors.

Puc imaginar. Em costa imaginar. No vull imaginar.

Com reconstruir un país després d’aquells fets? Com tornar a començar? Els ciments del país van quedar tocats. L’Argentina estava devastada. Enginy, superació, paciència, molta paciència, resignació.

Han passat deu anys i l’Argentina ha aixecat el cap. Quan els hi parlo de la crisi de l’altra banda de l’Atlàntic, em pregunten “quina crisi?” Per a ells que van perdre tot, per a ells que no van tenir més remei que començar de zero sense mirar enrere, el que viu Europa és una situació menor. Jo diria “diferent”.

Argentina avui recorda les morts, els crits, el caos, el terror, el soroll de les cassoles, els saquejos, les assemblees de barri, les fàbriques recuperades, l’economia associativa, la desfilada de presidents… I l’Argentina avui fa un pas endavant.

1 comentari

  • Santa

    14/03/2012 4:53

    Moltes gre0cies pel teu comentari Gil,Com ja deus haver vist, itndre de la categoria revistes en lednia anem donant raf3 dels actuals projectes de digitalitzacif3 i, precisament el 13 de juliol, vam informar de l’estat de l’Hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional fent mencif3 de la seva importe0ncia.Des del Bloc anem informant tant de projectes cooperatius importants com l’ARCA com de la digitalitzacif3 de publicacions concretes i tan diverses com poden ser el DOGC (1931-1939) o l’Hermano Lobo. El nostre propf2sit e9s continuar ampliant aquesta se8rie perque8 estem segurs que totes les publicacions sf3n noticia per a l’investigador que les necessita.Si saps d’altres projectes de digitalitzacif3 estarem encantats d’afegir-los al Bloc.Cordialment

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús